–Yo bé crech vós no volríeu que·s mostrassen dos contraris en presència dels barons e nobles cavallers, los qui de honor senten, com són paraules de amor e de dolor, per ço que no stan bé en boca de cavaller. E teniu vós esment, tant com la vida vos acompanye, car les paraules dissimulades sens obra difamen l’ome; e yo bé sé que a vós no poran metre mostalla per jolivert. ¿Per què voleu tant ocupar lo vostre enteniment envers mi —car tostemps he hoït dir que en una capça no y pot cabre honor e delit— que hajau a dexar la glòria e fama de la honor vostra? Feu vós axí com féu aquell famós Alexandre. Com ell hagué vençuda la batalla, e mort Dari, pres la ciutat hon era la muller e tres filles, les quals en tot l’univers món no·s trobaren tres donzelles de més bellea, seny e avisat entendre, com Déu les ne hagués dotades més que a totes les altres. E mort Dari, sabuda la nova per la muller e filles, lo primer capità qui entrà, agenollaren-se als seus peus e suplicaren-lo que no les volguessen matar fins a tant lo cors de Dari hagués rebuda sepultura. E aquell les posà en gran sperança, per ço com les véu en strem belles. E tots los qui de amor sentien, de bon grat s’i aturaren per contemplar-les. Aprés que elles foren tornades dins los seus palaus, lo capità ab molts altres cavallers ho digueren a Alexandre, recitant-li la gran bellea de la mare e de les filles, suplicant-lo hi volgués anar per veure-les. E Alexandre, mogut de amor natural, respòs que era molt content. E com fon fora de la posada, essent en vista dels palaus de les donzelles, tornà-se’n. Los cavallers li demanaren per què se’n tornava. Alexandre respòs: «Dubte tinch no m’abellís la vista de alguna de aquestes donzelles e que tan plasent me fos, segons la mia edat, e·m contentàs los cinch senys corporals, per què yo hagués a dexar lo noble exercici de les armes ab la honor ensemps. E no volria la mia libertat encativar en poder de una donzella stranya.» E tal cavaller com aquest portava devisa de virtut, en sa companya.
»Axí volria yo que vós fésseu. E serà forçat la vostra persona sostinga dans e congoxes, ab pèrdua de vostra honor si us aconortau de aquella, mas justa escusa no teniu per al que m’haveu ofesa, perquè los hòmens envejosos de nostra pròspera fortuna, de lur poder perdessen la conexença, però la gran stima nostra, egualment perdent, fa adversa nostra fortuna. E açò no u dich a fi per dir paraules qui us enugen, sinó per la erra dels vostres mals, en los quals perseverar voleu. E venint al que vull dir, e gràcia de vós obtenir poré que no vullau perdre la honor e fama per causa mia, car los bons cavallers vos incriminarien de desleal e afeminat, e a mi de engan, car dirien yo ésser stada enganadora de les vostres forces e virtuts.
»Per què us plàcia voler mirar los nobles fets dels cavallers antichs com lur principi fon bo e la fi fon mala. Mirau los fets de Salamó, com fon cap de la saviesa del món e per dona fon idòlatre. Mirau Samsó, qui de fortalea avançà tots los del món, e tenint la virtut sua en los cabells, e per dona fon enganat, que·l ginyà li digués en què stava la sua gran virtut, e dix-lo-y e, tan prest com li hagué tallats los cabells, lo posà en mans de sos enemichs, puix hagué perduda la força. Mirau al rey David, com li’n pres. E a nostre pare Adam, qui volgué passar lo manament de Déu per menjar del vedat fruyt. Mirau Virgili, qui fon tan gran poeta, com fon decebut per una donzella que·l féu star penjat dins un cove una nit e hun dia a vista de tot lo món, per bé que la venja que·n féu fon molt gran, però ell restà ab sa vergonya. Mirau Aristòtil e Ypocràs, grans philòsofs. Tots foren decebuts per dones, e molts altres de qui recitar no cur per no tenir prolixitat. ¿Què sabeu vós yo si só fornida de tanta astúcia com aquelles e que us mostràs molta amor e voluntat ficta, fent-vos variar lo vostre bon enginy e sentiment o que·n fes demostració per ço que vós, vencedor de batalles, tornàsseu tot lo nostre imperi en libertat e en nostre domini?
»Mirau, Tirant, senyor, què fareu. E no vullau amar tant a altri que encativeu la vostra honor e fama e vullau perdre la glòria de tantes victòries que haveu obteses e podeu obtenir. Per què no és bona cosa que per una donzella vullau perdre tant de bé. E sé-us ben dir que no és més secreta cosa en lo món com és lo cor de la donzella, per ço com la lengua rahona lo contrari del que té en lo cor. E si vós sabíeu la vil pràtica de nosaltres, no és home en lo món qui·ns degués res stimar, sinó per la gran magnificència de vosaltres, per ço com és natural cosa los hòmens amar a les dones. Emperò, si vosaltres sabíeu los nostres defalts, no·ns deuríeu jamés voler bé, sinó que lo apetit natural qui us força, que no guardau dret ni envés. Per què us prech, per lo molt bé que us vull, que no sia dona ni donzella que us puga fer errar. ¿E no sabeu vós què dix aquell savi Salamó?: «III coses són a mi difícils de conéxer e la quarta no puch saber: la via de la nau en la mar, la via de l’ocell en l’ayre, la via de la serp en la roca, e la via del jove en la sua joventut quina serà.» E són los versos aquests:
<p CLASS="ppoema"><I>Quant en la roca veuràs</I>
<I>lo pas de la serpent,</I>
<I>de la dona sabràs</I>
<I>tot son enteniment.</I>
<I>Hom no sab l’aucell</I>
<I>volant hon se posarà,</I>
<I>ni·s sa<b> del jove<nçell>86</I>
<I>si bo o mal serà.</I>
»Per ço dich a vós, Tirant, que dexeu amor e conquistau honor. No u dich perquè la lexeu del tot, car en temps de pau hi pren hom gran alegria e, en temps de guerra és forçat que hom ha de soferir treballs e congoixes. E mirau los romans, qui del món hagueren monarchia, car dreta virtut de cor proceheix de saviesa. E tot lo que he dit dels actes gloriosos que han fets, encara la tinta no és exuta. Però ab tot, no contrastant yo diga que aneu, no resta la mia ànima no·n passe grandíssima dolor per los perills grans que·n les armes se costumen seguir. Per què suplich a la inmensa bondat de Jesucrist que us done honorosa vida e paraís aprés la mort, per ço com lo altisme Déu e senyor ha manat e vol que totes les coses del món sien subjectes a l’hom, com a majors e millors en dignitat e excel·lència, car yo veig la vostra pròspera persona en durment y en vetlant de totes coses ésser vencedora. E par-me a tot mon seny que yo y era com Déu vos féu, e yo deÿa-li: «Senyor, fes-lo’m tal, que tal lo vull.»
Acabant la princessa, no tardà Tirant fer principi a hun tal parlar.