gemini - kennedy.gemi.dev

💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant475.gmi captured on 2024-08-25 at 00:21:20. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCCLXXIIII

ALTRA LAMENTACIÓ QUE FA LA PRINCESSA SOBRE LO CORS DE TIRANT

–Fretura de paraules causa que les dolors no són rahonades segons l’estrem en què turmenten, e aquest és lo mal que entre tots a mi més agudament turmenta, que si totes les parts de ma persona, dexant lur pròpia forma, en lengües se convertien, no bastarien lo grau de ma dolor, segons que en ma adolorida pensa descansa, rahonar. Car moltes vegades la mísera pensa pronosticant adevina los dans que l’adversa fortuna procura, ab tristor que·l meu cor miserable turmenta, no ignorant de tal dolor la causa, com tinch per cert lo gran infortuni que ma vida asalta, car del retret de la mia ànima dolorosos sospirs spiren, e los meus ulls fonts de amargues làgremes brollen, e ab dolor que lo meu cor squinçant travessa. E no·t penses, ànima mia, de Tirant larch spay yo·t detinga: comporta al teu cors e meu yo done sepultura, perquè una glòria o una pena aprés la mort sofiren les dues ànimes, les quals hun amor havien ligat en vida, e axí los cossos morts, abraçats staran en hun sepulcre e nosaltres en glòria, vivint junts en una matexa glòria.

E aprés dix:

–¿E qui serà aquell qui gracia·m farà, qui portàs la mia ànima allà hon és la de Tirant? ¡Ay, trista de mi, en fort planeta naixquí! Dia era egipcíach, lo sol era eclipsi, les aygües eren tèrboles e los dies foren caniculars. La mia mare gran dolor sentí en lo dia del meu naximent e de mort soptada pensà morir. E ja fos yo morta en aquell dia trist, perquè no hagués sentida la grandíssima dolor que ara sent la mia ànima adolorida E tu, regidor del sobiran cel, poderós rey de la cort celestial, suplich a la tua magestat sacratíssima que tots aquells sien defraudats qui m’empediran que yo ara no muyra.

L’emperador, afligit de les lamentacions de sa filla, dix:

–Jamés hauria fi lo dol e plor de ma filla, car lo seu veure li és eternal vida. Per ço, los meus cavallers, preniu-la e portau-la al meu palau, en les sues cambres, per força o per grat.

E axí fon fet. E lo pare, atribulat anava aprés d’ella, dient:

–Tothom, trist e miserable, pren gran consolació en veure plorar e lançar moltes làgremes e hoir grans crits e lamentacions. E porem ben dir: mort és lo pilar qui sostenia la cavalleria E vós, ma filla, qui sou senyora de tot quant yo he, no façau tal capteniment de vós matexa, car la vostra dolor és mort per a mi; e no vullau manifestar a tothom la vostra dolor, car moltes vegades cau la pena sobre aquell qui la tracta. E si us penediu del mal que feu, ignocenta deveu ésser de la culpa. Lexau-vos de plorar e mostrau a la gent la vostra cara alegra.

Respòs la princessa:

–¡Ay emperador, senyor, engendrador de aquesta miserable de filla! ¿E bé pensa vostra magestat aconortar la mia dolor? Aquest pensava yo fos consolació mia. ¡Ay, trista, que no puch retenir les mies làgremes, que aygua bullent par que sien!

Lo mesquí de pare, com véu que sa filla e les altres dones totes staven fent gran dol e plant, no pogué aturar en la cambra: de sobres de dolor se n’anà. E la princessa se assigué sobre lo lit e dix:

–Veniu, les mies feels donzelles, ajudau-me a despullar, que prou temps tendreu per a plorar. Levau-me primer lo que porte al cap, aprés les robes e tot quant vist.

E compongué lo seu cors en la més honesta manera que pogué e dix:

–Yo só infanta sperant senyorejar tot l’Imperi Grech. Só forçada de moure a tots los que ací són a digna dolor e pietat per la mort del virtuós e benaventurat cavaller Tirant lo Blanch, qui·ns ha lexats atribulats, la qual tribulació tornarà tota sobre mi. ¡O, lo meu Tirant! Per dolor de la tua mort les nostres mans dretes firen los nostres pits, e rompam les nostres cares per fer major la nostra misèria, car tu eres scut de nosaltres e de tot l’imperi. ¡O, spasa de virtut! Gran era lo nostre mal qui·ns stava aparellat. E no penses, Tirant, que sies caygut de la mia memòria, car tant com la vida me acompanyarà, lamentaré la tua mort. Donchs, les mies cares donzelles, ajudau-me a plorar aquest poch temps que deu durar ma vida, que no puch molt ab vosaltres aturar.

Los crits e plors foren tan grans que feÿen tota la ciutat resonar. Com veÿen la princessa quasi més morta que viva, malehien la fortuna, que en tan gran agonia les havia conduïdes, e veÿen los metges qui deÿen que de dona mortal eren tots los seus senyals, que tanta dolor tingué de la mort de Tirant que per la boca lançava viva sanch.

Entrà per la cambra la dolorosa emperadriu, sabent que sa filla tan mal stava. Com la véu en tal punt star, pres tanta alteració que no podia parlar, e aprés hun poch spay, cobrats los sentiments, dix semblants paraules:

–Mitigant los treballosos asalts que en lo femení coratge desesperades eleccions e molt greus anuigs procurant, infonen gràcia en lo turmentat sperit meu, que les mies justes afliccions que per si piadoses causar deuen, en lo teu noble coratge animoses compassions introduesquen. E acompanyant les mies doloroses làgremes e aspres suspirs, vençuda de la justa petició mia, hages mercé de tu e de mi. ¡O, filla mia! ¿És aquest lo goig e la alegria que yo sperava haver de tu? ¿Són aquestes les núpcies que ab tanta consolació ton pare e yo, e tot lo poble, speràvem de tu? ¿Són aquests los dies assignats de celebrar núpcies imperials? ¿Són aquests los tàlems que acostumen posar a les donzelles lo dia benaventurat de les sues bodes? ¿Són aquests los cants que s’acostumen de cantar en tals festes? Digau, ma filla, ¿són aquestes aquelles alegres consolacions e benediccions que pare e mare donen a sa filla aquell dia del seu repòs?

¡Ay, trista mísera! Que en mi no y ha altre bé sinó dol, afany e amargor e trist comport, e a cascuna part que·m gire no veig sinó mals e dolors. Veig lo pobre de emperador, qui en terra stà gitat. Veig les dones e donzelles, totes scabellonades, ab les cares totes plenes de sanch: ab los pits descuberts e nafrats van cridant per lo palau, manifestant a tot lo món la lur dolor. E veig los cavallers e grans senyors: tots fan hun dol, tots se lamenten, torcen-se les mans, arranquen-se los cabells del cap. ¡Quin dia és tan amarch e ple de tanta tristor! Veig tots los órdens dels frares venir ab veus doloroses e no és negú puxa cantar. Digau-me, ¿quina festa és aquesta que tots la colen? ¡Scassament negú no pot parlar sinó ab cara de dolor! ¡Ay, bé és trista la mare qui tal filla pareix! Prech-vos, ma filla, que us alegreu. E dau remey e comport en aquesta dolor e dareu consolació al vell e adolorit de vostre pare e a la trista e desaventurada de vostra mare, qui ab tanta delicadura vos ha criada.

E no pogué més parlar, tant la dolor la constrenyia.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior