💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant127.gmi captured on 2024-03-21 at 15:42:44. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–Deposada honestat la cĂ rregua de temerosa vergonya, la noblea vostra no tingua per cosa desonesta, ne a cĂ rrech sia a mi imputat ne a vici, si per ventura he presumit rahonar-me ab vĂłs ab sancta e honesta intenciĂł, dolent-me de la vostra molta virtut e noblea. Per vĂłs Ă©sser estranger no volria que prenguĂ©sseu algun dan en la vostra virtuosa persona incogitadament, per ço com sĂ© vĂłs sou vengut en aquesta terra a preguĂ ries del gran rey de CicĂlia, confiant en la glòria de vostres mèrits, no podent-vos manifestar los perills que seguir-vos porien perquè ell los ignora. Perquè yo tinch compassiĂł de la vostra noblea e virtuosa persona, tinch deliberat donar-vos consell de salut. E poreu haver notĂcia del gran profit que us ne seguirĂ si volreu dar fe en les mies paraules ne regir-vos per mon consell, perquè ab triĂĽmpho y gloriosa fama pugau tornar ab salvament a la vostra pròpia pĂ tria.
La fi de les paraules de la princessa fon principi del parlar de Tirant, que dix:
–¿Quant poré yo servir a la majestat vostra, senyora de tanta stima, que sens mèrits precedents tanta grà cia de la altesa vostra haja aconseguida? Sols lo recort és massa per a mi. E ab devot cor faç humils grà cies e submissions a la excel·lència vostra, que ab tanta virtut de caritat hajau volgut mostrar dolre-us e haver compassió de mi e de mos treballs. E perquè no·m tingau per ingrat del bé que·m feu, yo accepte la offerta com de senyora qui sobre totes les del món val he us ne bese peus e mans, e me obligue de seguir tot lo que per la altesa vostra me serà manat. Car cosa és digna de gran lahor e glòria com lo do és donat sens demanar ni sens alguns mèrits e és acte de gran liberalitat, e en açò se mostra la vostra excelsa condició ésser més angèlica que humana. E Tirant la supplicà que li donàs la mà , que la y volia besar. E la excelsa senyora no u volia consentir. E Tirant la’n supplicà moltes voltes e com véu que fer no u volia, cridà a la Viuda Reposada e a Stephania, e elles, per fer plaer al capità , la supplicaren molt que la y deixàs besar. E ella féu-ho en aquesta manera: no volent-ho consentir que de part de fora la y besà s, mas obrà la mà , e de part de dins que la y besà s, perquè besant dins és senyal de amor e besant defora és senyal de senyoria.
La princessa encara li tornĂ a dir:
–Cavaller benaventurat, pren sperit de consolaciĂł per excel·lència de les tues virtuoses obres, qui sĂłn gracioses, e de tan resplandent noblea, que a nosaltres fan gloriejar de la nostra gran e alta senyoria, confiant per mĂ de la tua molta bondat cobrarem tot lo nostre imperi, car sabem la excel·lència de la tua virtut e fama gloriosa quant Ă©s divulgada per les stranyes terres e tenguda per manifesta e verdadera. E Ă©s molta honor e glòria a la majestat del senyor emperador, pare meu, e a mi, qui sĂł sucçehidora de l’Imperi Grech e en lo regne de Macedònia, qui Ă©s ja tot perdut, que per la tua mĂ victoriosa nosaltres puguam cobrar tota la nostra senyoria. E si per la tua excel·lent virtut podien Ă©sser foragitats aquests genovesos, ytalians e lombarts, ensemps ab los moros, del nostre imperi e regne de Macedònia, la mia Ă nima restaria aconsolada. Mas tinch dubte de la adversa fortuna que no faça pendre alguna mutaciĂł a la imperial dignitat, car grans dies ha que·ns persegueix. Donchs, sperança del nostre bĂ©, si tu ab voluntat sancera volies pendre aquestes coses per tues, e ab treball de tu e dels teus, e no denegarĂ s les mies preguĂ ries, yo·t promet donar-te tal premi que serĂ condecent segons la condiciĂł e virtut tua, car no sabrĂ s res demanar que tot o en part atorguat no·t sia. Emperò, DĂ©u piadĂłs e misericordiĂłs te vulla guardar de les mans de aquell famejant leĂł, duch de Macedònia, home molt cruel e envejĂłs e molt destre e sabut en actes de traciĂł. E aquesta Ă©s la sua reprovada fama que jamĂ©s no mata negĂş sinĂł malament. E fama certa Ă©s que ell matĂ aquell valentĂssim cavaller jermĂ meu, car bataillant ab gran Ă nimo contra los enemichs, ell li venguĂ© de part de tras e taillĂ -li les correges del bacinet per ço que li sortĂs del cap; e axĂ fon mort per los moros. E per tal, un tan gran traĂżdor com aquest, Ă©s digne de gran pahor, car en ell regnen tots los set peccats mortals, e no crech que ell pugua fer bona fi. E per ço, cavaller virtuĂłs, vos avise he us consell que com sereu en la guerra, que us guardeu de ell, e no·n fieu ni en menjar ni en dormir. E si aquestes coses ab prudència guardes e no les poses en oblit en altra manera, posarĂ s aguayts a la tua vida. E jatsia que hom digua que la pena deu enseguir a aquells que la meriten, emperò, no Ă©s novella cosa paguar los justs per los peccadors.
E stant en aquelles rahons, vengué la emperadriu, que s’era levada de dormir, e asigué’s prop de ells e ab gran instà ncia los demanà de què parlaven. La princessa respòs:
–Senyora, nosaltres parlam de aquestes gents que dien que han portat los genovesos en ajuda dels moros, quant los poran fer exir de la nostra terra.
–¿Qui u pot saber? —dix la emperadriu—. La guerra acompare yo a la malaltia del cors de l’home, que lo un dia stà bé e l’altre mal, lo un dia li fa mal lo cap e l’altre lo peu. Axà és de les batailles, que lo un dia sereu vençedor e l’altre sereu vençut. Tantes foren les rahons de la emperadriu que Tirant no pogué satisfer a les rahons de la princessa. Com ixqueren de vespres, dix la emperadriu:
–Anem a mostrar lo nostre palau al capità , com ell no haja vistes sinó aquestes sales hi cambres qui són açà baix. E mostrarem-li lo replegat tresor de ton pare.
Elles se levaren. Tirant pres per lo braç a la emperadriu e Diafebus a la princessa. Anant per lo palau veren molts bells edeficis. Com foren a la torre del tresor, la princessa obrà les portes, per ço com ella tenia totes les claus. La torre era tota dins obrada de molt blanch marbre e, historiada de subtil pintura de diverses colors, tota la història de Paris e Viana, e tota la cuberta de or e de atzur, que lançava molt gran resplandor. La princessa féu obrir LXXII caixes totes plenes de moneda de or; e altres caixes hi havia qui eren plenes de vexella d’or e de les joyes e abillaments de la capella que eren molt singulars e de gran stima. De vexella de argent n’i havia tanta que era cosa d’espant, que en una part de la torre n’i havia un munt tan alt, una sobre altra, que plegava fins a la cuberta. E la vexella que tenia lo emperador en la cuyna era tota de argent.
Tirant e Diafebus stigueren molt admirats del gran tresor que lo emperador tenia, que jamés tan gran riquesa no havien vista.
Tirant aquella nit pensà molt en lo que la princessa havia dit, e, de altra part, en lo que havia vist. Com lo dia fon vengut, féu tornar a fer altres banderes. E la una féu pintar, sobre camper vert, cadenats de or de aquest lonch que tanquen les portes. E era plena tota la bandera de aquells cadenats, e dehia lo mot:
<div CLASS="ppoema"><I>La lletra que stĂ primera</I>
<I>en lo nom d’esta pintura</I>
<I>és la clau ab què ventura</I>
<I>tancada té la darrera.</I></div>
E l’altra bandera féu fer tota vermella e féu-hi pintar un corp, ab letres latines entorn de la bandera que dehien: «Avis mea, sequere me, quia de carne mea vel aliena saciabo te.» Molt foren plasents a l’emperador e a totes les dames e als cavallers de honor les paraules de aquesta bandera.
AprĂ©s, Tirant tinguĂ© esment un dia en lo dinar de la emperadriu e de la princessa, que les aconseguĂs en taula. E Tirant entrĂ per la sala, e com ell hi era, servia de majordom e de copa a la emperadriu e a sa filla, com aquell era lo dret de capitĂ , que lla hon era lo major cessava lo menor. Com Tirant vĂ©u que ja eren a la fi del dinar, dreçà les noves a la emperadriu e supplicĂ -la que fos de sa mercĂ© li fes grĂ cia que la altesa sua li volguĂ©s declarar’ una qĂĽestiĂł en què stava molt duptĂłs. La emperadriu respòs:
–Digau-me, senyora —dix Tirant—, al cavaller, ¿qual li és millor e més honorós, morir bé o morir mal, puix li és forçat que muyra? —E callà e no dix pus.
Dix la princessa:
–¡O, sancta Maria val! E quina demanda tan fort fĂ©u a la senyora ma mare, com sia ja conegut açò entre les gents, que mĂ©s val morir bĂ© que mal. Puix forçadament li covĂ© de morir, almenys que diguen tots aquells qui u sabran: «Certament, aquest virtuĂłs cavaller Ă©s mort com a valent cavaller.» De açò li daran molta honor si bĂ© mor, que si havien a dir: «¡O, del malvat cavaller, com Ă©s mort vilment! E de açà li ve molta infĂ mia e deshonor perpètua per a ell e als seus. Emperò mirau los fets dels romans, quanta honor e glòria aconseguien en lo mĂłn com honorosament morien en batailles en defensiĂł de la cosa pĂşblica. Aquells, de llur glòria deixaven honorosa fama, e com tornaven a la ciutat de Roma, trencaven-li un gran troç de mur e entrava ab gran triĂĽmpho. E com morien com a cavallers de poch Ă nimo, no se’n fahia menciĂł neguna. AxĂ, al parer meu, mĂ©s val morir bĂ© que mal.»
Acabant la princessa les sues darreres paraules, quant Tirant donà de la mà en la taula hi entre les dents, dix que axà seria —que scassament lo pogueren entendre— e, sens dir res, voltà les spatles e anà -se’n a la sua posada. Tots stigueren admirats del continent que fet havia Tirant. E no tardà molt que lo emperador fon en la cambra hon era la emperadriu e sa filla, e recitaren-li lo que Tirant havia dit. Dix lo emperador:
–Yo tinch gran dupte que aquest cavaller no tingua en si alguna gran passiĂł o que no·s penida perquè Ă©s vengut açĂ, per Ă©sser tan luny de sa terra de sos parents e amichs, o per ventura no tema lo poder de los turchs, o de altres inconvenients que seguir se poden. De aquests afers no·n parleu negĂş ni·n façau demostraciĂł neguna, ni trametau per ell, car ans que la nit vingua yo u sabrĂ©.
PartĂ’s lo emperador de les dames e anĂ -se’n un poch a reposar. Com lo emperador se fon levat de dormir asigué’s en una finestra qui mirava damunt la gran plaça e vĂ©u que venia Ricart cavalcant sobre un gran cavall, e dix-li que pujĂ s alt lla hon ell era. Com Ricart fon davant lo emperador, fĂ©u-li gra reverència. E lo emperador li dix:
–Cavaller, yo us prech per aquella amor que portau a la vostra enamorada, que·m digau lo meu capità per què stà tan trist, com ne tingua tal relació.
–Senyor —dix Ricart—, quisvulla qui haja dit tal rahó a la majestat vostra no us ha dita veritat. Ans, senyor, stà molt alegre e fa adobar les banderes e les armes.
–Molt me plau —dix lo emperador— lo que·m dieu. Ara anau e digau-li que vingua a cavall, que yo·l spere açĂ.
Ricart anà a Tirant e dix-li tot lo que lo emperador li havia dit. Prestament conegué de bon sentit Tirant que la emperadriu o sa filla lo y havien dit. E anà al palau sobre una aquanea tota blanca; e abillà ’s aquell dia molt bé, e tots los seus qui l’acompanyaven. Trobaren lo emperador que ja volia cavalcar, ab molta gent, qui·l sperava, e totes les dames que eren per les finestres mirant com lo emperador cavalcava.
Com Tirant véu la princessa, féu-li molt gran reverència, e ella, ab gest affable, lo saludà . Lo emperador demanà a Tirant de què stava ab tan fort pensament, que axà lo y havien dit.
–E prech-vos que m’o vullau dir, que lo remey que yo us daré serà tal que la à nima vostra ne serà aconsolada. E sens vergonya neguna m’o vullau prestament dir.
No tardĂ Tirant en fer-li tal resposta.