💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant164.gmi captured on 2024-03-21 at 15:46:54. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–Les là gremes són scampades a vegades ab rahó, a vegades ab engan. E la tua demanda és molt greu e amarga per a mi, car tu demanes cosa que no·s pot ni·s deu rahonablement fer, car de mal principi no se’n pot seguir bona fi. Si pensaves la tua honor e la mia, e·m volies lo bé que·m dius, no treballaries en tanta infà mia per a tu e vergonya per a mi. ¿Per què tant prest te cuytes? Que les tues messes encara són erba e gran follia seria posar a la fortuna lo que no·t pot fallir.
Lo emperador se acostà a sa filla e ella no pogué més parlar. E posà -la en rahons. E parlant de moltes coses se’n tornaren al castell.
L’endemà per lo matà lo emperador volgué diguessen la missa enmig de una gran praderia, e volgué que Diafebus stigués enmig d’ell e de sa filla. E dita missa, lo emperador li posà lo anell en la mà e·l besà en la boca. Aprés, tots los trompetes començaren a sonar molt fortment. E hun rey d’armes dix en alt, cridant:
–¡Aquest és lo molt egregi e virtuós cavaller comte de Sent Àngel conestable de l’imperi Grech!
E fet açò, començaren les dances e festes. E la princessa tot aquell dia no féu sinó dançar ab lo gran conestable. Com fon hora de dinar, lo emperador féu seure al gran conestable a la part dreta, e los duchs seÿen a la part sinestra, e la princessa endret del conestable. E Tirant servia de majordom per ço com ell feÿa la festa. En altres taules menjaven les donzelles. Endret d’elles menjaven los barons e cavallers; aprés, tota la gent d’armes. E tots quants presoners hi havia, tots menjaven aquell dia en taules perquè honrassen la festa. Fins als rocins volgué Tirant que en aquella hora tots menjassen civada mesclada ab pa.
Com foren mig dinats, Tirant pres los reys d’armes, herauts e porsavants e donà ’ls mil ducats en reals. E totes les trompetes anaven sonant, e vengueren davant la taula de l’emperador e cridaven:
–¡Larguesa, larguesa!
Aprés lo dinar fon feta la col·lació de molts confits de çucre. E cavalcaren tots armats ab les banderes del conestable, corrent lançes. Davant l’emperador feren hun bell fet d’armes sens fer-se mal, e axà anaren fins al camp hon solia star lo soldà e ab molt gran alegria se’n tornaren.
Com los paregué hora de sopar, en aquell loch mateix feren la festa, la qual fon molt singular, e foren tots molt ben servits de moltes e diverses viandes. Tirant tot aquell sopar, axà com servia, stava ab la cara molt trista. La princessa lo féu acostar prop d’ella e dix-li a la orella:
–Digau-me, Tirant, ¿quina és la pena e mal que passau? Que la vostra cara ho manifesta, que tota la tinch yo sobre los meus ulls. ¡Digau-m’o, yo us clam mercé!
–Senyora, tants són los mals que comport que no·s porien stimar, ni done res en ma vida, car la celsitut vostra partirà demà e yo, desaventurat, restaré en la mia strema pena pensant que no us veuré.
–Qui fa lo mal —dix la princessa— rahó és que passe la pena. Car vós mateix ho haveu procurat, donant consell a l’emperador que ab tots los presoners se’n tornàs a la nostra ciutat. Tan mal consell jamés viu dar a home qui enamorat fos. Però si vós voleu yo·m faça malalta XV o XX dies, yo bé u faré per amor vostra. E l’emperador aturarà , bé só certa, per amor de mi.
–Mas, Âżcom ho farem —dix Tirant— de aquests presoners que tenim tants açĂ? No sĂ© trobar remey a ma dolor. Moltes voltes tinch desig de verĂ, e moltes voltes desige morir ab coltell o de mort sobtada, per exir de pena.
–No fésseu vós tal cars, Tirant —dix la princessa—. Anau a parlar ab Stephania, e vejam quin remey pendre s’i porà que a mi no sia cà rrech e sia útil vostre.
Tirant prestament se n’anà e recità tot son mal a Stephania. E foren de acort, ensemps ab lo conestable, que com tothom fos asossegat e les donzelles dormirien, que los dos vinguessen a la cambra e allà acordarien quin remey porien pendre en lurs passions. E axà restaren de acort.
Com fon nit e la hora fon disposta, que tots los del castell dormien e les donzelles se eren gitades —e totes les dames dormien apartades ab la Viuda Reposada, sinó V que·n dormien en una cambra per hon ells tenien de passar, y en la recambra dormia la princessa e Stephania—, com Plaerdemavida véu que la princessa no·s volia gitar e li havia dit que se n’anàs a dormir —aprés, sentà perfumar— prestament pensà que s’i havia de celebrar festivitat de bodes sordes.
Venguda la hora assignada, Stephania pres hun stadal en la mĂ ensĂ©s e anĂ al lit hon dormien les V donzelles e mirĂ -les totes de una en una per veure si dormien. E Plaerdemavida tenia desig de veure e sentir tot lo fet, e detingué’s, que no dormĂ. E com Stephania vinguĂ© ab la lum, tancĂ los ulls e fĂ©u semblant que dormia. Vist per Stephania que totes dormien, obrĂ la porta sens fer remor, perquè negĂş no u sentĂs, e ja trobĂ los cavallers que staven sperant ab mĂ©s devociĂł que no fan los juheus al Messies.
Al passar apagà la lum, pres al conestable per la mà , mès-se primera, e Tirant seguà al conestable. E axà trobaren la porta de la cambra hon era la princessa, la qual stava sola sperant-los.
E diré com la trobaren devisada: portava gonella de domàs vert, tota entorn trepada e tota brodada de perles molt grosses e redones. Lo collar que portava era tot de fulles d’or smaltades, e en cascuna fulla penjaven robins e diamants sens altra mescla; al cap portava, sobre los daurats cabells, hun chapellet fulletat de molts batents que lançava molt gran resplandor.
Com Tirant la véu tan bé abillada, féu-li molt gran reverència, e donant del genoll en la dura terra, besà -li les mans moltes vegades. E passaren entre ells moltes amoroses rahons. Com los paregué hora de poder-se’n anar, prengueren lur comiat e tornaren-se’n en la lur cambra. ¿Qui pogué dormir aquella nit, huns per amor, altres per dolor?
Tan prest com fon de dia, totom se levà per ço com aquell dia lo emperador devia partir. Plaerdemavida, com se fon levada, anà a la cambra de la princessa e trobà -la que·s vestia, y Stephania vestida e per vestir, e asseyta en terra, e les mans no li volien ajudar a ligar lo capell: tant stava de bona gana, tota plena de lexau-me star; ab los ulls mig entelats, scassament hi podia veure.
–¡Ha, santa Maria val! —dix Plaerdemavida—. Digues, Stephania, ¿quin és aqueix teu comport? ¿Què és lo que·t fa mal? E yo iré als metges que vinguen per dar-te salut, aquella que tu volries per a ta persona.
–No cal —dix Stephania—, que lo meu mal tost serà guarit, car no és sinó dolor de cap. Anit, ab l’ayre del riu, m’à fet mal.
–Guarda —dix Plaerdemavida— què dius, que gran dubte serĂ que no muyres. E si mors, la tua mort serĂ criminosa. Guarda bĂ© que no·t facen mal los talons, com yo haja hoĂŻt dir als metges que a nosaltres, dones, la dolor nos ve en les ungles, aprĂ©s als peus, puja als genolls e a les cuxes, e a vegades entra en lo secret, e aquĂ dĂłna gran turment, e de aquĂ se’n puja al cap, torba lo cervell, e de aquĂ se engendra lo mal de caure. E aquesta malaltia no·t penses que vinga sovint. Segons diu lo gran philòsof Galièn, metge molt subtil, que no ve sinĂł una vegada en vida, e per bĂ© que sia mal incurable, no Ă©s mortal, mas ha-y molts remeys qui ajudar se’n vol. Aquesta mia epĂstola Ă©s bona e verdadera, e per ço no deus haver admiraciĂł de mi si conech les malalties, que si·m mostres la lengua yo·t sabrĂ© dir lo mal que tens.
Stephania li tragué la lengua. Com Plaerdemavida la hagué vista, dix-li:
–Yo renegaria de tot quant saber mon pare me mostrà stant yo en son poder, si tu no has perduda sanch aquesta nit.
Respòs prestament Stephania:
–Veritat dius, que del nas m’és exida.
–Yo no sé si del nas o del taló —dix Plaerdemavida—, mas sanch haveu perduda. E per ço poreu ara dar fe de mi e de la mia sciència, que lo que yo diré serà veritat. E si la magestat vostra, senyora, volrà que yo us recite hun somni que he fet esta nit, yo seré contenta, ab protestació que si diré alguna cosa qui agreuge la altesa vostra, que lo perdó no·m sia denegat.
La princessa havia pres molt gran plaer en lo que Plaerdemavida havia dit, e ab grans rialles li dix que digués tot lo que volgués, que ella li perdonava a pena e a culpa ab auctoritat apostòlica. E Plaerdemavida féu principi al seu somni en stil de semblants paraules.