💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant111.gmi captured on 2024-08-25 at 00:32:18. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–Amichs meus hi en voluntat com a germans: no ha molts dies passats que tots vosaltres éreu detenguts en poder de infels e ab forts cadenes apresonats. Ara, per grà cia de la divina Majestat e ab treball meu, sou venguts en terra de promissió franchs e liberts de tota captivitat e submissió, perquè de present yo us done franca libertat a tots de anar o de restar. E tots aquells qui en ma companyia volran venir, yo·n seré molt content. Los qui volran restar en aquesta ciutat ho poran bé fer e, los qui en altres parts volran anar, diguen-m’o e yo dar-los he diners per a la despesa.
Com los catius hoïren dir semblants paraules al virtuós Tirant foren molt aconsolats e posats en inextimable alegria, e lançaren-se tots als seus peus per besar-los-hi e aprés les mans. E Tirant no u volgué jamés consentir. E donà ’ls tant de sos béns a cascú que tots se tingueren per més de contents.
Com les galeres foren en punt de partir, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del reverent mestre e de tota la religió; e les galeres ben provehides del que havien mester. E al comiat lo mestre tornà a solicitar al virtuós Tirant si volia ésser paguat de la nau e del forment, e Tirant ab molta gentilea s’escusà , que no·n volia pendre res.
Com foren dins les galeres donaren vela, e agueren lo temps tan pròsper e favorable que en breus dies arribaren al cap de la ylla de CicĂlia. La alegria que los ciçilians feren fon molt gran per la venguda de son natural senyor, e los de la terra trameteren un correu a la reyna de la venguda del rey. Lo rey demanĂ del stat de la reyna e de la disposiciĂł de sa filla e de sos fills, e del duch, son germĂ . Fon-li respost de la prosperitat en què staven e com lo rey de França havia tramĂ©s XL cavallers per embaixadors seus, qui venien molt bĂ© abillats, e molt bella companyia de gentilshòmens. Molt fon plasent a Tirant la venguda dels embaixadors, mĂ©s que no fon al rey, pensant e havent recort de les paraules del mestre de Rodes. Ells reposaren allĂ per alguns dies perquè venien molt enujats de la mar. AprĂ©s que·s foren reposats, lo rey ab tota la companyia partĂ e feren la via de Palerm, hon la reyna stava.
E lo dia que devia entrar, ixquĂ© primer lo duch, son germĂ , ab molta bona gent acompanyat. AprĂ©s ixqueren tots los menestrals, molt ben vestits e abillats, aprĂ©s ixquĂ© lo arquebisbe ab tot lo clero, aprĂ©s ixquĂ© la reyna acompanyada de totes les dones de honor de la ciutat; aprĂ©s, per un poch spay, ixquĂ© la infanta Ricomana ab totes les donzelles sues e de la ciutat molt ben abillades, que era cosa de molt gran delit de veure-les; aprĂ©s ixqueren los XL embaixadors del rey de França vestits ab robes de vellut carmesĂ, largues fins als peus, ab grosses cadenes de or que portaven, tots devisats en una manera.
Com lo rey se fon vist ab la reyna e sa filla li agué feta reverència, Phelip e Tirant feren reverència a la reyna. E Phelip pres per lo braç a la infanta e axà anaren fins al palau. E ans que apleguassen, los XL embaixadors vengueren a fer reverència a Phelip ans que no al rey, e Tirant dix a Phelip:
–Senyor, manau als embaixadors que vajen primer a fer reverència al rey ans que parlen ab vós.
E Phelip hi tramés. E los embaixadors li trameteren a dir que ells tenien manament de llur senyor lo rey de França, pare seu, que, aprés que aguessen feta reverència a ell, que anassen al rey e li donassen les letres que portaven.
E Phelip los tramés altra veguada a dir que en tot cas del món ell los preguava e manava que anassen al rey ans que parlassen ab ell.
–Puix a Phelip plau —digueren los embaixadors—, nosaltres farem lo que ell nos mana. E per aquesta causa nos érem posats los més darers de tots, perquè poguésem dar primer la honor e obediència a Phelip que al rey.
Com lo rey fon apleguat al palau ab tota la gent, los embaixadors del rey de França li anaren a fer reverència e donaren-li la letra de crehença. E lo rey los rebé ab cara affable e féu-los molta honor. Aprés anaren a Phelip e feren-li molt gran honor axà com hi eren obligats per ésser fill de llur natural senyor. Phelip los féu inextimable festa e fon gran alegria entre ells.
AprĂ©s que les festes foren passades per la venguda del rey, los embaixadors explicaren llur embaixada, la qual en effecte contenia tres coses. La primera era que lo rey de França era molt content que Phelip, son fill, fes lo matrimoni ab la infanta Ricomana, filla sua, segons que per lo virtuĂłs Tirant era stat concordat. La segona era, si lo rey de CiçĂlia tenia fill, ell li daria una filla sua per muller ab cent mĂlia scuts. La terça contenia com ell aguĂ©s amprat al papa e a l’emperador, e a tots los prĂnceps de la crestiandat li volguessen valer per mar, com ell tinguĂ©s deliberat de anar contra infels. E com tots los qui ha amprats li han offerta valença. E que, de part del rey de França, ells lo ampraven. E si sa senyoria deliberava trametre-li armada, qu·en fes capitĂ a Phelip e que lo y trametĂ©s.
La resposta del rey fon que del matrimoni ell era molt content, mas que de les altres coses ell se aturava acort.
Com los missatgers veren que lo rey havia atorguat lo matrimoni, donaren a Phelip per manament de son pare L mĂlia scuts perquè·s posĂ s en orde de totes les coses que havia mester per dar compliment al matrimoni. E tramĂ©s lo rey de França per a la nora quatre peçes de brocat molt belles e tres mĂlia marts gebelins, e un collar de or obrat en ParĂs molt bell e de gran stima, perquè y havia en ell engastades moltes pedres fines qui eren de gran vĂ lua. La reyna, mare de Phelip, li tramĂ©s moltes peçes de drap de seda e de brocat e molts cortinatges de seda e de raç molt specials, e moltes altres coses.
Com la infanta sabé que lo rey son pare havia atorgat lo matrimoni de Phelip, dix entre si mateixa:
–Si yo puch trobar en Phelip tal defalt que sia grosser o avar, jamés serà mon marit. E de açà avant en altra cosa no vull pensar sinó en saber-ne la veritat.
E stant la infanta en aquest penós pensament, entrà per la sua cambra una donzella en qui ella tenia gran fiança e dix-li:
–Digau-me, senyora, en què pensa vostra altesa, que la vostra cara stà molt alterada. Respòs la infanta:
–Yo t’o dirĂ©. Lo senyor rey mon pare ha atorguat lo matrimoni als embaixadors de França, e yo stich ab tan gran dupte de la grosseria de Phelip que no·s pot dir, hi encara de Ă©sser avar. Car si res de tot açò tĂ©, no poria star una hora ab ell gitada en un lit, ans deliberaria de fer-me monja e star closa en un monestir; car yo he fet tot mon poder en conĂ©ixer-lo e veig que la sort no m’i acompanya, ab aquest traĂżdor de Tirant. ¡SĂ prech a DĂ©u lo veja rostit e bollit e en ira de sa enamorada! Que aquell dia de les lesques del pa yo l’aguera ben conegut sinĂł per causa sua. Mas, ans que yo atorgue lo matrimoni, yo·l provarĂ© altra veguada e farĂ© venir de CalĂ bria un gran philòzoph, qui Ă©s home de grandĂssima sciència, qui·m dirĂ certament lo que yo desije.
Com Phelip agué rebuts los diners que son pare li havia tramés, ell se abillà molt bé de robes de brocat roçegant e de chaperia, e ell tenia ja molts fermaills e cadenes de or e moltes altres joyes d’estima.
E lo dia de la Nostra Senyora de Agost lo rey convidĂ a Phelip e a tots los embaixadors, e del regne tots aquells qui tenien tĂtol lo rey aquell dia los fĂ©u seure en la sua taula. E Phelip aquell dia vestia una roba de brocat carmesĂ roçegant per terra, forrada de erminis, e Tirant se vestĂ altra de aquell drap e de aquella color. E com se fon vestit, pensĂ en si e dix:
–La festa se fa per Phelip e per los embaixadors, que representen la persona del rey de França, e yo, que m’abille en tal jornada tan riquament com Phelip, no·m serà bé pres.
E prestament se despullà aquella roba e vest-se’n una altra brodada de argenteria, e les calçes totes brodades de grosses perles.
E stant lo rey sobre taula, vengué molt gran pluja. E la infanta hi pres molt gran plaer e dix:
–Ara poria haver loch la mia demanda.
Com les taules foren levades vengueren los ministrés e, davant lo rey e la reyna, dançaren per bon spay. Aprés vengué la col·lació. Lo rey se n’entrà en la cambra per reposar e la infanta no·s volgué deixar de dançar per dupte que Phelip no se n’anà s.
Com fon quasi hora de vespres, lo cel fon clar e lo sol ixqué. Dix la infanta:
–¿No seria bo que féssem una volta per la ciutat, puix fa bell dia?
Respòs prestament Phelip:
— ¡E com, senyora! ¿En temps indispost voleu anar per la ciutat? ¿E si torna a ploure? Tota us banyareu.
E Tirant, coneixent la malĂcia de la infanta, tirĂ per la falda a Phelip, que callĂ s. La infanta vĂ©u quasi lo senyal que Tirant li fĂ©u. Pres molt gran enuig; e manĂ que li portassen les aquanees. E tots trameteren per les bèsties. Com foren vengudes, Phelip pres del braç a la infanta e portĂ -la fins al cavalcador. E com la infanta fon a cavall quasi voltĂ un poch la squena devers Phelip, mas no restĂ que ab la coha de l’hull lo perdĂ©s de vista. E Phelip dix a Tirant:
–¿SĂ·m feĂ˝eu portar una altra roba perquè no guastĂ s aquesta?
–¡O —dix Tirant—, e mal profit faça la roba! E no cureu d’ella: com aqueixa serà guastada bé n’haureu una altra.
–Almenys —dix Phelip—, vejau si hi hauria dos patges que·m portassen les faldes perquè no toquen en terra.
–¡Bé podeu ésser fill de rey —dix Tirant—, que tan avar e tan mesquà siau! Cuytau prest, que la infanta vos stà sperant.
Lavors Phelip, ab gran dolor de cor, se n’anĂ . E la infanta stava contĂnuament atenta al que dehien, mas no podia compendre la sentència de les paraules. AxĂ passejaren per la ciutat prenent molt plaer la infanta com vehia banyar la roba de aquell miserable de Phelip, hi ell molt sovint se mirava la roba. La infanta, per pendre mĂ©s plaer, dix que portassen los sparvers he exirien un poch defora e pendrien alguna guatla.
–¿No veu, senyora —dix Phelip, que no fa temps de anar a caça? ¡Tot lo món és fanchs e aygua!
–¡Hay, mesquina! —dix la infanta—. ¡E de aquest grosser que encara no·m sap contentar un poch la voluntat!
Però ella no curà de res, sinó que ixqué fora de la ciutat e trobà un laurador, e apartà ’l un poch e demanà -li si prop de allà havia algun riu o alguna çéquia de aygua. E lo laurador respòs:
–Senyora, prop de açĂ, caminant dret trobareu una gran çéquia de aygua que dĂłna a una mula fins a les singles.
–Aqueixa és la aygua que yo vaig çercant.
La infanta se posà primera e tots la seguiren. Com foren a la aygua atesos, la infanta passà e Phelip restà detrà s, e dix a Tirant si hi havia alguns moços que li prenguessen les faldes de la roba.
–¡Cansat stich de tal rahó —dix Tirant— e de vostra prà tica tan desonesta! La roba ja no·s pot més guastar del que és. No tingau més pensament, que yo us daré la mia. La infanta ha passat, que se’n va. Cuytau per posar-vos al seu costat.
E Tirant alçà grans rialles, mostrant que les rahons d’ell e de Phelip eren de alguna burla. Com agueren passada la aygua, la infanta demanà a Tirant de què·s rehia.
–Per ma fe, senyora —dix Tirant—, yo·m sĂł ris de una demanda que Phelip hui tot lo dia me fa, ans que partĂssem de la cambra de vostra altesa e aprĂ©s com cavalcam, e ara a l’entrant de la aygua. Me demana quina cosa Ă©s amor e d’on proçeheix. La segona cosa que m’à dit: Âżhon se pon amor? SĂ, DĂ©u me dĂł honor, yo no sĂ© quina cosa Ă©s amor ne d’on proçeheix, però creuria que los hulls sĂłn misatgers del cor, lo hoir Ă©s causa que·s concorda ab la voluntat; la Ă nima tĂ© molts misatgers, los quals sperança aconsola: los çinch senys corporals obeheixen al cor e fan tot ço que ell los mana, los peus e les mans sĂłn sĂşbdits a la voluntat, la lengua, muntiplicant en paraules, dĂłna remey en moltes coses en la Ă nima e en lo cors e a tot quant Ă©s. E per ço se diu aquell refrany vulgar: lĂ i va la lengua, hon lo cor dol. Per què, senyora, la vera e leal amor que Phelip vos porta no pot tembre res.
–Tornem —dix la infanta— devers la ciutat.
E al passar de la aygua ella mirà si tornarien a parlar los dos. E Phelip véu ja la roba banyada, no curà sinó de passar la aygua. E la infanta restà molt aconsolada e donà fe en tot lo que Tirant havia dit. Però la sua à nima no stava prou reposada, ans dix a Tirant:
–Per lo estament en què sĂł posada estig en mĂ de la fortuna variable. Ans elegiria renunciar a la vida e als bĂ©ns que pendre marit grosser, vil e avar. E puch-vos bĂ© dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me Ă©s stada tostemps adversa, que tota la sperança mia tinch perduda. No covĂ© a mi, trista e miserable, sinĂł que perda la fe, la veritat e justĂcia. Si yo prench aquest per marit e si no me hix tal com yo volria, hauria Ă©sser homeyera de la mia persona, que seria forçada de fer actes de gran desesperaciĂł, perquè a mi Ă©s semblant que mĂ©s val star sola que ab mala companyia. ÂżE no sabeu vĂłs, Tirant, aquell vulgar exemple qui diu qui dĂłna a l’ase pitral e al grosser cabal —majorment que·l tingua per marit— pert la glòria de aquest mĂłn? Donchs, puix la divina clemència me dĂłna notĂcia de aquestes coses, vull-me’n apartar per no venir a inconvenient.
E donĂ fi a son parlar. No tardĂ Tirant en fer-li tal resposta.