–Puix he atesa libertat que puch fer de mi lo que vull, com aquella tingués en subjugació d’altri, és stada causa de tant tardar en veure la fi de les paraules de la princessa e la última voluntat sua. Però ara us promet, per nostra Dona, que de ací a demà en aquesta hora yo us ne sabré dir tota la veritat.
–¡O, desaventurada de mi! ¡E com me dau penes de dolor! —dix Plaerdemavida—. Puix vós sou farta, ¡poch curau dels dejuns, que voleu tant sperar! Car yo sé bé que no farà res per vós, que com vós li parlareu ella mostrarà tenir les orelles plenes de cotó tant com la Viuda serà prop d’ella; car no gos dir lo mal que de vós, senyora, diu.
–¡O, com me tendria per benaventurat —dix Tirant—, si home fos! Car tot lo mal que diu, sé yo bé que tornaria sobre ell.
–Voleu fer bé —dix Plaerdemavida—. Dexem lo mal a hun depart e façam los fets, que los remeys aprés ells se vénen. Yo sé bé que no farem res si una poca de força no s’i mescla, e diré lo que a mi par. La senyora m’à dit que li faça adobar lo bany per a demà passat e, com totom soparà, yo us poré posar dins en lo retret, lla hon ella farà lo bany, que per negú no sereu vist. E com ella exirà del bany e serà adormida en lo seu lit, vos poreu posar al seu costat. Cars novell e venturós poria ésser dit aquest e, axí com sou valentíssim e virtuós en lo camp, és mester que u siau en lo lit. E aquest camí és lo més prest per atényer la cosa desijada. E si vosaltres n’i sabeu negun altre millor, digau-ho; ixqua avant e no reste com a cosa morta.
Dix la duquessa:
–Dexau-me primer parlar ab ella e, segons ella cantarà, axí li respondré, car lo que tu dius ha ésser lo darrer remey en dar compliment a la nostra empresa.
Parlà Tirant e dix:
–Jamés cosa que adquerir se hagués per mijà de fortuna no·m plagué, car no volria fer cosa que fos en desgrat de ma senyora. ¿Què·m val a mi complir mon desig en sa altesa, que sia contra sa voluntat? Ans delliberaria a cruel mort morir que yo pensàs en neguna cosa enujar a sa magestat ni contra son voler se fes.
–Per la fe que deig a Déu, no·m pren bon senyal de vós —dix Plaerdemavida—. Car si en vós és lo desig que mostrau de bé amar, no fugiríeu al pas stret que per mi vos és ofert. E bé·s mostra clarament la speriència de mon treball, la qual, <és>109 desijosa de servir-vos e procurar tot lo bé que a mi és possible, y encara més del possible; e veig que us enramau e voleu passar per carrer que no ha cap. Cercau d’ací avant qui us done remey a vostra ficció, que no me’n vull més curar.
–Donzella —dix Tirant—, yo us clam mercé que no us vullau enfellonir, e penssem-hi entre tots e faça’s lo millor. Car si vós en aquest cars me falliu, no·m cal sinó que·m vaja a desesperar com a home foll e fora de si, car la senyora duquessa no porà ésser tan sovint ab ella com yo volria.
–Natura angèlica no us podia dar millor consell —dix Plaerdemavida— que yo us dava, car som ara en ley de gràcia e no de justícia. E pus propi, e sens comparació, dir que lo vostre ànimo no ha pogut veure lo plasent delit axí com yo·l vos tenia aparellat, amant ma honor e perseguint com a cavalleressa lo que havia principiat, que per una via o per altra haguéseu a sentir la sua dolçor. Car manifesta cosa és que si les dolces coses jamés se gustaven, no vendria hom a sentir la lur dolçor.
Aquí delliberaren que la duquessa anàs a la cambra de la princessa per veure si poria haver loch que pogués parlar ab ella. E com hi foren, trobaren-la que stava en lo retret, que·s ligava. E la duquessa pensà en una novella femenil malícia: posà’s en una cambra per hon la princessa exint del retret tenia de passar, e posà’s als peus del lit, recolzada ab lo cap ben baix. Com la princessa ho sabé que allí era, tramés-li a dir que entràs en lo retret, e la duquessa, de nóvia, no y volgué anar. E Plaerdemavida, qui tot ho havia ginyat que axí·s fes, dix-li:
–Deixau-la estar, que no poria venir, que molt stà dolenta. Mas no·m sé que s’à, que molt stà trista.
Com la princessa se fon ligada, ixqué en la cambra e véu la duquessa en tan trist gest star. Acostà’s a ella e féu principi a tal parlar.