đŸ Archived View for espotiesfa.ddns.net âș tirant âș tirant344.gmi captured on 2024-03-21 at 16:11:40. Gemini links have been rewritten to link to archived content
âŹ ïž Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
âNo Ă©s de mon costum Ă©sser cruel a mos amichs, com haja acostumat de perdonar a mos enemichs com me demanen mercĂ©, per molt que mâhagen ofĂ©s. Quant mĂ©s dech perdonar al qui ame e desige servir mĂ©s que a tots los hĂČmens del mĂłn Per quĂš, senyor germĂ , la senyoria vostra pot star en segur de mi que si la vida no·m lexa que tant com dure la conquesta de la Barberia, yo no us fallirĂ©. E si cent vides tenia, les posarĂ© a perill de mort per traure-us ab honor de aquesta empresa. E no vull recitar mĂ©s coses que sien de passiĂł, sinĂł que vull tornar a mes acostumades victĂČries. E puix gran part de la nostra gent havem perduda e ells sĂłn X tants mĂ©s que nosaltres, usarĂ© de mos remeys, no difraudant gens la honor de cavalleria.
Lo rey Scariano fon molt content de les paraules gracioses de Tirant e féu-li infinides grà cies, e dix que era prest de fer tot lo que li manà s.
âSenyor âdix Tirantâ, puix axĂ Ă©s, ordenem nostres fets en tal forma que la honor y sia salva. La senyoria vostra partirĂ de açà de nit, ab XIIII mĂlia de cavall, per anar hon Ă©s la senyora reyna. En aquestes VI legĂŒes replegareu quantes adzembles, Ă sens e someres e jumentes trobareu, e tots quants hĂČmens e dones e infants haver poreu. E no dexeu en les viles e lochs sinĂł les portes tancades, ab aquells qui sĂłn inĂștils, axĂ com dones parides qui jahen en lo lit e hĂČmens molt vells e gent aleziada. Tots los altres feu-los venir, de VII anys ensĂșs e de LXXXV en avall. E a cascĂș de aquests, axĂ hĂČmens com dones, feu-los repartir totes les cavalcadures, e cascĂș faça paraments de drap blanch. E si tantes cavalcadures haver no poreu com persones, resten los qui sĂłn mĂ©s indisposts e, si no tenen tant drap blanch per a fer paraments, feu-los de lançols o de flaçades de quina color se vulla que sien. AprĂ©s fareu vestir a tots les camises sobre les aljubes e fareu haver tantes carabaçes com poreu e, a cascuna dona o al petit infant âe si tantes seân trobenâ, cascĂș·n porte, tan altes com les poran portar e cubertes de drap blanch.
E complit de dar lâorde, Tirant pregĂ al rey que y fes venir la reyna perquĂš les altres dones y venguessen de millor voluntat.
Lo rey se posĂ prestament en orde e partĂ tan secretament com poguĂ©, que los moros no·n tingueren negun sentiment. Com lo rey fon partit, Tirant tramĂ©s hun embaxador al camp dels moros, dient-los com dins lo temps de les treves havien apresonat al marquĂ©s e a molts altres cavallers, que ell los requeria, sots la promesa fe de les treves, que ells los volguessen restituyr e soltar a tots los qui sĂłn stats presos, si no, que al dehĂ©n dia que sâaparellen a la batalla.
E Tirant fĂ©u fer hun gran fossat, lo qual era estret e fondo. E al dia assignat, lo rey Scariano vench axĂ com Tirant havia ordenat e haguĂ© ajustats bĂ© XL mĂlia entre hĂČmens e dones, e tots cuberts de blanch. E entraren de dia. per ço que los moros los vessen e stigueren molt admirats com veren venir tanta gent.
E lo dia que les treves passaven, los moros, a la hora de la mijanit, vengueren a la ciutat e combateren-la. Tirant, com a home usat de guerra, stava tostemps armat, e posĂ CCCC hĂČmens en les torres e en la muralla per defensiĂł de la ciutat. E lo rey y ell, ab tota lâaltra gent, ixqueren per altre portal e vogiren entorn de la ciutat e feriren mortalment en les spatles dels moros. E tots portaven paraments blanchs. Les dones se posaren fora de la ciutat, lla hon era lo vall qui novament era stat fet, ab CC hĂČmens dâarmes per guardar-les, e cascuna dona portava en la mĂ una canya grossa. E posaren-se tots en ala.
Aquesta batalla se mesclĂ , que fon crudelĂssima e dura, que en poca hora fon mesa infinida gent per terra morts e nafrats. E Tirant portava una lança curta e grossa, tota ennirviada. BĂ© restava trist lo qui lo seu colp sperava, car en aquell dia los inferns omplĂ de les Ă nimes de aquells La batalla durĂ per bon spay e, ans que Tirant en la batalla entrĂ s, dexĂ cinch-cents hĂČmens dâarmes, que no volguĂ© que ferissen, hi eren dels millors que en sa companyia fossen. Com en aquell cars infinides gents dâuna part y dâaltra fossen mortes e vehent que lo rey crestiĂ ab gran Ă nimo combatia, e lo senyor dâAgramunt per lo semblant, Tirant ixquĂ© de la batalla dexant los altres combatent e anĂ hon eren los cinch-cents hĂČmens dâarmes que dexat havia e, ab ells ensemps, anĂ al camp dels moros. Com foren arribats a les tendes, cridaren a grans crits:
âÂĄO, marquĂ©s de Luçana! Si sou açĂ, parlau e cridau la bona sort qui us spera, car açà és Tirant lo Blanch, qui Ă©s vengut per liberar-vos.
Com AlmedĂxer sentĂ la veu dels crestians, pareguĂ©-li que fos veu qui del cel fos devallada e los dos, ab la dolor e la ira que tenien, sforçaren lâĂ nimo e prestament ixqueren de les tendes e anaren lla hon era Tirant. Com Tirant vĂ©u lo marquĂ©s de Luçana, prestament lo coneguĂ©. E fĂ©u descavalcar de hun bon cavall hun home seu e, ab los ferros, lo fĂ©u pujar a cavall, e AlmedĂxer fĂ©u pujar en les anques del seu cavall. E traguĂ©âls de tot lo camp e·ls fĂ©u desferrar e armar. E tornĂ Tirant al camp prestament e mĂšs-hi foch, e manĂ a tots los qui eren ab ell que fessen axĂ com ell feĂża. E no tardĂ molt que tot lo camp fon ple de foch. Com Tirant vĂ©u axĂ gran foch, tornĂ a la batalla e socorreguĂ© al rey e al senyor de Agramunt molt valentment. E Tirant, ab virtut, dava tan mortals colps que no era qui·l gosĂ s sperar sperant premi de victĂČria. E los enemichs reforçaren tant com los fon possible per damnejar los crestians. E com mĂ©s anava, mĂ©s cruel e dura era la batalla, e tants eren los cossos morts que ab gran fatiga la gent combatre podien.
Com los reys e capitans moros veren venir a menys la lur gent e veren lo foch ençés en lo lur camp, e miraven les dones qui staven fermes, que no·s movien, car ab la torba del combatre no les havien vistes fins en aquella hora, dix lo rey de TĂșniç:
âSenyors, yo no puch creure ni pensar que aquests hĂČmens sien crestians, mas crech que sien diables batejats, o lo nostre Mafomet sâĂ©s tornat crestiĂ . E ells combaten huy tot lo dia ab tan gran força e virtut, que cosa Ă©s de gran admiraciĂł, tan poca gent com sĂłn, de haver mantenguda tant la batalla, que nosaltres ab tanta multitut de cavallers no bastam a offendreâls. E han-nos cremat tot lo nostre camp. E aquella gent que·ns stan mirant no han ferit encara, sinĂł que estan sperant que siam cansats e ferir-nos han a les spatles, e tots serem tallats a peçes. Per ço, a mi par nos deurĂem retraure, no lla hon Ă©s lo nostre camp, mas apartem-nos al travĂ©s, en aquell altre mont, car de tot cert yo tinch gran dubte, no de aquests que acĂ combaten, mas de aquella mala gent blanca. E mirau com sĂłn grans hĂČmens a cavall, que jamĂ©s los viu tals.
E açĂČ causava les carabaces que les dones tenien al cap, que·ls paria que fossen molt alts de persona. No tardĂ lo rey dâĂfrica, ab sforçada veu, de semblants paraules fer principi.