đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant068.gmi captured on 2024-03-21 at 15:35:39. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL LXVIII

COM LOS JUTGES DEL CAMP DONAREN SENTÈNCIA QUE TIRANT HAGUÉS LA GLÒRIA DE LA BATAILLA

–Com per la magestat del serenĂ­ssim senyor rey sia stada dada licĂšncia e facultat a nosaltres, jutges del camp, de jutgar e dar sentĂšncia en totes les batailles qui·s faran dins lo temps per la magestat sua consignat —axĂ­ en liça com dins palench, en pla o en montanya, a peu o a cavall, ab tela o sens tela, armats o desarmats, en loch pĂșblich o apartat—, e per lo poder a nosaltres dat, sentenciam e declaram que lo senyor de les Viles-Ermes Ă©s mort com a bon cavaller e mĂ rtir d’armes. E per quant no pot ni deu Ă©sser admĂ©s ha ecclesiĂ stica sepultura sens spressa licĂšncia de nosaltres, per quĂš declaram, puix n’és mereixedor, que sia soterrat e admĂ©s als suffragis de sancta mare SglĂ©sia, dada la glĂČria a Tirant lo Blanch de la dita batailla. E aprĂ©s que·ls responsos seran dits, que sia posat en aquella sepultura de aquells cavallers qui en les armes moren sens Ă©sser desdits. Aquesta Ă©s nostra sentĂšncia, sagellada ab sagell de nostres armes.

Com la sentùncia fon publicada, tot lo clero cantaren una molt bella letania sobre la sepultura del cavaller. E durà que era prop de mija nit la honor que li feren perquù no s’era desdit hi era mort fent armes.

Aprés tornaren a Tirant al seu aleujament ab grandíssima honor que lo rey e la reyna li feren e tots los stats. E semblant honor de aquesta fehien a tots los altres vençedors cavallers.

–¡AxĂ­ ajau goig e consolaciĂł del que amau! —dix lo hermità— ÂżMe digau que de tantes nobles festes que sĂłn stades fetes Ă©s stat vençedor Tirant del camp per tres cavallers qui ha vençuts? Yo·n prench molta consolaciĂł per la primera notĂ­cia que d’ell aguĂ­, com ell Ă©s stat lo millor dels vençedors, e stich molt admirat que per tres camps que ha vençuts li hajen dada la honor, que lo defalt estĂ  en los altres cavallers e no en ell.

–No senyor —dix Diafebus—, que encara ha fets de mĂ©s singulars actes que no he reçitats a la senyoria vostra.

–De axĂČ haurĂ© yo molta consolaciĂł —dix lo hermità—, si plasent vos serĂ  en dir-los-me, com hi prench molt gran delit.

–Senyor, la sanctedat vostra deu saber que dos mesos aprĂ©s que Tirant se fon levat del lit e podia bĂ© portar armes, li seguĂ­ un cars que recitarĂ© a la senyoria vostra. EmperĂČ, senyor, yo leixe de reçitar les armes que han fetes molts altres bons cavallers, qui han vençuts camps e morts cavallers, per no Ă©sser prolix, sinĂł scassament los actes de Tirant perquĂš la senyoria vostra conegua si ab rahĂł e ab justĂ­cia Ă©s stada dada la honor a Tirant e jutgat per lo millor cavaller de tots.

En aquestes festes era vengut lo prĂ­ncep de Gales ab molt gran stat de cavallers e gentilshĂČmens. E per quant Ă©s gran caçador, portava de molts grans alans, molt braus, de presa. E estava aposentat prop la murailla de la ciutat. E fon sort que un dia lo rey, sol ab tres o IIII cavallers, era vengut al seu aleujament per festejar-lo, per causa com en puerĂ­cia havien tenguda gran amistat, hi parents que eren molt acostats. E per quant lo prĂ­ncep volia fer armes e vĂ©u lo rey en sa posada, supplicà’l’ que fes venir los jutges del camp per dar-li consell. Lo rey prestament los fĂ©u venir e, tenint son consell secret —era quasi migjorn passat, que en aquella hora les gents reposen—, Tirant venia de la ciutat perquÚ·s fehia brodar una roba de orfebreria. Com fon davant lo aleujament del prĂ­ncep, un alĂ  havia rompuda la cadena e era exit de la posada, e havia-y molta gent qui·l volien pendre per liguar-lo e ell era tant brau que negĂș no tenia gosar de acostar-s’i.

Com Tirant fon enmig de la plaça, que passava, ell véu venir lo alà corrent devers ell per damnificar-lo. Descavalcà prestament e tirà la spasa. Com lo alà véu la spasa, tornà atràs, e Tirant dix:

–Per un animal no vull perdre la vida ni la honor de la vida temporal. E tornà a cavaill.

Lo rey e los jutges staven en loch que u podien bé veure. Dix lo príncep de Gales:

–Per ma fe, senyor, yo conech aquell alĂ  de tan mala condiciĂł, que puix ell Ă©s solt, que lo cavaller que passa, si Ă©s gens valent, entre ells veureu una gentil batailla.

–Par-me —dix lo rey— que aquell Ă©s Tirant lo Blanch. E ja l’à fet fugir una veguada, no pens hi gose tornar mĂ©s a ell.

Com Tirant aguĂ© passat vint passes mĂ©s avant, lo alĂ  fon tornat ab gran fĂșria devers ell, que Tirant aguĂ© a tornar a descavalcar altra volta. E dix:

–Yo no sĂ© si est diable o cosa encantada.

Tornà a tirar la spasa altra volta e cuytà devers ell. E lo alà li anava entorn, mas, per temor de la spasa, no tenia atreviment de acostar-s’i.

–Ara —dix Tirant—, puix conech tu has temor de les mies armes, no vull que diguen de mi que ab armes sobergues me só combatut ab tu.

Lanssà la spasa detràs. E lo alà donà II o III salts e cuytà tant com pogué e ab les dents pres la spasa e apartà-la un tros luny, e tornà corrent enverç Tirant.

–Ara som a la cominal —dix Tirant—. Ab aquelles armes que·m vols damnificar, ab aquelles te damnificarĂ©.

Abraçaren-se ab gran furor lo hu a l’altre e a morssos mortals se daven. Lo alĂ  era molt gran e soberch e fĂ©u caure tres voltes a Tirant en terra, e tres voltes lo sotssobrĂ . Entre ells durĂ  aquest combat mija hora, e lo prĂ­ncep de Gales manĂ  a tots los seus no s’i acostĂ s negĂș per departir-los fins a tant que lo hu fos vençut. Lo pobre de Tirant tenia moltes nafres en les cames y en los braços. A la fi, Tirant ab les mans lo pres per lo coll e strengué’l tan fort com poguĂ©, e ab les dents mordé’l en la galta tan ferament que mort lo fĂ©u caure en terra.

Lo rey ixqué prestament ab los jutges e prengueren a Tirant, e portaren-lo en la casa del príncep e allí feren venir los metges, e curaren a Tirant.

–Per la mia fe —dix lo prĂ­ncep de Gales—, yo no volguera, cavaller, per la millor vila de Anglaterra, vĂłs aguĂ©sseu mort lo meu alĂ .

–Senyor —dix Tirant—, ÂĄaxĂ­ DĂ©u me deixe guarir d’aquestes nafres que tinch, per la mitat del vostre heretatge, no volria star en lo punt que stig!

Com la reyna e les donzelles saberen lo cars de Tirant, prestament lo vengueren a veure. Com la reyna lo véu tan mal aparellat, dix-li:

–Tirant, ab mal e trebaill se guanya honor: exiu d’un mal e donau en altre.

–Sereníssima senyora, complida de totes les humanes e angùliques perfections, la magestat vostra sia jutge de mon peccat —dix Tirant—. Yo no anava per mal a fer. És-me aparegut un diable en forma de goç, ab consentiment de son senyor, e desigí mon desig complir.

–No us deveu de res entrestir —dix la reyna— per molts mals que seguir-vos puguen, car aquĂ­ mostrareu mĂ©s la virtut.

–JamĂ©s fon negĂș, serenĂ­ssima senyora, que·m ves trist —dix Tirant— per gran pĂšrdua que fes, ni menys alegrar mĂ©s per molt de bĂ© que aconseguĂ­s. E stĂ  en veritat que la pensa de l’home stĂ  vaçil·lant e lo cors algunes veguades se mostra alegre, altres fa demostraciĂł de tristor. Mas qui ha acostumat de sostenir treballs e congoixes, e nafres e forts desaventures, no·s pot esmayar de res que li pugua esdevenir. MĂ©s nou a la mia persona una sinrahĂł que veja fer, que tots los perills en quĂš yo·m poguĂ©s veure.

En açĂČ ixquĂ© lo rey ab los jutges e digueren a Tirant, per ço com ells havien vist lo combat d’ell e de l’alĂ  —e per quant havia lançada la spasa e los dos <eren>24 eguals d’armes, los jutges li daven honor e premi de la batailla com si aguĂ©s vençut un cavaller en camp—. E manaren als reys d’armes, erauts e porsavants fos publicat per tots los stats e per la ciutat de la honor que a Tirant fon donada en aquell dia. E com lo portaren al seu aleujament, li feren aquella honor que en les altres batailles li havien acostumades de fer.

AprĂ©s, senyor, de tot açĂČ â€”segons sabem per relaciĂł de molts cavallers e gentilshĂČmens—, com lo rey de Frisa e lo rey de Apol·lĂČnia, germans de pare e de mare, se amaven de amor strema e desijant-se molt veure, deliberaren de anar en Roma l’any passat perquĂš era la sancta perdonança del jubileu. E trameteren-se a dir lo hu a l’altre que·s trobassen en certa jornada en la ciutat de AvinyĂł. E de allĂ­ ensemps partiren per anar en Roma. E per semblant hi anaren molts altres grans senyors per guanyar la sancta perdonança.

E trobant-se los dos reys germans en Roma dins la sglĂ©sia del gloriĂłs senyor Sanct Pere, lo dia que mostraven la sagrada VerĂČnica e les altres sanctes relĂ­quies —e aquests dos germans eren venguts desfreçats ab molt poca gent perquĂš no fossen coneguts—, acabades de mostrar les relĂ­quies, un vaylet del duch de Burgunya coneguĂ© lo rey de Pol·lĂČnia. Acostà’s a ell e fĂ©u-li gran reverĂšncia segons a rey se pertany. E lo rey li demanĂ  son senyor lo duch si era allĂ­.

–Sí, senyor —dix lo vaylet—. En aquella capella stà fent oració.

Dix lo rey:

–Gran plaer tinch que sia açí, e major lo aurĂ© com lo veja.

Los dos reys anaren a la capella hon era lo duch. Lo vaylet cuytĂ  a dir a son senyor com los dos germans reys eren allĂ­, que·l venien a veure. Lo duch ne aguĂ© gran plaer, ixquĂ© prestament de la capella e, com se veren, fon molt gran la consolaciĂł entre ells, per ço com Burgunya confronta quasi ab Apol·lĂČnia, e molt sovint se veĂżen e tenien molt gran amistat. Entre ells passaren moltes rahons de llur venguda.

–Ara —dix lo rey—, puix la sort Ă©s stada tan bona que axí·ns siam vists, yo us prech que us dineu huy ab mi, e tant com en aquesta terra aturarem.

Lo duch li regraciĂ  molt la sua bona voluntat e dix-li:

–Senyor, per a huy la senyoria vostra me haurĂ  scusat, car açí Ă©s Phelip, duch de Bavera.

Dix lo rey:

–¿És aquest lo qui fĂ©u testimoni contra sa mare e la fĂ©u morir en presĂł?

–SĂ­, senyor, hi Ă©s fill de l’emperador de Alamanya. Car no pot Ă©sser emperador si no Ă©s de aquests dos linatges, de Bavera o de Estalrich. E la electiĂł de l’imperi Ă©s venguda al pare de aquest. E yo tinch-los convidats a ell e al duch de Estalrich.

–No·s pot fer —dix lo rey—. O vosaltres haveu tots a menjar ab mi, o mon germĂ  e yo nos hirem a dinar ab vĂłs.

Gran serĂ  la grĂ cia que la senyoria de vosaltres me farĂ  si venir hi volreu.

Tots cavalcaren. E anant per la ciutat encontraren-se ab lo duch de Bavera e ab lo duch de Estalrich. E aquĂ­ lo duch de Burgunya posà’ls en conexença dels reys, de quÚ·n foren molt contents de haver llur amistat. Dinaren-se tots ab molta consolaciĂł e foren servits abundantment de totes les coses pertanyents a tals senyors. E tant com en Roma aturaren, menjaren ensemps. E aprĂ©s, fins que·ls posaren en lo fossĂ .

Estant un dia sobretaula, vengueren a parlar del rey de Anglaterra e de la reyna —dient que era de les bellĂ­ssimes dones del mĂłn—, e parlant de les grans festes e de les honors que feĂżen als estrangers e a tots aquells que y anaven, e per semblant, de les armes que cascĂș fehia, qui fer-les volia a ultrança o retretes. MĂ©s parlaren entre ells de la molta gent que y anava, uns per fer armes, altres per veure lo triĂŒmpho gran de les festes que dins la Roca se feĂżen. ParlĂ  lo rey de Frisa e dix:

–Yo seria molt content de anar-hi, puix só stat en aquesta sancta perdonança.

Aquest rey de Frisa era de edat de XXVII anys, e lo rey de Pol·lĂČnia ne havia XXXI. Dix lo duch de Estalrich:

–Per ma consciĂšncia, si no fossen los grans bandos e guerres que sĂłn dins la mia terra, yo de bon grat vos hi faria companyia e volria esperimentar la mia persona ab aquells virtuosos cavallers, los quals dien que sĂłn XXVI, e volguera fer armes retretes. AprĂ©s, fer-les a tota ultrança.

ParlĂ  lo duch de Burgunya:

–Senyors, Âżvoleu fer bĂ©? De aquestes festes hi honors no·n pot hom haver cascun dia. Si a la senyoria de vosaltres serĂ  plasent de anar en Anglaterra, yo leixarĂ© tots los afers que tinch a fer açí ab lo pare sanct, e de bon grat vos farĂ© companyia. E promet en poder de vosaltres, com a cavaller que sĂł, de jamĂ©s tornar en la mia terra fins a tant yo haja combatut un cavaller a tota ultrança.

–Senyor duch —dix lo rey de Apol·lĂČnia—, puix lo meu jermĂ , rey de Frisa, tĂ© voluntat de anar-hi, de bon grat vos ofir de anar ab vosaltres e de fer armes axĂ­ perilloses com negĂș que y sia.

Lo fill de l’emperador, duch de Bavera, dix:

–Senyors, no restarà çertament per mi la ampresa, que de bon grat yo no y vaja.

–Puix som concordes —dix lo rey de Frisa—, siam tots quatre juramentats de servar amor e lealtat los uns als altres en aquest viatge, e no y haja entre nosaltres majoritat ni senyoria, sinó que tots siam eguals germans e frares d’armes.

Tots loaren e aprovaren lo dit del rey de Frisa e, tots ensemps, anaren a la sglĂ©sia de Sanct Johan de LletrĂ  e damunt l’altar feren son jurament solenne. AprĂ©s meteren-se en orde de tot lo que·ls era necessari, axĂ­ de armes com de cavalls e moltes altres coses que aprĂ©s se nomenaran, e per ses jornades per terra e per mar arribaren a la delitosa ylla de Anglaterra, que jamĂ©s se donaren a conĂ©ixer a negĂș. E ells, ben informats de la prĂ tica e manera del rey, una nit arribaren prop la Roca hon lo rey stava, quasi a II thirs de ballesta poch mĂ©s o menys. En aquella nit feren parar IIII grans tendes e per lo matĂ­, al sol exit, los poms, alt de les tendes, relluĂŻen molt per lo sol qui·ls dava, e perquĂš les havien parades en una poca de altura parien molt millor.

Los qui primer les veren ho anaren a dir als jutges del camp e aquells ho digueren al rey. DeliberĂ  lo rey, ab consell dels jutges, de trametre-y un rey d’armes per saber quina ventura era aquella. Fon elet Hierusalem que y anĂ s. Vestí’s la cota d’armes e tot sol anĂ  a les tendes. Com fon a la porta de la tenda, ixquĂ©-li un cavaller ançiĂ  ab la barba molt blanca e largua, ab un gros bastĂł en la mĂ , ab roba de vellut negre d’estat forrada de marts; e en l’altra mĂ  portava uns paternostres de calçedĂČnies e al coll portava una grossa cadena d’or. Com lo rey d’armes vĂ©u lo cavaller sol, fon admirat. Levà’s lo barret del cap e fĂ©u-li honor de cavaller, e lo cavaller ançiĂ  ab gran afabilitat li retĂ© les saluts, emperĂČ no li parlĂ  ne li dix res. E Hierusalem li dix:

–Senyor cavaller, quisvulla que vĂłs siau, mon senyor lo rey ab los jutges del camp m’an manat venir açí per visitar e haver notĂ­cia de vĂłs si sou mestre e senyor de aquesta companyia, o dels altres qui capitans sĂłn. Per ço que yo pugua fer verdadera relaciĂł, vos haurĂ© a molta grĂ cia que·m digau tot vostre Ă©sser. E si yo us porĂ© servir de mon offici, yo serĂ© prest de obeir a tots vostres manaments.

Lo cavaller, hoĂŻt lo per quĂš venia, sens parlar-li mot tornà’s a levar lo barret del cap, abaixant un poch lo cap, mostrant li regraciava tot lo que dit havia. E pres-lo per la mĂ  e, primerament, lo posĂ  en una tenda hon havia IIII cavalls çiçilians molt grans e bells, ab les selles açerades e les brides totes daurades. AprĂ©s lo portĂ  en altra tenda hon hi havia IIII lits de camp molt singulars e molt bells.

–¿Quina era la singularitat d’ells? —dix lo hermità.

–Senyor, yo us ho dirĂ©. En cascun lit hi havia cóçeres e matalafs, e los papalons eren de brocat vert, la forradura dins era de çetĂ­ carmesĂ­, tots brodats d’orfebreria ab molts batents que penjaven, e com gens de vent feĂża tots se menejaven. E tal era lo un lit com l’altre, e tots de una color e de una fayçó sens que no y havia milloria neguna. Als peus de cascun lit stava una donzella galantment abillada e de inestimable bellea; e açĂČ feĂża, senyor, lo lit singular. E los dos lits staven a l’un cap de la tenda e los altres dos staven a l’altre cap e, com entraven, endret de la porta de la tenda, estaven IIII scuts penjats, molt bĂ© pintats.

AprĂ©s lo portĂ  en una altra tenda. E a la porta staven IIII grans leons coronats e, com veren ha Hierusalem, tots se levaren en peus e ell haguĂ© molt gran temor. E prestament fon aquĂ­ un petit patge e, ab una vergua prima, donĂ  a cascĂș un colp e prestament se tornaren a gitar en terra. Com fon dins la tenda, vĂ©u IIII arnesos molt bĂ© febrits e bĂ© en punt, ab IIII spases molt ben guarnides e ben daurades. E al cap de la tenda, un poch mĂ©s de la mijania, stava una cortina de vellut vert. E vĂ©u que un altre petit patge tirĂ  la cortina, e lo rey d’armes vĂ©u IIII cavallers aseguts en un banch. E tenien endret dels hulls una gran tovallola de fil de seda ben clara: ells podien ben veure a tots los qui eren en la tenda e los altres no·ls podien bĂ© divisar. E tenien sperons calçats e spases nues, la punta en terra e lo pom prop dels pits. Com lo rey d’armes aguĂ© stat mirant un poch spay, lo cavaller ançiĂ  lo traguĂ© defora e posà’l en una altra tenda.

E totes aquestes tendes que dites vos he, de part de dins eren de carmesĂ­ y totes brodades axĂ­ com los papallons dels lits. Com fon dins aquella tenda, vĂ©u un gran tinell parat ab molta vexella d’or e d’argent, e moltes taules parades. E no entrava negĂș en aquella tenda que, per força o per grat, havien a menjar e a beure. E si no volien menjar, tots lo leixaven e venia un leĂł qui·s posava a la porta de la tenda e no·l leixava exir. Molta de honor fon feta al rey d’armes e, com aguĂ© menjat, que se’n volia anar, lo ançiĂ  cavaller pres del tinell un gran plat de argent que pesava XXXV marchs, daurat e donĂ -lo-y ab lo comiat.

Com lo rey d’armes fon davant lo rey, recitĂ -li tot lo que havia vist e li dix que jamĂ©s en tota la sua vida no havia aguda mĂ©s temor. Dix lo rey:

–No·s deu negĂș admirar de res que veja, car cascĂș ve ab sa fantasia. Si cavallers sĂłn d’estima, ells vendran açí.

Lo rey anĂ  a hoir missa e, aprĂ©s dinar, que era ja hora tarda, veren venir los IIII cavallers. Lo rey, com ho sabĂ©, posà’s a la porta de la Roca, e la reyna, asseguts lo hu prop de l’altre, e tots los stats stigueren de peus, e apartaren-se ha una part e a l’altra fehent carrer.

Ara, senyor, recitarĂ© a la senyoria vostra ab quina magnificĂšncia vingueren davant lo rey. Primer de tots venien IIII patges de poca edat —ab gipons tots d’argenteria, jaquets sens mĂ negues trepats fins a la cinta e les trepes e lo cors ben brodat, les calçes totes brodades de perles molt belles—, e cascĂș portava un leĂł ligat ab una trenyella d’or e de çeda, ab grans collars d’or que los leons al coll portaven. E los patges anaven primers en la forma que dit he. AprĂ©s venien los IIII cavallers a cavall, ab sengles aquanehes totes blanques ab guarniments de vellut morat e brodats de una divissa e de una color. Les robes que portaven eren de domaç burell, les mĂ negues ubertes e feses a costats, ab gipons de brocat carmesĂ­. Portaven papafigos de vellut negre —al cap portaven capells de palla cuberts tots dalt de planches d’or a forma de teulada— e, sobre los papafigos, portaven grosses cadenes d’or. Los stivals eren de çetĂ­ negre, ab les llargues polaynes que parien molt bĂ© ab los esperons ben daurats. E los stivals eren forrats de fina grana e, la volta dalt que fan prop la cuxa, eren brodats de grosses perles orientals molt fines. Los papafigos portaven tan alts que scassament los ulls mostraven. Ab les spases senyides, que los llurs gests se mostraven Ă©sser de grans senyors que venien de camĂ­. E ab veritat se pot dir que, de tots quants grans senyors hi sĂłn venguts, no n’i ha vengut negĂș qui ab tan gentil orde sia vengut, ne mĂ©s acceptes a totes les gents.

Com foren prop del rey, descavalcaren e saludaren-lo ab lo cap. E a la reyna, perquĂš Ă©s dona, feren-li una poca reverĂšncia de genoll. E lo rey e reyna los reteren les saluts e tornaren-se a seure. E los cavallers estigueren seguts, sens fer negun moviment mĂ©s de miga hora sinĂł mirant l’estat e lo comport del rey e de la reyna. E no era negĂș que·ls poguĂ©s conĂ©ixer e ells coneixen a molts, axĂ­ de sos vasalls com d’estrangers.

Com agueren bĂ© mirat a tot llur plaer, acostà’s hu dels patges a ells ab lo leĂł que portava per la trenyella e lo un cavaller mĂšs en la boca del leĂł un scrit, e baixà’s a la orella del leĂł e parlĂ -li. No·s poguĂ© saber quĂš li dix. Lo leĂł anĂ  devers lo rey e conegué’l, axĂ­ com si fos una persona. Com la reyna vĂ©u venir lo leĂł solt, no poguĂ© star que no·s levĂ s del costat del rey, e totes les donzelles ab ella. Lo rey la pres per la roba e aturĂ -la, e dix que·s tornĂ s a seure, que no era de pensar ni creure que tals cavallers que fossen venguts en la sua cort que animals aguessen de enujar negĂș. E la reyna, mĂ©s per força que per grat, se tornĂ  en son loch. E no era admiraciĂł que la reyna se espantĂ s, que cosa era de temorejar.

Lo leĂł era tant domĂšstich que no feĂża mal a negĂș. Lo leĂł anĂ  dret al rey ab la letra que portava en la boca, e lo valerĂłs rey sens temor alguna li pres de la boca l’escrit, e lo leĂł prestament se gitĂ  als peus del rey. Lo qual scrit era del tenor segĂŒent:

SĂ pien per çert tots aquells qui la present carta veuran com aquests IIII frares d’armes sĂłn compareguts en presĂšncia del senat de Roma, e del cardenal de Pisa, e del cardenal de Terranova, e del cardenal de Sanct Pere de Luçembor, e del patriarca de Hierusalem, e de miçer Alberto de Campobaixo e de miçer Ludivico de la Colonda. An request a mi, notari per auctoritat imperial, que fes acte pĂșblich com aquests sĂłn cavallers de IIII quarters, ço Ă©s a saber, de pare e de mare, de avi e de Ă via. E negun senyor del mĂłn reprochar no·ls pot per linatge ni per tĂ­tol negĂș.

E per senyal de veritat pos açí mon acostumat signe de notari pĂșblich.

<p CLASS="pdreta"> &#10021; ambrosino de mĂ ntua

<p CLASS="psegons" ALIGN=RIGHT STYLE="text-indent: 0.5in; margin-bottom: 0in"> Dada en Roma a II de març, any M.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior