đŸ Archived View for espotiesfa.ddns.net âș tirant âș tirant411.gmi captured on 2024-02-05 at 11:02:58. Gemini links have been rewritten to link to archived content
âŹ ïž Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
Rebuda resposta lo cavaller SpĂšrcius del rey de SicĂlia de la splicada embaxada e vist lo gran aparell que lo rey feĂża fer, pres licĂšncia e comiat del rey de SicĂlia e recullĂâs en la galera per tornar a Contestina.
E aprĂ©s pochs dies que fon partit del port de Palerm, Tirant hi arribĂ ab tot lo seu stol. E per sort la galera dâEspĂšrcius no sâencontrĂ ab lâestol de Tirant, ans passĂ avant fins a Contestina e aquĂ li digueren com bons dies havia que Tirant era partit ab lâestol, que ja devia Ă©sser en SicĂlia. De açĂČ haguĂ© gran enuig SpĂšrcius, com no sâera encontrat ab lâestol, e pres refrescament per a la galera e tornĂ la via de SicĂlia. Com fon en lo port de Palerm no y trobĂ negĂș, car ja havia XV dies que tot lâestol era partit. E presa aquĂ lengua, tirĂ la via de Contestinoble e, per sos dies, ell aplegĂ al port de Valona e trobĂ que ja nâera fora lâestol.
E dâaquĂ ell tirĂ la via de la canal de Romania, e pres-lo fortuna e lançà âl en la illa del Lango. E aquĂ la galera donĂ a travĂ©s e perdĂ©âs tota la gent, exceptat lo cavaller SpĂšrcius ab X hĂČmens. E posaren-se per la illa per veure si trobarien loch poblat que poguessen restaurar la vida.
E anant axĂ trobaren un home vell qui guardava hun poch de bestiar e demanaren-li si havia negun loch poblat en la illa. E lo pastor los dix que en tota la illa no y havia poblaciĂł sinĂł hun petit casal en quĂš staven quatre casats qui per lur desaventura eren venguts aquĂ habitar perquĂš eren stats excel·lats de la illa de Rodes. E vivien aquĂ en molt gran misĂšria per quant aquella illa era encantada e deguna cosa no y podia profitar. Lo cavaller SpĂšrcius lo pregĂ que, per reverĂšncia de DĂ©u, los volguĂ©s dar a menjar, que de tot lo dia passat e aquell, que passava migjorn, no havien menjat, car ells li ajudarien de tot lo que porien. E lo pastor haguĂ© compassiĂł dâells e dix-los que de sa misĂšria ell los faria part. E tocĂ son bestiar e portĂ âls al casal, e com hi foren, donĂ âls a menjar del que tenia. Com hagueren menjat, lo cavaller SpĂšrcius enterrogĂ son hoste que li volguĂ©s dir qui havia encantada aquesta illa, que paria tan bona e que axĂ fos desabitada.
E ell li dix que, per ço com li paria ell ésser home de bé, lo y volia tot recitar.
âSenyor, vĂłs deveu saber que antigament era prĂncep e senyor de aquesta illa del Lango e de Cretes YpocrĂ s, lo qual tenia una filla molt bellĂssima que Ă©s huy en dia en aquesta illa en forma de hun drach que tĂ© bĂ© VII colzes de lonch, car yo la he vista moltes vegades, e nomenaâs la Senyora de les Illes. E jau e habita en les voltes o coves de hun castell antich qui Ă©s en aquell puig que podeu veure de acĂ. E mostraâs dos o tres voltes en lâany e no fa mal ni dan a negĂș si donchs no li fan enuig. E fon mudada de forma âde una donzella noble e bella en aquella figura de drachâ per una encantaciĂł de una deessa qui havia nom Diana. E devia Ă©sser desencantada e tornaria en sa prĂČpia figura e en son stament quant trobaria hun cavaller tan animĂłs que la gosĂ s anar a besar en la boca. E una volta hi vench hun cavaller del Spital de Rodes, qui era hun valentĂssim cavaller, e dix que ell iria per besar-la. E pujĂ sobre hun cavall e anĂ al castell e entrĂ en la cova. E lo drach començà de levar la testa devers ell, e quant lo cavaller la vĂ©u axĂ orrible, començà a fogir e lo drach lo seguĂ, e lo cavall portĂ lo cavaller, mal son grat, sobre una roca e saltĂ en la mar, e axĂ lo cavaller fon perdut.
AprĂ©s se seguĂ que, passat algun temps, hun jove que res no sentia de aquesta ventura exĂ de una nau per deportar-se e, anant axĂ per la illa, se trobĂ a la porta de aquell castell, e entrant en la cova tant dedins fins que fon en una cambra, e aquĂ vĂ©u una donzella qui·s pentinava e stava mirant en lâespill. E ell vĂ©u molt tresor entorn dâella. Lo jove se pensĂ que fos qualque folla fembra o comuna qui stiguĂ©s aquĂ per fer bona companyia als hĂČmens qui passaven per aquĂ. StiguĂ© aquĂ tant fins que la donzella vĂ©u ombra del dit home e acostĂ âs devers ell e demanĂ -li quĂš volia. E ell respĂČs: Senyora, si a vĂłs era plasent, que·m volguĂ©sseu pendre per servidor. E la donzella li demanĂ si era cavaller e lo jove respĂČs que no. Donchs âdix la donzellaâ, si cavaller no sou, no podeu Ă©sser senyor de mi, mas tornau-ne a vostres companyons e feu-vos cavaller. E yo, demĂ de matĂ, starĂ© acĂ fora de la cova e irĂ©-us a lâencontre. E vĂłs veniu-me a besar en la boca e no tingau dubte negĂș, que yo no us farĂ© negun mal, jatsia que a vĂłs yo demostrarĂ© molt fera de veure, car yo sĂł tala com me veu, mas per encantaciĂł yo·m demostre drach. E si vĂłs me besau, vĂłs haureu tot aquest tresor e sereu mon marit e senyor de aquestes illes.
E axĂ lo jove se partĂ de la cova e anĂ -seân a sos companyons a la nau e fĂ©u-se cavaller. E aprĂ©s, lâendemĂ , ell anĂ allĂ hon era la donzella per besar-la. E com ell la vĂ©u exir de la cova de tan leja e spantosa figura, ell haguĂ© tan gran temor que fugĂ vers la nau e ella lo seguĂ fins a la mar. E quant ella vĂ©u que ell no tornava devers ella, començà a cridar grans crits com a una persona dolorosa e tornĂ -seân a son loch. E lo cavaller morĂ de continent. E aprĂ©s no y ha vengut cavaller algĂș que no morĂs tantost. Mas si y venia cavaller algĂș qui la gosĂ s besar, ell no morria, ans seria senyor de tota aquesta terra.
Com lo valentĂssim cavaller SpĂšrcius haguĂ© hoĂŻdes les rahons del vell, ell stiguĂ© hun poch pensant. AprĂ©s, dix al vell:
âDigau-me, bon home, ¿és ver lo que·m dieu?
RespĂČs lo vell:
âSenyor, no y poseu dubte negĂș, car yo us parle ab tota veritat, car tot açĂČ e lo mĂ©s del que us he recitat Ă©s stat en mon temps, e no us volria haver mentit per cosa en lo mĂłn.
En aquell punt, lo cavaller SpĂšrcius fon posat en gran pensament e no replicĂ mĂ©s al vell, mas dix entre si mateix que ell volia sperimentar aquesta ventura, car puix nostre Senyor lo havia fet venir allĂ no sens causa, e dâaltra part, se veĂża desesperat com se trobava en aquella illa deserta e no tenia manera deguna de tornar a Tirant, per quĂš preposĂ secretament, sens sentida de sos companyons, de ell anar tot sol a la cova hon era lo drach, perquĂš sos companyons no volguessen anar ab ell e desviar-lo ab rahons del seu prepĂČsit. E per ço com era cavaller de molt gran Ă nimo, delliberĂ de morir o de complir la ventura. E de açĂČ ell no fĂ©u deguna demostraciĂł a sos companyons ni al vell, mas pres informaciĂł certa devers qual part era lo castell a fi que no·l poguĂ©s errar. E axĂ, aquella nit ells reposaren en la casa del vell.
Aquella nit lo bon SpĂšrcius no dormĂ molt, e bon matĂ, ans del dia, ell se levĂ fengint a sos companyons que anava per scampar aygua e aquests no curaren dâell, sinĂł que·s tornaren a dormir. Com aquest fon fora del casal, pres hun bastĂł en la mĂ , que altres armes no tenia, e molt cuytadament ell fĂ©u la via del castell per ço com ell tenia dubte que si sos companyons se levaven que no·l vessen. E anĂ tant fins que fon al peu del castell. Era ja lo sol ben exit e lo dia clar e net e vĂ©u la boca de la cova. E aquĂ ell se agenollĂ ab grandĂssima devociĂł <pregant>178 a la inmensa bondat de nostre Senyor que, per la sua infinida misericĂČrdia e pietat, lo volguĂ©s guardar de tot mal e·l volguĂ©s liberar e donar Ă nimo que no tinguĂ©s temor del drach, perquĂš poguĂ©s traure aquella Ă nima de pena e fer-la venir a la sancta e vera fe cathĂČlica.
E com haguĂ© finida sa oraciĂł, ell se senyĂ e comanĂ âs a DĂ©u, e entrĂ dins la cova tant com la claror li durĂ . E aquĂ ell lançà hun gran crit perquĂš lo drach lo hoĂs. Com lo drach sentĂ la veu de lâhome, ixquĂ© ab molt gran brogit. Lo cavaller, qui sentĂ la gran remor que lo drach portava, haguĂ© grandĂssima temor e agenollĂ âs en terra dient moltes bones oracions. E com lo drach li fon de prop e ell lo vĂ©u de tan leja figura, stiguĂ© fora de si mateix e tancĂ los ulls per ço que la vista no li poguĂ© comportar de veure. E no·s moguĂ© poch ni molt, car en tal punt era que mĂ©s era mort que viu. E lo drach, que vĂ©u que lâome no·s movia, ans stava sperant, molt gentilment e suau se acostĂ a ell e besĂ âl en la boca, e lo cavaller cayguĂ© en terra smortit.
E lo drach de continent se tornĂ una bellĂssima donzella, qui·l pres en la sua falda e començà -li a fregar los polsos, e dix-li semblants paraules:
âCavaller virtuĂłs, no hajau temor de res e obriu los ulls e veureu quant bĂ© vos stĂ aparellat.
E lo cavaller SpĂšrcius stech per spay de una hora smortit e fora de tot recort. E la gentil dama, incessantment fregant-li los polsos e besant-lo per fer-lo retornar. AprĂ©s, passada la hora, ell cobrĂ lâesperit e obrĂ los ulls e vĂ©u la donzella de tan grandĂssima bellea que·l besava molt sovint. Pres molt gran sforç en si e dreçà âs. E ab sforçada veu dix paraules de semblant stil.