💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2014-01-11_introduccio captured on 2024-02-05 at 10:12:37. Gemini links have been rewritten to link to archived content
-=-=-=-=-=-=-
Projectes
Glossari
Contacte
Introducció a Barcelona, Bellesa i Oblit

<p>Barcelona ens parla i no entenem el què ens diu. Hem perdut la memòria i els vincles entre l’espectador i els monuments de la ciutat s’han trencat perquè ja no reconeixem els símbols que la iconografia ens exposa. Inventem conceptes i llenguatges que determinen la nostra cultura i delimiten la nostra línia de tradició de pensament: des de temps immemorables els humans narrem amb imatges la nostra pròpia història; somiem amb imatges i per això Hollywood és la fàbrica dels somnis.</p>
<p>Però, ai l’as!, el símbol depassa la memòria! I aquelles imatges xerraires que es presenten a la iconografia artística dels nostres monuments, passen a ser belles formes sense fons. I tot i captivats per aquesta bellesa ignota, com no entenem el que veiem, ens hem convertit en uns estranys a la nostra pròpia casa.</p>
<h2 id="altres-mirades">Altres mirades</h2>
<p>A més, sembla que en aquesta Barcelona desmemoriada nostra, no es fa prou justícia als artistes catalans. Els turistes, per exemple, -i parlo per experiència-, s’omplen la boca amb en “Gàudi” de la “Sangria Familiar”. Però qui se'n recorda avui de l’Eusebi Arnau? i d’en Llimona? i dels Oslé i dels Vallmitjana?. Estan per a tot arreu i passen absolutament desapercebuts per a la gran majoria de turistes i autòctons. I no només això és alarmant, a més, atemptant a tota lògica convencional -i confirmant una de les moltes paradoxes de la vida-, és ben demostrat que quan més cops veiem una cosa menys ens hi fixem però més creiem conèixer-la: l’orgull mai falta, però orgull de què?, sinó entenem el que veiem i només es pot veure allò que es mira… Però, desafortunadament, a Barcelona, s’admira més del què es mira.</p>
<p>Per tal de treure la pols al mobiliari, heus aquí Barcelona: Bellesa i Oblit, on s’explica anecdòticament la història de l’art públic de la ciutat i on es repassa la iconografia simbòlica d’alguns dels monuments més representatius de la ciutat. Focalitzant l’atenció en el simbolisme de les representacions escultòriques autònomes de caire monumental, el text recupera els monuments, els seus protagonistes i, de retruc, la memòria.</p>
<p>Recordant que Barcelona ens parla i no entenem el què ens diu, hem de tenir sempre present que la comunicació no és qüestió d’idioma sinó de voluntat i, sobretot, que l’única manera de conservar la cultura és pensant-la i compartint-la.</p>
<h2 id="panoràmica-monumental">Panoràmica monumental</h2>
<p>La ciutat que coneixem avui dia va començar a ser construïda després dels anys de les cremes de convents i la desamortització, als anys trenta del segle XIX. Deu anys després, es van començar dues obres titàniques: enderrocar les muralles de la ciutat i urbanitzar l’Eixample. Fora de muralla, els poblets que envoltaven Barcelona s’industrialitzaven, la població s’incrementava i la ciutat s’expandia. A la Barcelona industriosa, es van treure les forques i van venir les Exposicions, que s’esforçaren en dibuixar una ciutat moderna que s’emmirallava en les grans capitals europees.</p>
<h3 id="segle-xix">Segle XIX</h3>
<p>Al segle XIX hi ha dos períodes diferenciats en la producció monumental. El primer el trobem durant la primera meitat de segle, quan la ciutat patia greus problemes d’abastament d’aigua. Aprofitant l’avinentesa de fer arribar aigua a les fonts urbanes s’erigiren algunes fonts monumentals. A l’època, les fonts ara dites vuitcentistes, estaven dedicades a personatges mitològics o al·legòrics i les estàtues eren esculpides en pedra de Montjuïc pels millors artistes del moment. Un parell d’excepcions flagrants són el monument a Galceran Marquet que fou el primer de ferro colat i el del Geni Català, esculpit per marbristes italians.</p>
<p>Les al·legories són representacions antropomòrfiques que simbolitzen conceptes a través d’atributs que en permeten la seva identificació. A tall d’exemple, una de les al·legories més reconeixibles encara avui dia és la de la Justícia, amb la vena als ulls, la balança i l’espasa. L’estudi dels símbols és de gran importància en la tradició artística ja que alhora plasma la tradició de pensament d’una època o d’una societat determinada. Pensem que és més fàcil comunicar o manipular a través dels símbols que les imatges ens presenten: des d’un relleu sumeri fins a un anunci publicitari contemporani. L’únic ingredient indissoluble és aquell inconscient col·lectiu que es materialitza en imatges codificades d’un llenguatge visual precís i intel·ligible que, per si soles, narren esdeveniments o informen d’alguna cosa.</p>
<p>Fins al segle XIX, les al·legories només es representaven amb figures femenines. Amb la idea de modernitat que proclamava el nou règim industrial, gestionat per homes, almenys quatre al·legories naixeran masculines: el Treball, el Gas, el Progrés i el Geni.</p>
<blockquote>
<p>Durant tot el segle XIX una de les referències que ens palesen la persistència del classicisme artístic és la utilització d’un recurs com l’al·legoria, personificació de conceptes abstractes caracteritzada per un atribut. L’estatuària monumental al·legòrica o històrica conviu, tanmateix, amb l’escultura de tema bíblic, la imatgeria religiosa i la iconografia pessebrística. Posteriorment, al darrer terç del segle XIX, la prosperitat de la burgesia propicia la difusió de l’escultura de gènere: el retrat, el bibelot i l’estatueta de saló, de caire anecdotista i sentimentalista[i].</p>
</blockquote>
<p>[i] SUBIRACHS i BURGANYÀ, Judit. L’escultura del segle XIX a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994. 396 p. (Biblioteca Abad Oliva; 146). ISBN: 84-7826-577-5 (pàgina 26)</p>
<p>El segon període d’apogeu monumental el trobem als anys vuitanta del segle XIX com a conseqüència de la celebració a Barcelona de l’Exposició Universal de 1888, on l’art monumental sol presentar-se com a homenatge a personatges il·lustres tant històrics com contemporanis esculpits amb gran solemnitat i acompanyats de representacions al·legòriques de llenguatge mitològic que descriuen els atributs dels personatges. Els materials més usats a finals del segle XIX són la pedra, el ferro, el marbre i el bronze.</p>
<p>D’altra banda, el barri medieval de la Ciutat Vella serà reorientat en un Barri Gòtic “amb ganxo” que culmina amb la construcció de la façana neogòtica de la Catedral. La va pagar de la seva pròpia butxaca el polític i empresari Manuel Girona: la façana actual va ser acabada al 1913 i ha estat recentment tan restaurada que sembla nova de trinca.</p>
<blockquote>
<p>(…) a pesar de ser un fruit indirecte de les obres d’enderroc de la reforma interior que s’estava realitzant ben a prop, el Barri Gòtic és un invent. Un invent conscient, construït sobre la dèbil evidència d’una certa concentració d’edificis gòtics, però plantejat des dels seus inicis com una recreació del passat, un falsejament del centre històric de Barcelona[ii].</p>
</blockquote>
<blockquote>
<p>[ii] GANAU CASAS, Joan. “La recreació del passat: el Barri Gòtic de Barcelona, 1880-1950”. Revista “Barcelona quaderns d’història” [en línia]. Barcelona, 2003, Núm. 8, p. 257-272.<a href="http://www.raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/105505/171495" class="uri">http://www.raco.cat/index.php/BCNQuadernsHistoria/article/view/105505/171495</a> [consulta: 15 d’abril 2012]</p>
<p>El calificativo de Barrio Gótico –bastante inadecuado por cierto– le ha caído a este núcleo por decisión espontánea del pueblo[iii]</p>
</blockquote>
<p>[iii] Agustí DURAN I SANPERE, El Barrio Gótico y su historia, Barcelona, Aymà, 1952, pàg. 10</p>
<h3 id="segle-xx">Segle XX</h3>
<p>A principis del segle XX, l’antic camí de Jesús semblarà la seu d’un concurs d’arquitectura, i d’aquí, això de “La mansana de la discòrdia”. També es proposaran nous concursos de fonts decoratives de tall amable i, generalment treballades en bronze, que es disseminen per l’Eixample.</p>
<p>El terme "mansana" va ser proposat per Cerdà i recolzat per historiadors com Lluís Permanyer. Mansana prové de “manso” i l’assimiliació seria del català al castellà i no a l’inrevés. Durant l’any Cerdà, Permanyer va reivindicar el terme a la conferencia “150 anys de l’aprovació de l’Eixample”.</p>
<p>En plena dictadura de Primo de Rivera i en motiu d’una altra exposició, la Internacional de 1929, s’urbanitzarà la muntanya de Montjuïc integrant-la en el conjunt de la ciutat. S’emplenarà la muntanya d’escultures, palaus i pavellons, alguns edificis efímers i alguns indultats, com el Poble Espanyol. També en motiu d’aquesta exposició, finalitzarà, per fi, l’agonia de la Plaça de Catalunya que durava des de mitjans del segle XIX i que mereix un capítol apart.</p>