En alegria de goig inefable fon posada l’ànima de Tirant com se véu en camí per poder posseyr la corona de l’Imperi Grech per mijà de les novelles sposalles, vehent que la excelsa senyora ab tanta liberalitat e amicícia li havia volguda mostrar la infinida amor que li portava, e ab verdadera fe e sancer sperit lo havia tractat. E Tirant tenia lo món en no res per haver-lo conquistar ab aquella glòria que sentia, e tenint gran desig de poder-ho manifestar a son cosín germà, Diafebus, duch de Macedònia, stimant que, axí com ell, a cascuna persona devia plaure la contentació que ell tenia. E encara, per major seguretat sua, pres hun reliquiari que ab si portava, en què havia del <em>Lignum Crucis</em> hon lo Fill de la casta donzella havia posades les sues precioses spatles, e féu-hi posar les mans a la princessa, conjurant-la com ella, ab pura fe e sancera intenció, demanava lo matrimoni. E ella, ab molta alegria, féu lo jurament, e Tirant li dix:
–Senyora, la magestat vostra demana egualtat en aquest matrimoni, per viure en segur de mi, e per ço que fas consemblant sagrament de ésser-vos leal e verdader e no oblidar-vos per neguna altra qui en lo món sia.
E la princessa renuncià a totes les leys imperials e a totes les coses que a ella poguessen valer ni a ell noure.
E fet tot lo dessús dit, Tirant donà dels genolls en la dura terra e volgué-li besar les mans, perquè més que a negun sanct temia de fer-li ofensa. E ella no u permés, e ell li féu infinides gràcies de la gràcia que d’ella havia obtesa. E sperant altra vegada hoyr de la magestat sua paraules qui manifestassen l’estament de sa vida, no tardà la princessa en fer principi a semblant parlar.