💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2013-12-20_filosofia_escriptura captured on 2024-02-05 at 10:13:16. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

Projectes

Glossari

Contacte

Filosofia i escriptura

Filosofia i escriptura. Carlo Sini (conferències). L’hora del present. Edicions 3 i 4. Pròleg de Maria Recasens Vert. 84-7502-516-1.

Cap a Siracusa

Fragment de la Carta VII de Plató

“Si qui ens escolta és de debò un filòsof apte per a aquesta disciplina i digne d’ella, considera llavors que el camí que li ha estat ensenyat és meravellós i que no es pot viure d’una altra manera (…) Els qui no són de debò filòsofs i no posseeixen sinó un lleuger vernís d’opinions –com aquells que mostren la pell dels sus cossos embrunida pel sol- quan veuen tants coneixements a aprendre, l’esforç a fer i el règim diari ordenat que convé a la pràctica de la filosofia, la troben difícil i inassolible (…) i alguns, es convencen que ja ho han après tot i que no necessiten treballar més. (…) Aquest és, si més no, el judici que puc emetre sobre tots els qui han escrit, o escriuran, amb la pretenció de conèixer allò de què m’ocupo afanyosament, bé perquè ho han après de mi, o d’altres persones, o bé perquè ho han descobert tots sols: és impossible, segons la meva opinió, que n’hagin entès gaire cosa (…) La filosofia no es pot expressar amb paraules com altres disciplines, sinó que és amb el tracte constant i amb la convivencia amb ella que, de sobte, neix en l’ànima –igual com d’una espurna sorgeix la llum- i des d’aquest moment s’alimenta d’ella mateixa.”

Perquè la veritat que la filosofia diu, o voldria dir no es pot valorar amb la mesura de la rellevància pública; la filosofia té en ella mateixa la seva mesura. Plató diu que totes les coses es coneixen a través de tres elements: el nom, la definició i la imatge. Però el nom no és natural ni estable. Els noms són convencionals i per això canvien. Per tant, són alguna cosa indiferent respecte l’ousia, a l’essència de la cosa que diuen (…)

En conclusió, la filosofia no es pot fer ni ensenyar amb paraules, discursos i imatges (…) No obstant, els discursos són necessaris (…) qui es limita als discursos no ha entrat de debò en la filosofia. S’il•lusiona i s’enganya ell mateix, i als altres (…) La filosofia no és erudició, no es fa amb etiquetes. (…) La filosofia és un exercici vinculat a la vida: un discurs vivent de preguntes i respostes (…) El saber filosòfic és un éthos politic i no una episteme enciclopèdica. (…)

L’escriptura pot servir com a instrument auxiliar, als qui ja per un altre camí han arribat a la filosofia ; però a tots els altres no els serveix i fins i tot els perjudica (faula de Soló: es fa el pedant i els savis xerren –jo: engany de nou a través del discurs, és a dir, de la paraula-). Les ciències són escriptures específiques de la veritat, però la filosofia no té i no pot tenir escriptura. Aspira més aviat a governar-la des del cor de la psykhé.

La filosofia és ciència i no és ciència. Ho és en tant que l’arrel de les ciències i de les seves escriptures veritatives; no ho és perquè si la filosofia esdevé una ciència en el sentit de les ciències, llavors està perduda en el naturalismo, en el dogmatismo i en la superstició egípciade cada corpus escrit. (…) No obstant aquesta ambigüitat i aquestes paradoxes, la filosofia es presenta com una instancia de llibertat, com un promesa de llibertat (…) desesperada, si es vol, inaudita, il•limitada, que supera els límits d’allò “humà, massa humà”.

Ciència que no és ciència, paraula que no es pot dir, discurs que no es pot pronunciar i encara menys escriure, pregunta a la qual no es pot respondre, idesa que no es pot realitzar, viatge sense meta, iniciació mai acabada, éthos invisible: aquesta és la nau filosòfica, amb la seva tripulació de paradoxes i de contradiccions. Qui es pot sentit atret a embarcar-s’hi?

Doncs, i això és una altra paradoxa, navegant des de fa segles, aquesta nau dels bojos no deixa de trobar adeptes confiats i apassionats, amics coratjosos i entusiastes, que prefereixen l’amenaça sempre imminent de les onades i el perill del naufragi, així com les penalitats d’una navegació tan incerta, a la modesta seguretat d’un port qualsevol, en què es canten lletanies a un fetitxe qualsevol portat en processó pels carrerons pudents. I, a més (una altra paradoxa), és aquesta nau dels bojos que des de fa segles obre itineraris i suggereix la ruta.

El món de l'oralitat

Hem asssenyalat una mena d’engany o de deshonestedat de la filosofia. Com pot ser!, la “ciència de la veritat”, la vida dedicada a la recerca de la veritat enganya? Aquesta és la suprema paradoxa de la filosofia, que és al mateix temps –diria Nietzsche- la corrupció “socràtica” del procés de “civilització” humana. I aquesta corrupció s’allotjaria en la pràctica de l’escriptura (…)

Recordem-nos de Husserl: l’escriptura és un instrument econòmic. Serveix per a conservar les idees i les paraules vives. Les guarda amb cura en l’espai i el temps (jo : i congelen un temps).

Referència: Friedrich Creuzer, Simbolica e mitologia dins Dal símbolo al mito Moretti, Spirali, Milà, 1983, vol.II. Il símbolo e l’uomo, Carlo Sini, Egea, Milà, 1991.

(…) Aquest gest, que anomenant fa veure i indicant anomena, Creuzer ha usat el terme èndeixis. Literalment seria el vestit, però en extensió el terme significa « mostrar », « indicar », « donar expressió”, “revestir”. El gest revelador dels orígens és una “paraula endeíctica”. Substancialment és donar nom als Déus, diria Usener. I Nietzsche, que com de costum ho havia comprès perfectament, deia: totes les nostres paraules són noms de Déu. Però igual com les monedes perden amb el temps i amb l’ús la seva imatge, així, hem oblidat les divinitats que les paraules anomenaven. La pràctica de la paraula dels orígens és, segons Creuzer, una paidéia, una formació i una instrucció de l’home que viu a l’”edat dels déus” i del dir poètic (…)

El diàleg entre humans i divins s’enriqueix amb articulacions qualitatives i cèl•lules discursives per les quals diu Creuzer, de l’èndeixis es passa a la dièxodos « sortida directa » i que anomena el fet de complir un camí, d’argumentar posant les coses l’una rera l’altra. Sorgeixen formes expressives com la invocació, el lema, el proverbi, l’enigma, la profecia, l’oracle. (…) La senzilla denominació del Déu esdevé la narració mímica de les seves empreses. Aquestes esdevenen el rerefons de les llegendes en les quals l’home assoleix protagonisme (diria Vico que som a l’època dels herois, on predominen els motius simbòlics). Les primitives divinitats perden els seus caràcters ancestrals i s’han humanitzat en les faules dels mites, que ja per Xenòfanes eren « humanes, massa humanes ». (…)

L’expressió oral es desvincula del gest i de l’ull i s’especialitza a parlar a l’orella. (…) El receptor pertany a una societat d’oralitat primària, governada pel mite. La seva identitat depèn de l’oïda, per mitjà de la qual s’instal•la en les narracions, en les llegendes. (…)

Qui escolta, per tal que aquesta pràctica d’escoltar tingui èxit, ha de tendir a interioritzar-se en qui parla, la seva col•locació no és immediatament crítica sinó més aviat participativa (…) La paidéia de l’oralitat primària reforçava poderosament l’atenció en el to de veu, la mímica del cos, etc., amb la pràctica de la poesia i del cant, que afavoria la interiorització del text. (…)

Una societat exclusivament oral es troba amb el problema de la transmissió dels seus sabers i de les seves tradicions. En l’oralitat sense escriptura, la memòria funciona diferent de la memòria que té com a referent un text escrit (L’invenzione della mitologia, traducció italiana de F.Cuniberto, Boringhieri, Torí, 1983). (…) Per als homes de l’oralitat el text no existeix i l’única manera que tenen d’exercir la memòria és repetir creativament el que han escoltat. La interiorització pasional és la premissa de la repetició creativa (…) Sócrates va promoure l’experiència dinamicopàtica, poeticoètica de la paraula (que és cèlebre pel rebuig de la paidéia artisticopoètica de Plató). Sócrates no volia que li expliquessin que l’amistat consistia en fer això o allò sino que volia la definició d’amistat, cosa que ningú comprenia (…)

La memòria oral i la seva creativitat són fenòmens col•lectius, que tenen com a tret constant la fidelitat a la tradició. Un home de la memòria oral no és un home que tingui “les seves pròpies idees”, com nosaltres ho expressem. (…) El fet que el missatge oral no comporti o no afavoreixi el naixement d’individualitats emisores no significa que sigui menys “humà”, menys significatiu o menys vertader. (…) Sócrates és el primer home “psicològic” de la història i és el primer que fa el pas decisiu que porta a aquella descoberta que nosaltres atribuïm a Freud: que en les profunditats de la consciència hi viuen monstres (com diu el Fedre). Els monstres no serien altra cosa que el record inconscient del mite interioritzat, transformat i amb un canvi de valor.

El món de l'escriptura

Els signes d’escriptura que encara avui fem servir no són una reproducció empírica de la paraula parlada (…) Són sistemes sil•labaris desenvolupats a l’Orient Mitjà i que els grecs van heredar i sistematitzar (…) La lletra és un signe escrit completament abstracte, mancat de qualsevol sentit icònic. Ha perdut qualsevol connotació pictogràfica (A cap de bou) (…) L’alfabet és un sistema atòmic (no és casualitat que els atomistes grecs fessin servir les lletres per indicar els àtoms), és un conjunt estructural d’elements, com diu Plató. (…)

L’alfabet no reprodueix, sinó que més aviat “explica” la paraula oral, i així en reprodueix l’efecte. Exactament igual que els àtoms: el fet que siguin rodons “explica” la sensació de dolç (…) Com ha observat Havelock, la revolució de l’alfabet no es caracteritza només per la difusió de l’escriptura sinó per la difusió de la pràctica de la lectura (el naixement de l’home lletrat). No importa el nombre dels que escriuen sinó el nombre dels qui llegeixen.

Democràcia és donar cultura a tots mitjançant l’escriptura (quina utopia més bonica).

Amb l’alfabet neix la cultura (…)

La persona que llegeix bé és aquell que llegeix instantàniament i en silenci, com feia Sant Ambròs, cosa que suscitava l’estupor admirat dels seus fideos. Sembla que la pràctica de la lectura silenciosa era infreqüent en el món antic i encara més a l’Edat Mitjana.

El lloc del lector universal és el lloc de gestació de l’indiviu reflexiu, crític i autònom (…) Ara l’home és lliure per pensar “idees” (…) La pràctica alfabètica, insinuat-se com a un instrument dócil, ens ha convertit en els subjectes alfabètics que som. L’última conseqüència de l’alfabet és la transformació de la memòria. (pg.78) (…) Confiant en l’escriptura, diu Plató, l’home no potenciarà la seva memòria, sinó que més aviat la perdrà (…)

Justament perquè tenim les biblioteques més extraordinàries i eficients que han existit ai i uns mitjans d’enregistrament d’incomparable potència, i fins i tot la capacitat de “documentar” la vida instant a instant, tal com la vivim, nomes volent-ho, doncs justament nosaltres som homes de la desmemòria i de l’oblit, inquiets habitants de l’espai i fills d’un desarrelament constitutiu (…) L’home adquirirà la cultura i perdrà la filosofia (…) La cultura distreu l’home del pensament i de la recerca de la veritat. La cultura li dóna la il•lusió de ser filòsof perquè llegeix, i potser també escriu, havent oblidat el que és l’exercici de la filosofia i del pensament, l’éthos filosòfic. (…)

L’escriptura pot transmetre la “ciència filosòfica”, però no l’exercici filosòfic (p.81) (…) La història apareix amb Tucídides, com ha demostrat Detienne, fruit del rebuig del páthos de la comunicació oral i de la paraula de la tradició viva. Educats en l’escriptura, hem perdut la memòria pàtica i hem guanyat en memòria objectiva i transcrita. És justament això el que ens fa desmemoriats. (…)

(82) La ciència històrica mesura escrivint el temps, i d’aquesta manera el petrifica en una ruïna inhabitable (…) La seva vida s’empobreix de memòries reals i és cada cop més rica en un inversemblant nombre de fotografies i diapositivas, emmagatzemades en calaixos i completament abandonades, excepte en les ocasions en què es volen ensenyar, no se sap ben bé perquè, als amics, els quals tampoc no ho havien demanat. Història i filosofia, física i geometría: amb l’alfabet una nova veritat i un nou temps entren al món; un nou món entra al món (…) És una paradoxa increïblement ambigua i intricada: nosaltres creiem que és una veritat universal el que és un producte veritatiu de la nostra pràctica d’escriptura particular (…)

(85) Hem comprès que en la pràctica de paraula de l’oralitat primària no hi ha ni « pensament » ni « veu »: és un prejudici nostre. El que nosaltres anomenem pensar i parlar es viu en aquella esfera com un complex de gestiualitat, de pràctiques de vida i expressió.

(87-88) La tradició no pot “dir” el que fa; si prova de fer-ho, cau en contradiccions, en “antilogies” irresolubles (…) el sofista era un artista o un tècnic de la contradicció o de la refutació. La seva és una paidéia cultural, és a dir, conscientment relativista i democràtica.

(89-90) Ara el domini de l’ultrasensible (la ciència) està a les mans de l’instrument dialèctic de la definició, que és el que hem d’entendre (…) definir consisteix a traçar línies, a delimitar, a uniformitzar linealitzant (…) L’escriptura alfabètica posa en línies el so de la paraula parlada; la definició filosòfica en linealitza el significat (…) El bisturí de la definició secciona les idees, fins a arribar a trobar el punt en el qual se situa la idea buscada (…) La definició tradueix topològicament la linealització puntual de l’escriptura alfabètica.

(92) En la topologia dialèctica s’inclou el que la lògica denomina principi de no-contradicció (…) la lògica oblida i ignora que aquest principi és producte directe de la pràctica alfabètica dins la qual té absoluta validesa tautològica (…) A es a: Pensar que això té valor també en relació amb la pràctica del discurs oral constitueix, però, un no-sentit.

(94) Seria fàcil mostrar com la qüestió del temps, sobre la qual tant ha discutit la metafísica, té un abast més modest del que solem pensar (…) Ser, temps i lògica són meres tautologies que contradicen l’operació constitutiva originària de la metafísica. El temps del qual es parla pròpiament no és més que el temps de la línia, és a dir, l’efecte de la puntualització lineal de l’escriptura. Naturalment aquest punt conté una paradoxa, com va comprendre Zenó, paradoxa que conté tota la pràctica racional del pensament.

(96) L’acte alfabètic, doncs, opera la transcripció de la veu pàtica de l’oralitat (…) La transcripció alfabètica esborra el soma, el cos que ressona ple de passonalitat dinàmica (…) la descompon en purs àtoms (…) el segon moviment consisteix en reincorporar aquesta veu pura, restituir-li un cos.

(97) Pensar l’escriptura com un instrument al servei de les necessitats de la paraula o de les intencions de l’ànima és la constant ideològica de l’Occident, que Derrida va desenmascarar brillantment (encara que no va poder copsar el fons últim de la qüestió, ja que encara juga amb la veu i amb l’escriptura, sense veure-les com a productes de la pràctica alfabètica, i per aquesta raó tractant-les de manera metafísica. La pràctica de l’escriptura no és de cap manera una operació convencional que fa servir l’instrument i el mitjà que seria l’alfabet, amb l’única finalitat de registrar discursos. Sobre aquest equívoc es basa l’oposició significat/significant que domina el pensament i la filosofia del llenguatge des d’Aristòtil fins a Saussure

(99) Això, no és res més que el “misticisme lògic” de l’Occident, allò que el sentit comú, sense equivocar-se, anomena “amor platònic”.

El món de la filosofia

(101) El que interessa a Plató és la instauració de la paidéia filosòfica, que faci que l’home sigui “racional”, és a dir, portat per la raó a veure les idees.

(104) Aquest món capgirat també és el que es troba al fons del problema de les Recerques lògiques de Husserl: la diferència insalvable entre expressió i significat; la primera impedeix veure el segon (…) Aquí hem de distingir entre el “sensible” i el “símbol”, com dirà també Wittgenstein.

(107) El subjecte és ara l’amo de la clau dels símbols matemàtics que fa servir.

(108-109) El que vull dir és que nosaltres som capaços de comprendre el caràcter fundador de la pràctica alfabètica, i de veure doncs la pràcitca alfabètica mateixa que en deriva sense deixar-nos enlluernar per les seves paradoxes i per les seves dualitats recurrents. No som capaços, en canvi, de copsar l’obertura última de sentit que està implícita en l’escriptura matemàtica del saber modern: fins que no ho aconseguim, la tècnica i els seus productes no deixaran de dominar-nos, com en un somni, i de condemnar-nos a balbotejar, com somnàmbuls, frases inconnexes i discursos imaginaris, veredictos de condemna i aprovació completament nuls en tant que insensats.

(114) El pensament racional es proposa com a universalment verdader per a totes les experiències humanes (…) el resultat és que tota experiència humana diferent de la nostra esdevé una cosa irremeiablement passada o, com a molt, exòtica.

(115-116) El nostre saber és com un nus al coll, com més estirem per a desfer-lo, més ens ofega (…) És gràcies a la pràctica de l’escriptura alfabètica que nosaltres aprenem a distingir el significat de la paraula del seu cos contextualitzat (…) Quan parlem de pràctica parlem d’un esdeveniment, d’una obertura de sentit o, si es prefereix, d’una obertura al món.

(131) La veritat dualista de l’autòmat cartesià.

(136-137) La historiografia no estudia senzillament el passat : més aviat “crea” el passat.

(138-139) En la mesura en què la recerca de la veritat del món es demana a l’escriptura cibernètica, llavors el subjecte filosòfic es consumeix i s’anul•la (…) Amb el subjecte filosòfic desapareix també, obviament el subjecte polític (que justament en Plató neixen com un de sol) (…) En aquesta dominació tecnològica de la cultura de masses es fa molt difícil orientar-se pel que fa als missatges de producció dela paraula i dels missatges, és a dir, de la reducció cibernètica del llenguatge que ja Heidegger profèticament i agudament denunciava. Avui ens adonem que el “cos” de l’escriptura no és un simple mitjà (141) El mitjà no produeix per si mateix res significatiu sinó només en la mesura en què es vincula a un acoblament de pràctiques i amb les seves específiques obertures de sentit (143) D’aquí l’ambigüitat del personatge emblemàtic i inicial de tota la filosofia, de tota la pràctica filosòfica i de tots els filòsofs: Sócrates, el que no escriu; i que és, però, un personatge íntegrament literari, la figura d’una novel·la filosòfica ideal, el cos de la qual està fet íntegrament d’escriptura.

(146) La literatura construeix, doncs, gràcies la revolució de l’alfabaet, un cos emotiu universal, un cos psicològic, no cosmològic. En lloc del gest patètic del cos i de la veu hi posa el ges de l’estil, d’acord amb el joc de l’escriptura i fent servir els seus expedients (l’espai, la pausa, la puntuació, i tots els artificis retòrics, sintàctics i semàntics de l’escriptura).

(147) És important recordar que, en els temps dels orígens de la filosofia, aquestes dues distàncies, la de l’escriptura lògica i la de l’escriptura pàtica, eren presents i van lliurar una guerra durísima. Va ser justament d’aquest conflicto que va surgir la filosofia.

(151) En cert sentit, Nietzsche assenyala la revenja gorgiana sobre la filosofia, perquè assenyala el retorn de la paraula filosòfica a l’estil. Però igual que Plató dubtava d’aquella escriptura lògica que feia servir i en preveia els perills, Nietzsche, lluitant amb Wagner i declarant-se, però, el malalt més gran i el decadent més gran, profetitzava el perill que l’estil, abandonant el seu llindar “aristocràtic”, caigués i degenerés en l’estil dels espectacles per a les fàcils emocions de masses del “populatxo” i en el gran engany que dissol la retòrica política democràtica, que pren el poder i subjecta les ànimes massa “humanes”. En Nietzsche l’estil no és un artifici retòric secundari, sinó que és, com ell va dir, el mateix pensament a l’edat del nihilisme: superficie que és la profunditat, dispersió com a fonament, forma com a contingut i viceversa. Som davant de la mor de la filosofia celebrada de la manera més alta (…) Davant les ciències que inconscientment practiquen el lema socràtic (coneix-te a tu mateix) en la forma cibernètica de “produeix-te a tu mateix”, la contrareacció nietzschiana consisteix a mostrar que aquest fantasmagòric subjecte psicològic de l’Occident metafísic i cristià està ple de forats, de dobles fons secrets i vergonzosos, de bestieses, de rareses i de supersticions, està fet de no-res i és amant del no-res; un subjecte que al final naufraga en la seva pròpia manca de substància i s’ofega en la seva superfície.

(158) També hem de fer el mateix pel que fa a les operacions que hem denominat cibernètiques, com a maneres de produir objectes del nostre món, del qual depenem totalment; no es tracta de reprendre les antigues danses de la pluja, substituint-les pel llançament de satèl·lits a l’atmòsfera.

(159) Es tracta de plantejar la qüestió del subjecte (…) que és la mateixa qüestió de la filosofia, que va néixer com a qüestió del subjecte: “coneix-te a tu mateix”; o bé, segons l’inici del diàleg homònim: “Gòrgies, digue’ns qui ets!”

(186) No hi ha cap imatge “real”. Tota imatge, inclòs el mirall, és un engany.