💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2014-07-23_art_estimar_13 captured on 2024-08-18 at 17:37:04. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

Projectes

Glossari

Contacte

L'art d'estimar d'Eric Fromm XIII

L’art d’estimar. Erich Fromm. La Butxaca. Traducció Imma Estany.

IV La pràctica de l’amor 2de2

La principal condició per aconseguir l’amor és la superació del propi narcissisme on els altres deixen de ser útils o perillosos. El pol contrari del narcissisme és l’objectivitat. És la facultat de veure les persones i les coses tal com són i de ser capaç de separar aquesta imatge objectiva d’una imatge formada pels propis desitjos i pors. Totes les formes de psicosi mostren la incapacitat de ser objectiu. Per a la persona dement, l’única realitat que hi ha és la de dins seu, la de les seves pors i desitjos. Veu el món exterior com si fossin símbols del seu món interior, com la seva creació (…)

La persona dement o el que somia fracassa completament a l’hora de tenir una visió objectiva del món exterior; però tots nosaltres som més o menys dements, o estem més o menys adormits (…)

Quants pares experimenten les reaccions dels fills en termes de si és obedient, si els dóna plaer, si és un orgull per a ells, etc. en lloc de percebre o estar interessats en el que l’infant sent ell mateix i per si mateix? (…)

La facultat de pensar objectivament és la raó, i l’actitud emocional que hi ha darrere la raó, la humilitat (…)

L’amor, doncs, depèn de l’absència relativa de narcisismo i requereix el desenvolupament de la humilitat, l’objectivitat i la raó (…)

La capacitat d’estimar depèn de la nostra capacitat de créixer, de desenvolupar una orientació productiva en la nostra relació amb el món i envers nosaltres mateixos. Aquest procés de sortir, de naixement, de despertar, requereix una qualitat com a condició necessària : la fe. (…)

Per fe irracional entenc la creença (persona o idea) que està basada en la pròpia submissió a l’autoritat irracional. En canvi, la fe racional és una convicció arrelada en la pròpia experiencia de pensament o de sentiment, (…) és una qualitat de la certesa i la fermesa que tenen les nostres conviccions, (…) impregna tota la nostra personalitat.

La fe racional arrela en l’activitat productiva intel·lectual i emocional (…) La fe en la visió com un objectiu racionalment càlid que es vol perseguir, la fe en la hipótesis com una proposició plausible i la fe en la teoria final, isn més no fins que s’ha arribat a un conses general pel que fa a la seva validesa. Aquesta fe està arrelada en la pròpia experiència, en la confiança en la capacitat de pensament, observació i criteri. Així com la fe irracional és l’acceptació d’alguna cosa com a la veritat només perquè una autoritat o la majoria ho diuen, la racional es fonamenta en una convicció independent basada en la pròpia observació i en el pensament productiu (…)

Educació (e-ducere_dur endavant o treure a la llum alguna cosa que hi ha en potència) és ajudar a l’infant a comprendre el seu potencial. El contrari d’educació és manipulació, que està basada en l’absència de fe en el creixement dels potencials i en la convicció que un infant només estarà bé si els adults posen en ell el que és desitjable i reprimiesen el que sembla indesitjable (…)

Prendre’s les dificultats, els contratemos i les penes de la vida com un repte que cal superar i que ens fa més foros, i no com un càstig injust que no hauria de recaure en nosaltres, requereix fe i valor.

La pràctica de la fe i el valor comença amb petits detall de la vida cuotidiana. El primer pas és apreciar on i quan perdem la fe, mirar a través de les racionalitzacions que s’utilitzen per cobrir aquesta pèrdua de fe, reconèixer en què actuem d’una manera covarda, i novament veure com ho racionalitzem. Identificar com cada traïció a la fe ens afebleix i com unamajor felblesa porta a una nova traïció en un cercle viciós (…)

Una actitud indispensable per a la pràctica de l’art d’estimar és l’activitat (…) Seré incapaç de relacionar-me activament amb la persona estimada si sóc mandrós (…) El son és la única situació adecuada per a la inactivitat. L’estat de vigilia és un estat en què la peresa no hi hauria de tenir lloc. Avui dia, la situació paradoxal en un gran nombre de persones es que estan mig adormides quan estan despertes i mig despertes quan dormen, o quan volen dormir (…) No avorrir-se és una de les principals condicions per estimar. Estar actiu en pensament, sentiments, amb els ulls i les orelles, durant tot el dia, per evitar la peresa interior és una condició indispensable per l’art d’estimar (…)

Tot i que es parla molt de l’ideal religiós de l’amor pel veí, les nostres relacions en realita testan determinades pel principi de justícia. Justícia en el sentit de no valer-se pel frau i l’engany en l’intercanvi de béns i serveis i també en el de sentiments. “Et dono tant com em dónes”, en béns materials i també en amor és la màxima ètica predominant en la societat capitalista. Fins i tot es pot dir que el desenvolupament de l’ètica de la justícia és la particular contribució ètica de la societat capitalista (…)

En les societats precapitalistas, l’intercanvi de béns estava determinat per la força directa, la tradició o per llaços personals. En el capitalisme és l’intercanvi en el mercat (…) Cada persona intercambia el que té per vendre per allò que vol adquirir en les condicions del mercat, sense fer ús de la força ni del frau.

L’ètica de la justícia es presta a confusió amb l’ètica de la Regla d’Or. La màxima “fer als altres el que voldries que et fessis a tu” es pot interpretar com “sigues just en els teus intercanvis amb els altres”. Però originàriament es va formular com una versió popular de la frase bíblica: “Estima als altres com a tu mateix”. Realment, la norma judeocristiana de l’amor fraternal és totalment diferent de l’ètica de la justícia. Significa estimar l’altre i sentir-se’n responsable i un amb ell mentre l’ètica de la justícia significa no sentir-se responsable sinó distant i separat. Significa respectar els drests del teu veí però no estimar-lo (…)

La màxima és popular perquè es pot interpretar en termes d’ètica justa (…) Però la pràctica de l’amor ha de començar per reconèixer la diferència entre justícia i amor (…)

Si tota la nostra organització social i econòmica es basa en el fe que cadascú busqui el seu propi benefici, si està governada pel principi de l’egoisme només moderat pel principi de la justícia, ¿com es poden fer negocis i practicar l’amor? (…)

El principi que hi ha al darrere de la societat capitalista i el principi de l’amor són incompatibles. Però la societat moderna vista de manera concreta és un fenomen complex (…)

Les persones capaces d’estimar, dins del sistema actual, necessàriament són excepcions. Actualment, l’amor és, per necessitat, un fenomen marginal. I no tant perquè moltes ocupacions no permetrien una actitud d’amor, sinó pel fet que l’esperit d’una societat centrada en la producció àvida de béns de consum és tal que només l’inconformista se’n pot defensar amb èxit (…)

La nostra societat està regida per una burocràcia directiva, per polítics professionals. Les persones estan motivades per la suggestió de masses, i l’objectiu és produir i consumir més, com a finalitats en si mateixes. Totes les activitats estan subordinades a objectius econòmics, els mitjans s’han convertit en finalitats ; l’home és un autòmat : ben alimentat, ben vestit però sense gaire interès en allò que és la seva qualitat i la seva funcio peculiarment humana. Si un home és capaç d’estimar, cal situar-lo en el seu lloc suprem.

La maquinària econòmica l’ha de servir, enlloc de ser ell qui serveixi la maquinària. Se li ha de permetre compartir l’experiència, compartir el treball en compte de compartir beneficis. La societat s’ha d’organitzar de tal manera que la naturalesa social i plena d’amor de l’home no estigui separada de la seva existencia social, sinó que siguin una sola.

Si és cert que l’amor és l’única resposta sensata i satisfactòria al problema de l’existència humana, aleshores qualsevol societat que exclogui el desenvolupament de l’amor, a llarg termini ha de desaparèixer per la seva contradicció amb les necessitats bàsiques de la naturalesa humana (…) Analitzar la naturalesa de l’amor és descobrir la seva absència general avui dia i criticar les condicions socials que en són responsables. Tenir fer en la possibilitat de l’amor com un fenomen social i no un d’individual-excepcional és una fe racional basada en la comprensió de la mateixa naturalesa de l’home.