–Si de mos mals yo só stat occasió, no·m dol gens la mia mort, puix yo la m’é procurada; mas dol-me la tua, que per causa mia hages a perdre la vida. E fos plasent a la divina Bondat que·t pogués traure e liberar dels braços de la fosca mort. E si a mi fos possible pogués dir quant ha guanyat sobre mi la mala sort des que la magestat de la senyora princessa me ha dexat encórrer Car no sé qual me és pus contrari: amor o fortuna. E fantasiant contínuament en la magestat sua, tinch la sua ymatge davant los meus ulls. E dexant-me de vanes paraules, perquè tenim la mort vehina, dich que no som ara en temps ni en hora de tenir moltes rahons, sinó recórrer al divinal auxili, per què suplich a la misericòrdia del meu senyor Jhesucrist que vulla haver mercé de la mia ànima e de la tua.
E girant-se a l’altra part, véu lo gran plant que los mariners tenien e véu lo còmit de la galera, qui era lo millor mariner de tots, retre l’ànima a Déu per ço com era cayguda una corriola e li havia dat al cap. Levà’s hun galiot, anà a Tirant, e dix-li ab gran sforç:
–Senyor, manau que la gent lancen l’aygua que dins la galera és. Veu’s ací hun bastó. Ab aquest en la mà, cuytau per tota la galera, car lo còmit és mort e tota la gent stà esmayada, car vehen-se prop de la mort. Feu-y gran sforç que buyden, car si podem passar aquell cap, nosaltres porem acampar la vida, car més val de dos mals pendre lo menor, ço és, que siam catius en poder de moros que si perdíem les vides.
Tirant alsà lo cap e dix:
–¿En quines mars som?
–Senyor —dix lo galiot—, ¿veus allà? —senyalant— les mars de Sicília, e aquestes són les de Túniç. E perquè sou persona virtuosa, me dolch més de vós que de mi, car la fortuna vol que havem de perir en aquesta trista costa de Barberia. E en semblant cars cascú deu demanar perdó a l’altre.
Tirant se levà prestament, si bé la spantosa mar li feÿa gran mal, que levar no·s podia, e féu tot lo que li fon possible. Mas véu que lo scandalar e la cambra d’enmig e lo pallol, tot era ple d’aygua. Tirant, que hagué vist tot açò, féu-se traure les millors robes que tenia e vestí-les-se. E pres una bossa ab mil ducats, ab hun scrit que posà dins que deÿa:
Prech e suplich a qualsevulla que lo meu cors en son poder vinga, per gentilea, amor o pietat, al meu cors li vulla dar sepultura honrada, com yo sia Tirant lo Blanch, del linatge de Bretanya e de aquella singular conquesta de Roqua Salada, capità major de l’Imperi Grech.
Com açò fon fet, era passat migdia. E la galera, com més anava, més se omplia d’aygua e molt més entre ells crexia lo dol. E la mort se apropincava.
Essent prop de terra, los moros veren venir la galera, e venia a ferir en aquell loch hon ells desijaven. E los crestians veÿen que de morts o de catius scusar no·s podien. E en aquell cars Tirant tornà a reclamar la Mare de Déu, senyora nostra, dient semblants paraules:
–¡O, Mare piadosa e misericordiosa dels peccadors! Tu qui fuist verge ans del part, en lo part e aprés lo part, que axí com yo verdaderament crech açò, ¡que axí ages mercé a la mia peccadora ànima!
La galera fon prop de terra e tota la gent se lançaven en mar, cascú per liberar la vida. En aquest cars era ja quasi nit scura. Com Tirant véu que los mariners cascú prenia son partit, no·s volgué jamés partir de la galera, per ço com en la galera no y havia barca ni corda ni rem que tot no fos perdut. Pregà Tirant a dos mariners, fels amichs seus, de aquells qui eren venguts ab ell en la sua nau com armà en Bretanya, qui tinguessen per recomanada a la donzella. E tant los pregà e·ls promés que ells ho emprengueren. Despullaren-la tota nua —e ja quasi la galera era tota davall l’aygua— e pres una planxa de suro qui stava ligada ab hun ferro, ab hun ganivet tallà la corda y lo mariner ligà-la’s en los pits e la donzella abraçà’l per les spatles. L’altre ajudava-li a sostenir. Vench colp de mar e donà a Plaerdemavida e als mariners, e lansà’ls los huns deçà, los altres dellà. Lo qui portava la planxa de suro, ab l’embaràs de la corda ab la donzella, per restaurar-la, ell se ofegà. L’altre mariner ajudà a la donzella tant com li fon possible. A la fi fon forçat la desemparàs. E fon sort que·s trobà tan prop de terra, e nit scura, que sentien la gran remor que los moros feÿen per pendre los crestians.
La donze<l>la152 tocava dels peus en terra e, trobant-se desemparada, aturà’s, que no volgué exir en terra. Mas acostà’s més a terra per no star en tan gran fons, mas venia la ona algunes vegades que tota la cobria. E anant vora terra, per l’aygua, apartà’s dels crits per dubte que no la matassen, car veÿa que los moros, ells se mataven los huns ab los altres, sobre lo pendre dels presoners, qui més ne porien pendre. E ab los relamps que feÿa, veÿa reluyr les spases vora la mar. E tota nua se n’anà per l’aygua, seguint la vora de la mar. E com sentia venir algú, entrava-se’n tota dejús l’aygua e stava axí fins que eren passats.
La pobra de Plaerdemavida, nua e crua, sens vestidures negunes, morta de fret, anava tostemps reclamant a la mare de Déu, senyora nostra, que, puix la sua bona sort la havia portada en terra de moros, li volgués deparar alguna persona que la tractàs bé. E anant axí prop de mija legua, trobà unes barques de peixcadors. Entrà dins una barqua e trobà dues pells de moltó, e ligà-les la una ab l’altra ab una corda prima e posà’s la una pell davant, l’altra detràs, hon trobà hun poch de remey al fret. Posà’s hun poch a dormir perquè stava molt fatigada del treball de la mar.
E com se despertà, trobant-se sola, pres-se a plànyer e plorar e a fer molt grans lamentacions, destil·lant dels seus ulls vives làgrimes qui agreujaven molt los seus ulls e la sua veu, qui restà fort rogallosa, quasi no podent parlar. E ab cuytats passos anava cercant les vies de la cruel fortuna, la qual contínuament aguayta als qui en tranquil·le repòs desijen viure. E rahonant-se ab si mateixa, la aflegida donzella deÿa:
–¡O, despiedada fortuna, ¡com has mostrada vers mi tanta crueldat! ¿Què·m podies més fer que lansar-me cativa en terra de moros? Menor pena me seria stada que en la tempestuosa mar hagués rebuda sepultura en lo ventre d’un peix. Però yo stime d’ací avant molt poch posseyr los béns que posseyr devia, puix a la fortuna plau per los engans que ab si porta, car aquella cosa és perduda sens dolor que sens amor és possehida. E desije yo ara la mort, puix en tal cars só venguda, mas yo tinch dubte que desijant-la no·m porrogue la vida. Car en aquest cars yo conech que tots los sants me són contraris, car impietat me constreny que cometa crim en la mia persona, com la mort sia fi de tots los mals, la qual, si benignament és rebuda, dóna a les donzelles premi de honestat. E certa cosa és que yo finiré la tendra castedat mia ab mort delitosa per finir la mia penosa vida ab conservació de ma fama, car viure és morir qui no spera haver alegria. ¡O, trista de mi, que la arena stà umida per les mies doloroses làgrimes! ¡O, senyora princessa, yo só bé certa que per mi vós ara plorau per la mia absència, malcontenta de vós matexa, sperant quant tornaré ab la desijada resposta! ¡Bé·s porà aconortar la altesa vostra de mi, que pens jamés me veureu per la mia gran desaventura!
E stant en aquesta dolor, que ja era prop del dia, sentí venir hun moro cantant. Amagà’s prop del camí perquè no fos vista de aquel. Com aquell fon passat, véu-li la barba tota blanca: pensà en si que aquest moro vell li daria algun bon consell e acostà’s al vell moro e recità-li tota la sua desaventura. Lo moro, mogut de gran pietat, vehent-la donzella jove e de gentil disposició, dix-li semblants paraules:
–Donzella, yo veig que la fortuna t’à portada en aquesta misèria. Yo vull que tu sàpies com yo fuy gran temps catiu en poder de cresttians, en Spanya, en hun loch que havia nom Càliç. La senyora de qui yo era catiu, vehent la mia gran servitut que yo feta li havia, se seguí hun cars que, tenint ella hun fill, enemichs que tenia li vengueren per matar-lo, e certament lo hagueren mort sinó per mi, car, per ma valentia, ab la spasa en la mà leví de terra lo fill de ma senyora e nafrí’n dos. Los altres fiu fugir. E per aquell sguart yo fuy posat en libertat per la senyora. Vestí’m tot de nou e donà’m diners per a la despesa e féu-me posar a ma voluntat dins en Granada. E per aquesta gentilea que aquesta senyora me féu, tu hauràs loch en mi. E com yo tinga una filla viuda, la qual, per contemplació mia, ella·t tendrà en stima de una germana.
Plaerdemavida prestament donà dels genolls en la dura terra e féu-li infinides gràcies. E lo moro se despullà hun albornuç que vestia e donà’l a Plaerdemavida. E los dos se n’anaren en hun loch qui prop de Túniç stava, qui·s nomenava Rafal.
Com la filla del moro véu la donzella axí jove e de tan gentil delicadura, tota despullada, pres-li molt gran compassió. E lo pare li pregà li fes tota aquella millor companyia que pogués e li dix:
–Sàpies, ma filla, que aquesta és filla de aquella senyora qui·m posà en libertat. E per la bona companyia que·m féu e la gràcia que d’ella aconseguí, en aquesta li vull retre les gràcies.
La filla, per la molta amor que al pare portava, ab amor infinida rebé la aflegida donzella. E donà-li una camisa e una aljuba ab hun alquinal, e no era negú qui la ves que no la tinguessen per mora.
Ara tornem a Tirant, que poch aprés que Plaerdemavida fon exida de la galera ab los dos mariners a qui Tirant la havia comanada, ell restà ab hun mariner fins que la galera fon tota plena d’aygua, la qual se n’entrava a fons. Lavors Tirant acordà ab lo mariner de lansar-se en mar, que mijançant la ajuda del mariner sí poria exir en terra, per bé que Tirant tostemps tingué crehença que en la mar o en la terra ell no podia ésser stalvi de la mort, per ço com, sabent los moros que ell fos Tirant, capità dels grechs, qui havia fet tant de mal als turchs, no·l lexarien a vida per tot lo tresor del món. Emperò ab ajuda de la divina Providència e del mariner ixqueren en terra, que era ja nit ben scura, e secretament, a quatre peus, se lunyaren dellà hon sentien la remor dels moros. Com foren anats per bon spay de terra e ja no sentien la remor de la gent, apartaren-se de la mar entrant devers terra. E trobaren una vinya, qui en aquell temps era que y havia raÿms. Dix lo mariner:
–Senyor, per Déu, aturem ací en aquesta delitosa vinya, e porem-y estar fins a demà tot lo dia e porem pendre vista de la terra. E en la vinent nit porem de ací partir per anar hon la senyoria vostra manarà, car en mort ni en vida no us falliré.
E Tirant consentí en los seus prechs. Com tingueren ple lo ventre de raÿms, veren allí una cova e posaren-se dins per a dormir, tots nuus axí com staven. Com se despertaren, sentiren-se tots frets, levaren-se e mudaven pedres de hun loch en altre per scalfar-se. Com lo sol fon exit, Tirant stava ab gran dolor per les cames, qui molt li dolien, no tenint sperança neguna qui de bé fos.
E seguí’s en aquell cars que lo rey de Tremicén trametia embaxadors al rey de Túniç lo major e millor cavaller que ell tenia ni de qui més fiava, y era capità general de tota la sua terra e tots lo nomenaven Capdillo-sobre-los-capdillos. Aquest embaxador havia passats tres mesos que era allí e havia-li dat posada en hun loch qui era molt abundós e delitós de caça, ab tota la sua gent. E fon sort que aquell matí ell ixqué per pendre delit ab falcons e lebrers e, caçant, trobaren una lebre. E per ésser molt correguda per los cans e per los falcons, no podent haver altre reparo, entrà-se’n dins la cova hon Tirant stava. E hun dels caçadors que la y véu entrar, descavalcà a la porta de la cova e véu dins Tirant star gitat, que no·s volgué gens moure. E lo mariner li ajudà a pendre la lebre. Lo caçador se n’anà dret al capità e dix-li:
–Senyor, yo no crech que natura pogués formar hun cors mortal ab més perfecció, car pintor no poguera pintar hun cors més bell del que yo he vist. ¡O, fortuna! ¿Per què l’as tant perjudicat? No sé si és defalt de la mia vista car, a mon semblant, me par ésser més mort que viu, per la color que té descolorida, ab més bella cara, e lo lustre dels ulls que par que sien robins acunçats. En lo univers món no pens se trobàs hun cors mortal ab tanta perfecció de membres. Yo l’he vist tal que crech que de dolor e mals stà ben acompanyat.
Lo senyor li demanà hon era l’ome qui tanta bellea possehia. Dix lo moro:
–Senyor, veniu ab mi, que yo·l vos mostraré en aquella vinya, dins un poca cova.
Lo embaxador ab plaer inestimable féu aquella via. Lo mariner, qui véu venir tanta gent, desemparà a Tirant sens dir-li res e fugí tan secretament com pogué, que dels moros no fon vist.
Aplegat l’embaxador a la cova, per bon spay stigué mirant a Tirant, havent compassió d’ell, e ab gest e cara de humilitat, ab stil de tal parlar féu principi.