đŸ Archived View for espotiesfa.ddns.net âș tirant âș tirant068.gmi captured on 2024-03-21 at 15:35:39. Gemini links have been rewritten to link to archived content
âŹ ïž Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
âCom per la magestat del serenĂssim senyor rey sia stada dada licĂšncia e facultat a nosaltres, jutges del camp, de jutgar e dar sentĂšncia en totes les batailles qui·s faran dins lo temps per la magestat sua consignat âaxĂ en liça com dins palench, en pla o en montanya, a peu o a cavall, ab tela o sens tela, armats o desarmats, en loch pĂșblich o apartatâ, e per lo poder a nosaltres dat, sentenciam e declaram que lo senyor de les Viles-Ermes Ă©s mort com a bon cavaller e mĂ rtir dâarmes. E per quant no pot ni deu Ă©sser admĂ©s ha ecclesiĂ stica sepultura sens spressa licĂšncia de nosaltres, per quĂš declaram, puix nâĂ©s mereixedor, que sia soterrat e admĂ©s als suffragis de sancta mare SglĂ©sia, dada la glĂČria a Tirant lo Blanch de la dita batailla. E aprĂ©s que·ls responsos seran dits, que sia posat en aquella sepultura de aquells cavallers qui en les armes moren sens Ă©sser desdits. Aquesta Ă©s nostra sentĂšncia, sagellada ab sagell de nostres armes.
Com la sentĂšncia fon publicada, tot lo clero cantaren una molt bella letania sobre la sepultura del cavaller. E durĂ que era prop de mija nit la honor que li feren perquĂš no sâera desdit hi era mort fent armes.
AprĂ©s tornaren a Tirant al seu aleujament ab grandĂssima honor que lo rey e la reyna li feren e tots los stats. E semblant honor de aquesta fehien a tots los altres vençedors cavallers.
âÂĄAxĂ ajau goig e consolaciĂł del que amau! âdix lo hermitĂ â ÂżMe digau que de tantes nobles festes que sĂłn stades fetes Ă©s stat vençedor Tirant del camp per tres cavallers qui ha vençuts? Yo·n prench molta consolaciĂł per la primera notĂcia que dâell aguĂ, com ell Ă©s stat lo millor dels vençedors, e stich molt admirat que per tres camps que ha vençuts li hajen dada la honor, que lo defalt estĂ en los altres cavallers e no en ell.
âNo senyor âdix Diafebusâ, que encara ha fets de mĂ©s singulars actes que no he reçitats a la senyoria vostra.
âDe axĂČ haurĂ© yo molta consolaciĂł âdix lo hermitĂ â, si plasent vos serĂ en dir-los-me, com hi prench molt gran delit.
âSenyor, la sanctedat vostra deu saber que dos mesos aprĂ©s que Tirant se fon levat del lit e podia bĂ© portar armes, li seguĂ un cars que recitarĂ© a la senyoria vostra. EmperĂČ, senyor, yo leixe de reçitar les armes que han fetes molts altres bons cavallers, qui han vençuts camps e morts cavallers, per no Ă©sser prolix, sinĂł scassament los actes de Tirant perquĂš la senyoria vostra conegua si ab rahĂł e ab justĂcia Ă©s stada dada la honor a Tirant e jutgat per lo millor cavaller de tots.
En aquestes festes era vengut lo prĂncep de Gales ab molt gran stat de cavallers e gentilshĂČmens. E per quant Ă©s gran caçador, portava de molts grans alans, molt braus, de presa. E estava aposentat prop la murailla de la ciutat. E fon sort que un dia lo rey, sol ab tres o IIII cavallers, era vengut al seu aleujament per festejar-lo, per causa com en puerĂcia havien tenguda gran amistat, hi parents que eren molt acostats. E per quant lo prĂncep volia fer armes e vĂ©u lo rey en sa posada, supplicĂ âlâ que fes venir los jutges del camp per dar-li consell. Lo rey prestament los fĂ©u venir e, tenint son consell secret âera quasi migjorn passat, que en aquella hora les gents reposenâ, Tirant venia de la ciutat perquÚ·s fehia brodar una roba de orfebreria. Com fon davant lo aleujament del prĂncep, un alĂ havia rompuda la cadena e era exit de la posada, e havia-y molta gent qui·l volien pendre per liguar-lo e ell era tant brau que negĂș no tenia gosar de acostar-sâi.
Com Tirant fon enmig de la plaça, que passava, ell véu venir lo alà corrent devers ell per damnificar-lo. Descavalcà prestament e tirà la spasa. Com lo alà véu la spasa, tornà atrà s, e Tirant dix:
âPer un animal no vull perdre la vida ni la honor de la vida temporal. E tornĂ a cavaill.
Lo rey e los jutges staven en loch que u podien bĂ© veure. Dix lo prĂncep de Gales:
âPer ma fe, senyor, yo conech aquell alĂ de tan mala condiciĂł, que puix ell Ă©s solt, que lo cavaller que passa, si Ă©s gens valent, entre ells veureu una gentil batailla.
âPar-me âdix lo reyâ que aquell Ă©s Tirant lo Blanch. E ja lâĂ fet fugir una veguada, no pens hi gose tornar mĂ©s a ell.
Com Tirant aguĂ© passat vint passes mĂ©s avant, lo alĂ fon tornat ab gran fĂșria devers ell, que Tirant aguĂ© a tornar a descavalcar altra volta. E dix:
âYo no sĂ© si est diable o cosa encantada.
TornĂ a tirar la spasa altra volta e cuytĂ devers ell. E lo alĂ li anava entorn, mas, per temor de la spasa, no tenia atreviment de acostar-sâi.
âAra âdix Tirantâ, puix conech tu has temor de les mies armes, no vull que diguen de mi que ab armes sobergues me sĂł combatut ab tu.
Lanssà la spasa detrà s. E lo alà donà II o III salts e cuytà tant com pogué e ab les dents pres la spasa e apartà -la un tros luny, e tornà corrent enverç Tirant.
âAra som a la cominal âdix Tirantâ. Ab aquelles armes que·m vols damnificar, ab aquelles te damnificarĂ©.
Abraçaren-se ab gran furor lo hu a lâaltre e a morssos mortals se daven. Lo alĂ era molt gran e soberch e fĂ©u caure tres voltes a Tirant en terra, e tres voltes lo sotssobrĂ . Entre ells durĂ aquest combat mija hora, e lo prĂncep de Gales manĂ a tots los seus no sâi acostĂ s negĂș per departir-los fins a tant que lo hu fos vençut. Lo pobre de Tirant tenia moltes nafres en les cames y en los braços. A la fi, Tirant ab les mans lo pres per lo coll e strenguĂ©âl tan fort com poguĂ©, e ab les dents mordĂ©âl en la galta tan ferament que mort lo fĂ©u caure en terra.
Lo rey ixquĂ© prestament ab los jutges e prengueren a Tirant, e portaren-lo en la casa del prĂncep e allĂ feren venir los metges, e curaren a Tirant.
âPer la mia fe âdix lo prĂncep de Galesâ, yo no volguera, cavaller, per la millor vila de Anglaterra, vĂłs aguĂ©sseu mort lo meu alĂ .
âSenyor âdix Tirantâ, ÂĄaxĂ DĂ©u me deixe guarir dâaquestes nafres que tinch, per la mitat del vostre heretatge, no volria star en lo punt que stig!
Com la reyna e les donzelles saberen lo cars de Tirant, prestament lo vengueren a veure. Com la reyna lo véu tan mal aparellat, dix-li:
âTirant, ab mal e trebaill se guanya honor: exiu dâun mal e donau en altre.
âSerenĂssima senyora, complida de totes les humanes e angĂšliques perfections, la magestat vostra sia jutge de mon peccat âdix Tirantâ. Yo no anava per mal a fer. Ăs-me aparegut un diable en forma de goç, ab consentiment de son senyor, e desigĂ mon desig complir.
âNo us deveu de res entrestir âdix la reynaâ per molts mals que seguir-vos puguen, car aquĂ mostrareu mĂ©s la virtut.
âJamĂ©s fon negĂș, serenĂssima senyora, que·m ves trist âdix Tirantâ per gran pĂšrdua que fes, ni menys alegrar mĂ©s per molt de bĂ© que aconseguĂs. E stĂ en veritat que la pensa de lâhome stĂ vaçil·lant e lo cors algunes veguades se mostra alegre, altres fa demostraciĂł de tristor. Mas qui ha acostumat de sostenir treballs e congoixes, e nafres e forts desaventures, no·s pot esmayar de res que li pugua esdevenir. MĂ©s nou a la mia persona una sinrahĂł que veja fer, que tots los perills en quĂš yo·m poguĂ©s veure.
En açĂČ ixquĂ© lo rey ab los jutges e digueren a Tirant, per ço com ells havien vist lo combat dâell e de lâalĂ âe per quant havia lançada la spasa e los dos <eren>24 eguals dâarmes, los jutges li daven honor e premi de la batailla com si aguĂ©s vençut un cavaller en campâ. E manaren als reys dâarmes, erauts e porsavants fos publicat per tots los stats e per la ciutat de la honor que a Tirant fon donada en aquell dia. E com lo portaren al seu aleujament, li feren aquella honor que en les altres batailles li havien acostumades de fer.
AprĂ©s, senyor, de tot açĂČ âsegons sabem per relaciĂł de molts cavallers e gentilshĂČmensâ, com lo rey de Frisa e lo rey de Apol·lĂČnia, germans de pare e de mare, se amaven de amor strema e desijant-se molt veure, deliberaren de anar en Roma lâany passat perquĂš era la sancta perdonança del jubileu. E trameteren-se a dir lo hu a lâaltre que·s trobassen en certa jornada en la ciutat de AvinyĂł. E de allĂ ensemps partiren per anar en Roma. E per semblant hi anaren molts altres grans senyors per guanyar la sancta perdonança.
E trobant-se los dos reys germans en Roma dins la sglĂ©sia del gloriĂłs senyor Sanct Pere, lo dia que mostraven la sagrada VerĂČnica e les altres sanctes relĂquies âe aquests dos germans eren venguts desfreçats ab molt poca gent perquĂš no fossen conegutsâ, acabades de mostrar les relĂquies, un vaylet del duch de Burgunya coneguĂ© lo rey de Pol·lĂČnia. AcostĂ âs a ell e fĂ©u-li gran reverĂšncia segons a rey se pertany. E lo rey li demanĂ son senyor lo duch si era allĂ.
âSĂ, senyor âdix lo vayletâ. En aquella capella stĂ fent oraciĂł.
Dix lo rey:
âGran plaer tinch que sia açĂ, e major lo aurĂ© com lo veja.
Los dos reys anaren a la capella hon era lo duch. Lo vaylet cuytĂ a dir a son senyor com los dos germans reys eren allĂ, que·l venien a veure. Lo duch ne aguĂ© gran plaer, ixquĂ© prestament de la capella e, com se veren, fon molt gran la consolaciĂł entre ells, per ço com Burgunya confronta quasi ab Apol·lĂČnia, e molt sovint se veĂżen e tenien molt gran amistat. Entre ells passaren moltes rahons de llur venguda.
âAra âdix lo reyâ, puix la sort Ă©s stada tan bona que axĂ·ns siam vists, yo us prech que us dineu huy ab mi, e tant com en aquesta terra aturarem.
Lo duch li regraciĂ molt la sua bona voluntat e dix-li:
âSenyor, per a huy la senyoria vostra me haurĂ scusat, car açà és Phelip, duch de Bavera.
Dix lo rey:
âÂżĂs aquest lo qui fĂ©u testimoni contra sa mare e la fĂ©u morir en presĂł?
âSĂ, senyor, hi Ă©s fill de lâemperador de Alamanya. Car no pot Ă©sser emperador si no Ă©s de aquests dos linatges, de Bavera o de Estalrich. E la electiĂł de lâimperi Ă©s venguda al pare de aquest. E yo tinch-los convidats a ell e al duch de Estalrich.
âNo·s pot fer âdix lo reyâ. O vosaltres haveu tots a menjar ab mi, o mon germĂ e yo nos hirem a dinar ab vĂłs.
Gran serĂ la grĂ cia que la senyoria de vosaltres me farĂ si venir hi volreu.
Tots cavalcaren. E anant per la ciutat encontraren-se ab lo duch de Bavera e ab lo duch de Estalrich. E aquĂ lo duch de Burgunya posĂ âls en conexença dels reys, de quÚ·n foren molt contents de haver llur amistat. Dinaren-se tots ab molta consolaciĂł e foren servits abundantment de totes les coses pertanyents a tals senyors. E tant com en Roma aturaren, menjaren ensemps. E aprĂ©s, fins que·ls posaren en lo fossĂ .
Estant un dia sobretaula, vengueren a parlar del rey de Anglaterra e de la reyna âdient que era de les bellĂssimes dones del mĂłnâ, e parlant de les grans festes e de les honors que feĂżen als estrangers e a tots aquells que y anaven, e per semblant, de les armes que cascĂș fehia, qui fer-les volia a ultrança o retretes. MĂ©s parlaren entre ells de la molta gent que y anava, uns per fer armes, altres per veure lo triĂŒmpho gran de les festes que dins la Roca se feĂżen. ParlĂ lo rey de Frisa e dix:
âYo seria molt content de anar-hi, puix sĂł stat en aquesta sancta perdonança.
Aquest rey de Frisa era de edat de XXVII anys, e lo rey de Pol·lĂČnia ne havia XXXI. Dix lo duch de Estalrich:
âPer ma consciĂšncia, si no fossen los grans bandos e guerres que sĂłn dins la mia terra, yo de bon grat vos hi faria companyia e volria esperimentar la mia persona ab aquells virtuosos cavallers, los quals dien que sĂłn XXVI, e volguera fer armes retretes. AprĂ©s, fer-les a tota ultrança.
ParlĂ lo duch de Burgunya:
âSenyors, Âżvoleu fer bĂ©? De aquestes festes hi honors no·n pot hom haver cascun dia. Si a la senyoria de vosaltres serĂ plasent de anar en Anglaterra, yo leixarĂ© tots los afers que tinch a fer açà ab lo pare sanct, e de bon grat vos farĂ© companyia. E promet en poder de vosaltres, com a cavaller que sĂł, de jamĂ©s tornar en la mia terra fins a tant yo haja combatut un cavaller a tota ultrança.
âSenyor duch âdix lo rey de Apol·lĂČniaâ, puix lo meu jermĂ , rey de Frisa, tĂ© voluntat de anar-hi, de bon grat vos ofir de anar ab vosaltres e de fer armes axĂ perilloses com negĂș que y sia.
Lo fill de lâemperador, duch de Bavera, dix:
âSenyors, no restarà çertament per mi la ampresa, que de bon grat yo no y vaja.
âPuix som concordes âdix lo rey de Frisaâ, siam tots quatre juramentats de servar amor e lealtat los uns als altres en aquest viatge, e no y haja entre nosaltres majoritat ni senyoria, sinĂł que tots siam eguals germans e frares dâarmes.
Tots loaren e aprovaren lo dit del rey de Frisa e, tots ensemps, anaren a la sglĂ©sia de Sanct Johan de LletrĂ e damunt lâaltar feren son jurament solenne. AprĂ©s meteren-se en orde de tot lo que·ls era necessari, axĂ de armes com de cavalls e moltes altres coses que aprĂ©s se nomenaran, e per ses jornades per terra e per mar arribaren a la delitosa ylla de Anglaterra, que jamĂ©s se donaren a conĂ©ixer a negĂș. E ells, ben informats de la prĂ tica e manera del rey, una nit arribaren prop la Roca hon lo rey stava, quasi a II thirs de ballesta poch mĂ©s o menys. En aquella nit feren parar IIII grans tendes e per lo matĂ, al sol exit, los poms, alt de les tendes, relluĂŻen molt per lo sol qui·ls dava, e perquĂš les havien parades en una poca de altura parien molt millor.
Los qui primer les veren ho anaren a dir als jutges del camp e aquells ho digueren al rey. DeliberĂ lo rey, ab consell dels jutges, de trametre-y un rey dâarmes per saber quina ventura era aquella. Fon elet Hierusalem que y anĂ s. VestĂâs la cota dâarmes e tot sol anĂ a les tendes. Com fon a la porta de la tenda, ixquĂ©-li un cavaller ançiĂ ab la barba molt blanca e largua, ab un gros bastĂł en la mĂ , ab roba de vellut negre dâestat forrada de marts; e en lâaltra mĂ portava uns paternostres de calçedĂČnies e al coll portava una grossa cadena dâor. Com lo rey dâarmes vĂ©u lo cavaller sol, fon admirat. LevĂ âs lo barret del cap e fĂ©u-li honor de cavaller, e lo cavaller ançiĂ ab gran afabilitat li retĂ© les saluts, emperĂČ no li parlĂ ne li dix res. E Hierusalem li dix:
âSenyor cavaller, quisvulla que vĂłs siau, mon senyor lo rey ab los jutges del camp mâan manat venir açà per visitar e haver notĂcia de vĂłs si sou mestre e senyor de aquesta companyia, o dels altres qui capitans sĂłn. Per ço que yo pugua fer verdadera relaciĂł, vos haurĂ© a molta grĂ cia que·m digau tot vostre Ă©sser. E si yo us porĂ© servir de mon offici, yo serĂ© prest de obeir a tots vostres manaments.
Lo cavaller, hoĂŻt lo per quĂš venia, sens parlar-li mot tornĂ âs a levar lo barret del cap, abaixant un poch lo cap, mostrant li regraciava tot lo que dit havia. E pres-lo per la mĂ e, primerament, lo posĂ en una tenda hon havia IIII cavalls çiçilians molt grans e bells, ab les selles açerades e les brides totes daurades. AprĂ©s lo portĂ en altra tenda hon hi havia IIII lits de camp molt singulars e molt bells.
âÂżQuina era la singularitat dâells? âdix lo hermitĂ .
âSenyor, yo us ho dirĂ©. En cascun lit hi havia cóçeres e matalafs, e los papalons eren de brocat vert, la forradura dins era de çetĂ carmesĂ, tots brodats dâorfebreria ab molts batents que penjaven, e com gens de vent feĂża tots se menejaven. E tal era lo un lit com lâaltre, e tots de una color e de una fayçó sens que no y havia milloria neguna. Als peus de cascun lit stava una donzella galantment abillada e de inestimable bellea; e açĂČ feĂża, senyor, lo lit singular. E los dos lits staven a lâun cap de la tenda e los altres dos staven a lâaltre cap e, com entraven, endret de la porta de la tenda, estaven IIII scuts penjats, molt bĂ© pintats.
AprĂ©s lo portĂ en una altra tenda. E a la porta staven IIII grans leons coronats e, com veren ha Hierusalem, tots se levaren en peus e ell haguĂ© molt gran temor. E prestament fon aquĂ un petit patge e, ab una vergua prima, donĂ a cascĂș un colp e prestament se tornaren a gitar en terra. Com fon dins la tenda, vĂ©u IIII arnesos molt bĂ© febrits e bĂ© en punt, ab IIII spases molt ben guarnides e ben daurades. E al cap de la tenda, un poch mĂ©s de la mijania, stava una cortina de vellut vert. E vĂ©u que un altre petit patge tirĂ la cortina, e lo rey dâarmes vĂ©u IIII cavallers aseguts en un banch. E tenien endret dels hulls una gran tovallola de fil de seda ben clara: ells podien ben veure a tots los qui eren en la tenda e los altres no·ls podien bĂ© divisar. E tenien sperons calçats e spases nues, la punta en terra e lo pom prop dels pits. Com lo rey dâarmes aguĂ© stat mirant un poch spay, lo cavaller ançiĂ lo traguĂ© defora e posĂ âl en una altra tenda.
E totes aquestes tendes que dites vos he, de part de dins eren de carmesĂ y totes brodades axĂ com los papallons dels lits. Com fon dins aquella tenda, vĂ©u un gran tinell parat ab molta vexella dâor e dâargent, e moltes taules parades. E no entrava negĂș en aquella tenda que, per força o per grat, havien a menjar e a beure. E si no volien menjar, tots lo leixaven e venia un leĂł qui·s posava a la porta de la tenda e no·l leixava exir. Molta de honor fon feta al rey dâarmes e, com aguĂ© menjat, que seân volia anar, lo ançiĂ cavaller pres del tinell un gran plat de argent que pesava XXXV marchs, daurat e donĂ -lo-y ab lo comiat.
Com lo rey dâarmes fon davant lo rey, recitĂ -li tot lo que havia vist e li dix que jamĂ©s en tota la sua vida no havia aguda mĂ©s temor. Dix lo rey:
âNo·s deu negĂș admirar de res que veja, car cascĂș ve ab sa fantasia. Si cavallers sĂłn dâestima, ells vendran açĂ.
Lo rey anĂ a hoir missa e, aprĂ©s dinar, que era ja hora tarda, veren venir los IIII cavallers. Lo rey, com ho sabĂ©, posĂ âs a la porta de la Roca, e la reyna, asseguts lo hu prop de lâaltre, e tots los stats stigueren de peus, e apartaren-se ha una part e a lâaltra fehent carrer.
Ara, senyor, recitarĂ© a la senyoria vostra ab quina magnificĂšncia vingueren davant lo rey. Primer de tots venien IIII patges de poca edat âab gipons tots dâargenteria, jaquets sens mĂ negues trepats fins a la cinta e les trepes e lo cors ben brodat, les calçes totes brodades de perles molt bellesâ, e cascĂș portava un leĂł ligat ab una trenyella dâor e de çeda, ab grans collars dâor que los leons al coll portaven. E los patges anaven primers en la forma que dit he. AprĂ©s venien los IIII cavallers a cavall, ab sengles aquanehes totes blanques ab guarniments de vellut morat e brodats de una divissa e de una color. Les robes que portaven eren de domaç burell, les mĂ negues ubertes e feses a costats, ab gipons de brocat carmesĂ. Portaven papafigos de vellut negre âal cap portaven capells de palla cuberts tots dalt de planches dâor a forma de teuladaâ e, sobre los papafigos, portaven grosses cadenes dâor. Los stivals eren de çetĂ negre, ab les llargues polaynes que parien molt bĂ© ab los esperons ben daurats. E los stivals eren forrats de fina grana e, la volta dalt que fan prop la cuxa, eren brodats de grosses perles orientals molt fines. Los papafigos portaven tan alts que scassament los ulls mostraven. Ab les spases senyides, que los llurs gests se mostraven Ă©sser de grans senyors que venien de camĂ. E ab veritat se pot dir que, de tots quants grans senyors hi sĂłn venguts, no nâi ha vengut negĂș qui ab tan gentil orde sia vengut, ne mĂ©s acceptes a totes les gents.
Com foren prop del rey, descavalcaren e saludaren-lo ab lo cap. E a la reyna, perquĂš Ă©s dona, feren-li una poca reverĂšncia de genoll. E lo rey e reyna los reteren les saluts e tornaren-se a seure. E los cavallers estigueren seguts, sens fer negun moviment mĂ©s de miga hora sinĂł mirant lâestat e lo comport del rey e de la reyna. E no era negĂș que·ls poguĂ©s conĂ©ixer e ells coneixen a molts, axĂ de sos vasalls com dâestrangers.
Com agueren bĂ© mirat a tot llur plaer, acostĂ âs hu dels patges a ells ab lo leĂł que portava per la trenyella e lo un cavaller mĂšs en la boca del leĂł un scrit, e baixĂ âs a la orella del leĂł e parlĂ -li. No·s poguĂ© saber quĂš li dix. Lo leĂł anĂ devers lo rey e coneguĂ©âl, axĂ com si fos una persona. Com la reyna vĂ©u venir lo leĂł solt, no poguĂ© star que no·s levĂ s del costat del rey, e totes les donzelles ab ella. Lo rey la pres per la roba e aturĂ -la, e dix que·s tornĂ s a seure, que no era de pensar ni creure que tals cavallers que fossen venguts en la sua cort que animals aguessen de enujar negĂș. E la reyna, mĂ©s per força que per grat, se tornĂ en son loch. E no era admiraciĂł que la reyna se espantĂ s, que cosa era de temorejar.
Lo leĂł era tant domĂšstich que no feĂża mal a negĂș. Lo leĂł anĂ dret al rey ab la letra que portava en la boca, e lo valerĂłs rey sens temor alguna li pres de la boca lâescrit, e lo leĂł prestament se gitĂ als peus del rey. Lo qual scrit era del tenor segĂŒent:
SĂ pien per çert tots aquells qui la present carta veuran com aquests IIII frares dâarmes sĂłn compareguts en presĂšncia del senat de Roma, e del cardenal de Pisa, e del cardenal de Terranova, e del cardenal de Sanct Pere de Luçembor, e del patriarca de Hierusalem, e de miçer Alberto de Campobaixo e de miçer Ludivico de la Colonda. An request a mi, notari per auctoritat imperial, que fes acte pĂșblich com aquests sĂłn cavallers de IIII quarters, ço Ă©s a saber, de pare e de mare, de avi e de Ă via. E negun senyor del mĂłn reprochar no·ls pot per linatge ni per tĂtol negĂș.
E per senyal de veritat pos açà mon acostumat signe de notari pĂșblich.
<p CLASS="pdreta"> ✥ ambrosino de mĂ ntua
<p CLASS="psegons" ALIGN=RIGHT STYLE="text-indent: 0.5in; margin-bottom: 0in"> Dada en Roma a II de març, any M.