–Encara que, per mon poch saber, ab avisat stil no·t digua la mia intenció e volentat segons dir-te volria, la tua molta discreció ho conpendrà molt millor que la mia lengua te poria manifestar. E si, per molta volentat o per poch entendre, passe més avant del que a les gents és manifest, que en mi les erres, jatsían grans, atenent en la edat en què só posada, me fa duptar lo significat de tes paraules. Per què, duptosa de tal meneg, te prech me vulles dir qui és aquel qui t’à fet tant allenegar de dir-me lo que m’as dit: si és exit de ton mestre Tirant —perquè, si yo delliberàs de amar-te, ell pugués mils usar de la senyoria que desija— o si has parlat ab spirit de profecia. Molt me tarda de saber-ho.
No tardà Ypòlit, ab baxa veu, fer-li semblant resposta:
–¿Qui és aquell, per gran audàcia e atreviment que tingua, davant la excelència vostra gose perlar?133 ¿Qui seria aquell, per presumptuós que fos, que l’ànima e lo cors no li tremolàs XX voltes lo dia sol que la magestat vostra li fes mala cara? E sol per un desdeny que l’altesa vostra me fes, X astes dejús terra desijaria star. Ab tota veritat vos parlaré que, anant ab lo emperador, entrant per aquesta cambra, com viu la magestat vostra, dels dos genolls doní en la dura terra. E duptí lo emperador no u agués conegut, per ço com en aquell cas temor e vergonya se conbatien dins mi. Aprés doní un suspir, e coneguí que vostra altesa ab cara afable vos ríeu del meu suspir. E per ço, senyora, vos suplich e us demane de molta gràcia e mercé que yo no haja més a dir, sinó que·m maneu, com a ma senyora, qualsevulla coses perilloses de ma perssona e conexerà la magestat vostra quanta és la fermetat de Ypòlit. ¿Què teniu, senyora, sobre mi? Qui, ronpent-me los cabells e la mia cara sia feta aspra per les vostres ungles, totes coses conportaré ab paciència e, encara, hauré temor la vostra mà no sia nafrada en lo meu cors. En lo que la magestat vostra diu de Tirant, ab juraments dignes de fe vos faré segura que Tirant ni mon confessor, qui és pus fort, tal cosa jamés saberen de mi. Digau-me, senyora, ¿qui sospitarà lo qui tan tart s’esdevé? E ja lo meu sperit no té poder de més dir a la magestat vostra, com amor lo tinga cativat.