💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2015-06-10_ars_amatoria_1 captured on 2024-03-21 at 15:37:57. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2023-03-20)
-=-=-=-=-=-=-
L’art d’estimar, Ovidi. L’esparver. Gèneres literaris.
(una mica Freestyle resumint)
(…) serà Aristòtil en la seva Poètica qui farà la primera gran teoria dels gèneres literaris. (…) Per a Aristòtil la literatura és mimesis i les obres es diferencien en la manera d’imitar (els gèneres: narració i drama) i els objectes imitats (els registres: alta, mitja o baixa literatura). (…) Hem d’entendre la poesia en Aristòtil com a creació (del verb poiéo, “fer”). La tragèdia i l’epopeia són els mà xims exponents de l’alta literatura.
Horaci (65-27aC) basa la seva Art Poètica en les doctrines aristotèliques però aposta per la mescla i defineix els gèneres en funciĂł de la mètrica i del contingut. QuintiliĂ (35-95dC) exposa en la seva InstituciĂł oratòria una teoria retòrica dels gèneres: divideix els escriptors en poetes (èpics, lĂrics, trĂ gics i còmics), historiadors, oradors i filòsofs. Els gèneres seran la lĂrica, l’èpica, la dramĂ tica i la didĂ ctica.
Al Renaixement es torna a la poètica clà ssica seguint els models d’Aristòtil o d’Horaci. El pensament il·lustrat preromà ntic trenca el concepte d’univesalitat dels gèneres.
La teoria romĂ ntica dels gèneres serĂ esposada per Hegel en el tercer llibre de les seves Lliçons d’estètica. SerĂ molt exhaustiu i influent al segle XIX. Per ell, els gèneres literaris son els mitjancers entre la creaciĂł artĂstica i l’ideal de bellesa que vol ser expressat. Distingeix entre poesia èpica (formes breus, poemes didĂ ctico-filosòfics, formes bĂ siques i formes secundĂ ries), poesia lĂrica (formes mixtes i formes lĂriques) i poesia dramĂ tica (tragèdia, comèdia, tragicomedia i drama modern).
El personatge que més ha aportat a la teoria dels gèneres durant el segle XX ha estat M. Bajtin (1898-1975). Per a ell l’objectiu central de la poètica és el gènere.
Pel que fa a la literatura llatina la classificació dels gèneres literaris més complera és la que fa refència a la funció principal de cada tipus de discurs, o bé a la finalitat que es proposa l’autor en el moment d’escriure.
Aquesta finalitat pot ser representar una acció (Concebudes per a ésser representades no llegides. El text s’enriqueix amb elements paratextuals (interpretació i posada en escena). Formes del drama: comèdia, tragèdia.
Presentar una història dins un espai cronològic. Es bà sica la noció de diacronia, de pas del temps, i que no comporten un element paratextual i tenen per destinació la lectura i no la representació. És el cas de l’epopeia, la novel·la, la història, l’autobiografia i la faula.
Esposar un sistema. La diacronia deixa pas a la sincronia. Es tracta d’una literatura didà ctica, que pren a Roma, com ja ho havia fet a Grècia, la triple forma de poema, tractat i dià leg.
Expressar un estat d’à nim. La temporalitat recau en la instantanietat. La poesia Ă©s la que expressa millor aquesta afectivitat. Es tracta, doncs, de la poesia lĂrica, de l’elegia, de la sĂ tir i de l’epigrama. (a mĂ©s, a Roma trobem els textos oratoris i epistolars).
L’Ars amatoria participa de dos gèneres: la poesia elegĂaca i la didĂ ctica. Del primer quant a la temĂ tica i a la mètrica, del segon pel que fa a la metodologĂa.
Segons l’IEC l’elegia Ă©s un “poema, sovint d’assumpte trist o planyĂvol, que en la poesia grega i llatina era format per dĂstics elegĂacs, un hexĂ metre seguit d’un pentĂ metre”. En les literatures modernesl l’elegia es defineix pel contingut i en les antigues, per la mètrica.
Leg-, de grec, “dir”; e fonema per la interjecció de dolor “ai”. Eleéin “compadir-se”.
El dĂstic elegĂac es presta a expressar tristesa.
Escrits en dĂstics elegĂacs hi ha poemes gnòmics, morals i polĂtics, patriòtics i guerrers, filosòfics i epigrames fĂşnebres i eròtics. I poemes per cantar a l’amor. És probable que els conceptes de poesia elegĂaca i poesĂa amorosa tendissin a apropar-se.
A Roma trobem escrits en dĂstics elegĂacs poemes didĂ ctics, com L’ar d’estimar i els Fastos d’Ovidi, i tècnics, com el Poema sobre l’empelt de Pal·ladi. El primer llatĂ que recorre al dĂstic, CĂ tul, no li dĂłna cap funciĂł particular. Al segle I aC el metre elegĂac Ă©s usat per a diferents temes. Però al “segle d’August” el dĂstic esdevindrĂ el metre de la poesia amorosa com havia passat a Grècia. I l’elegia era un poema d’amor que pot expressar tristesa.
El gènere fou ressuscitat per Maximilià al segle VI. D’ell són cinc elegies de tema eròtic. El llenguatge i les imatges són ovidianes.
Oralitat, recitar com a mnemotĂ©cnica. La poesia precedeix a la prosa. Tractats escrits en vers. Segons M. Bernd Effe a Poesia i ensenyament, es poden distinguir tres tipus de poemes didĂ ctics segons les intencions del poeta: ensenyar la matèria (poètica com a mitjĂ ); l’ensenyament de la matèria no Ă©s mĂ©s que un pretext per la composiciĂł del poema. Les vertaderes preocupacions sĂłn estètiques i literĂ ries; intencions didĂ ctiques on l’objectiu no Ă©s la matèria. Seguint a Bernd Effe parlarem de didĂ ctica cientĂfica i filosòfica, didĂ ctica cristiana, didĂ ctica agronòmica, didĂ ctica menor (pesca i caça) i didĂ ctica amorosa.
De rerum natura, Tit Lucreci Car (98-55ac). És un tractat de fĂsica, història natural i antropologĂa. ContĂ© tota la filosofia d’Epicur però l’originalitat de Car Ă©s que escriu en vers.
I altres tractats sobre astronomia, agricultura, vulcanisme.
La poesa didà ctica trobarà en el cristianisme l’ocasió de renovar-se. El poeta Prudenci (348-410) va escriure dos poemes didà ctics i polèmics: en un esposa la qüestió del la trinitat de Déu o Apoteosis i en l’altre el problema de l’origen del mal o Hamartigenesis. En ells defensa les tesis de l’ortodoxia catòlica.
Les Geòrgiques de Virgili Ă©s el primer exemple romĂ de didĂ ctica sobre teme agrari. Dels quatre cants, el primer estĂ dedicat als cereals, el segon, a la viticultura i a l’arboricultura, el tercer a la ramaderia i el quart a l’apicultura. Es basa ens Els Treballs i els dies d’HesĂode però en realitat no tĂ© res de didĂ ctic sino que el poema tĂ© una significaciĂł social i polĂtica.
Pal·ladi, Columel·la…
L’erotodidaxi o didĂ ctica de l’amor, tĂ© els seus precedents en SĂłcrates, els sofistas i Epicur. Tenim notĂcia, a travĂ©s de Suetoni i Marcial, de poemes didĂ ctics amorosos escrits per una poeta grega, Elefantes, els quals sembla que contenien consells per a l’embelliment de la dona.
A la literatura hel·lenĂstica abundĂ el cultiu d’aquest gènere. Dins la mateixa elegia romana trobem exemples de didĂ ctica amatòria. En un poema de Tibul (I 4), el dĂ©u PrĂap dĂłna consells a un tal Tici sobre como enamorar joves. Properci, en I 5, presenta l’alcavota Acantis aconsellant sobre l’amor la seva estimada. Probablement d’aquestes fonts i moltes altres beguĂ© Ovidi, el mĂ©s gran exponent de la poesia didĂ ctica llatina sobre l’amor.
Tres obres seves tracten d’aquest tema, les quals en realitat es consideren més una paròdia d’aquest tipus de poesia que no pas obres didà ctiques en el sentit estricte. Es tracta de L’art d’estimar (en tres llibres i 2.400 versos), Remeis a l’amor (en 800 versos) i Cosmètics per al rostre femenà (que ens han arribat pocs versos).