💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant121.gmi captured on 2024-06-16 at 13:40:16. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CXIX

RAHONS DE CONORT QUE FA DIAFEBUS A TIRANT PERQUÈ·L VÉU PRES AB LO LAÇ DE AMOR

–Natural condició és a la natura humana amar, car diu Aristòtil que cascuna cosa apeteix son semblant. E encara que a vós aparegua dura cosa e stranya ésser subjutgat al jou de amor, podeu verdaderament creure que no és en potència de negú poder-hi resistir. Per ço, capità senyor, tant com lo home és més savi, tant deu més ab discreció cobrir los naturals moviments e no manifestar defora la pena e dolor que combat la sua pensa, car la bondat de l’home apar que, caygut per contraris cassos, sàpia sostenir les adversitats de amor ab virtuós ànimo. Per què, alegrau-vos e devallau de aqueix loch de pensaments hon vos sou asegut, e lo cor vostre manifeste alegria, puix bona sort vos ha portat que·n tan alt loch ajau mès vostre pensament. E vós de una part e yo de altra, porem donar remey a la vostra novella dolor.

Com Tirant véu lo bon conort que Diafebus li dava, restà molt aconsolat. Levà’s empeguit de vergonya e anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singularitat per ço com lo emperador lo havia tramés. Emperò Tirant menjà molt poch de la vianda e begué molt de les sues làgremes, coneixent ab viva rahó que era pujat en més alt grau que no devia. Emperò dix:

–Puix aquesta qüestió ha agut principi en aquest dia, ¿quant a Déu serà plasent que poré obtenir victoriosa sentència?

Tirant no pogué menjar. E los altres se pensaven que per lo treball de la mar stava destemprat. E per la molta passió que Tirant tenia, levà’s de taula e posà’s dins una cambra acompanyat de molts sospirs, car vergonya, per temor de confusió, li fehia passar aquell treball. E Diafebus ab los altres li anaren a tenir companyia fins a tant que ell volgué un poch reposar.

Diafebus pres ab si un altre cavaller e feren la via del palau, no ab cor de veure lo emperador, mas per veure les dames. Lo emperador stava en una finestra asegut. Véu-los passar, tramés-los a dir que pujassen lla hon ell era. Diafebus ab l’altre pujaren en les cambres hon lo emperador era ab totes les dames. Lo emperador li demanà què era del seu capità, e Diafebus li dix que stava un poch enujat. E com ho sabé, desplagué-li molt e manà que los seus metges lo anassen de continent a visitar.

Com los metges foren tornats, feren relació a l’emperador com stava molt bé, que no era stat lo seu mal sinó mutació dels ayres indigests. Lo magnànim emperador preguà a Diafebus li recitàs totes les festes que en Anglaterra se heren fetes en les bodes del rey ab la filla del rey de França, e de tots los cavallers qui armes havien fetes, e quals eren stats los vencedors del camp.

–Senyor —dix Diafebus—, a molta gràcia e mercé hauria a la majestat vostra yo no agués a dir aquestes coses, per ço com no volria que vostra altesa agués a pensar, per yo ésser parent de Tirant, li agués a donar lahor neguna, sinó axí com realment és passat. E per major seguretat que la majestat vostra no tingua de creure lo contrari, yo tinch açí tots los actes signats de la pròpia mà del rey e dels jutges del camp e de molts duchs, comtes e marquesos, de reys d’armes, de erauts e porsavants.

Lo emperador lo preguà que·ls hi fes portar en lo instant, que ell recitaria les coses. Diafebus hi tramés e aprés recità larguament a l’emperador totes les festes per orde, axí com eren stades fetes, e per semblant les armes. Aprés legiren tots los actes e veren per obra Tirant ésser lo millor cavaller de tots. Molta fon la consolació que lo emperador hi pres, e molt major la de sa filla Carmesina e de totes les dames, qui staven ab gran devoció scoltant les singulars cavalleries de Tirant. Aprés volgueren saber lo casament de la infanta de Cicília e la liberació del gran mestre de Rodes.

Com totes les coses foren explicades, lo emperador se n’anà per tenir consell, lo cual cascun dia acostumava tenir, de matí mija hora e aprés vespres una hora. E Diafebus volgué’l acompanyar e lo valerós senyor no u volgué, sinó que dix:

–Cosa acostumada és que los cavallers jóvens llur delit és star entre les dames.

Ell se n’anà e Diafebus restà, e parlaren de moltes coses. La infanta Carmesina supplicà a la emperadriu sa mare que pasassen en una altra sala perquè·s poguessen un poch spayar, car molt temps havia que staven tancades per lo dol del jermà. Dix la emperadriu:

–Ma filla, vés hon te vulles, que yo só contenta.

Passaren tots en una gran sala molt maravellosa, tota obrada de maçoneria per art de molt subtil artifici: totes les parets de jaspis e de pòrfirs de diverses colors lavorades, ymatges que fahien admirar als miradors. Les finestres e les colones eren de pur crestaill, e lo paÿment, lo qual era fet tot a centells, qui lançava molt gran resplandor. Les ymatges de les parets divisaven diverses històries de Bèorç e de Perceval e de Galeàs, com complí l’aventura del Siti perillós; e tota la conquesta del Sanct Greal s’i demostrava. La subirana cuberta era tota de or e de atzur, e entorn de la cuberta eren les ymatges totes de or de tots los reys de crestians, cascú ab sa bella corona al cap e en la mà lo ceptre, e dejús los peus de cascun rey havia un permòdol en lo qual havia un scut en què staven figurades les armes del rey e lo seu nom en letres latines se manifestava.

Com la infanta fon en la sala, apartà’s ab Diafebus un poch de les sues donzelles e començaren a parlar de Tirant. Diafebus que véu tan bona disposició, que la infanta parlava de Tirant ab tanta voluntat, pres-se a dir:

–¡O, quanta glòria és per a nosaltres haver traveçada tanta mar e ésser atesos ab salvament al port desijat de nostra beatitut! E per gràcia special avem obtés que los nostres hulls hajen vista la més bella ymatge de humana carn que de nostra mare Eva ençà sia stada ni crech que jamés serà, complida de totes les altes gràcies e virtuts, gràcia, bellea, honestat e dotada de saber infinit. E no·m dol dels treballs que sofferts havem, ni los que són per a venir, per aver trobada vostra majestat, qui és mereixedora de senyorejar lo univerç món. E en açò no s’i deu entendre sinó vostra altesa. E tot lo que he dit ni diré, preneu-ho com de servidor afectat e stojau-ho dins los lochs més secrets de la vostra ànima, com aquell famós cavaller de Tirant lo Blanch sia vengut per sola fama, hoint recitar de vostra celsitut tots los béns e virtuts que per natura podien ésser comunicats a un cors mortal. E no pense la vostra altesa que siam venguts per les amonestacions del valerós rey de Cicília, ni menys per les letres de l’emperador, pare vostre, qui ha tramés al rey de Cicília. Ni pense vostra celsitut que siam venguts per experimentar les nostres persones en fet de armes, com ja les tenim molt bé experimentades. Ni menys per la bellea de la terra ni per veure los imperials palaus, car les cases pròpies de nosaltres, qualsevulla de aquelles, staria bé per temple de oració —¡tan grans e tan belles són!— e cascú de nosaltres presumeix ésser un petit rey en sa terra. E pot creure la celsitut vostra que la venguda de nosaltres no és stada altra causa sinó per veure e servir vostra majestat. E si guerres ni batailles se fan, tot serà per amor e contemplació vostra.

–¡O, trista de mi! —dix la infanta—. ¿E què és lo que·m dieu? ¿Poré yo gloriejar-me que per amor de mi siau tots açí venguts e no per amor de mon pare?

–Sobre açò poria yo fer salva ma fe —dix Diafebus–com Tirant, qui·ns és jermà e senyor de tots, nos preguà que volguéssem venir ab ell en aquesta terra e li volguéssem fer tanta de honor, perquè poguéssem veure la filla de l’emperador, la qual ell desijava més veure que a tot lo restant del món. E de la primera vista que de vostra altesa ha agut, tant és lo grat que té de vostra excel·lència que ha dat del cap en lo lit.

Com Diafebus presentava aquestes coses a la infanta, ella stava alienada e posada en fort pensament, que no parlava, e mig fora de recort, e la sua angèlica cara mudant de diverses colors, car la femenil fragilitat la havia compresa, que no podia parlar. Car amor de una part la combatia e vergonya de altra part la’n retrahia. Amor la encenia en voler lo que no devia, mas vergonya lo y vedava per temor de confusió.

En aquest instant vengué lo emperador e cridà a Diafebus, perquè li plahia molt lo seu comport. E parlaren de moltes coses fins a tant que lo emperador volia sopar. Pres licència d’el e acostà’s a la infanta e dix-li si la majestat sua li manava res que fes.

–Sí —dix ella—. Preniu abraçars de mi, stojau-ne per a vós e féu-ne part a Tirant.

E Diafebus s’i acostà e féu lo que ella li havia manat. Com Tirant sabé que Diafebus era anat al palau e que parlava ab la infanta, stava ab lo major desig del món que vingués perquè pogués saber noves de sa senyora. Com ell entrà per la cambra, Tirant se levà del lit e dix-li:

–Lo meu bon jermà, ¿quines noves me portau de la qui és en virtuts complida e té la mia ànima encativada?

Diafebus, vehent la strema amor de Tirant, abraçà’l de part de sa senyora e recità-li totes les rahons que havien passades. Tirant restà més content que si li agués donat un regne, e pres en si molt gran sforç, que menjà bé e s’alegrà, desijant quant vendria lo matí perquè la pogués anar a veure.

Com Diafebus fon partit de la infanta, ella restà en molt fort pensament, que li fon forçat de levar-se del costat de son pare hi entrar-se’n en la sua cambra. La filla del duch de Maçedònia havia nom Stephania, que era donzella que la infanta tenia en molt gran amor per ço com se eren criades de poca edat ensemps, no havent més temps la una que la altra. Com véu que la infanta se n’era entrada en la cambra, levà’s prestament de taula e anà-li detràs. Com fon ab ella, la infanta li recità tot lo que Diafebus li havia dit e la extrema passió que passava per la amor de Tirant.

–E dich-te que més me ha contentat la vista de aquest home tot sol que de quants n’é vists en lo món. És home gran e de singular disposició e mostra bé en lo seu gest lo gran ànimo que té, e les paraules que de la sua boca ixen acompanyades de molta gràcia. Veig-lo cortés e affable més que tot altre. E, donchs, tal com aquest, ¿qui no l’amaria? ¡E que sia vengut açí més per amor mia que de mon pare! Certament yo veig lo meu cor molt inclinat a obeir a tots sos manaments; e a mi par, segons los senyals, que aquest serà la vida e conservació de la mia persona.

Dix Stephania:

–Senyora, dels bons deu hom triar lo millor e sabudes les cavalleries singulars que aquest ha fet, no és dona ni donzella en lo món que de bon grat no·l degués amar e subjugar-se a tota sa voluntat.

Estant en aquestes delitoses rahons, vengueren les altres donzelles e la Viuda Reposada, que tenia gran part ab Carmesina per la rahó ja dita, que l’havia de llet criada, e demanà’ls de què parlaven. Dix la infanta:

–Nosaltres parlam de què·ns ha recitat aquell cavaller de les grans festes e honors que feren en Anglaterra a tots los estrangers que s’i trobaren.

E parlant de aquestes coses e de altres, axí passaren la nit, que poch ni molt la infanta no dormí.

E l’endemà Tirant se fon vestit ab un manto de orfebreria; la devisa era tota de garbes de mill, e les spigues eren de perles molt grosses e belles, ab un mot brodat en cascuna quadra del manto, qui dehia Una val mill e mill no valen una. E les calces e lo capiró liguat a la francesa, de aquella devisa mateixa. E en la mà portava lo bastó de or de la capitania. Tots los altres de la sua parentela se abillaren molt bé de brocats e de sedes e de argenteria, e axí abillats anaren tots al palau.

Com foren a la porta major, veren allí una singular cosa de gran admiració: que a cascun lindar de la porta, de part de dins, a l’entrant de la plaça, havia una pinya tota de or de altària de un home, e molt grosses, que cent hòmens no les poden alçar, les quals en temps passat havia fetes fer lo emperador en lo temps de la prosperitat per una gran magnificència. Entraren dins lo palau e trobaren molts honços e leons ab cadenes de argent molt grosses que staven ligats; pujaren alt en una gran sala tota obrada de alabaust.

Com lo emperador sabé que lo seu capità era vengut, manà que·l deixassen entrar. E trobà’l que·s vestia, e sa filla Carmesina qui·l pentinava, e aprés li donà ayguamans, car cascun dia ho acostumava de fer. E la infanta stava en gonella d’orfebreria tota lavorada de una erba que ha <nom>34 amorval35 e ab letres brodades de perles que entorn eren. E dehia lo mot: Mas no a mi. Com lo emperador se fon acabat de vestir, dix a Tirant:

–Digau-me, capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?

Dix Tirant:

–Senyor, la majestat vostra deu saber que tot lo meu mal és de mar, car los vents de aquesta terra són més prims que los de ponent.

Respòs la infanta, ans que l’emperador parlàs:

–Senyor, la mar no fa mal als strangers si són aquells que ésser deuen, ans los dóna salut e longua vida, mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè Tirant conegués que ella lo havia entés.

Lo emperador ixqué de la cambra ab lo capità parlant, e la infanta pres a Diafebus per la mà e detingué’l e dix-li:

–De les paraules que·m digués ahir no dormí en tota la nit.

–Senyora, ¿voleu que us digua? Nostra part ne havem aguda. Emperò molt reste aconsolat com haveu entés a Tirant.

–¿E com pensau vós —dix la infanta– que les dones gregues sien de menys saber ni valor que les franceses? En esta terra bé sabran entendre lo vostre latí per scur que·l vullau parlar.

–Per ço, senyora, és major glòria per a nosaltres –dix Diafebus–praticar ab persones qui sien molt enteses.

–Per avant ho veureu —dix la infanta— en lo praticar coneixerem les vostres passades.

La infanta manà que vengués Stephania ab altres donzelles per tenir companyia ha Diafebus, e prestament ne vengueren moltes. Com la infanta lo véu ben acompanyat, entrà-se’n dins la sua cambra per acabar-se de vestir. Tirant en aquest spay agué acompanyat a l’emperador a la gran sglésia de Sancta Sophia, deixà’l dient ores hi ell tornà al palau per acompanyar a la emperadriu e a Carmesina. Com fon en la gran sala, trobà allí son cosí Diafebus enmig de moltes donzelles, lo qual los stava recitant les amors de la filla del rey de Cicília e de Phelip. E Diafebus era tan domèstich e tan pràtich entre les donzelles com si tota sa vida fos criat entre elles. Com veren entrar a Tirant totes se levaren de peus e digueren-li que ell fos lo ben vengut. Feren-lo seure enmig de elles e parlaren de moltes coses.

Ixqué la emperadriu tota de vellut burell vestida. Apartà’s ab Tirant e demanà-li de son mal. E Tirant li dix que ja stava molt bé. No tardà molt que la infanta ixqué vestida ab una roba del seu mateix nom, forrada de marts gebelins, fesa a costats, ab mànegua uberta; e al cap portava una petita corona sobre los cabells ab molts diamants e robins e pedres de gran stima. Bé mostrava lo seu agraciat gest, ab la bellea infinida que era mereixedora de senyorejar del món totes les altres dames si la fortuna li agués volgut ajudar. Tirant pres del braç a la emperadriu, per ço com era capità major precehia a tots los altres, car aquí havia molts comtes e marquesos, hòmens de gran stat. E volgueren pendre a la infanta del braç, hi ella dix:

–No vull negú vaja prop de mi sinó mon jermà Diafebus.

E tots la deixaren e aquell la pres. Mas sap Déu que Tirant stimara més star prop de la infanta que no prop de la emperadriu. E anant a la sglésia, dix Diafebus a la infanta:

–Mire vostra altesa, senyora, los sperits com se senten.

Dix la infanta:

–¿Per què u dieu?

–Senyora —dix Diafebus—, per ço com vostra excel·lència s’és vestida de gonella de chaperia brodada de grosses perles e lo cor sentit de Tirant porta lo que li fa mester. ¡O, com me tendria per benaventurat si yo podia fer que aquest manto yo·l pogués fer star sobre aquesta gonella!

E perquè anaven molt prop de la emperadriu, pres del manto de Tirant. E Tirant, com sentí tirar del manto, detingué’s un pas atràs, e aquell posà’l sobre la gonella de la infanta e dix:

–Senyora, ara stà la pedra en son loch.

–¡Hay, trista! ¿Sou tornat foll o haveu del tot perdut lo seny? ¿Tan poca vergonya teniu que en presència de tantes gents dieu tals coses? –dix la infanta.

–No, senyora, que negú no u hou, ni u sent ni u veu —dix Diafebus—. E yo sabria dir lo paternòster al revés, que negú no l’entendria.

–Certament yo crech —dix la infanta— que vós aveu aprés en la escola de honor, lla hon se lig de aquell famós poeta Ovidi, lo qual en tots sos libres ha parlat tostemps de amor verdadera. E qui fa son poder de emitar al mestre de la sciència, no fa poch. E si vós sabésseu en qual arbre se leva amor e honor, e sabésseu la pràtica de esta terra, ¡com seríeu home de bona ventura!

Acabades aquestes rahons, foren a la sglésia. La emperadriu entrà dins la cortina e la infanta no y volgué entrar, dient que fahia gran calor. E no u fahia sinó perquè pogués mirar a tot son plaer a Tirant. E Tirant posà’s prop lo altar ab molts duchs e comtes que y havia. E tots li donaren la honor que stigués primer per sguart de l’offici que tenia. E ell tostemps acostumava hoir la missa agenollat. Com la infanta lo véu ab los genolls en terra, pres un coxí de brocat de aquells que ella tenia allí e donà’l a una de les sues donzelles que·l portassen a Tirant. E lo emperador, qui véu fer aquella gentilea a sa filla, pres-hi molt gran plaer. Com Tirant véu lo coxí que la donzella lo y adobà perquè s’agenollàs, levà’s de peus e féu gran reverència de genoll a la infanta ab lo capiró fora del cap.

No penseu que en tota aquella missa la infanta pogués acabar de dir ses ores, mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa.

Com Tirant agué molt bé contemplada la bellea singular de la infanta e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e donzelles ell en son recort haver vistes, e dix que jamés havia vista ni sperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en linatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada de infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana. E mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit quant al general e molt menys en lo particular. Car stava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplandien com si fossen madeixes de or, los quals per eguals parts departien una clencha de blancor de neu passant per mig del cap. E stava admirat encara de les celles, que paria fossen fetes de pinzell, levades un poch en alt, no tenint molta negror d’espesura de pèls, mas stant ab tota perfectió de natura. Més stava admirat dels hulls, qui parien dues stel·les redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los vagorosament, mas refrenats per graciosos sguarts, parien que portassen ab si ferma confiança. Lo seu nas era prim e afil·lat e no massa gran ni poch, segons la lindesa de la cara, que era d’estrema blancor de roses ab liris mesclada. Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien de crestaill. E stava més admirat de les mans, que eren d’estrema blancor e carnudes, que no s’i mostrava hos negú, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades —que mostraven portar alquena—, no tenint en res negun defalt de natura.

Com fon la missa dita, tornaren al palau per lo orde mateix, e Tirant pres comiat de l’emperador e de les dames, e tornà-se’n a sa posada ab tots los seus. Pleguant a la posada se n’entrà en la cambra e lançà’s sobre lo lit pensant en la gran bellea que la infanta possehia. E lo seu gest tan agraciat li féu tant augmentar lo seu mal que de una pena que sentia, lavors ne sentí cent, acompanyat de molts gemechs e suspirs.

Diafebus entrà en la cambra e véu star a Tirant en molt trist e adolorit continent. Dix-li:

–Senyor capità, vós sou lo més descominal cavaller que yo haja vist de ma vida. Axí com altres farien festa de nou liçons de sobres de alegria de haver vista sa senyora e les festes e honors que us ha fet més que a tots quants grans senyors hi havia, e trametre-us lo coxí de brocat, lo qual se levà e tramés-lo a vós, ab tanta gràcia e amor que u féu en presència de tots, ¡quant deuríeu restar lo més gloriós home del món! E vós feu tot lo contrari, ab molt gran desorde, que mostrau ésser fora de tot recort.

Vehent Tirant lo conort que Diafebus li fahia, ab veu dolorosa li dix.

Capítol següent

Índex

Capítol anterior