💾 Archived View for target.cities.yesterweb.org › art › la_magia_dels_somnis.gmi captured on 2024-09-29 at 00:07:29. Gemini links have been rewritten to link to archived content
-=-=-=-=-=-=-
Acabava de tornar de l'escola, havia sigut un dia horrible, això sà almenys ja era divendres i, com que els meus pares no tornaven fins diumenge, anava a dormir a casa de l'à via.
M'agradava molt anar a casa seva, i no sols per preparar els millors pastissos del món sinó també perquè, a la tarda, l’ajudava a vendre a la seva botigueta. El que feia que fos especial eren els productes que s'hi venien: espècies de tots els colors, elixirs, roques lluents...
Alguna vegada havia arribat a pensar que la meva à via era una bruixa, però això sol eren contes de petits. A més, la meva à via era una persona meravellosa.
- Hola Paula, com t'ha anat el dia?- em va preguntar.
- Com sempre... No tenia ganes de parlar, no obstant això l'à via ja sabia que alguna cosa no anava bé.
Aquella nit no vaig dormir molt bé:
- Ahhh!
Em vaig despertar de cop en plena nit, sentia que m'ofegava.
L'à via, en sentir-me cridar, va vindre corrent a la meva habitació, encara que a la seva edat això de córrer no és molt bona idea.
Va aconseguir tranquil·litzar-me, em va portar una infusió i va dir que li expliqués el que em preocupava.
- No em passa res... estic bé -vaig dir, recuperant l'alè.
Ella estava a la meva vora, em mirava, semblava amoïnada i jo sentia la seva dolça protecció per tota l'habitació.
- Els malsons no són dolents, al contrari, ens ajuden a adonar-nos de coses que sabem en el fons, però que ens neguem a admetre. És per això que si tens malsons, has d'aprendre a escoltar-los i entendre'ls.
- No em passa res… -vaig dir-li jo, amb una rialla forçada.
Ella va tornar a insistir en el fet que, si tenia problemes, podia confiar en ella.
- He dit que estic bé!
Em vaig sentir molt malament: acabava de cridar a una persona que sol volia el millor per a mi, em vaig quedar bloquejada mentre ella marxava.
La veritat era que sà que sentia alguna cosa estranya, era una espècie de desordre mental que ni jo mateixa era capaç de controlar.
A la tarda de l'endemĂ , l'Ă via em va dir que se n'anava a fer uns encĂ rrecs al poble veĂ i no tornaria fins a les vuit. Vaig pensar de fer-li un regal per compensar el meu comportament.
Durant tota aquella estona, vaig estar netejant la casa. Les hores passaven i cada vegada estava més cansada, però el resultat va fer que tot hagués valgut la pena.
Després, vaig anar a esperar que vingués l'à via per sopar; tot i això, no arribava. El rellotge de paret va tocar les nou i ningú havia trucat a la porta. M’estava inquietant, i si li havia passat alguna cosa a l'à via?
L'Ăşnica cosa que se'm va ocĂłrrer va ser anar a l'habitaciĂł a dormir pensant que demĂ m'aixecaria amb un petĂł seu a la galta.
El que em vaig trobar penjat del llit em va alterar molt, era una espècie d’atrapasomnis: era de colors foscos i tenia plomes de corb, però el que més m'atreia era la papallona dissecada del centre.
Al principi, vaig pensar que havia sigut l'Ă via qui me l'havia col·locat, mai abans l'havia vist, ni a la botigueta. A mĂ©s la idea que ella l'haguĂ©s posat allĂ era impossible, perquè havia estat a l'habitaciĂł justament desprĂ©s que ella sortĂs i en aquell moment encara no hi havia l'atrapasomnis.
El rellotge va tornar a sonar, ja eren les deu; el temps m'estava passant volant, era massa tard com per posar-se a pensar en un atrapasomnis, aixĂ que vaig decidir anar a dormir i deixar-ho cĂłrrer.
Aquella nit, vaig tenir un altre malson que em va semblar tan real i horrible que va aconseguir que plorés dormida, tal com va dir la meva mare al dia següent.
- I l'Ă via, on es? -vaig dir, asseguda al llit encara amb rastres de llĂ grimes.
- L'à via? -em va contestar la mare estranyada-. Sé que t'està costant superar-ho, però ja fa tres mesos que l'à via és morta.
No podia ser real! Ahir l'Ă via havia estat aquĂ, ahir encara era viva!
En aquell moment em vaig ensorrar i no podia parar de plorar. La mare em va abraçar i es va fixar en l'atrapasomnis.
- M'alegra veure que, al final, t'has decidit a penjar l'atrapasomnis que et va regalar l'Ă via.
La mare em va fer una rialla i se'n va anar de l'habitaciĂł.
Em vaig quedar contemplant l'atrapasomnis. No em semblava el mateix de sempre: ara el veia acolorit, les plomes eren de colors cà lids com els abraços de l'à via. Respecte a la papallona, ella tornava a volar plena de vida per l'habitació. Vaig obrir la finestra perquè pogués volar lliure i jo també vaig treure el cap per respirar.
Era estrany, podia sentir la presencia de l’à via en aquell atrapasomnis.
Fins ara he estat pensant en quin moment de la història dormia i ara ho comprenc tot: aquell atrapasomnis me’l va regalar l'à via perquè deia que atrapava els malsons, però el dia següent va passar la tragèdia i per això no gosava a penjar-lo. Em recordava molt el dia que intentava oblidar. A la fi, un dia em vaig decidir i em va fer reviure l'últim dia que havia estat amb ella, aquell dissabte, que ara em semblava tan llunyà .