đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant344.gmi captured on 2024-03-21 at 16:11:40. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCXLIII

RÈPLICA QUE FA TIRANT AL REY SCARIANO

–No Ă©s de mon costum Ă©sser cruel a mos amichs, com haja acostumat de perdonar a mos enemichs com me demanen mercĂ©, per molt que m’hagen ofĂ©s. Quant mĂ©s dech perdonar al qui ame e desige servir mĂ©s que a tots los hĂČmens del mĂłn Per quĂš, senyor germĂ , la senyoria vostra pot star en segur de mi que si la vida no·m lexa que tant com dure la conquesta de la Barberia, yo no us fallirĂ©. E si cent vides tenia, les posarĂ© a perill de mort per traure-us ab honor de aquesta empresa. E no vull recitar mĂ©s coses que sien de passiĂł, sinĂł que vull tornar a mes acostumades victĂČries. E puix gran part de la nostra gent havem perduda e ells sĂłn X tants mĂ©s que nosaltres, usarĂ© de mos remeys, no difraudant gens la honor de cavalleria.

Lo rey Scariano fon molt content de les paraules gracioses de Tirant e féu-li infinides gràcies, e dix que era prest de fer tot lo que li manàs.

–Senyor —dix Tirant—, puix axĂ­ Ă©s, ordenem nostres fets en tal forma que la honor y sia salva. La senyoria vostra partirĂ  de açí de nit, ab XIIII mĂ­lia de cavall, per anar hon Ă©s la senyora reyna. En aquestes VI legĂŒes replegareu quantes adzembles, Ă sens e someres e jumentes trobareu, e tots quants hĂČmens e dones e infants haver poreu. E no dexeu en les viles e lochs sinĂł les portes tancades, ab aquells qui sĂłn inĂștils, axĂ­ com dones parides qui jahen en lo lit e hĂČmens molt vells e gent aleziada. Tots los altres feu-los venir, de VII anys ensĂșs e de LXXXV en avall. E a cascĂș de aquests, axĂ­ hĂČmens com dones, feu-los repartir totes les cavalcadures, e cascĂș faça paraments de drap blanch. E si tantes cavalcadures haver no poreu com persones, resten los qui sĂłn mĂ©s indisposts e, si no tenen tant drap blanch per a fer paraments, feu-los de lançols o de flaçades de quina color se vulla que sien. AprĂ©s fareu vestir a tots les camises sobre les aljubes e fareu haver tantes carabaçes com poreu e, a cascuna dona o al petit infant —e si tantes se’n troben—, cascĂș·n porte, tan altes com les poran portar e cubertes de drap blanch.

E complit de dar l’orde, Tirant pregà al rey que y fes venir la reyna perquù les altres dones y venguessen de millor voluntat.

Lo rey se posĂ  prestament en orde e partĂ­ tan secretament com poguĂ©, que los moros no·n tingueren negun sentiment. Com lo rey fon partit, Tirant tramĂ©s hun embaxador al camp dels moros, dient-los com dins lo temps de les treves havien apresonat al marquĂ©s e a molts altres cavallers, que ell los requeria, sots la promesa fe de les treves, que ells los volguessen restituyr e soltar a tots los qui sĂłn stats presos, si no, que al dehĂ©n dia que s’aparellen a la batalla.

E Tirant fĂ©u fer hun gran fossat, lo qual era estret e fondo. E al dia assignat, lo rey Scariano vench axĂ­ com Tirant havia ordenat e haguĂ© ajustats bĂ© XL mĂ­lia entre hĂČmens e dones, e tots cuberts de blanch. E entraren de dia. per ço que los moros los vessen e stigueren molt admirats com veren venir tanta gent.

E lo dia que les treves passaven, los moros, a la hora de la mijanit, vengueren a la ciutat e combateren-la. Tirant, com a home usat de guerra, stava tostemps armat, e posĂ  CCCC hĂČmens en les torres e en la muralla per defensiĂł de la ciutat. E lo rey y ell, ab tota l’altra gent, ixqueren per altre portal e vogiren entorn de la ciutat e feriren mortalment en les spatles dels moros. E tots portaven paraments blanchs. Les dones se posaren fora de la ciutat, lla hon era lo vall qui novament era stat fet, ab CC hĂČmens d’armes per guardar-les, e cascuna dona portava en la mĂ  una canya grossa. E posaren-se tots en ala.

Aquesta batalla se mesclĂ , que fon crudelĂ­ssima e dura, que en poca hora fon mesa infinida gent per terra morts e nafrats. E Tirant portava una lança curta e grossa, tota ennirviada. BĂ© restava trist lo qui lo seu colp sperava, car en aquell dia los inferns omplĂ­ de les Ă nimes de aquells La batalla durĂ  per bon spay e, ans que Tirant en la batalla entrĂ s, dexĂ  cinch-cents hĂČmens d’armes, que no volguĂ© que ferissen, hi eren dels millors que en sa companyia fossen. Com en aquell cars infinides gents d’una part y d’altra fossen mortes e vehent que lo rey crestiĂ  ab gran Ă nimo combatia, e lo senyor d’Agramunt per lo semblant, Tirant ixquĂ© de la batalla dexant los altres combatent e anĂ  hon eren los cinch-cents hĂČmens d’armes que dexat havia e, ab ells ensemps, anĂ  al camp dels moros. Com foren arribats a les tendes, cridaren a grans crits:

–¡O, marquĂ©s de Luçana! Si sou açí, parlau e cridau la bona sort qui us spera, car açí Ă©s Tirant lo Blanch, qui Ă©s vengut per liberar-vos.

Com AlmedĂ­xer sentĂ­ la veu dels crestians, pareguĂ©-li que fos veu qui del cel fos devallada e los dos, ab la dolor e la ira que tenien, sforçaren l’ànimo e prestament ixqueren de les tendes e anaren lla hon era Tirant. Com Tirant vĂ©u lo marquĂ©s de Luçana, prestament lo coneguĂ©. E fĂ©u descavalcar de hun bon cavall hun home seu e, ab los ferros, lo fĂ©u pujar a cavall, e AlmedĂ­xer fĂ©u pujar en les anques del seu cavall. E tragué’ls de tot lo camp e·ls fĂ©u desferrar e armar. E tornĂ  Tirant al camp prestament e mĂšs-hi foch, e manĂ  a tots los qui eren ab ell que fessen axĂ­ com ell feĂża. E no tardĂ  molt que tot lo camp fon ple de foch. Com Tirant vĂ©u axĂ­ gran foch, tornĂ  a la batalla e socorreguĂ© al rey e al senyor de Agramunt molt valentment. E Tirant, ab virtut, dava tan mortals colps que no era qui·l gosĂ s sperar sperant premi de victĂČria. E los enemichs reforçaren tant com los fon possible per damnejar los crestians. E com mĂ©s anava, mĂ©s cruel e dura era la batalla, e tants eren los cossos morts que ab gran fatiga la gent combatre podien.

Com los reys e capitans moros veren venir a menys la lur gent e veren lo foch ençés en lo lur camp, e miraven les dones qui staven fermes, que no·s movien, car ab la torba del combatre no les havien vistes fins en aquella hora, dix lo rey de TĂșniç:

–Senyors, yo no puch creure ni pensar que aquests hĂČmens sien crestians, mas crech que sien diables batejats, o lo nostre Mafomet s’és tornat crestiĂ . E ells combaten huy tot lo dia ab tan gran força e virtut, que cosa Ă©s de gran admiraciĂł, tan poca gent com sĂłn, de haver mantenguda tant la batalla, que nosaltres ab tanta multitut de cavallers no bastam a offendre’ls. E han-nos cremat tot lo nostre camp. E aquella gent que·ns stan mirant no han ferit encara, sinĂł que estan sperant que siam cansats e ferir-nos han a les spatles, e tots serem tallats a peçes. Per ço, a mi par nos deurĂ­em retraure, no lla hon Ă©s lo nostre camp, mas apartem-nos al travĂ©s, en aquell altre mont, car de tot cert yo tinch gran dubte, no de aquests que acĂ­ combaten, mas de aquella mala gent blanca. E mirau com sĂłn grans hĂČmens a cavall, que jamĂ©s los viu tals.

E açĂČ causava les carabaces que les dones tenien al cap, que·ls paria que fossen molt alts de persona. No tardĂ  lo rey d’Àfrica, ab sforçada veu, de semblants paraules fer principi.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior