💾 Archived View for gamifi.cat › blog › 2013-11-07_fe_capitalisme captured on 2024-02-05 at 10:14:19. Gemini links have been rewritten to link to archived content

-=-=-=-=-=-=-

Projectes

Glossari

Contacte

Història humanitat: La fe en el capitalisme

Introducció

Per a qui vulgui seguir el curs *A Brief History of Humankind* (Una breu història de la humanitat), aquí resumeixo *La fe en el capitalisme*, tercera part del quart gran tema: la revolució científica.

Resum del curs

Entendre el creixement

Per entendre els vincles entre ciència, capitalisme i imperialisme europeu -que han teixit tota la història moderna de l’economia-, necessitem entendre què és el creixement. Aquest es presenta com la característica més destacada de la història de l’economia moderna. Es basa en que cada any produïm més que l’anterior i tenim més beneficis i diners cada any.

Com funciona el creixement al sistema capitalista? Com es genera riquesa i per a qui?

La gent posa els seus estalvis al banc i d’aquesta manera, el banc té diners per fer de prestamista. Suposem que un constructor ric ingresa 1 milió d’euros al banc. Nosaltres, suposem que volem obrir un negoci, un forn de pa. Com no tenim els diners els demanem al banc i ens donen 1 milió d’euros per a construir el forn de pa. Per construir-lo, contractem un constructor -casualment al que ha posat el milió al banc-, li donem el milió pels honoraris i ell els torna a posar al banc.

Quants diners té ara el constructor al seu compte bancari? Molt simple: 2 milions d’euros. I quants diners hi ha en realitat al banc? Només 1 milió, el que acaba de posar de nou el constructor: l’altre te l’ha donat a tu.

Ara suposem, que dos mesos més tard, mentre es contrueix el forn, el constructor et diu que el cost s’incrementa en 1 milió més: vas al banc, demanes 1 milió més, li dones al constructor i ell ho diposita al banc de nou. Així que ara, el constructor, té 3 milions i el banc 1, perquè a tu te n’ha donat un total de 2. I el banc ho pot fer totes les vegades que vulgui.

Segons la llei, els bancs poden prestar 10 dòlars per cada dòlar real que posseeixen. Si ingresses un dòlar, doncs, el banc pot prestar-ne 10. I d’on surten aquests altres 9?

Més del 90% dels diners del món no existeixen i no són realment als bancs. Si tothom anés al banc a demanar els seus diners, el banc entraria en fallida perquè no té tots els diners que diu als comptes corrents.

El que realment permet prosperar i fer créixer als bancs i a l’economia capitalista en general és la nostra esperança en un futur imaginari. El que avala tots els diners del món és la confiança en el futur i en l’esperança que les nostres empreses prosperin. Per això el banc et dóna a tu el milió per a construir-te el forn de pa: espera que el negoci prosperi, que en treguis benefici i que li paguis els dos milions que t’ha prestat, mentre et cobra uns honoraris pel préstec.

La creença en aquest futur imaginari és el que finança les despeses del present i per això creix tant ràpid. Fins a l’arribada d’aquest sistema econòmic costava construir negocis perquè la gent no tenia els diners per fer-ho. El capitalisme possibilita la construcció d’aquests negocis amb diners que no existeixen realment però formen part d’un sistema basat en la confiança de la prosperitat futura: el que anomenem crèdits. Et deixen els diners però els has de tornar amb interessos.

Ja vam parlar de diners a una lliçó anterior i vam veure com els diners són un sistema d’intercanvi que es basa en la confiança de l’equitat. Antigament, però, abans de l’Era Moderna, aquesta confiança es basava en coses que realment existien en el present. El crèdit, però, és una extensió dels sistema d’intercanvi, una versió més sofisticada, imaginària; i es basa també en la confiança, però de coses que realment no existeixen en el present i es projecten en el futur.

Si el sistema de crèdit permet el creixement, per què no s’hi va pensar abans? Per què aquest sistema no es va començar a aplicar a l’antiguitat i no va ser fins a l’Era Moderna que es va començar a implantar? En realitat, hi ha documentació de crèdits des dels temps dels Sumeris, ara fa uns 5000 anys. La gent ja es prestava diners a l’època però no ho feien en grans quantitats perquè no es tenia la confiança en el futur que es té avui. Els antics no creien realment en el progrés, més aviat pensaven que “cualquier tiempo pasado fue mejor” i que el futur seria pitjor que el present.

Antigament, a més, es pensava que la riquesa era una i estàtica: un pastís a repartir que era el que era i no creixia ni decreixia. Es pot repartir el pastís i tallar-lo en peces, però no es torna més gros. Si el rei d’Anglaterra es tornava més ric era perquè havia robat al rei de França part de la seva riquesa.

Per això, moltes cultures consideraven que fer molts diners i tornar-se ric no era bo. Inclós Jesús, segons el text del Nou Testament, diu que és més fàcil enfilar un camell en una agulla que un ric entri al Regne de Déu. I per això, hi ha molta gent que encara no entén el sistema capitalista, perquè pensen que la riquesa és estàtica, com el pastís. I si tinc més riquesa, si tinc una porció més d’aquest pastís, és perquè algú altre s’ha quedat sense una de les porcions. Si un es torna més ric és perquè un altre s’ha tornat més pobre.

Per tant, abans de l’Era Moderna, no hi havia voluntat de prestar grans quantitats de diners per construir negocis futurs. El crèdit, doncs, és la diferència entre el tamany del pastís econòmic d’avui i el tamany del pastís econòmic de demà. Si el pastís és el mateix…per què donar crèdits? Antigament, doncs, es donaven pocs crèdits, a curt terme, de poca quantitat i gran interés. I per això era difícil muntar negocis. De retruc, al ser dificil, poc es creia en el progrés, en el futur i la prosperitat. I si no es creia en el futur, en el creixement, no hi podia haver creixement ni prosperitat.

Com, doncs, es va canviar d’actitud? Com es va començar a creure en el futur i a confiançar en el creixement i el progrés? Com es van començar a donar crèdits?

Ciència i progrés

Amb l’arribada de la Revolució científica es van començar a gestar aquesta idea de progrés i de confiança que el futur serà millor que el present. Veiem anteriorment com, a partir de la Revolució científica, es comença a admetre la pròpia ignorància i es començar a invertir en investigar i millorar els coneixements sobre coses que realment no coneixem: terres per descobrir, recursos naturals, etc.

Aquesta primigènia idea de progrès científic i creença en un futur millor de seguida es va traduir en termes econòmics i els oportunistes van veure una manera de fer-se més i més rics, veient que el pastís econòmic no era un i estàtic sinó que es podia fer créixer. I si el pastís creix, més gent pot tenir més béns o millor qualitat de vida. Ara ja no es tornava un ric perquè havia robat a un altre.

Poc a poc, doncs, es va començar a creure en el futur i el progrés i es va començar a pensar que es creixia i es prosperava. De retruc, es van començar a donar crèdits i, avui dia, aquesta creença en un futur millor i la confiança en una idea de negoci són els factors que permetin donar un crèdit. Si a un li va bé el negoci, el negoci creix i un es torna més ric. Per créixer més i fer-se més ric, pot emplear més treballadors per a produir més, vendre més i obtenir més beneficis.

Una nova economia: Adam Smith

Aquest sistema, però, ha tingut conseqüències dramàtiques i ha desencadenat crítiques ètiques i polítiques. Al 1776, l’economista escocès Adam Smith, publicava el llibre “La riquesa de les nacions”, un dels llibres més importants de la història de l’economia.

La premisa revolucionària del llibre d’Smith és que si algú obté beneficis de les seves activitats, suposem un forn de pa, invertirà els beneficis en la millora i ampliació del seu negoci per a generar més riquesa i viure millor. Per tant, emplearà, per exemple, ampliar la infraestructura del forn per a produir més pa i emplear més dependentes per a vendre’n més.

Se’n deriva, doncs, que l’egoisme és altruisme: si ets més ric és millor per tothom, per a tu i per als demés. Smith canvia radicalment la percepció del pastís estàtic. Ja no es tracta que tu ets ric perquè un altre ha deixat de ser-ho sinó un sistema on els meus beneficis són també els teus. Si sóc pobre no puc comprar els teus productes perquè no tinc diners, però si sóc ric, puc comprar-te els productes i, fins i tot, ajudar-te a construir o ampliar el teu negoci. Per tant, Smith nega la contradicció entre riquesa i moral. Segons Adam Smith, els rics són els benevolents que beneficien i possibiliten el progrés de la humanitat.

Neix un nou codi: els beneficis han de ser reinvertits en la producció per fer-la créixer, cosa que produeix més beneficis. I així, en aquesta visió del creixement del sistema capitalista, es produeix riquesa per a tots. Antigament, com es tenia aquesta idea de progrés ni de creixement, quan els rics obtenien diners els gastaven en tornejos, en castells, en caritat, però no invertien en producció, és a dir, no es posaven diners per invertir i fer més diners.

Si antigament els rics gastaven els seus diners, els rics moderns intenten invertir els seus diners en allò que els doni encara més diners: en borsa, adquirir immobles o invertir en una start-up.

El capitalisme és més que un sistema econòmic i es converteix en una mena d’ideologia semblant a la religiosa. No se sol invertir en projectes que no presenten possibilitats clares de creixement econòmic. No es pot entendre la revolució científica sense entendre el creixement al capitalisme; tampoc, però, es pot entendre la naturalesa del sistema capitalista si no s’entén la revolució científica i la idea de progrés.

En els últims anys, bancs i governs han imprès més diners dels que hi havia realment perquè temien que el sistema no creixés i es col·lapsés. Els diners han servit per donar més crèdits. El que possibilita salvar l’economia és la creença en la tecnologia, que crearà nous llocs de treball i noves empreses. I crearà creixement.

Si això no passa, ens enfrontem al col·lapse. I per això el capitalisme té relació directa amb la ciència i el seu progrés i amb la importància de creure en un futur millor.

Capitalisme i imperis moderns

Ja antigament es donaven crèdits amb uns interessos. Però els imperis creats per bancs i inversors, inverteixen en canons i soldats per conquerir noves rutes de comerç i, així, tenir més diners per tornar a invertir. I així, creixen els imperis occidentals.

Al 1602 neix la VOC (United East India Company) a Holanda. És configurada per empreses privades que han realment construït l’Imperi. Aconseguint inversors, es construïen vaixells que s’enviaven pel continent asiàtic en busca de matèries primeres o altres béns que després eren venuts a Europa.

Més tard, la VOC va invertir en accions militars per combatre els pirates i altres competidors que amenaçaven les rutes comercials. Però també inverteixen en intervencions militars per conquerir territoris i així obtenir la totalitat dels beneficis dels productes. Va conquerir gairebé tota Indonesia i va governar-hi durant gairebé 200 anys.

La VOC també tenia una companyia a l’Oest, que va conquerir el territori anomenat New Amsterdam, que un cop conquerit pels anglesos, va esdevenir New York.

A Anglaterra passava el mateix amb la British East India Company. Durant 100 anys va governar als territoris indis i no pas el govern anglès, que anava més a remolc de la companyia privada. Per això al 1840 es declara la guerra a Xina en el que s’anomena la Guerra de l’Opi: el govern xinès havia prohibit drogues que els comercials anglesos feien arribar a la Xina.

Els vaixells eren intervinguts i Anglaterra declara la guerra a la Xina en nom del lliure comerç i l’envaeix. Els xinesos eren inferiors en tècniques armamentístiques: els anglesos venien preparats militarment i vencen. La Xina capitula i indemnitza als comerciants de drogues per haver entorpit el seu lliure comerç i haver causat danys en els seus beneficis. També van demanar i obtenir el control de port de Hong Kong, convertint-se en una base portuària segura per al comerç de drogues i altres. S’estima que a finals del segle XIX, el 10% de la població xinesa era addicta a l’opi…

Remarcar també que, al 1858, L’Índia passa a ser territori de la corona anglesa.

Avui dia encara hi ha aquests vincles entre el capitalisme i el crèdit, i entre la política i els governs. Un país, per exemple, no és més ric si té més recursos naturals. Un país és més ric si té més capacitat de donar crèdit per invertir i generar més beneficis. Un país amb molt petroli però inestable des del punt de vista polític no podrà desenvolupar el negoci al voltant del petroli i seguirà essent un país pobre perquè no pot prestar diners en crèdit. En canvi, un país amb pocs recursos naturals però estable i segur, podrà donar crèdits i seguir invertint per aconseguir més beneficis.

Els bancs i inversors volen intervenir en política però no volen que la política interfereixi en els assumptes del lliure mercat perquè diuen que els mercats es regulen sols i que si hi intervé la política, es prenen males decisions per l’economia. L’estat vol taxar les transaccions, per exemple, però els industrials argumenten que, amb aquests diners de taxes, ells poden crear noves empreses i nous llocs de treball.

Tot plegat, ha causat grans calamitats perquè els tractats de lliure mercat no contemplen ni asseguren la confiança de la que depèn el sistema econòmic. El lliure mercat va comportar, per exemple, el comerç d’esclaus africans per a les plantacions americanes de tabac, sucre o cotó. Si es deixa fer al lliure mercat no es té en compte qüestions polítiques com l’ètica i se succeeixen els abusos en benefici d’un creixement desigual que motiva conductes moralment inacceptables com l’esclavatge.

I mentre es creix exponencialment a nivell global de riquesa, per a molts individus només hi ha pobresa i condicions infrahumanes. Els capitalistes responen que hem de ser pacients i que, creixent més, els beneficis arribaran a tothom. D’altra banda, argumenten que altres sistemes com el comunisme, ja hem vist que no funcionen i que no hi ha, sembla ser, una manera més efectiva de controlar l’economia mundial.