đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant345.gmi captured on 2024-02-05 at 10:59:22. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCXXXXIIII

COM DECLARÀ LO REY D’ÀFRICA SA INTENCIÓ

–Si de fe mon dir no fretura, haurĂ s a creure, rey de TĂșniç, com cent passions de nova manera tenen la mia Ă nima e lo cors turmentat, e no ignore lo perill de la mort. Mas per lo teu clar entendre deman a tots mercĂ© que les mies rahons sien acullides axĂ­ com a persona qui ha perdut son germĂ  en batalla e desige infinidament venjança, confiant en les mies prĂČpies mans de atĂ©nyer aquella glĂČria, que los meus ulls, havent vista de aquell famĂłs capitĂ , que matar-lo puga. La deliberaciĂł de tan penada vida Ă©s voler-me socĂłrrer: no ab pas temerĂłs ne tart y vullau atĂ©nyer E deus dexar de tots dubtes qui en ofensa de tots aquests reys sia, car de aquell dia ençà que yo·l perdĂ­, dolor inestimable ha compreses totes mes forçes, que·m fa seguir la sua ensenya del meu amat germĂ . E lo plaer meu Ă©s no remetre res a la benaventurança de aquest mĂłn, mas a la fortuna, enemiga de mos delits, crehent lo que yo dich Ă©s lo millor, car morint Ă©s reviure en gloriosa fama.

E no dix pus, sinĂł que ferĂ­ lo cavall dels sperons e posà’s en la pressa de la gent ab gran fĂșria. E fon sort que s’encontrĂ  ab lo marquĂ©s de Luçana e tan bravament l’encontrĂ  que a ell y al cavall mĂšs per terra; e de continent lo hagueren mort, sinĂł per lo senyor d’Agramunt, que prestament lo socorreguĂ© ab los altres. E lo qui portava la bandera dels crestians entrĂ  mĂ©s avant, envers aquella part, e feriren en la major pressa dels enemichs. Lavors poguĂ©reu ben veure los pus bells fets d’armes que en una gran part del mĂłn sien stats fets ne vists E certament ells se mostraren, los moros, en aquell cars, molt admirables cavallers, e cridaven tostemps lo nom de Mafomet. E·n aquell cars molts cavalls vĂ©reu anar per lo camp sens senyor, e molts cavallers per terra, morts e nafrats.

La batalla durĂ  fins passat lo migdia e dos hores aprĂ©s, car no·s podia conĂ©xer quals havien lo pijor o lo millor. E sostenint-se axĂ­ la batalla, lo rey de TĂșniç portava a Mafomet sobre lo bacinet, tot d’or, e conech a Tirant en la sobrevesta que portava, ab steles per devisa, e dix als altres reys:

–¿Voleu que siam del camp vencedors? Cuytem devers aquell qui tant de armes fa e donem-li mort, e seran tots aquests crestians nostres catius.

E de continent feren la via sua. Ab arnesos molt luents e richs guarniments, tots los reys justats vengueren sobre Tirant e, com ell los se vĂ©u prop, ferĂ­ com a leĂł enrabiat enmig de tots. E encara no havia rompuda la lança e encontrĂ  lo rey de la Tana per mig dels pits, ab tal força que l’arnĂ©s no li valguĂ© res e lançà’l mort per terra. AprĂ©s encontrĂ  al rey de TĂșniç e passĂ -li lo braç e derrocà’l del cavall, e com ell se vĂ©u en terra dix:

–¡O, rey d’Àfriqua! ¡Prou me costa la tua follia, car yo veig que huy serà lo dia que perdrem la batalla e la vida ensemps, e aquells qui stan segurs a tots nos daran la mort!

AllĂ­ atĂ©s lo rey Scariano ab lo marquĂ©s e AlmedĂ­xer, qui animosament se combatien. E tant feren per lur virtut que, per força, se’n portaren dins la ciutat al rey de TĂșniç axĂ­ nafrat com stava. E Tirant dexĂ  la lança a malgrat seu, car los enemichs la y levaren, volguĂ©s o no. E lavors mĂšs mans a la petita acha que·n l’arçó de la cela portava e donĂ  a hun moro enmig del cap de tall, que fins als pits lo fenĂ©. No crech jamĂ©s pus bell colp haguessen fet los magnĂ nims cavallers passats, ço Ă©s, Èrcules ni Anxil·les, TrĂČyol, Èctor ni lo bon Paris, SamsĂł ni Judes Machabeu, Galvany, Lansolot ni Tristany, ni l’ardit Teseu.

Com los moros açĂČ veren, tal colp donar, tots stigueren admirats e veren-se ab les lançes rompudes: tots se voltaren, e sonaren hun corn e tots los moros se dexaren de batallar. E retraent-se, pujaren-se’n en un mont. E los crestians los dexaren de bon grat anar, perquĂš tenien desig de repĂČs, perĂČ encara, ab tot lo cansament, los seguiren fins que foren pujats en lo mont. E açĂČ feren per mostrar mĂ©s clara la victĂČria. E certament Tirant, desijĂłs de honor, lla hon veĂża lo major perill, allà·s metia, que no la lexava perdre.

Com los moros foren en lo mont, los crestians se’n tornaren dins la ciutat, e tot lo poble, axĂ­ hĂČmens com dones, deĂżen a Tirant:

–Vixqua lo benaventurat cavaller Tirant E beneyt fon lo dia que ell naxquĂ© e beneyta fon la hora que tu entrist en aquesta terra, e beneyt fon aquell dia que tu·ns donist lo sant babtisme E a DĂ©u fos plasent que tu fosses senyor de tot lo poble morisch.

E ab grandĂ­ssima festa e alegria lo pujaren al castell. E trobĂ  lo rey de Tuniç, que l’havien curat de les nafres que tenia, e vĂ©u entrar a la reyna e a totes les dones a cavall, ab les adzembles e jumentes, e ab les carabaces al cap e cubertes de lançols. Vench en punt lo rey de TĂșniç de voler-se desesperar, com sabĂ© l’engan que Tirant fet los havia, e ab les mans se desfĂ©u totes les benes de les nafres e jamĂ©s consentĂ­ lo tornassen a curar, ans axĂ­ se lexĂ  morir. Mas ans que morĂ­s, fĂ©u principi a semblant lamentaciĂł.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior