💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2014-07-18_art_estimar_8 › index.html captured on 2024-12-17 at 10:29:13.
⬅️ Previous capture (2024-06-16)
-=-=-=-=-=-=-
<!doctype html>
<html lang="ca">
<head>
<meta charset="utf-8">
<meta name="viewport" content="width=device-width, initial-scale=1.0">
<meta name="keywords" content="blog, cultura lliure, internet, programari lliure, snap, gemini, fediverse, llengua catalana, catala">
<title>L'art d'estimar d'Eric Fromm VIII - Gamifica't!</title>
<link rel="stylesheet" href="../../static/style.css">
<link rel="shortcurt icon" type="image/svg" href="../../img/favicon.svg">
</head>
<body>
<header class="header">
<a href="#main" class="skip">Salt al contingut</a>
<a href="../../" class="logo" ><img src="../../img/logo.svg" width="300" alt="Logo Gamifica't"></a>
<nav class="header-right">
<a href="../">Blog</a>
<a href="../../projectes/">Projectes</a>
<a href="../../glossari/">Glossari</a>
<a href="../../contacte/">Contacte</a>
<a href="../../blog.xml" class="logo" ><img src="../../img/rss.png" width="32" alt="RSS Gamifica't"></a>
</nav>
</header>
<main id="main">
<div class="page">
<div class="blog-post">
<h1>L'art d'estimar d'Eric Fromm VIII</h1>
<p class="meta">2014-07-18</p>
<p>L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció Imma Estany.</p>
<h2>II La teoria de l’amor. Setena part.</h2>
<h3>L’amor a Déu</h3>
<p>(Teoria de la separació). En totes les religions teistes, tant si són politeistes com monoteistes, Déu representa el valor més gran (…) El desenvolupament de la raça humana es pot caracteritzar com la sortida de l’home de la natura, de la mare, dels lligams de la sang i la terra.</p>
<p>Al principi de la història humana, l’home encara s’aferra a aquells lligams primitius. Encara se sent identificat amb el mĂłn dels animals i els arbres, i intenta buscar la unitat continuant sent un amb el mĂłn natural (…) Un animal Ă©s transformat en tĂłtem; un es posa mĂ scares d’animals (…) En un estadi de desenvolupament posterior, quan l’habilitat humana s’ha desenvolupat al nivell de l’activitat artesana o artĂstica (…), l’home transforma el producte de la seva pròpia mĂ en un dĂ©u (…)</p>
<p>L’home projecta els seus propis poders i capacitats sobre les coses que fa i aixĂ, d’una manera alineada, venera les seves capacitats, les seves possessions. En una fase posterior, l’home dĂłna als seus dĂ©us forma d’éssers humans. Sembla que això nomĂ©s pot passar quan ha començat a ser encara mĂ©s conscient de si mateix (…i es sublima a si mateix, alienant-se del subjecte a l’objecte).</p>
<p>Parlem, en primer lloc, de l’evolució des de les religions centrades en la mare cap a les centrades en el pare (…) No hi ha gaire marge de dubte en el fet que hi va haver una primera fase matriarcal de religió abans de la patriarcal, si més no en moltes cultures. (En la fase matriarcal, se suposa una base d’igualtat per ser un amor incondicional) (…) La naturalesa de l’amor paternal és que fa peticions, estableix principis i lleis; el seu amor pel fill depèn de l’obediència del segon (…)</p>
<p>Prefereix el fill que és més com ell (…) i que és més adequat per ser el seu successor i hereu de les seves possessions. (El desenvolupament de la societat patriarcal va associat amb el desenvolupament de la propietat privada). En conseqüència, la societat patriarcal és jerárquica ; la igualtat dels germans dóna pas a la competència i a les rivalitats entre ells. (Tot i la predominà ncia del model patriarcal) el desig d’amor de la mare no es pot eradicar dels cors dels homes (…) i els aspectes materns de Déu són introduïts amb el culte a la Mare de Déu, per exemple (…)</p>
<p>En la mesura que Déu és el pare, jo sóc el fill. No he abandonat el desig autista de l’omnisciència i l’omnipotència. Encara no he adquirit objectivitat per comprendre les meves limitacions com a ésser humà , la meva ignorancia, la meva impotencia. Com un infant, encara afirmo que hi ha d’haver un pare que em rescati, que em vigili, que em castigui, un pare a qui agradi quan sóc obedient, que se senti afalagat amb els meus elogis i que s’enfurismi per la meva desobediència. Evidentment, la majoria de persones, en el seu desenvolupament personal, no han superat aquesta etapa infantil i, per tant, la creença en Déu per a la majoria és la creença en un pare que ajuda –una il·lusió infantil. (…)</p>
<p>En tots els sistemes teistes hi ha la suposiciĂł de la realitat del reialme espiritual com un que transcendeix l’home, que dĂłna significat i validesa a les capacitats espirituals de l’home i als seus esforços per la salvaciĂł i el naixement interior. En un sistema no teista, no existeix cap rehĂlame espiritual fora de l’home o transcendint-lo. El reialme de l’amor, la raĂł i la justĂcia existeix com una realitat nomĂ©s perquè l’home ha estat capaç de desenvolupar aquestes capacitats en ell mateix per mitjĂ del procĂ©s de la seva evoluciĂł (…)</p>
<p>Cal abordar la diferència fonamental en l’actitud religiosa entre l’Est (la Xina i l’Índia) i l’Oest. Des d’Aristòtil, el món occidental ha seguit els principis lògics de la filosofia aristotèlica basada en la llei d’identitat que afirma que A es A; la llei de la no-contradicció on A no es A; i la llei del tercer exclòs on A pot ser A i no-A, ni tampoc A ni no-A (…)</p>
<p>Enfront a la lògica aristotèlica hi ha el que podrĂem anomenar lògica paradoxal, que suposa que A i no-A no s’exclouen mĂştuament. La lògica paradoxal fou predominant en el pensament xinès i indi, en la filosofia d’HerĂ clit i, mĂ©s endavant, sota el nom de dialèctica, es convertĂ en la filosofia de Hegel i de Marx. El principi general de la lògica paradoxal fou descrit clarament per Lao TsĂ©: “Les paraules que sĂłn estrictament veritat semblen paradoxals[1]”. I per Luang Tzu: “El que Ă©s un Ă©s un. El que no Ă©s un, tambĂ© Ă©s un”. Aquestes formulacions de la lògica paradoxal sĂłn positives: Ă©s i no Ă©s. Hi ha una formulaciĂł negativa: no Ă©s això ni allò. La primera expressiĂł del pensament la trobem en el pensament taoista; la segona Ă©s freqĂĽent en la filosofia Ăndia.</p>
<p>(…) La lògica paradoxal en el pensament occidental té l’expressió filosòfica més antiga en la filosofia d’Herà clit (…) “Un i el mateix es manifesten en coses com vivent i mort, despert i adormit, jove i vell”.</p>
<p>En la filosofia de Lao Tsé, la mateixa idea està expresada d’una forma més poètica: “La gravetat és l’arrel de la lleugeresa; la calma, el governant del moviment”. O: “El Tao en el seu curs regular no fa res i, per tant, no hi ha res que no faci”. O: “Les meves paraules són fà cils de conèixer, i molt fà cils de practicar; però no hi ha ningú al món que sigui capaç de conèixer i capaç de practicar-les”. En el pensament taoista, com en l’indi i el socrà tic, el pas més gran a què pot conduir el pensament és saber que no sabem: “Saber i, tanmateix, (pensar) que no sabem és l’(assoliment) més elevat; no saber (i aixà i tot pensar) que sabem és una malaltia” (…)</p>
<p>La filosofia paradoxal no s’ha de confondre, ni amb l’Índia ni a la Xina, amb un punt de vista dualista (…) “El pensament bramĂ nic estava centrat des del principi entorn de la paradoxa dels antagonismes simultanis”. La força definitiva de l’Univers, i tambĂ© de l’home, transcendeix tant en l’esfera conceptual com la sensual. Per tant, no Ă©s “això ni aixĂ”. Però, tal com assenyala Zimmer, “no hi ha un antagonisme entre “real i irreal” en aquesta comprensiĂł no dualista”. En la seva recerca d’unitat darrera la multiplicitat, els pensadors bramĂ nics arribaren a la conclusiĂł que el parell de contraris percebut reflectĂ©is la naturalesa no de les coses, sinĂł de la ment que percep.</p>
<p>El pensament que percep s’ha de trasncendir a si mateix per assolir la realitat verdadera. L’oposiciĂł Ă©s una categorĂa de la ment en l’home, no un element de la realitat en si mateixa. En el RigVeda, el principi Ă©s expressat d’aquesta manera: “Jo sĂłc tots dos, la força de la vida i el material de la vida, tots dos alhora”. La conseqüència Ăşltima de la idea que el pensament nomĂ©s port percebre en mig de contradiccions ha trobat un seqüència encara mĂ©s drĂ stica en el pensament vedĂ ntic, que postulava que el pensament no era “mĂ©s que un horitzĂł d’ignorĂ ncia subtil; de fet, el mĂ©s subtil de tots els recursos enganyosos del maia”.</p>
<p>La lògica paradoxal té una implicació significativa en el concepte de Déu. En la mesura que Déu representa la realitat última, i que la ment humana percep la realitat en contradiccions, no es pot fer cap afirmació positiva de Déu. En la Vedanta, la idea d’un Déu omniscient i omnipotent és considerada amb l’absència de noms dels Dos, el nom innominat del Déu que es revela a Moisés, del “No-res absolut” del Mestre Eckhart. L’home només pot conèixer la negació, mai la posició de la realitat última.</p>
<p>“Mentrestant, l’home no pot saber què Ă©s DĂ©u, encara que sigui perfectament conscient del que DĂ©u no Ă©s…AixĂ, competint amb el no-res, la ment demana a crits el bĂ© mĂ©s elevat de tots”. Per al Mestre Eckhart, “el DivĂ Ă©s una negaciĂł de negacions, i un desmentiment de desmentiments…Cada Ă©sser contĂ© una negaciĂł: l’una desmenteix que Ă©s l’altra”. Això no Ă©s mĂ©s que una altra conseqüència del fet que DĂ©u esdevĂ© per al Mestre Eckhart “el No-res absolut”, igual que la realitat Ăşltima Ă©s l’”Ein Sof”, l’Infinit, en la Cábala.</p>
<p>He comentat la diferència entre la lògica aristotèlica i la paradoxal en el concepte de l’amor de Deú. Els mestres de la lògica paradoxal diuen que l’home pot percebre la realitat només des de les contradiccions, i que mai no pot percebre la realitat-unitat última, Ell en si mateix. Això portà a la conseqüència que un no tenia com a objectiu últim trobar la resposta en el pensament. El pensament només ens pot portar a saber que aquest no ens pot donar la resposta final. El món del pensament està atrapat en la paradoxa.</p>
<p>L’única manera de comprendre el mĂłn definitivament no estĂ en el pensament, sinĂł en l’acte, en l’experiència de la unitat. AixĂ, la lògica paradoxal ens porta a la conclusiĂł que l’amor a DĂ©u no Ă©s el coneixement de DĂ©u en el pensament, ni el pensament de l’amor que un tĂ© per DĂ©u, sinĂł l’acte d’experimentar la unitat amb DĂ©u.</p>
<p>Això porta a subratllar la manera correcta de viure. Tota la vida, cada acció trivial i cada acció importan testan dedicades al coneixement de Déu, però un coneixement no en el pensament correcte, sinó en l’acció correcta. Això es pot veure clarament en les religions orientals. En el bramanisme, com també en el budisme i el taoisme, l’objectiu últim de la religió no és la creença correcta, sinó l’acció correcta.</p>
<p>Trobem el mateix èmfasi en la religió jueva. Gairebé mai no hi ha hagut un cisma pel que fa a la fe en la tradició jueva (la gran excepció, la diferència entre fariseos i saduceus, en essència, va ser un trencament entre dues classes socials oposades). La religió jueva posava èmfasi en la manera correcta de viure, l’Halajà (té el mateix significat que el Tao).</p>
<p>En la història moderna, el mateix principi està expressat en el pensament d’Spinoza, Marx (Els filòsofs han interpretat el món de diferents maneres, la feina és transformarlo. Feuerbach adoptat per Marx) i Freud. (…)</p>
<p>Des del punt de vista de la lògica paradoxal, l’èmfasi no es posa en el pensament, sinó en l’acte. Aquesta actitud va tenir altres conseqüències. En primer lloc, va conduir a la tolerancia que trobem en el desenvolupament religiós indi i xinès. Si el pensament correcte no és la veritat última, ni tampoc el camà a la salvació, no hi ha cap motiu per combatre amb altres, el pensament dels quals ha arribat a formulacions diferents.</p>
<p>Aquesta tolerancia està perfectament expresada en la història de diversos homes a qui es demanà que descrivissin un elefant a les fosques. Un, en tocar-li la trompa, digué: “Aquest animal és com una canonada d’aigua”; un altre, en tocar-li la orella, afirmà : “Aquest animal és com un ventall”, i un tercer, en tocar-li les potes, descrigué l’animal com un pilar.</p>
<p>En segon lloc, el punt de vista paradoxal posà èmfasi en l’home en transformaciĂł, i no en el desenvolupament del dogma d’una banda i la ciència de l’altra. Des dels punts de vista indi, xinès i mĂstic, la tasca religiosa de l’home no Ă©s pensar correctament, sinĂł actuar correctament i arribar a ser un amb Ell en l’acte de meditaciĂł concentrada.</p>
<p>En els principals corrents del pensament occidental, la veritat és tot el contrari. Com que un esperava trobar la veritat última en el pensament correcte, l’èmfasi es va posar, sobretot, en el pensament, encara que l’acció correcta també es considerava important. En l’evolució de la religió, això deriva en la formulació del dogmes, discussions inacabables sobre formulacions dogmà tiques i intolerancia envers el “no creient” o l’heretge.</p>
<p>TambĂ© conduĂ a posar èmfasi en el fet “creure en DĂ©u” com a principal objectiu d’una actitud religiosa. Ă’bviament, això no significava que no existĂs la idea que un ha de viure correctament. Ara bĂ©, la persona que creia en DĂ©u se sentia superior a la persona que no hi “creia”.</p>
<p>L’èmfasi en el pensament tĂ© una altra conseqüència, que històricament ha estat molt important. La idea que un podia trobar la veritat en el pensament conduĂ no tan sols al dogma, sinĂł tambĂ© a la ciència. En el pensament cientĂfic, el pensament correcte Ă©s tot el que compta, tant des de l’aspecte de l’honestedad intel·lectual com des de l’aplicaciĂł del pensament cientĂfic en la prĂ ctica. És a dir, a la tècnica.</p>
<p>En poques paraules, el pensament paradoxal conduà a la tolerancia i a un esforç envers l’autotransformació. El punt de vista aristotèlic portà al dogma i a la ciència, a l’Església catòlica i al descobriment de l’energia atòmica. (…)</p>
<p>En el sistema religiós occidental predominant, l’amor a Déu en essència és el mateix que la creença en Déu i en l’amor de Déu. L’amor a Déu bà sicament és una experiencia de pensament. En les religions orientals i el misticismo, l’amor a Déu és una intensa experiencia sentida d’unitat, lligada inseparablement a l’expressió d’aquest seu amor en cada acte de viure (…)</p>
<p>Ara podem tornar a un paral·lel important entre l’amor als pares i l’amor a Déu. El fill al principi està vinculat amb la mare com “la terra de tot ésser”; després es gira cap al pare com el nou centre del seu afecte. En l’etapa de plena maduresa, s’ha alliberat de la persona de la mare i del pare com a forces protectores i dominants, i ha establert els principis del pare i de la mare en si mateix.</p>
<p>S’ha convertit en el seu propi pare i mare; Ă©s pare i mare. En la història de la raça humana, veiem aquesta mateixa evoluciĂł: des de l’inici de l’amor per DĂ©u com el vincle de l’indefens a una Deessa mare, passant per un vincle obedient a un DĂ©u patern, fins a la base madura en què DĂ©u deixa de ser una força externa, en què l’home ha incorporat els principis de l’amor i la justĂcia en si mateix, en què s’ha fet un amb DĂ©u i, finalment, en què parla de DĂ©u nomĂ©s en un sentit simbòlic i poètic.</p>
<p>D’aquestes consideracions es desprèn que l’amor a Déu no es pot separar de l’amor als pares. Si una persona no s’aparta de la vinculació incestuosa amb la mare (…) si conserva la dependència infantil respecte un pare que castiga i recompensa, o respecte a qualsevol altra autoritat, no pot desenvolupar un amor madur per Déu; aleshores la seva religió és aquella de la primera fase de la religió, en què Déu era experimentat com una mare totalment protectora o com un pare que castiga i premia.</p>
<p>(…) Si l’estructura social és de submissió a l’autoritat, el seu concepte de Déu ha de ser infantil i allunyat del concepte madur, les llavors del qual s’han de buscar en la història de la religió monoteista. (pp.87-96)</p>
<p>[1] Lao Tsé. The Tâo Teh King, The Sacred Books of the East, Max Mueller (ed)., vol. XXXIX, Oxford University Press, Londres, 1927, p.120. (Traduït al castellà com Los libros sagrados de Oriente)</p>
<p><a href="../2014-07-19_art_estimar_9/index.html">L'art d'estimar d'Eric Fromm (IX)</a></p>
</div>
</div>
</main>
<footer>
Internets duals: gemini://gamifi.cat<br>
<a href="../../llicencies/">Diverses llicències</a> / <a href="../../kukis/">PolĂtica de Kukis</a><br>
♥ Fet amb paciència i tecnologies lliures ♥
</footer>
</body>
</html>