💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2013-12-20_filosofia_escriptura captured on 2024-03-21 at 15:46:25. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2023-03-20)
-=-=-=-=-=-=-
Filosofia i escriptura. Carlo Sini (conferències). L’hora del present. Edicions 3 i 4. Pròleg de Maria Recasens Vert. 84-7502-516-1.
“Si qui ens escolta Ă©s de debò un filòsof apte per a aquesta disciplina i digne d’ella, considera llavors que el camĂ que li ha estat ensenyat Ă©s meravellĂłs i que no es pot viure d’una altra manera (…) Els qui no sĂłn de debò filòsofs i no posseeixen sinĂł un lleuger vernĂs d’opinions –com aquells que mostren la pell dels sus cossos embrunida pel sol- quan veuen tants coneixements a aprendre, l’esforç a fer i el règim diari ordenat que convĂ© a la prĂ ctica de la filosofia, la troben difĂcil i inassolible (…) i alguns, es convencen que ja ho han après tot i que no necessiten treballar mĂ©s. (…) Aquest Ă©s, si mĂ©s no, el judici que puc emetre sobre tots els qui han escrit, o escriuran, amb la pretenciĂł de conèixer allò de què m’ocupo afanyosament, bĂ© perquè ho han après de mi, o d’altres persones, o bĂ© perquè ho han descobert tots sols: Ă©s impossible, segons la meva opiniĂł, que n’hagin entès gaire cosa (…) La filosofia no es pot expressar amb paraules com altres disciplines, sinĂł que Ă©s amb el tracte constant i amb la convivencia amb ella que, de sobte, neix en l’à nima –igual com d’una espurna sorgeix la llum- i des d’aquest moment s’alimenta d’ella mateixa.”
Perquè la veritat que la filosofia diu, o voldria dir no es pot valorar amb la mesura de la rellevà ncia pública; la filosofia té en ella mateixa la seva mesura. Plató diu que totes les coses es coneixen a través de tres elements: el nom, la definició i la imatge. Però el nom no és natural ni estable. Els noms són convencionals i per això canvien. Per tant, són alguna cosa indiferent respecte l’ousia, a l’essència de la cosa que diuen (…)
En conclusió, la filosofia no es pot fer ni ensenyar amb paraules, discursos i imatges (…) No obstant, els discursos són necessaris (…) qui es limita als discursos no ha entrat de debò en la filosofia. S’il•lusiona i s’enganya ell mateix, i als altres (…) La filosofia no és erudició, no es fa amb etiquetes. (…) La filosofia és un exercici vinculat a la vida: un discurs vivent de preguntes i respostes (…) El saber filosòfic és un éthos politic i no una episteme enciclopèdica. (…)
L’escriptura pot servir com a instrument auxiliar, als qui ja per un altre camĂ han arribat a la filosofia ; però a tots els altres no els serveix i fins i tot els perjudica (faula de SolĂł: es fa el pedant i els savis xerren –jo: engany de nou a travĂ©s del discurs, Ă©s a dir, de la paraula-). Les ciències sĂłn escriptures especĂfiques de la veritat, però la filosofia no tĂ© i no pot tenir escriptura. Aspira mĂ©s aviat a governar-la des del cor de la psykhĂ©.
La filosofia Ă©s ciència i no Ă©s ciència. Ho Ă©s en tant que l’arrel de les ciències i de les seves escriptures veritatives; no ho Ă©s perquè si la filosofia esdevĂ© una ciència en el sentit de les ciències, llavors estĂ perduda en el naturalismo, en el dogmatismo i en la supersticiĂł egĂpciade cada corpus escrit. (…) No obstant aquesta ambigĂĽitat i aquestes paradoxes, la filosofia es presenta com una instancia de llibertat, com un promesa de llibertat (…) desesperada, si es vol, inaudita, il•limitada, que supera els lĂmits d’allò “humĂ , massa humà ”.
Ciència que no és ciència, paraula que no es pot dir, discurs que no es pot pronunciar i encara menys escriure, pregunta a la qual no es pot respondre, idesa que no es pot realitzar, viatge sense meta, iniciació mai acabada, éthos invisible: aquesta és la nau filosòfica, amb la seva tripulació de paradoxes i de contradiccions. Qui es pot sentit atret a embarcar-s’hi?
Doncs, i això és una altra paradoxa, navegant des de fa segles, aquesta nau dels bojos no deixa de trobar adeptes confiats i apassionats, amics coratjosos i entusiastes, que prefereixen l’amenaça sempre imminent de les onades i el perill del naufragi, aixà com les penalitats d’una navegació tan incerta, a la modesta seguretat d’un port qualsevol, en què es canten lletanies a un fetitxe qualsevol portat en processó pels carrerons pudents. I, a més (una altra paradoxa), és aquesta nau dels bojos que des de fa segles obre itineraris i suggereix la ruta.
Hem asssenyalat una mena d’engany o de deshonestedat de la filosofia. Com pot ser!, la “ciència de la veritat”, la vida dedicada a la recerca de la veritat enganya? Aquesta és la suprema paradoxa de la filosofia, que és al mateix temps –diria Nietzsche- la corrupció “socrà tica” del procés de “civilització” humana. I aquesta corrupció s’allotjaria en la prà ctica de l’escriptura (…)
Recordem-nos de Husserl: l’escriptura és un instrument econòmic. Serveix per a conservar les idees i les paraules vives. Les guarda amb cura en l’espai i el temps (jo : i congelen un temps).
Referència: Friedrich Creuzer, Simbolica e mitologia dins Dal sĂmbolo al mito Moretti, Spirali, MilĂ , 1983, vol.II. Il sĂmbolo e l’uomo, Carlo Sini, Egea, MilĂ , 1991.
(…) Aquest gest, que anomenant fa veure i indicant anomena, Creuzer ha usat el terme èndeixis. Literalment seria el vestit, però en extensiĂł el terme significa « mostrar », « indicar », « donar expressió”, “revestir”. El gest revelador dels orĂgens Ă©s una “paraula endeĂctica”. Substancialment Ă©s donar nom als DĂ©us, diria Usener. I Nietzsche, que com de costum ho havia comprès perfectament, deia: totes les nostres paraules sĂłn noms de DĂ©u. Però igual com les monedes perden amb el temps i amb l’ús la seva imatge, aixĂ, hem oblidat les divinitats que les paraules anomenaven. La prĂ ctica de la paraula dels orĂgens Ă©s, segons Creuzer, una paidĂ©ia, una formaciĂł i una instrucciĂł de l’home que viu a l’”edat dels dĂ©us” i del dir poètic (…)
El diĂ leg entre humans i divins s’enriqueix amb articulacions qualitatives i cèl•lules discursives per les quals diu Creuzer, de l’èndeixis es passa a la dièxodos « sortida directa » i que anomena el fet de complir un camĂ, d’argumentar posant les coses l’una rera l’altra. Sorgeixen formes expressives com la invocaciĂł, el lema, el proverbi, l’enigma, la profecia, l’oracle. (…) La senzilla denominaciĂł del DĂ©u esdevĂ© la narraciĂł mĂmica de les seves empreses. Aquestes esdevenen el rerefons de les llegendes en les quals l’home assoleix protagonisme (diria Vico que som a l’època dels herois, on predominen els motius simbòlics). Les primitives divinitats perden els seus carĂ cters ancestrals i s’han humanitzat en les faules dels mites, que ja per Xenòfanes eren « humanes, massa humanes ». (…)
L’expressió oral es desvincula del gest i de l’ull i s’especialitza a parlar a l’orella. (…) El receptor pertany a una societat d’oralitat primà ria, governada pel mite. La seva identitat depèn de l’oïda, per mitjà de la qual s’instal•la en les narracions, en les llegendes. (…)
Qui escolta, per tal que aquesta prĂ ctica d’escoltar tingui èxit, ha de tendir a interioritzar-se en qui parla, la seva col•locaciĂł no Ă©s immediatament crĂtica sinĂł mĂ©s aviat participativa (…) La paidĂ©ia de l’oralitat primĂ ria reforçava poderosament l’atenciĂł en el to de veu, la mĂmica del cos, etc., amb la prĂ ctica de la poesia i del cant, que afavoria la interioritzaciĂł del text. (…)
Una societat exclusivament oral es troba amb el problema de la transmissiĂł dels seus sabers i de les seves tradicions. En l’oralitat sense escriptura, la memòria funciona diferent de la memòria que tĂ© com a referent un text escrit (L’invenzione della mitologia, traducciĂł italiana de F.Cuniberto, Boringhieri, TorĂ, 1983). (…) Per als homes de l’oralitat el text no existeix i l’única manera que tenen d’exercir la memòria Ă©s repetir creativament el que han escoltat. La interioritzaciĂł pasional Ă©s la premissa de la repeticiĂł creativa (…) SĂłcrates va promoure l’experiència dinamicopĂ tica, poeticoètica de la paraula (que Ă©s cèlebre pel rebuig de la paidĂ©ia artisticopoètica de PlatĂł). SĂłcrates no volia que li expliquessin que l’amistat consistia en fer això o allò sino que volia la definiciĂł d’amistat, cosa que ningĂş comprenia (…)
La memòria oral i la seva creativitat són fenòmens col•lectius, que tenen com a tret constant la fidelitat a la tradició. Un home de la memòria oral no és un home que tingui “les seves pròpies idees”, com nosaltres ho expressem. (…) El fet que el missatge oral no comporti o no afavoreixi el naixement d’individualitats emisores no significa que sigui menys “humà ”, menys significatiu o menys vertader. (…) Sócrates és el primer home “psicològic” de la història i és el primer que fa el pas decisiu que porta a aquella descoberta que nosaltres atribuïm a Freud: que en les profunditats de la consciència hi viuen monstres (com diu el Fedre). Els monstres no serien altra cosa que el record inconscient del mite interioritzat, transformat i amb un canvi de valor.
Els signes d’escriptura que encara avui fem servir no sĂłn una reproducciĂł empĂrica de la paraula parlada (…) SĂłn sistemes sil•labaris desenvolupats a l’Orient MitjĂ i que els grecs van heredar i sistematitzar (…) La lletra Ă©s un signe escrit completament abstracte, mancat de qualsevol sentit icònic. Ha perdut qualsevol connotaciĂł pictogrĂ fica (A cap de bou) (…) L’alfabet Ă©s un sistema atòmic (no Ă©s casualitat que els atomistes grecs fessin servir les lletres per indicar els Ă toms), Ă©s un conjunt estructural d’elements, com diu PlatĂł. (…)
L’alfabet no reprodueix, sinó que més aviat “explica” la paraula oral, i aixà en reprodueix l’efecte. Exactament igual que els à toms: el fet que siguin rodons “explica” la sensació de dolç (…) Com ha observat Havelock, la revolució de l’alfabet no es caracteritza només per la difusió de l’escriptura sinó per la difusió de la prà ctica de la lectura (el naixement de l’home lletrat). No importa el nombre dels que escriuen sinó el nombre dels qui llegeixen.
Democrà cia és donar cultura a tots mitjançant l’escriptura (quina utopia més bonica).
Amb l’alfabet neix la cultura (…)
La persona que llegeix bé és aquell que llegeix instantà niament i en silenci, com feia Sant Ambròs, cosa que suscitava l’estupor admirat dels seus fideos. Sembla que la prà ctica de la lectura silenciosa era infreqüent en el món antic i encara més a l’Edat Mitjana.
El lloc del lector universal Ă©s el lloc de gestaciĂł de l’indiviu reflexiu, crĂtic i autònom (…) Ara l’home Ă©s lliure per pensar “idees” (…) La prĂ ctica alfabètica, insinuat-se com a un instrument dĂłcil, ens ha convertit en els subjectes alfabètics que som. L’última conseqüència de l’alfabet Ă©s la transformaciĂł de la memòria. (pg.78) (…) Confiant en l’escriptura, diu PlatĂł, l’home no potenciarĂ la seva memòria, sinĂł que mĂ©s aviat la perdrĂ (…)
Justament perquè tenim les biblioteques més extraordinà ries i eficients que han existit ai i uns mitjans d’enregistrament d’incomparable potència, i fins i tot la capacitat de “documentar” la vida instant a instant, tal com la vivim, nomes volent-ho, doncs justament nosaltres som homes de la desmemòria i de l’oblit, inquiets habitants de l’espai i fills d’un desarrelament constitutiu (…) L’home adquirirà la cultura i perdrà la filosofia (…) La cultura distreu l’home del pensament i de la recerca de la veritat. La cultura li dóna la il•lusió de ser filòsof perquè llegeix, i potser també escriu, havent oblidat el que és l’exercici de la filosofia i del pensament, l’éthos filosòfic. (…)
L’escriptura pot transmetre la “ciència filosòfica”, però no l’exercici filosòfic (p.81) (…) La història apareix amb TucĂdides, com ha demostrat Detienne, fruit del rebuig del páthos de la comunicaciĂł oral i de la paraula de la tradiciĂł viva. Educats en l’escriptura, hem perdut la memòria pĂ tica i hem guanyat en memòria objectiva i transcrita. És justament això el que ens fa desmemoriats. (…)
(82) La ciència històrica mesura escrivint el temps, i d’aquesta manera el petrifica en una ruĂŻna inhabitable (…) La seva vida s’empobreix de memòries reals i Ă©s cada cop mĂ©s rica en un inversemblant nombre de fotografies i diapositivas, emmagatzemades en calaixos i completament abandonades, excepte en les ocasions en què es volen ensenyar, no se sap ben bĂ© perquè, als amics, els quals tampoc no ho havien demanat. Història i filosofia, fĂsica i geometrĂa: amb l’alfabet una nova veritat i un nou temps entren al mĂłn; un nou mĂłn entra al mĂłn (…) És una paradoxa increĂŻblement ambigua i intricada: nosaltres creiem que Ă©s una veritat universal el que Ă©s un producte veritatiu de la nostra prĂ ctica d’escriptura particular (…)
(85) Hem comprès que en la prà ctica de paraula de l’oralitat primà ria no hi ha ni « pensament » ni « veu »: és un prejudici nostre. El que nosaltres anomenem pensar i parlar es viu en aquella esfera com un complex de gestiualitat, de prà ctiques de vida i expressió.
(87-88) La tradició no pot “dir” el que fa; si prova de fer-ho, cau en contradiccions, en “antilogies” irresolubles (…) el sofista era un artista o un tècnic de la contradicció o de la refutació. La seva és una paidéia cultural, és a dir, conscientment relativista i democrà tica.
(89-90) Ara el domini de l’ultrasensible (la ciència) estĂ a les mans de l’instrument dialèctic de la definiciĂł, que Ă©s el que hem d’entendre (…) definir consisteix a traçar lĂnies, a delimitar, a uniformitzar linealitzant (…) L’escriptura alfabètica posa en lĂnies el so de la paraula parlada; la definiciĂł filosòfica en linealitza el significat (…) El bisturĂ de la definiciĂł secciona les idees, fins a arribar a trobar el punt en el qual se situa la idea buscada (…) La definiciĂł tradueix topològicament la linealitzaciĂł puntual de l’escriptura alfabètica.
(92) En la topologia dialèctica s’inclou el que la lògica denomina principi de no-contradicció (…) la lògica oblida i ignora que aquest principi és producte directe de la prà ctica alfabètica dins la qual té absoluta validesa tautològica (…) A es a: Pensar que això té valor també en relació amb la prà ctica del discurs oral constitueix, però, un no-sentit.
(94) Seria fĂ cil mostrar com la qĂĽestiĂł del temps, sobre la qual tant ha discutit la metafĂsica, tĂ© un abast mĂ©s modest del que solem pensar (…) Ser, temps i lògica sĂłn meres tautologies que contradicen l’operaciĂł constitutiva originĂ ria de la metafĂsica. El temps del qual es parla pròpiament no Ă©s mĂ©s que el temps de la lĂnia, Ă©s a dir, l’efecte de la puntualitzaciĂł lineal de l’escriptura. Naturalment aquest punt contĂ© una paradoxa, com va comprendre ZenĂł, paradoxa que contĂ© tota la prĂ ctica racional del pensament.
(96) L’acte alfabètic, doncs, opera la transcripció de la veu pà tica de l’oralitat (…) La transcripció alfabètica esborra el soma, el cos que ressona ple de passonalitat dinà mica (…) la descompon en purs à toms (…) el segon moviment consisteix en reincorporar aquesta veu pura, restituir-li un cos.
(97) Pensar l’escriptura com un instrument al servei de les necessitats de la paraula o de les intencions de l’à nima Ă©s la constant ideològica de l’Occident, que Derrida va desenmascarar brillantment (encara que no va poder copsar el fons Ăşltim de la qĂĽestiĂł, ja que encara juga amb la veu i amb l’escriptura, sense veure-les com a productes de la prĂ ctica alfabètica, i per aquesta raĂł tractant-les de manera metafĂsica. La prĂ ctica de l’escriptura no Ă©s de cap manera una operaciĂł convencional que fa servir l’instrument i el mitjĂ que seria l’alfabet, amb l’única finalitat de registrar discursos. Sobre aquest equĂvoc es basa l’oposiciĂł significat/significant que domina el pensament i la filosofia del llenguatge des d’Aristòtil fins a Saussure
(99) Això, no és res més que el “misticisme lògic” de l’Occident, allò que el sentit comú, sense equivocar-se, anomena “amor platònic”.
(101) El que interessa a Plató és la instauració de la paidéia filosòfica, que faci que l’home sigui “racional”, és a dir, portat per la raó a veure les idees.
(104) Aquest mĂłn capgirat tambĂ© Ă©s el que es troba al fons del problema de les Recerques lògiques de Husserl: la diferència insalvable entre expressiĂł i significat; la primera impedeix veure el segon (…) AquĂ hem de distingir entre el “sensible” i el “sĂmbol”, com dirĂ tambĂ© Wittgenstein.
(107) El subjecte Ă©s ara l’amo de la clau dels sĂmbols matemĂ tics que fa servir.
(108-109) El que vull dir Ă©s que nosaltres som capaços de comprendre el carĂ cter fundador de la prĂ ctica alfabètica, i de veure doncs la prĂ citca alfabètica mateixa que en deriva sense deixar-nos enlluernar per les seves paradoxes i per les seves dualitats recurrents. No som capaços, en canvi, de copsar l’obertura Ăşltima de sentit que estĂ implĂcita en l’escriptura matemĂ tica del saber modern: fins que no ho aconseguim, la tècnica i els seus productes no deixaran de dominar-nos, com en un somni, i de condemnar-nos a balbotejar, com somnĂ mbuls, frases inconnexes i discursos imaginaris, veredictos de condemna i aprovaciĂł completament nuls en tant que insensats.
(114) El pensament racional es proposa com a universalment verdader per a totes les experiències humanes (…) el resultat és que tota experiència humana diferent de la nostra esdevé una cosa irremeiablement passada o, com a molt, exòtica.
(115-116) El nostre saber és com un nus al coll, com més estirem per a desfer-lo, més ens ofega (…) És grà cies a la prà ctica de l’escriptura alfabètica que nosaltres aprenem a distingir el significat de la paraula del seu cos contextualitzat (…) Quan parlem de prà ctica parlem d’un esdeveniment, d’una obertura de sentit o, si es prefereix, d’una obertura al món.
(131) La veritat dualista de l’autòmat cartesià .
(136-137) La historiografia no estudia senzillament el passat : més aviat “crea” el passat.
(138-139) En la mesura en què la recerca de la veritat del mĂłn es demana a l’escriptura cibernètica, llavors el subjecte filosòfic es consumeix i s’anul•la (…) Amb el subjecte filosòfic desapareix tambĂ©, obviament el subjecte polĂtic (que justament en PlatĂł neixen com un de sol) (…) En aquesta dominaciĂł tecnològica de la cultura de masses es fa molt difĂcil orientar-se pel que fa als missatges de producciĂł dela paraula i dels missatges, Ă©s a dir, de la reducciĂł cibernètica del llenguatge que ja Heidegger profèticament i agudament denunciava. Avui ens adonem que el “cos” de l’escriptura no Ă©s un simple mitjĂ (141) El mitjĂ no produeix per si mateix res significatiu sinĂł nomĂ©s en la mesura en què es vincula a un acoblament de prĂ ctiques i amb les seves especĂfiques obertures de sentit (143) D’aquĂ l’ambigĂĽitat del personatge emblemĂ tic i inicial de tota la filosofia, de tota la prĂ ctica filosòfica i de tots els filòsofs: SĂłcrates, el que no escriu; i que Ă©s, però, un personatge Ăntegrament literari, la figura d’una novel·la filosòfica ideal, el cos de la qual estĂ fet Ăntegrament d’escriptura.
(146) La literatura construeix, doncs, grà cies la revolució de l’alfabaet, un cos emotiu universal, un cos psicològic, no cosmològic. En lloc del gest patètic del cos i de la veu hi posa el ges de l’estil, d’acord amb el joc de l’escriptura i fent servir els seus expedients (l’espai, la pausa, la puntuació, i tots els artificis retòrics, sintà ctics i semà ntics de l’escriptura).
(147) És important recordar que, en els temps dels orĂgens de la filosofia, aquestes dues distĂ ncies, la de l’escriptura lògica i la de l’escriptura pĂ tica, eren presents i van lliurar una guerra durĂsima. Va ser justament d’aquest conflicto que va surgir la filosofia.
(151) En cert sentit, Nietzsche assenyala la revenja gorgiana sobre la filosofia, perquè assenyala el retorn de la paraula filosòfica a l’estil. Però igual que PlatĂł dubtava d’aquella escriptura lògica que feia servir i en preveia els perills, Nietzsche, lluitant amb Wagner i declarant-se, però, el malalt mĂ©s gran i el decadent mĂ©s gran, profetitzava el perill que l’estil, abandonant el seu llindar “aristocrĂ tic”, caiguĂ©s i degenerĂ©s en l’estil dels espectacles per a les fĂ cils emocions de masses del “populatxo” i en el gran engany que dissol la retòrica polĂtica democrĂ tica, que pren el poder i subjecta les Ă nimes massa “humanes”. En Nietzsche l’estil no Ă©s un artifici retòric secundari, sinĂł que Ă©s, com ell va dir, el mateix pensament a l’edat del nihilisme: superficie que Ă©s la profunditat, dispersiĂł com a fonament, forma com a contingut i viceversa. Som davant de la mor de la filosofia celebrada de la manera mĂ©s alta (…) Davant les ciències que inconscientment practiquen el lema socrĂ tic (coneix-te a tu mateix) en la forma cibernètica de “produeix-te a tu mateix”, la contrareacciĂł nietzschiana consisteix a mostrar que aquest fantasmagòric subjecte psicològic de l’Occident metafĂsic i cristiĂ estĂ ple de forats, de dobles fons secrets i vergonzosos, de bestieses, de rareses i de supersticions, estĂ fet de no-res i Ă©s amant del no-res; un subjecte que al final naufraga en la seva pròpia manca de substĂ ncia i s’ofega en la seva superfĂcie.
(158) També hem de fer el mateix pel que fa a les operacions que hem denominat cibernètiques, com a maneres de produir objectes del nostre món, del qual depenem totalment; no es tracta de reprendre les antigues danses de la pluja, substituint-les pel llançament de satèl·lits a l’atmòsfera.
(159) Es tracta de plantejar la qüestió del subjecte (…) que és la mateixa qüestió de la filosofia, que va néixer com a qüestió del subjecte: “coneix-te a tu mateix”; o bé, segons l’inici del dià leg homònim: “Gòrgies, digue’ns qui ets!”
(186) No hi ha cap imatge “real”. Tota imatge, inclòs el mirall, és un engany.