đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant316.gmi captured on 2024-02-05 at 10:57:42. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCXV

RESPOSTA QUE FA LA REYNA AL REY SCARIANO EN STIL DE LAMENTACIÓ

–Dura cosa e cruel Ă©s a mi hoyr paraules de consolaciĂł, car tants e tals sĂłn los mals que la trista vida mia ha aconseguits, que no tinch jamĂ©s sperança d’esdevenidora alegria, car la mia adolorida Ă nima no troba repĂČs sinĂł ab scampament de lĂ gremes, e per ço ab strema amargor te parlarĂ©, car la mia simplicitat merita major fe que la tua no Ă©s. E si les mies lamentacions merexen algun bĂ©, creure pots sens altra ocasiĂł que la abundĂ ncia de tan gran scampament de lĂ gremes que los meus ulls lansen nit e dia, que de dolre’m tinch molt gran rahĂł. E sĂ© que a la tua amor e a la dĂšbita pietat en una hora satisfer poguĂ©s. Donchs, puix me has tant ofesa, suplich-te no·m vulles mĂ©s ofendre en tolre’m lo major delit que en aquest cars yo puch attĂ©nyer, ço Ă©s, de lamentar per la dolorosa e cruel mort de aquell tan virtuĂłs rey qui solia Ă©sser de TremicĂ©n, pare meu, la mort del qual tĂ© tant turmentada la mia Ă nima. E les mies penes se aleujaran quant, acabades de destil·lar les mies adolorides lĂ gremes, en loch de aquelles los meus ulls ploren gotes de sanch.

E reputaria a mi per santa si podia imitar aquella Adriana o a Fedra, SĂ­pile o Ènone, qui per donar fi a lurs penes se mataren. E açĂČ seria la major ofensa que yo·t poria fer, que venjaria la mort del meu pare. E encara que la mia dolor sia molt major que de totes les altres dones, no cur de manifestar-la, car prou me basta yo·m sia certa, car en lo mĂłn no poria restar per exemple, tantes n’i ha hagudes de malfadades e adolorides Donchs, trista de mi, de molta dolor stich abrasada e no sĂ© ab quin ferro puxa dar fi a la mia alegria, car, si pensĂ s que per açĂČ lo meu pare tinguĂ©s de resuscitar, ja fĂłra fet. ÂĄO, trists jermans, qui sou stats compresos de la dura mort! Los quals en les mies adversitats sou entrats en los ulls de mi, trista, e per vosaltres sens amor sĂł tractada. Als excel·lents e animosos reys e prĂ­nceps e als humils e devots servents de amor e<n>drece157 mes lamentacions, com a persona irada e fora de tot bon prepĂČsit de bĂ© obrar, car a mi sola no aminva la dolor, ans me aumenta cascun dia, car passe la tenebrosa nit incessantment ab dolorosos suspirs, car, per la humana generaciĂł temerosa de la mort, me costreny que, vulla o no, necessĂ riament he enseguir la tua voluntat, car la potĂšncia femenil no pot resistir a les tues forces, majorment per yo Ă©sser sotsmesa ab violĂšncia en ton poder, car bé·s pertany per humanitat al rey haver compassiĂł dels miserables e la pietat humana Ă©s plasent a Deu e al mĂłn.

E de allí·s partĂ­ la adolorida reyna, entrant-se’n en una cambra destil·lant dels seus ulls vives lĂ gremes e adolorits sospirs.

AprĂ©s que l’albanĂ©s haguĂ© fet son present, mostrĂ  al rey los diners que tenia e dix-li:

–Senyor, mire la senyoria tua aquests diners que he levats per força a hun home dels enemichs. E si yo y vaig sovint ne portarĂ© moltes coses, car yo tinch hun parent meu ben acostat qui stĂ  en servey de aquest malvat de capitĂ  e, tot quant s’i fa, m’o diu tot en secret. E ara, senyor, me ha dit, perquĂš la senyoria tua sia avisada, com fa pastar molt pa e provesiĂł de moltes vitualles per venir acĂ­. Teniu temps per a proveyr si·l porĂ s desbaratar e rompre’l, car en la guerra totes coses de astĂșcia aprofiten molt als hĂČmens guerrers, majorment a tu, qui est rey tan poderĂłs. E si est astuciĂłs en la guerra, bastes a Ă©sser senyor del mĂłn e ab lo teu fort braç, conquistar aquell.

Lo rey pres molt gran plaer en les rahons de l’albanĂ©s e dix:

–Ara veurĂ© yo ton parent si t’à dita veritat.

E al tercer dia Tirant arribĂ  e aleujà’s en lo loch hon acostumava les altres voltes. Lo rey donĂ  gran fe en les paraules de l’albanĂ©s e lo rey volguĂ© que fos l’albanĂ©s una de les principals guaytes del castell, e donĂ -li per companyia VI hĂČmens fidelĂ­ssims e de lonch temps servidors d’ell. E com aquest albanĂ©s venia la tanda de la sua guayta, havia comprades algunes lepolies e convidava a tots aquells qui eren de la sua guayta a menjar e a beure. E venia-li la sua tanda de V en V dies.

Tirant se’n tornĂ  passats III dies que·s fon aturat e tractaven contĂ­nuament de concĂČrdia ab lo rey. E Tirant alargava tostemps la concĂČrdia tant com podia. AçĂČ durĂ  bĂ© dos mesos, e Tirant contĂ­nuament anant e venint, e quasi ja no feĂże mal a negĂș. E lo rey feĂża anar molt sovint l’albanĂ©s al camp de Tirant, per ço que portĂ s fruytes e confits per a la reyna. E hun dia portĂ  una adzembla carregada de vi e una spasa plena de sanch. Com fon davant lo rey, dix-li:

–Senyor, yo sabĂ­ que·l capitĂ  feĂża portar molt vi per fornir la ciutat e, sabent açĂČ, sĂł exit al camĂ­. E hun adzembler era restat mĂ©s atrĂ s dels altres. He-li dat ab una pedra per los costats que·l metĂ­ per terra. AprĂ©s, ab aquest bastĂł li donĂ­ tantes bastonades que·l lexĂ­ per mort. LevĂ­-li aquesta spasa e l’adzembla, qui era carregada del mĂ©s singular vi que yo grans dies haja vist. Per quÚ·t suplich, senyor, que·m vulles dar licĂšncia que puga parar taverna acĂ­. E com aquest serĂ  acabat, yo·n furtarĂ© ho·n comprarĂ© mĂ©s. E tot dan, mal e desonor que fer-los puga, yo u farĂ©.

Lo rey fon molt content. E vĂ©reu cascun dia venir a beure molts moros. E cascuna nit que l’albanĂ©s feĂża la guayta, se’n pujava alt en la torre hun gran barral de vi e dava molt bĂ© a beure a tots sos companyons. E tots los moros prenien gran plaer de fer ab ell companyia.

Com Tirant haguĂ© praticat moltes voltes ab lo rey Scariano e ab los seus, e anar e tornar molt sovint ab tota la gent d’armes, e fon ben cert e vĂ©u per speriĂšncia la gran fe que lo rey Scariano dava a l’albanĂ©s, Tirant fĂ©u fer una capça redona de ferro ab forats poquets entorn e, venguda la nit que la traciĂł se devia fer, que era la tanda que l’albanĂ©s devia guaytar, posĂ  brases enceses de carbĂł dins la capça e per los petits forats y entrava vent, que no·s podia apagar lo foch, e posĂ  la capça en hun tros de cuyro enbolicada, posĂ -la’s als pits. Com foren a la torre del SperĂł per fer la guayta e sos companyons staven bevent, l’albanĂ©s amagĂ  la capça dins hun forat perquĂš lo foch no s’apagĂ s. E tenien allĂ­ huns grans tabals e, bevent e sonant, stigueren quasi fins a la mijanit. E en lo vi havien de singulars licors posades per fer dormir, segons se pertanyia. Les guaytes se adormiren ab lo delitĂłs beure, en tal punt que jamĂ©s se despertaren. Com l’albanĂ©s vĂ©u que lo sobreguayta era ja passat e les guardes dormien, pres la capça del foch e, ab una capa que vestia, amagĂ  la lum. E pres una palleta e encĂ©s-la, e posĂ -la per hun forat de la paret que mirava devers lo camp. E açĂČ fĂ©u tres vegades.

E Tirant prestament coneguĂ© lo senyal que entre ells era stat amprĂ©s e prestament se partĂ­ del camp ab molt poca gent. E tota l’altra gent restĂ  armada e en orde per a quant serien demanats, e lo Capdillo per capitĂ  d’ells. E per la molta aygua que y havia, fon forçat a Tirant e als seus de passar prop de un altra torre. E l’albanĂ©s feĂża molt gran remor dels tabals e fon gran sort, com passĂ  Tirant prop de la torre, que no foren sentits com ells foren prop. E los de la guayta cridaven e deĂżen: Bona guayta, bona ells passejaven ferm e cuytaven X o XII passos e, com ells callaven, ells s’aturaven. E axĂ­ u feren fins que hagueren passada la torre e foren plegats a la torre del SperĂł. E Tirant fĂ©u detenir la gent e tot sol acostà’s al peu de la torre e trobĂ  una corda prima que l’albanĂ©s lansada havia. E l’altre cap de la corda se havia ligada a la cama per ço que si per cars de mala sort se adormia, que tirant la corda se despertĂ s. PerĂČ ell jamĂ©s se dexĂ  de tocar los tabals e, scassament ell sentĂ­ menejar la corda, que fon prestament a vora de la torre e tirĂ  la corda que pujava una scala de cordes e ligĂ -la molt fort en la muralla, e aprĂ©s ne ligĂ  altra. Tirant pujĂ  primer e vĂ©u aquells que dormien. Dix a l’albanĂ©s:

–¿QuĂš farem de aquests hĂČmens?

–Senyor-respĂČs ell, dexau-los star, que no stĂ  en lur poder de fer negun dan.

Ab tot açĂČ Tirant ho volguĂ© veure e trobà’ls a tots VI degollats e plens de sanch. E vist açĂČ, pujĂ  la gent, e acomanaren los tabals a hu dels qui eren pujats e forniren molt bĂ© de gent la torre. E los que pujaren foren CLX.

Lavors l’albanĂ©s posà’s primer e devallaren a la cambra de l’alcayt. Com l’alcayt vĂ©u tanta gent, levà’s tot nuu e pres una spasa en la mĂ  e fĂ©u una poca de defensiĂł. Tirant, ab una visarma, li donĂ  sobre lo cap, que lo y partĂ­ en dues parts, que lo cervell ne anĂ  per terra. La muller se pres a cridar.

L’albanĂ©s, qui·s trobĂ  mĂ©s prop, fĂ©u d’ella lo que Tirant havia fet de son marit. AprĂ©s anaren per lo castell posant los forrellats en les portes de les cambres, e tanta era la remor dels tabals que negĂș no sentia res.

Pujaren alt per les torres e pensaven-se, los qui feĂżen la guayta, que aquells eren de la sobreguayta e no·ls deĂżen res. E com los eren prop, lansaven-los de les menes del castell avall. E la hu de aquests cayguĂ© de la barbacana e donĂ  en l’aygua del vall e estalvià’s, que mĂ©s fon la temor que lo mal que·s fĂ©u, e prestament fon levat, e posĂ  grans crits per la vila e tothom se levĂ . La nova anĂ  per la vila, e per lo castell encara no u sabien, sinĂł per hun home que stava en les mĂ©s baxes cases e pexcava. SentĂ­ donar aquell gran colp, obrĂ­ les portes de la sua cambra e sentĂ­ molta gent dins lo castell, pres-se a cridar molt grans crits e fon forçat que u sentissen per tot lo castell. E com volien exir de les cambres, les trobaven tancades. Lo rey, que dormia dins la torre maestra, fĂ©u-se allĂ­ fort ab la reyna e ab una cambrera.

E vengut lo dia, posaren moltes banderes per totes les torres del castell, e feren molt grans alimares e alegries. E tots los forasters qui dins la vila eren, la desempararen e fogiren. Lo Capdillo, qui vĂ©u lo castell pres e los altres qui fogien, donĂ  aprĂ©s d’ells e apresonà’n molts. E com tornĂ , aleujaren molta gent dins la vila, e l’altra en la barbacana e per los orts, prop de la vila. AprĂ©s lo Capdillo pujĂ  alt al castell e vĂ©u que negĂș dels seus mort ni nafrat no y havia. Fon lo mĂ©s admirat home del mĂłn e creĂża que Tirant la sua natura mĂ©s se mostrava angĂšlica que humana, que neguna cosa que volguĂ©s fer no li era impossible. E ab stil de semblants paraules fĂ©u principi a hun tal parlar.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior