–Tu no vols servar la regla de aquells qui vulgarment per la major part del món han renom de valentíssims cavallers, los quals han volgut posar e despendre tot lur temps en benamar honestament sens decepció alguna. E qualsevol tal cavaller de semblant acte s’és gloriejat per lo contrari. E puix la conexença de la veritat a tots en general se mostra, han feta atényer a mi ésser digna de perdó e la culpa me tragués de engan, sabent que stimes virtut e avorreys infàmia e tens cobdícia de honor; per què·t suplich que aquella no desempares. E venint al que vull dir: tu has abraçada aquella singular balança de amor e honor, als quals dóna en aquest món grans prosperitats e en l’altre, infinida glòria. De molta mercé te deman que·t plàcia voler-me conservar la mia pudicícia, que a present no sia per tu violada. E contemple lo teu sentit cor que, si açò·s fa, no puch scusar ma culpa que la mia infàmia no sia palesa.
»¿Què dirà lo emperador e ma mare e tot lo poble, qui·m té en stima de una santa? ¿Què diran de mi? No serà negú qui de Carmesina dega fiar. E aquest cars té prou suficiència de fer-me desposseyr de tot l’imperi. De robes, joyes e moneda, no te’n poré dar, que tota la senyoria prestament me serà tolta. E tu, qui seràs de ací absent. Si seré per negú offesa, ¿a qui demanaré socors? ¿A germà o a esposat? Ni si era prenyada, ¿quin consell pendré? ¿Vols que·t diga, mon senyor? Yo·m só posada tan avant que no és a mi lo tornar atràs. Com ab deliberada pensa vols que axí·s faça, no puch tal cars amagar a Déu: ta muller só e forçat me serà obeyr tot lo que tu volràs. Mas pensa que tot lo que luu no és or, e deus bé pensar en tots los dans de la mia persona e lo que seguir-me’n pot, ço és, infàmia. E ta sposada, que ara és senyora, lavors serà cativa e en alguna torre li daran posada. Yo reclamaré a tu e no·m volràs hoyr, car la ofensa que en aquell cars hauré feta a pare e a mare e lo peccat me faran abominable a Déu e a gents, car la mia desaventura no consentirà la mia veu passe lo riu de Transimeno per plegar a tu. Tirant, tu est ara mon senyor, e seràs tant com la vida me acompanyarà. La ànima és de Déu, qui la m’ha acomanada, mas lo cors e los béns e tot és teu. E si fas res contra ma voluntat, tu seràs fet hun matex reprenedor e actor del nostre crim. E ja m’és semblant que totes les gents me miren en la cara e que reste empeguida.
No pogué més comportar Tirant les lamentacions de la princessa, sinó que ab cara afable e rient li féu principi a tal rèplica.