gemini - kennedy.gemi.dev

💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant133.gmi captured on 2024-08-25 at 00:33:03. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CXXXI

COM LO EMBAIXADOR DEL CAMP EXPLICÀ LA EMBAIXADA A L’EMPERADOR

–Senyor molt excel·lent, a la vostra sereníssima majestat notifique com, per prechs e manament del gran conestable e dels menachauts del camp degués venir a vostra altesa per significar com en la nit del dijous pus proppassat vengueren XLV mília hòmens a peu, e foren-se mesos en sòl de terra enmig de una gran praderia, e per la abundància de les moltes aygües és feta la erba molt alta e per negú no pogueren ésser vists. E com lo sol fo un poch alt, vem venir cavalls encubertats e ginets de turchs —qui podien ésser entre tots obra de mil e CCCC, poch més o menys— e apleguaren a una flamayra de aygua que y havia. E lo duch de Macedònia, home molt superbo e poch entés segons los fets que pratica, féu sonar les trompetes que tothom pujàs a cavall. E per lo conestable e per los altres qui saben més de la guerra que no ell li fon dit e protestat que no volgués exir en ampresa de altri e, per molt que li diguessen, no volgué creure a negú e anà ab tota la gent fins a la flamayra, e manà passar tota la gent, axí de peu com de cavall. E la aygua dava fins a les cingles dels cavalls, hi en lochs hi havia que anaven nadant.

Envers la part dels enemichs stava una riba que ab gran afany la podien pujar los cavalls; e de allí los enemichs, ab lances, encontraven-los e, per poch balanç que lo home d’armes prenia o son cavall, prestament cahien en la aygua, que no se’n podien levar, e per la flamayra avall ne anaven tots. Car, si lo duch hagués pres una milla més amunt, podia passar quasi tota la gent a peu exut.

Los enemichs afluixaren un poch per ço que la gent passàs e feren demostració de retraure’s en un petit mont que y havia, lo duch fahent son poder de pendre’ls. D’altra part, los nobles per antiquitat de linatge en fet excel·lents s’eren moltes veguades trobats e, confiant-se en llurs forces, feren com a val·lents e virtuosos que ells eren, ab lo recort de la fidelitat que vasalls són tenguts a llur senyor per conservació de la imperial corona.

Com los qui staven en la celada veren los grechs tan fortment bataillar, ixqueren ab molt gran fúria e feriren enmig dels crestians, dels quals feren gran scampament de sanch. E lo duch, no podent més soferir la gran batailla, secretament fogí e se’n tornà allà de hon era exit, sens haver feta molta offensa als enemichs. E tots los qui pogueren ésser stalvis, se n’anaren ab ell.

Los moros, seguint llur victòria, li han posat siti sobre la ciutat. E és-hi vengut en persona lo Gran Turch e lo soldà, ab tots los reys qui són venguts en llur valença, e tots los duchs, comtes e marquesos qui de Ytàlia e de Lombardia són venguts a sou de ells. E de continent que lo soldà sabé tal nova, se féu intitular emperador de Grècia. E diu que jamés no·s partirà del siti fins que haja pres lo duch e tots quants són ab ell, e aprés, que vendrà a posar lo siti sobre aquesta ciutat. E sé-us dir, senyor, lo duch no té provesió sinó per a un mes; al tot més larch, a mes e mig. Axí, senyor, veja la majestat vostra què és de fer ne quin consell pendreu en aquests afers.

Dix Tirant:

–Digau-me, cavaller, per vostra virtut, ¿quanta gent s’és perduda en aquesta batailla?

Respòs lo cavaller:

–Senyor capità, per sguart de les squadres de les capitanies, s’és sabut que entre morts en la batailla e negats e presoners nos fallen XI mília DCCXXII hòmens.

Parlà lo emperador e dix:

–Nostre capità, prech-vos per reverència de nostre senyor Déu e per amor mia que doneu diligència que, dins XV o XX dies, siau partit ab tota la gent per socórrer aquells miserables, o de vitualles o de gent.

–¡O, senyor! —dix Tirant—. ¿E com pot dir vostra majestat semblant rahó que tan lonch temps com són XX dies no hajam de partir, lo qual poria ésser que los enemichs donassen combat a la ciutat e, per ço com són molt poderosos, porien entrar la ciutat?

Tirant tornà demanar a l’embaixador quin nombre de gents podien ésser los enemichs. Respòs lo embaixador:

–Per la fe mia, los turchs són en gran nombre e són molt àbils en la guerra, e gent molt crudelíssima e desconeixent. Emperò, al parer de nosaltres e per dit de alguns presoners, ells són de DCCC mília hòmens ensús.

–E per ço, senyor, seria yo de parer —dix Tirant— que fos feta una crida real per tota la ciutat que tots aquells qui han pres lo sou, e aquells qui pendre-lo volran, que vajen a la Casa de l’Imperi per rebre compliment de pagua e, dins VI dies, tothom sia prest per partir.

Lo emperador ho tingué a bona sort e fon-li molt plasent tot lo que Tirant havia dit, com lo véu ab ànimo sforçat de cavaller.

Com la crida fon feta, prestament ne foren avisats tots los grans senyors qui eren fora de la ciutat, e tots foren allí a la jornada ab los cavalls reposats. E los qui eren venguts de Cicília eren en covinent punt.

La fama e mala nova anà per la ciutat del perdiment que fet havien, e moltes gents del poble, axí hòmens com dones, se ajustaren en la plaça del mercat. Los uns ploraven llurs jermans, los altres los fills, los altres los amichs e parents, los altres la destructió de l’imperi, com tota la major part de l’imperi fos perduda. E tota la sperança de l’emperador e de tots los seus no era sinó en un sol Déu, per ço com duptaven de venir en cruel fam e set per lo enemich, qui era victoriós, e lo cremament de la ciutat, recordant la captivitat e servitut miserable.

E digueren a l’emperador dos barons de l’imperi que trametés sa filla Carmesina en Ongria, a sa jermana. Com Tirant hohí dir semblants paraules, tota la sua ànima se alterà e tornà la sua cara semblant de persona morta; e de açò agueren notícia totes les donzelles, e encara lo emperador, qui demanà a Tirant quin mal tenia que axí li era mudada la color.

–Senyor —dix Tirant—, hui tot lo dia tinch gran dolor de ventrell.

Lo emperador féu venir prestament los metges perquè li donassen alguna medecina que fos bona per al seu mal, e axí fon fet. Com lo emperador véu que Tirant stava ja bé, dreçà les noves a sa filla Carmesina e dix-li semblants paraules:

–Ma filla, ¿què us par a vós de les coses que los del consell m’an dit de vós? Que lo parer meu és que seria ben fet, per ço que si la gent e lo imperi se perdia, que vós no·s perdésseu. Respòs a les paraules del pare, la discreta senyora, en tal manera.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior