💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant350.gmi captured on 2024-02-05 at 10:59:36. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–La cosa que a nosaltres dĂłna de parer que ab gran dificultat se puga atĂ©nyer, Ă©s molt fĂ cil e laugera, e lo que a nosaltres se demostra quasi imposible de saber Ă©s clar e manifest, car donant la batalla subjugarem la ciutat hon hi stan los nostres cruels enemichs e, ab les nostres sangonoses, forts e cruels mans, darem primerament mort a aquell malvat rey e gran rebetle a Mafomet, lo rey Scariano, lo qual, oblidant-se la nostra secta bona, sancta e justa, ha presa la reprovada ley crestiana. E al seu gran capitĂ , qui d’armes tant sab, sia dada sentència, la qual a tots vos plĂ cia loar-la com sia molt justa segons lo seu merĂ©ixer, ço Ă©s, que ab vergues de ferre sia tant e tan longament batut fins que ab la boqua bese la terra generosa de la nostra provĂncia.
Aprés se girà devers la ciutat e dix semblants paraules:
–¡O, ciutat tirantina, del teu bé restaràs deserta, car ara hauran fi tots los teus plaers! ¡E tu stàs inflada per supèrbia! ¡Considera bé los teus greus dans que en aquesta jornada aparellats t’estan!
Lavors tots, ab sforçat à nimo de cavalleria, anaren devers la ciutat e, ab gran força e ardiment, donaren la batalla fort cruel e aspra, e tan vigorosa que paria que ixquessen dels inferns. E Tirant, dubtant lo que seguir-se’n poguera, stava tostemps molt en punt e, vehent venir la gran morisma, ordenà ses batalles, e la ciutat que restàs ben fornida.
La reyna ab totes les altres dones pujaren a cavall e posaren-se en orde, axà com acostumat havien. La batalla començà , prenent lo rey Scariano la davantguarda. E ferà com a virtuós cavaller, no havent pietat de negú qui davant li vingués e, tantes armes féu, dexant tots los seus atràs e posant-se en la major pressa dels enemichs, en tant que ell se trobà a soles, e mataren-li lo cavall e caygué en terra, e pres-se a dir esta devota oració:
–¡O, humil verge, mare de DĂ©u JesĂşs, lo qual portist en lo tabernacle de castedat! ¡Sens dolor ne mĂ cula lo parĂs! A tu me recoman, qui est advocada dels peccadors, que vulles pregar lo teu gloriĂłs Fill que·m tinga en la sua guarda e protecciĂł, car yo l’ame e desige servir com a cathòlich crestiĂ . ¡O, DĂ©u clement e piadĂłs, hages mercĂ© de nosaltres, qui ab voluntat pura havem rebut lo sant babtisme, perquè·t pugam servir en aumentar la sancta fe cathòlica, car tu, senyor misericordiĂłs, veus bĂ© en quin perill stĂ aquesta pobra de crestiandat!
En açò, lo senyor d’Agramunt e AlmedĂxer, ab molts altres, combatien prop de allĂ hon lo rey era e veren acostar una squadra de gent ab una bandera blava hon hi havia pintat hun exam de abelles totes d’or, e tots feĂżen gran sforç de matar lo rey Scariano. Com aquells veren tanta gent d’armes acostar hagueren dubte no fos lo capitĂ . Senyalaren en aquella part e socorregueren-lo molt maravellosament. E si per ells no fos stat socorregut, mort era lo rey. E lo cavaller AlmedĂxer fĂ©u actes singulars aquell dia, que ab la lança a hun moro passĂ la cuyraça e mort lo mès per terra. E aprĂ©s ferĂ lo segon, lo terç, lo quart, lo cinquĂ©, e fĂ©u d’ells lo que havia fet del primer.
E Tirant, qui combatia a l’altra part del camp, vench-li hun servidor del rey e, ab grans crits, li dix:
–¡O, capità senyor! ¿Per què no vas ajudar al teu singular amich, al rey Scariano, que de tot en tot los moros li volen tolre la vida?
E Tirant, sens pus hoyr, pres de la sua gent e tirà envers aquella part e trobà lo rey a peu, que no·l lexaven pujar a cavall. E Tirant ab los seus ferà en la major pressa de la gent e feren caure molta gent per terra, e trista era la mare qui son fill allà tenia.
AplegĂ altra bandera vermella —d’à guiles era pintada—, ab sexanta mĂlia hòmens d’armes. Lavors, lo capitĂ fĂ©u exir tota la gent d’armes que ell havia ordenat, qui staven al portal de la ciutat ab manament que no ixquessen fins a tant que ell ho manĂ s. Admirable batalla fon aquesta e molt dolorosa. Lo rey de TremicĂ©n vench a l’encontre de hun cavaller molt valentĂssim e virtuĂłs en tots sos fets e combaté’s ab aquest per bon spay. E lo rey de Pèrcia, qui·ls vĂ©u axĂ valentment combatre, cuytĂ per ajudar al rey de TremicĂ©n. Lo combat fon tan infortunat que lo cavaller li mès la punta de la spasa per l’ull squerre. Aquest cavaller qui fĂ©u aquest colp se nomenava Melchisedech. E ab la gran dolor que lo rey tenia e turbaciĂł, cayguĂ© en terra.
Pres-se a dir:
–¡O, rey de TremicĂ©n, tu qui pensaves senyorejar per supèrbia tot lo mĂłn! ¡No s’és seguit segons la tua voluntat, mas segons la voluntat de DĂ©u! ¡E bĂ© m’à costat la mia ignocència, o trist de mi! ÂżE fon jamĂ©s prĂncep tan desaventurat com yo, qui·s ves tantes dolors venir ensemps, que he vist perdre pare e fill e germĂ , e dels meus cavallers una gran quantitat qui no Ă©s de nomenar? E sĂł vengut en tan gran abatiment que sĂł fora de tota sperança, que no trobe negĂş qui ajudar-me vulla.
Aquesta batalla fon tan cruel e sangonosa que durĂ del matĂ fins a la nit scura, e la fosca los fĂ©u departir. L’endemĂ per lo matĂ regonegueren lo camp e trobaren trenta-cinch mĂlia e setanta-dos hòmens jaure en lo camp, los demĂ©s morts, per ço com hi haguĂ© molts crestians qui no pogueren morir fins que foren confessats e·s recomanaren a nostre senyor Jesucrist, e los moros se recomanaren a Mafomet.
Admirable fon aquell dia la paciència de Tirant, que, en la major fuyta que los moros feÿen, manà als seus de pietat que no·ls seguissen, sinó que·ls lexassen tornar a les lurs desijades tendes.
Vehent los moros que cascun dia los lurs mals aumentaven e perdien molta gent, los reys tingueren consell e delliberaren que demanassen treves de trenta dies. E tramesa lur embaxada, a Tirant no li pareguĂ© que u deguessen atorgar, emperò lo rey Scariano ab lo senyor d’Agramunt, AlmedĂxer e Melchisedech, tots quatre fermaren les treves per ço com hi havia molta gent nafrada. Fermades les treves, anaven les dones per lo camp replegant los cossos morts dels crestians perquè·ls poguessen soterrar en magnĂfiques sepultures. Lo rey de TremicĂ©n, qui açò vĂ©u de les tendes hon stava, dix:
–¿E què fan allà aquelles fembres entre la gran multitut dels hòmens? Car no deu ésser observada la costuma antiga, sinó que ab violència deuen ésser tractades sens pietat.
Delliberaren los moros una nit de partir ans de les treves e passaren envers les grans muntanyes de Feç per tal que allĂ·s poguessen mantenir contra los crestians. E replegaren tot lo lur camp e, a hora incogitada, quasi a la mija nit, ells tiraren son camĂ.
Lo dia segĂĽent bon matĂ, les guardes cuytadament vengueren a tocar a les portes de la ciutat, notificant al capitĂ com los moros ab gran cuyta partien. Com Tirant ho sabĂ©, fĂ©u prestament tota la gent armar. Com lo dia fon clar e les tenebres de la nit foren passades, los crestians cavalcaren e seguiren los moros. Los corredors qui primer anaven atengueren gran part del carruatge, hon foren morts alguns moros. Los fugitius reys trameteren missatgers al capitĂ volguĂ©s fer smena dels moros que havien morts e de la roba que se n’havien portada, com ells tinguessen bona pau e treva fins terme de trenta dies. E si fer no u volien, reclamarien a Mafomet, aprĂ©s trametrien per totes les corts dels grans senyors, hon eren emperadors, reys, comtes e marquesos, e aquĂ publicarien la gran maldat e fe rompuda del rey Scariano e de Tirant lo Blanch, capitĂ major dels crestians.
Com Tirant hagué hoÿda l’ambaxada, pensà en la promesa fe que fet havien. Per no posar la honor sua en disputa, era molt content de servar les dites treves, per bé que s’i poguessen fer rahons de una part e d’altra, per ço com ells, cautelosament e hora incogitada se eren partits del camp, les treves no devien haver loch. Tirant volgué fer smena de tot lo qui·ls era stat levat, e més, féu smena dels hòmens morts, car, de cascun de quants aquella jornada morts havien, fossen posats en libertat deu moros catius. Lavors los moros foren molt contents de Tirant, dient que era lo millor crestià e més justificat e verdader que en tot lo món se trobà s, com ell fes obres de pietat, car les coses de mal principi tart o nunca poden finir bé.
De continent los moros se partiren e travessaren totes les aspres muntanyes. Com Tirant véu que havien passats los ports, ell se mès a conquistar tots aquells regnes e terres qui deçà los ports eren. Aprés, passats grans dies, parlà lo senyor d’Agramunt al capità e dix-li:
–Senyor, a mi par que seria expedient, per donar fi prestament en aquesta conquesta, que yo passĂ s dellĂ los ports per conquistar moltes viles, castells e ciutats que y ha. AprĂ©s que la senyoria vostra haja subjugats aquests regnes, passarĂeu en aquella terra, e ab poch treball porĂeu senyorejar tota la Barberia.
A Tirant li fon plasent lo que·l senyor d’Agramunt li havia dit e comunicĂ -u ab lo rey Scariano, e foren d’acort que prestament partir deguĂ©s. E partĂ ab X mĂlia cavalls molt bĂ© en orde, e XVIII mĂlia hòmens a peu. E com haguĂ© passats los ports sabĂ© com los reys se eren departits e cascĂş se n’era tornat en sa terra. Lo senyor d’Agramunt, com vĂ©u que tan poca gent d’armes havia en aquella terra, mès-se a conquistar aquella e subjugĂ moltes ciutats, viles e castells, los huns per força, los altres per grat. PoderĂłs e de gran Ă nimo era aquest cavaller, e los crestians qui ab ell eren havien pres molt gran Ă nimo e ferocitat per ço que fos mĂ©s gloriosa la fama d’ells quant vendria a notĂcia de Tirant e en aument de glòria de lur fidelĂssim capitĂ .
E anant axĂ conquistant, pervengueren prop de una ciutat qui·s nomenava MontĂ gata, la qual era de la filla del rey de BelamerĂn —e aquest rey era mort en lo principi de la guerra, e l’esposat d’ella. E com los de la ciutat saberen tenir los crestians tan prop, tingueren lur consell. E lo que delliberaren fon que trameteren les claus al senyor d’Agramunt, de la ciutat. E aquell ab molt gran benignitat les pres e atorgà ’ls tot quant saberen demanar. E com foren prop de la ciutat, los qui la regien penediren-se e delliberaren ans morir que donar-se.
Vehent-se axà burlat lo senyor d’Agramunt, posà lo siti a cascuna part de la ciutat. Hun dia delliberà de donar lo combat. E fon tan brau e tan aspre que més no poguera ésser. E acostant-se lo senyor d’Agramunt envers la muralla, tiraren-li ab una ballesta de passa e feriren-lo en la boqua, que li ixqué lo passador a l’altra part. Com la gent sua lo veren tan lejament nafrat e jaure en terra, tots se pensaren que mort lo haguessen. Posaren-lo en hun pavés e portaren-lo a la sua tenda, e per aquell dia lexaren-se de combatre. Lavors, los senyor d’Agramunt votà a Déu e als sancts apòstols que, per l’engan que fet li havien e per la molta dolor que sentia de la nafra, de no partir-se jamés de allà fins a tant la ciutat fos presa e tots passassen, hòmens com dones, grans e pochs, vells e jóvens, per la sua spasa. E prestament tramés a Tirant a suplicar que de continent li trametés la sua artelleria major.
E Tirant, sabuda tal nova, que son cosĂn germĂ era tan malament nafrat, fĂ©u partir tota la artelleria. Y ell ab tota la gent, per ses jornades, arribĂ en aquella ciutat. E ans que descavalcĂ s, manĂ que donassen lo combat a la ciutat. E fon tan fort e tan aspre que prengueren una gran torre, qui era mesquita, la qual stava molt pegada ab la muralla de la ciutat.
La nit sobrevench e Tirant manĂ tota la gent cessĂ s per aquella nit. E per lo matĂ los moros ordenaren que fos tramĂ©s a dir al capitĂ , de part de la senyora e de tot lo poble, per los mĂ©s honrats hòmens de la ciutat, com ells se darien ab condiciĂł los lexassen viure en sa ley, e li darien tots anys trenta mĂlia corones d’or e tots los presoners que ells tenien. E Tirant respòs que per lo defalt que ells havien fet a son cosĂn germĂ , anassen a ell, e lo que ell faria hauria per fet.
Com los moros foren davant lo senyor d’Agramunt, per moltes suplicacions que li fessen, jamés consentir volgué en res. Lavors lo poble delliberà de trametre-y la senyora ab moltes donzelles per veure si porien res acabar ab ell, car prechs de donzelles moltes vegades han loch.
AcĂ fa lo libre hun incident per narrar los fets de Plaerdemavida.