đŸ Archived View for espotiesfa.ddns.net âș tirant âș tirant316.gmi captured on 2024-02-05 at 10:57:42. Gemini links have been rewritten to link to archived content
âŹ ïž Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
âDura cosa e cruel Ă©s a mi hoyr paraules de consolaciĂł, car tants e tals sĂłn los mals que la trista vida mia ha aconseguits, que no tinch jamĂ©s sperança dâesdevenidora alegria, car la mia adolorida Ă nima no troba repĂČs sinĂł ab scampament de lĂ gremes, e per ço ab strema amargor te parlarĂ©, car la mia simplicitat merita major fe que la tua no Ă©s. E si les mies lamentacions merexen algun bĂ©, creure pots sens altra ocasiĂł que la abundĂ ncia de tan gran scampament de lĂ gremes que los meus ulls lansen nit e dia, que de dolreâm tinch molt gran rahĂł. E sĂ© que a la tua amor e a la dĂšbita pietat en una hora satisfer poguĂ©s. Donchs, puix me has tant ofesa, suplich-te no·m vulles mĂ©s ofendre en tolreâm lo major delit que en aquest cars yo puch attĂ©nyer, ço Ă©s, de lamentar per la dolorosa e cruel mort de aquell tan virtuĂłs rey qui solia Ă©sser de TremicĂ©n, pare meu, la mort del qual tĂ© tant turmentada la mia Ă nima. E les mies penes se aleujaran quant, acabades de destil·lar les mies adolorides lĂ gremes, en loch de aquelles los meus ulls ploren gotes de sanch.
E reputaria a mi per santa si podia imitar aquella Adriana o a Fedra, SĂpile o Ănone, qui per donar fi a lurs penes se mataren. E açĂČ seria la major ofensa que yo·t poria fer, que venjaria la mort del meu pare. E encara que la mia dolor sia molt major que de totes les altres dones, no cur de manifestar-la, car prou me basta yo·m sia certa, car en lo mĂłn no poria restar per exemple, tantes nâi ha hagudes de malfadades e adolorides Donchs, trista de mi, de molta dolor stich abrasada e no sĂ© ab quin ferro puxa dar fi a la mia alegria, car, si pensĂ s que per açĂČ lo meu pare tinguĂ©s de resuscitar, ja fĂłra fet. ÂĄO, trists jermans, qui sou stats compresos de la dura mort! Los quals en les mies adversitats sou entrats en los ulls de mi, trista, e per vosaltres sens amor sĂł tractada. Als excel·lents e animosos reys e prĂnceps e als humils e devots servents de amor e<n>drece157 mes lamentacions, com a persona irada e fora de tot bon prepĂČsit de bĂ© obrar, car a mi sola no aminva la dolor, ans me aumenta cascun dia, car passe la tenebrosa nit incessantment ab dolorosos suspirs, car, per la humana generaciĂł temerosa de la mort, me costreny que, vulla o no, necessĂ riament he enseguir la tua voluntat, car la potĂšncia femenil no pot resistir a les tues forces, majorment per yo Ă©sser sotsmesa ab violĂšncia en ton poder, car bé·s pertany per humanitat al rey haver compassiĂł dels miserables e la pietat humana Ă©s plasent a Deu e al mĂłn.
E de allĂ·s partĂ la adolorida reyna, entrant-seân en una cambra destil·lant dels seus ulls vives lĂ gremes e adolorits sospirs.
AprĂ©s que lâalbanĂ©s haguĂ© fet son present, mostrĂ al rey los diners que tenia e dix-li:
âSenyor, mire la senyoria tua aquests diners que he levats per força a hun home dels enemichs. E si yo y vaig sovint ne portarĂ© moltes coses, car yo tinch hun parent meu ben acostat qui stĂ en servey de aquest malvat de capitĂ e, tot quant sâi fa, mâo diu tot en secret. E ara, senyor, me ha dit, perquĂš la senyoria tua sia avisada, com fa pastar molt pa e provesiĂł de moltes vitualles per venir acĂ. Teniu temps per a proveyr si·l porĂ s desbaratar e rompreâl, car en la guerra totes coses de astĂșcia aprofiten molt als hĂČmens guerrers, majorment a tu, qui est rey tan poderĂłs. E si est astuciĂłs en la guerra, bastes a Ă©sser senyor del mĂłn e ab lo teu fort braç, conquistar aquell.
Lo rey pres molt gran plaer en les rahons de lâalbanĂ©s e dix:
âAra veurĂ© yo ton parent si tâĂ dita veritat.
E al tercer dia Tirant arribĂ e aleujĂ âs en lo loch hon acostumava les altres voltes. Lo rey donĂ gran fe en les paraules de lâalbanĂ©s e lo rey volguĂ© que fos lâalbanĂ©s una de les principals guaytes del castell, e donĂ -li per companyia VI hĂČmens fidelĂssims e de lonch temps servidors dâell. E com aquest albanĂ©s venia la tanda de la sua guayta, havia comprades algunes lepolies e convidava a tots aquells qui eren de la sua guayta a menjar e a beure. E venia-li la sua tanda de V en V dies.
Tirant seân tornĂ passats III dies que·s fon aturat e tractaven contĂnuament de concĂČrdia ab lo rey. E Tirant alargava tostemps la concĂČrdia tant com podia. AçĂČ durĂ bĂ© dos mesos, e Tirant contĂnuament anant e venint, e quasi ja no feĂże mal a negĂș. E lo rey feĂża anar molt sovint lâalbanĂ©s al camp de Tirant, per ço que portĂ s fruytes e confits per a la reyna. E hun dia portĂ una adzembla carregada de vi e una spasa plena de sanch. Com fon davant lo rey, dix-li:
âSenyor, yo sabĂ que·l capitĂ feĂża portar molt vi per fornir la ciutat e, sabent açĂČ, sĂł exit al camĂ. E hun adzembler era restat mĂ©s atrĂ s dels altres. He-li dat ab una pedra per los costats que·l metĂ per terra. AprĂ©s, ab aquest bastĂł li donĂ tantes bastonades que·l lexĂ per mort. LevĂ-li aquesta spasa e lâadzembla, qui era carregada del mĂ©s singular vi que yo grans dies haja vist. Per quÚ·t suplich, senyor, que·m vulles dar licĂšncia que puga parar taverna acĂ. E com aquest serĂ acabat, yo·n furtarĂ© ho·n comprarĂ© mĂ©s. E tot dan, mal e desonor que fer-los puga, yo u farĂ©.
Lo rey fon molt content. E vĂ©reu cascun dia venir a beure molts moros. E cascuna nit que lâalbanĂ©s feĂża la guayta, seân pujava alt en la torre hun gran barral de vi e dava molt bĂ© a beure a tots sos companyons. E tots los moros prenien gran plaer de fer ab ell companyia.
Com Tirant haguĂ© praticat moltes voltes ab lo rey Scariano e ab los seus, e anar e tornar molt sovint ab tota la gent dâarmes, e fon ben cert e vĂ©u per speriĂšncia la gran fe que lo rey Scariano dava a lâalbanĂ©s, Tirant fĂ©u fer una capça redona de ferro ab forats poquets entorn e, venguda la nit que la traciĂł se devia fer, que era la tanda que lâalbanĂ©s devia guaytar, posĂ brases enceses de carbĂł dins la capça e per los petits forats y entrava vent, que no·s podia apagar lo foch, e posĂ la capça en hun tros de cuyro enbolicada, posĂ -laâs als pits. Com foren a la torre del SperĂł per fer la guayta e sos companyons staven bevent, lâalbanĂ©s amagĂ la capça dins hun forat perquĂš lo foch no sâapagĂ s. E tenien allĂ huns grans tabals e, bevent e sonant, stigueren quasi fins a la mijanit. E en lo vi havien de singulars licors posades per fer dormir, segons se pertanyia. Les guaytes se adormiren ab lo delitĂłs beure, en tal punt que jamĂ©s se despertaren. Com lâalbanĂ©s vĂ©u que lo sobreguayta era ja passat e les guardes dormien, pres la capça del foch e, ab una capa que vestia, amagĂ la lum. E pres una palleta e encĂ©s-la, e posĂ -la per hun forat de la paret que mirava devers lo camp. E açĂČ fĂ©u tres vegades.
E Tirant prestament coneguĂ© lo senyal que entre ells era stat amprĂ©s e prestament se partĂ del camp ab molt poca gent. E tota lâaltra gent restĂ armada e en orde per a quant serien demanats, e lo Capdillo per capitĂ dâells. E per la molta aygua que y havia, fon forçat a Tirant e als seus de passar prop de un altra torre. E lâalbanĂ©s feĂża molt gran remor dels tabals e fon gran sort, com passĂ Tirant prop de la torre, que no foren sentits com ells foren prop. E los de la guayta cridaven e deĂżen: Bona guayta, bona ells passejaven ferm e cuytaven X o XII passos e, com ells callaven, ells sâaturaven. E axĂ u feren fins que hagueren passada la torre e foren plegats a la torre del SperĂł. E Tirant fĂ©u detenir la gent e tot sol acostĂ âs al peu de la torre e trobĂ una corda prima que lâalbanĂ©s lansada havia. E lâaltre cap de la corda se havia ligada a la cama per ço que si per cars de mala sort se adormia, que tirant la corda se despertĂ s. PerĂČ ell jamĂ©s se dexĂ de tocar los tabals e, scassament ell sentĂ menejar la corda, que fon prestament a vora de la torre e tirĂ la corda que pujava una scala de cordes e ligĂ -la molt fort en la muralla, e aprĂ©s ne ligĂ altra. Tirant pujĂ primer e vĂ©u aquells que dormien. Dix a lâalbanĂ©s:
âÂżQuĂš farem de aquests hĂČmens?
âSenyor-respĂČs ell, dexau-los star, que no stĂ en lur poder de fer negun dan.
Ab tot açĂČ Tirant ho volguĂ© veure e trobĂ âls a tots VI degollats e plens de sanch. E vist açĂČ, pujĂ la gent, e acomanaren los tabals a hu dels qui eren pujats e forniren molt bĂ© de gent la torre. E los que pujaren foren CLX.
Lavors lâalbanĂ©s posĂ âs primer e devallaren a la cambra de lâalcayt. Com lâalcayt vĂ©u tanta gent, levĂ âs tot nuu e pres una spasa en la mĂ e fĂ©u una poca de defensiĂł. Tirant, ab una visarma, li donĂ sobre lo cap, que lo y partĂ en dues parts, que lo cervell ne anĂ per terra. La muller se pres a cridar.
LâalbanĂ©s, qui·s trobĂ mĂ©s prop, fĂ©u dâella lo que Tirant havia fet de son marit. AprĂ©s anaren per lo castell posant los forrellats en les portes de les cambres, e tanta era la remor dels tabals que negĂș no sentia res.
Pujaren alt per les torres e pensaven-se, los qui feĂżen la guayta, que aquells eren de la sobreguayta e no·ls deĂżen res. E com los eren prop, lansaven-los de les menes del castell avall. E la hu de aquests cayguĂ© de la barbacana e donĂ en lâaygua del vall e estalviĂ âs, que mĂ©s fon la temor que lo mal que·s fĂ©u, e prestament fon levat, e posĂ grans crits per la vila e tothom se levĂ . La nova anĂ per la vila, e per lo castell encara no u sabien, sinĂł per hun home que stava en les mĂ©s baxes cases e pexcava. SentĂ donar aquell gran colp, obrĂ les portes de la sua cambra e sentĂ molta gent dins lo castell, pres-se a cridar molt grans crits e fon forçat que u sentissen per tot lo castell. E com volien exir de les cambres, les trobaven tancades. Lo rey, que dormia dins la torre maestra, fĂ©u-se allĂ fort ab la reyna e ab una cambrera.
E vengut lo dia, posaren moltes banderes per totes les torres del castell, e feren molt grans alimares e alegries. E tots los forasters qui dins la vila eren, la desempararen e fogiren. Lo Capdillo, qui vĂ©u lo castell pres e los altres qui fogien, donĂ aprĂ©s dâells e apresonĂ ân molts. E com tornĂ , aleujaren molta gent dins la vila, e lâaltra en la barbacana e per los orts, prop de la vila. AprĂ©s lo Capdillo pujĂ alt al castell e vĂ©u que negĂș dels seus mort ni nafrat no y havia. Fon lo mĂ©s admirat home del mĂłn e creĂża que Tirant la sua natura mĂ©s se mostrava angĂšlica que humana, que neguna cosa que volguĂ©s fer no li era impossible. E ab stil de semblants paraules fĂ©u principi a hun tal parlar.