💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › softwarelliure › if-buying.gmi captured on 2024-02-05 at 09:22:13. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2023-12-28)
-=-=-=-=-=-=-
.____ ____ ____ __ __ | _ \ _ __ ___ _ _ | _ \| _ \| \/ | | |_) | '__/ _ \| | | | | | | | |_) | |\/| | | __/| | | (_) | |_| | | |_| | _ <| | | | |_| |_| \___/ \__,_| |____/|_| \_\_| |_|
Traducció de «If buying isn't owning, piracy isn't stealing»
de Cory Doctorow publicat el 8 desembre de 2023 sota llicència
Creative Commons Attribution 4.0
https://creativecommons.org/licenses/by/4.0/
L'article original es troba disponible a:
https://pluralistic.net/2023/12/08/playstationed/#tyler-james-hill
Fa 20 anys vaig tenir una (amistosa) discusió pública amb Chris
Anderson, que aleshores era l'editor en cap de Wired. Jo havia fet
notar públicament la meua decepció per les anàlisis entusiastes que
Wired feia de dispositius digitals limitats amb DRM, tot provocant
que Anderson em digués que era poc realista esperar que la revista
comdemnés dispositius per tenir DRM.
https://longtail.typepad.com/the_long_tail/2004/12/is_drm_evil.html
Vaig respondre-li públicament que m'havia malinterpretat. No era una
qüestió de puresa ideològica: era qüestió de bones pràctiques
d'anàlisi. Wired recomanava comprar un producte perquè tenia certes
característiques x, y i z; però en algun moment futur, sense avisar,
sense poder reclamar, el venedor podria desactivar alguna de les
dites característiques.
https://memex.craphound.com/2004/12/29/cory-responds-to-wired-editor-on-drm/
Jo proposava que qualsevol recomanació d'un producte limitat per
DRM hauria d'anar acompanyat d'una advertència com aquesta:
WARNING: THIS DEVICE’S FEATURES ARE SUBJECT TO REVOCATION
WITHOUT NOTICE, ACCORDING TO TERMS SET OUT IN SECRET
NEGOTIATIONS. YOUR INVESTMENT IS CONTINGENT ON THE GOODWILL
OF THE WORLD’S MOST PARANOID, TECHNOPHOBIC ENTERTAINMENT
EXECS. THIS DEVICE AND DEVICES LIKE IT ARE TYPICALLY USED
TO CHARGE YOU FOR THINGS YOU USED TO GET FOR FREE — BE SURE
TO FACTOR IN THE PRICE OF BUYING ALL YOUR MEDIA OVER AND
OVER AGAIN. AT NO TIME IN HISTORY HAS ANY ENTERTAINMENT
COMPANY GOTTEN A SWEET DEAL LIKE THIS FROM THE ELECTRONICS
PEOPLE, BUT THIS TIME THEY’RE GETTING A TOTAL WALK. HERE,
PUT THIS IN YOUR MOUTH, IT’LL MUFFLE YOUR WHIMPERS.
Wired no va acceptar el meu suggeriment.
Però jo tenia raó. La capacitat de canviar característiques, preus
i la disponibilitat de coses per les quals ja heu pagat és una forta
temptació per a les empreses. Les impressores d'injecció sempre havien
estat un negoci tèrbol, però una vegada que les impressores van començar
a connectar-se directament a internet les companyies com HP van començar
a enviar «actualitzacions de seguretat» que modifiquen la vostra
impressora perquè rebutgi la tinta d'altres fabricants per la qual
ja heu pagat.
Aquesta estafa no funcionaria si puguessiu revertir l'«actualització» i
deixar-ho tot com abans. Ara ve el DRM. Un garbuix de lleis de propietat
intel·lectual s'asseguren que fer enginyeria inversa a productes limitats
per DRM sigui un delicte. Combineu l'accés permanent a la xarxa amb la
criminalització de la possibilitat que l'usuari faci modificacions i
l'emmerdament vindrà tot seguit, tal com la nit segueix al dia.
Aquest és l'origen de totes les martingales del dret a reparar. Cert és
que les companyies retenen l'accés als codis de diagnòstics i les peces
de recanvi, però els codis poden obtenir-se i les peces poden clonar-se. El
vertader obstacle a la reparació és la llei, no la tecnologia. L'empresa
que fabrica les gens fiables màquines amb què fan els McFlurry als
McDonald's guanyen una fortuna reparant els seus propis aparells
defectuosos. Uns que van inquietar aquests tramposos aplicant enginyeria
inversa al DRM que impedia les reparacions independents van acabar
soterrats per amenaces legals:
https://pluralistic.net/2021/04/20/euthanize-rentier-enablers/#cold-war
Aquesta mena d'extorsió agrada a tothom. A Polònia, un equip d'investigadors
de seguretat en la conferència OhMyHack van presentar el cas del sistema
antireparació de les locomotores NEWAG Impuls. NEWAG havien implantat un
sistema en els trens per a detectar si havien estat reparats per cap altra
empresa i, en tal cas, inutilitzar-los:
https://mamot.fr/@q3k@hackerspace.pl/111528162905209453
Polònia forma part de la UE, cosa que l'obliga a respectar el que disposa
la directiva de 2001/29/CE sobre el copyright; inclòs l'article 6, que
prohibeix aquesta mena d'enginyeria inversa. Els investigadors voldrien
presentar el seu treball en el Chaos Communication Congress a Hamburg aquest
mes (Alemanya és també part de la European Union Copyright Directive). El
risc per als investigadors per presentar el treball és ben real; però també
ho és per als amfitrions:
https://www.cnet.com/tech/services-and-software/researchers-face-legal-threats-over-sdmi-hack/
Fa 20 anys, Chris Anderson em va dir que no era realista esperar que les
empreses tecnològiques refusessin demandes pel DRM provinents de les
empreses d'entreteniment els continguts de les quals esperaven reproduir. El
meu argument era (i encara és) que qualsevol empresa de tecnologia que ven
un dispositiu que pot veure desactivada una característica comet un frau. Si
pagueu per x, y i z i l'empresa, per contracte, té l'obligació de suprimir
x i y a requeriment d'un tercer, us ven una cosa en què no podeu confiar
sense haver-vos-en advertit.
I encara és pitjor que això. Quan una empresa dissenya un dispositiu que
permet la degradació remota, irreversible i sense consentiment, promouen
que la mateixa empresa o terceres persones sol·liciten aquesta degradació.
Com diu Pavel Chekov, una vibració en el pont en el primer acte serà
un col·lapse en el tercer acte. Vendre un producte que pot ser degradat
remotament, irreversiblement i sense permís fa que la pitjor persona de la
reunió de planificació acabi proposant-ho. El fet que no hi hagi càstig
per fer-ho impossibilita que les millors persones de la reunió guanyin la
discusió, fet que porta a veure el producte que t'importa reduït a una
muntanya de merda:
https://pluralistic.net/2023/11/25/moral-injury/#enshittification
Però fins i tot si tots en aquesta taula fossin sants, l'existència de
la possibilitat de degradació remota, irreversible i sense permís fa que
el producte sigui vulnerable a actors externs que demanaran que s'usi. En
2022, Adobe va informar els clients qeu havia perdut l'acord que tenia per
a incloure els colors Pantone en Photoshop, Illustrator i altres paquets
de «software com a servei». Com a resultat, els usuaris hauran de començar
a pagar una quantitat mensual per a veure les seves pròpies imatges. Si no
pagueu, els píxels codificats amb Pantone en les vostres creacions sortiran
negres:
https://pluralistic.net/2022/10/28/fade-to-black/#trust-the-process
Adobe diu que la culpa és de Pantone i hi ha molta especulació sobre el
que va passar. Adobe va apujar el preu a Adobe i Adobe va repercutir
l'increment als seus usuaris amb l'esperança d'avergonyir Pantone? Qui
ho sap? Qui pot saber-ho? Aquesta és la qüestió: heu invertit en Photoshop;
hi heu invertit temps i diners creant-hi imatges, però no teniu forma de
saber com (o si) podreu accedir a les dites imatges en el futur. Els termes
d'ús poden canviar en qualsevol moment i si no us agraden ja us podeu fotre.
Aquestes empreses són dirigides per CEO que van traure el màster en
administració d'empreses en la Universitat de Darth Vader, on la primera
lliçó és «He canviat les condicions, reseu perquè no les torni a canviar».
Adobe va decidir de dissenyar el programa perquè fos vulnerable a aquest
tipus de demanda i els seus clients van pagar per aquesta tria. És clar
que els de Pantone són uns cretins, però Adobe és qui en té la culpa: van
col·locar-vos un rètol en l'esquena que deia «foteu-me» i Pantone...
Això ha passat i passarà. La setmana passada, els posseïdors d'una
Playstation que havien comprat (més ben dit «comprat») programes televisius
de Warner van rebre missatges que deien que Warner trencava l'acord pel
qual venia vídeos a través de la botiga de Playstation i que, per tant,
els vídeos pels quals havien pagat serien esborrats per sempre més. Tampoc
recuperarien els diners. Val a dir que tornar els diners també seria una
merda: quan jo era llibreter no entrava a casa vostra a furtar-vos els
llibres que us havia venut, ni tan sols deixant-vos diners a la taula de
la cuina.
D'acord que Warner és una companyia increïblement merdosa dirigida per
l'executiu més guillotinable de tota la California meridional, el detestable
David Zaslav, que va supervisar la fusió entre Warner amb Discovery. Zavslav
és el fastigós que va descobrir que podia guanyar més diners cancel·lant
pel·lícules completes i programes de televisió tot obtenint-hi una reducció
d'impostos:
https://aftermath.site/there-is-no-piracy-without-ownership
Imagineu dedicar anys de la vostra vida a fer un programa: llevar-vos a les
5 del matí i deixar les criatures soles per a esmorzar, fer acrobàcies
que podrien deixar-vos lisiats o matar-vos, treballar 16 hores al dia
durant el pic de la pandèmia de COVID i un dia arribar a casa per a
descobrir que un paio merdós ha eliminat el programa abans que ningú
l'hagi vist, per sempre, a canvi d'un mer benefici fiscal.
Però sense la complicitat de Sony, que va dissenyar un sistema de degradació
remot, irreversible i sense permís per a la Playstation, la guerra de Zaslav
contra l'art i els treballadors creatius seria limitada al material que
encara no s'hagués publicat encara. Gràcies a les terribles tries de Sony,
David Zaslav pot entrar en la vostra casa i furtar-vos els vostres films; no
li cal ni deixar-vos un cèntim a la taula de la cuina.
El fet, el que jo deia a Chris Anderson fa 20 anys, és que això és el
resultat previsible i inevitable del disseny de dispositius susceptibles
de ser degradats remotament, irreversiblement i sense permís. Qualsevol
persona que parés atenció hauria d'haver-ho sabut durant la presidència
de George W. Bush.
Sí, d'acord, Zaslav mereix que el fotin en un formiguer després d'haver-lo
untat amb xarop; però reserveu un formiguer per a l'executiu de Sony que va
vendre un producte que permet que Zaslav entri a casa vostra a robar.
Aquest merda sabia què feia i ho va fer igualment. Que els bombin!
Mentrestant, els estudis continuen treballant perquè els robin els films en
comptes de pagar per veure'ls. Com va escriure Tyler James Hill: «Si
la compra no en dóna la propietat, la pirateria no és un furt».