💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2013-12-17_felisos_anisos captured on 2024-02-05 at 10:13:18. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2023-03-20)
-=-=-=-=-=-=-
Per a qui vulgui seguir el curs *A Brief History of Humankind* (Una breu història de la humanitat), aquí resumeixo *Una revolució permanent*, sisena part del quart gran tema: la revolució científica.
De què han servit aquests anys de canvi? Som realment més feliços que els nostres ancestres? Anteriorment, ja vam veure que el fet de passar de caçadors i recol·lectors a societats agrícoles van incrementar el poder del col·lectiu sapiens però va fer individus més infeliços, amb dietes més pobres i exposats a més malalties. El problema és que associem el poder a la felicitat, però no necessàriament essent més poderosos som més feliços.
Es tendeix a fer aquest tipus d’associació però, alguns crítics diuen que, en general, el poder corromp i les societats més poderoses es tornen corruptes quan aconsegueixen el poder. De fet, el canvi a l’era agrícola i, més tard, a la industrial, ha estat un canvi que ha comportat l’evolució de les societats però, a nivell individual, no som més feliços perquè estem desnaturalitzats i els sistemes on vivim són artificiosos, amb el que no cobreixen les reals necessitats dels éssers humans. Certament, la vida és més confortable: vivim millor que els nostres ancestres. Però no som més feliços.
Altres crítics, però, diuen que des de la revolució industrial, el progrés és proporcional a la felicitat i sí som més feliços que els nostres ancestres. Derivem la felicitat en aspectes com la salut, la dieta, la riquesa. Si millorem o incrementem aquests aspectes, si tenim més riquesa, per exemple, hauríem de ser més feliços. La vida demostra que no sempre és així.
També anys de pensament conclouen que la nostra felicitat més profunda depèn d’aspectes ètics, espirituals i socials. I no tant d’aspectes materials. Però els aspectes materials s’han incrementat, realment les condicions de vida d’una persona europea de classe mitja són millors que fa 100 anys però les necessitats més profundes no han estat cobertes per aquesta felicitat material.
S’entén per felicitat un estat de satisfacció interna amb la pròpia existència. I si és intern, com es mesura? Amb qüestionaris que preparen els investigadors. Si donem els qüestionaris a persones que tenen ingressos diferents, els que tenen els ingressos més alts, seran els que normalment, més satisfets estiguin amb les seves vides, ja que tenen menys carències materials. I així, s’estableix la correlació entre riquesa i felicitat. A més diners guanyats, més felicitat.
Correlacions així poden aportar dades sobre si són més feliços els casats o els solters, però sempre seran estudis mutilats.
Els científics revelen que la felicitat depèn de la correlació entre les expectacions i les condicions, és a dir, que no ets feliç per una situació objectiva sinó perquè les teves expectatives estan acomplertes.
Si vols comprar-te un carro de cavalls, estalvies i te’l compres, estaràs satisfet. En canvi, però, si volies comprar-te un Ferrari i només has pogut comprar-te un dos cavalls, estaràs insatisfet i percebràs la infelicitat.
Cert que a l’Edat Mitja una persona de classe mitja no tenia tantes coses ni vivia tan confortablement com ho fem nosaltres avui dia però això no vol dir que sigués més infeliç que nosaltres. També les seves expectatives eren menors i la distància entre l’expectació i la condició era més curta. Nosaltres potser som més ambiciosos i per això no estem mai satisfets.
En l’aspecte físic ens sentim menys satisfets que els nostres ancestres. Antigament, en un poble de 5000 persones, un es comparava amb la resta dels seus iguals i es podia sentir més satisfet. Avui, un adolescent no se sent mai prou satisfet amb el seu aspecte físic perquè es compara amb atletes, models o actors, i no pas amb la resta dels companys de classe, per exemple. Les nostres expectatives físiques són més altes i costen més de satisfer.
Així, doncs, la felicitat és qüestió d’expectatives i, aquestes, es donen sota unes condicions. La distància entre expectatives i condicions determinarà la nostra satifacció interna o felicitat.
A la novel·la de Huxley “Un món feliç“, de 1932, no hi ha guerres ni manifestacions. Tothom és feliç perquè té les necessitats cobertes per una droga anomenada SOMA. Però més que satisfacció, un món farcit d’aquesta felicitat rutinària fa que sentim rebuig. Per què?
A la novel·la de Huxley tothom pren drogues, la gent està manipulada però se sent feliç, satisfet. Però percebem la seva felicitat com pura satisfacció del plaer. Però el plaer no és felicitat. Deia Salinger que la felicitat és un sòlid i l’alegria un líquid. Són moments de satisfacció però no duren perquè la felicitat és més que plaer. La Isla, és la novel·la que Huxley escriu com a contrapunt de Un mundo feliz. La pel·lícula és una adaptació del llibre.
D’altra banda, un fet curiós és que la majoria de dones, segons els estudis, diuen que la seva màxima font de felicitat són els seus fills. Tot i així, també prefereixen ser a la feina que batallar amb les criatures pel bany o fer-els-hi els àpats o canviar bolquers. Com pot ser doncs la font de la seva felicitat una cosa que implica fer altres coses que no agraden?
La felicitat també depèn del significat que donem a les coses que fem o tenim. Si tenen significat per nosaltres, tot i que costi aconseguir-les, ens satisfaran. Necessitem donar sentit a les nostres vides i a les coses que fem. Però, d’altra banda, som insignificants. Sabem que si demà explota el planeta amb tots a dins, l’Univers seguirà amb els seus afers, immutable. Aquesta petitor, aquesta buidor de propòsit o de significat còsmic és la que omplen ideologies i religions.
Si la clau de la felicitat és donar sentit a les nostres vides, hem de sincronitzar les nostres ilusions de significat amb les dels demés. Podem trobar un sentit a les nostres vides si ens sentim part de la nostra comunitat, si ens hi sentim útils i recompensats. Però aquesta conclusió ens porta a pensar que no podem ser feliços sense els demés i que la nostra felicitat realment depèn dels altres.
Una altra visió de la felicitat és la dels budistes. Aquesta religió, més vessada a la reflexió i a l’absència del plaer, és la que més ha tractat el tema de la felicitat.
És per això que, en els últims anys, la comunitat científica occidental s’ha apropat als conceptes budistes per a buscar respostes sobre la felicitat i el sofriment.
Les religions majoritàries, teístes, revelen l’existència d’un Déu omnipresent i omnipotent. Si derivem la nostra pròpia existència a l’existència d’un Déu, pensarem què vol aquest Déu de mi. El budisme va més enllà i no deriva les responsabilitats pròpies a cap deïtat sinó que interroga la pròpia consciència. Sabem que el món és ple de sofriment. La qüestió és aprendre de la naturalesa del sofriment i intentar deslliurar-nos-en per disfrutar de la felicitat.
Segons el budisme, el problema radica en que associem la felicitat a estats transitoris de satisfacció, als plaers físics i estètics. Tota incomoditat, tot allò que ens fa patir esdevé contrari a la felicitat, que es veuria també com una absència de dolor o sofriment. Com es tracta de subjectivitat, donem summa importància a allò que sentim i intentem perseguir plaers i eludir dolors.
Però els nostres sentiments són canviants: em puc sentir bé en un moment donat però que passi alguna cosa i em posi de mal humor. Som un còctel hormonal que depèn dels estímuls del seu entorn. I justament aquesta busca d’estímuls plaents per eludir el dolor és que ens debilita i ens fa infeliços: donem massa importància als nostres propis sentiments, que resulten efímers i canviants. I així, vivim eternament insatisfets.
Però un no s’allibera realment del sofriment fins que no entén la naturalesa mutable dels sentiments humans. Per això la meditació demostra tan bons resultats. Meditant, posem en contacte directe el nostre cos i la nostra ment i aconseguir deixar de pensar en els nostres desitjos i sentiments. El cos i la ment es relaxen i ens sentim satisfets. I esdevé la serenitat i la felicitat.
El moviment New Age que va començar als anys 60 va capgirar aquesta concepció budista i la va fer mutar. La felicitat, segons aquest moviment, no és al món exterior sinó a l’interior i hem de tenir presents els nostres sentiments i desitjos. No ens hem de preocupar tant del nostre estatus o de la nostra bellesa, impera un neohumanisme llibertari que enalteix els sentiments. Aquesta tergiversació fa impossible i contradictòria la voluntat del budisme de derogar els nostres propis sentiments perquè, en realitat, els sublima.
Avui, però, entenem la naturalesa mutant dels nostres sentiments, sabem que no són fiables, que ens enganyen, que som predibles però a l’hora irracionals. I tot per supervivència, perquè encara som cervells prehistòrics que ens adaptem molt bé els nostres cossos a les tecnologies imperants.
I què ens espera als éssers humans? Quin pot ser el nostre futur? Ho veurem a l’última lliçó del curs.