đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant311.gmi captured on 2024-02-05 at 10:57:19. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCX

RÈPLICA QUE FA LO JUHEU AL REY SCARIANO

–Tart s’esdevĂ© lo que hom desija, ans sempre lo contrari se demostra. E sab bĂ© la tua senyoria que dels fets del mĂłn moltes coses han Ă©sser remeses a la fortuna, e en special los fets de les guerres e de les batalles, majorment que negĂș, per savi que sia, no pot preveure tots los perills e inconvenient que seguir-se poden segons fortuna administra. E sovint se veu en les batalles que los menys vencen los mĂ©s, e los flachs als forts, segons plau a aquell gran Adonay, qui vol que la justĂ­cia sia dada a aquell de qui Ă©s. E de poch Ă nimo procehex al cavaller, qui tots los perills qui li poden seguir vol preveure: jamĂ©s la sua fama porĂ  aumentar. Ni lo prĂ­ncep qui vol conquistar, si liberal no Ă©s jamĂ©s pujarĂ  a gran senyoria. E si bĂ© vol la senyoria tua advertir al que dit he, conexerĂ s que no Ă©s somni, ans Ă©s cosa molt segura e infal·lible. E per major seguretat tua, yo tinch tres fills, los quals posarĂ© en poder teu, que si·t vinch a menys de ma promesa, tingues libertat de dar-los mort adolorida. E açĂČ farĂ© per la senyoria tua, ab pacte tal: com yo tinga una filla la qual desige maridar honradament —e de mos propis bĂ©ns li darĂ© XII mĂ­lia ducats —ab hun juheu que va dins lo teu camp venent oli, lo qual Ă©s jove e de bona natura. StĂ  ab lo guardiĂ  major de ta senyoria. E per sguart de aquesta grĂ cia que·m farĂ s, yo·t profir de donar-te la entrada de la ciutar de TremicĂ©n, per ço com tinch de la casa mia una porta que·s tĂ© ab lo mur de la dita ciutat, qui stĂ  en guarda e seguretat mia. E per aquella part puch posar dins C mĂ­lia combatents.

E com lo rey li hohí dir semblants paraules, pensà bé en tot lo que·l juheu havia dit, e dix-li:

–¿Com me porĂ s tu donar lo rey de TremicĂ©n e sa filla, com yo sia informat que dins la ciutat ha hun fortĂ­ssim castell que, si Ă©s provehit, se pot tenir a combat de tot lo mĂłn?

E lo juheu, responent, dix:

–Si tu fosses stat atent a les mies paraules, hagueres entĂ©s com yo no t’é feta proferta de dar-te lo castell, mas la ciutat e lo rey e tots aquells qui ab ell sĂłn, com lo rey stiga en son palau, qui Ă©s dins la ciutat, e per consolaciĂł sua stĂ  dins en aquell, e no li plau star sinĂł en temps de gran necessitat dins lo castell. E de açĂČ, senyor, yo fas segura la senyoria tua que u portarĂ© a fi.

La concĂČrdia fon feta entre ells, e lo juheu li promĂ©s de donar molts donatius si ell feĂża complir aquell matrimoni. Lo rey prestament tramĂ©s per lo guardiĂ  major, que Ă©s ofici qui Ă©s nomenat mustaçaf del camp, e com fon davant lo rey, ell li dix:

–GuardiĂ , ÂżquĂš Ă©s de hun juheu que tu tens qui va venent oli per lo meu camp?

–Senyor-dix lo guardià—, ell va per lo camp usant de son ofici, venent oli, e altres vegades remenda çabates.

–Ves prestament —dix lo rey— e fes-lo’m venir.

Com lo juheu li fon davant, lo rey li demanĂ  de quina terra era.

–Senyor-dix lo juheu—, segons he hoït dir a mon pare, de lonch temps ençà ell e tots los seus són stats vassalls de la senyoria vostra, e per aqueix me tinch yo.

–Ara atĂ©n —dix lo rey— al que·t dirĂ©. Ja m’havien dit que tu eres vassall meu e servidor, e per ço com yo tinch desig de avançar los qui·m servexen, amar e honrar-los sobre tots los altres, he delliberat de avançar a tu en aquesta forma, que he tractat que sia fet matrimoni de tu ab Jamila, filla de don Jacob, juheu, lo mĂ©s rich mercader que en tota la Barberia sia, e fer t’é dar deu mĂ­lia ducats ab ella, e dos mĂ­lia per a mi per sperons. E de açĂČ me deus haver grat, per yo haver tant recort de tu.

Lo juheu, ab ànimo e cara de gran sforç, féu principi a tal resposta, fengint restar yrós e malcontent, com si ab veritat fos stat decebut, e dix:

–Senyor, yo no ignore la molta magnificĂšncia de vostra senyoria que tĂ© de haver recort de sos servidors e de honrar e de avançar aquells. E a mi Ă©s molta glĂČria que la senyoria vostra sia stat en recort de mi, qui sĂł home de tan poca condiciĂł, e de açĂČ vos ne bese les mans e us ne fas infinides grĂ cies. E perdone’m la senyoria vostra, que yo no faria aqueix matrimoni si ell me dava deu tants mĂ©s que no tĂ©. Car gran temps ha que ell hi treballa, lo que jamĂ©s, per miserable que yo sia, ho veurĂ  complit, e ans delliber morir que fer tan gran defalt.

–¿Com defalt? —dix lo rey—. Tu est pobre e dejecte, y ell Ă©s rich e lo mĂ©s favorit e amat de totes gents de juheus que sia en tota aquesta terra. ÂżQuina desonor te’n poria venir, ni seguir-te’n negun dan? Ans conech ab rahĂł natural que tu series en loch seu amat de tots los grans senyors, car ell Ă©s bo, axĂ­ en les coses pĂșbliques com en les necessitats secretes. Donchs, si ab voluntat pura volrĂ s mirar la rahĂł envers ell, lo que pot fer ne lo que val, ab genolls nuus li deuries los peus besar.

–No plĂ cia al gran DĂ©u de libertat —dix lo juheu— que·n lo meu sperit reste tanta viltat ne jamĂ©s puga habitar en mi, ne la mia Ă nima no consentiria jamĂ©s que tal defalt yo fes. E per ço, senyor, que la tua il·lustrĂ­ssima senyoria sĂ pia per quina causa me’n stich, ho dirĂ©, perquĂš la senyoria tua me’n tinga per scusat. Tots quants juheus som en lo mĂłn restats, sĂłn tres linatges, aprĂ©s que crucificaren aquell sant home e just qui fon nomenat JhesĂșs, e aquest, dins la gran ciutat de Jherusalem fon pres e ligat e posat en creu.

La hun linatge és de aquells que tractaren la sua mort. E si·ls voleu huy en dia conéxer, són aquells qui són bulliciosos, que no·s poden reposar, ans contínuament stan en moviment de peus e de mans, e lo lur sperit jamés stà segur, que no pot reposar, e tenen molt poca vergonya.

Lo segon linatge Ă©s de aquells qui executaren l’acte com lo açotaren, el clavaren, el ligaren, e·l coronaren d’espines, e aquells qui jugaren la roba e li daven de grans galtades e, com lo hagueren alsat ab la creu, li scopien en la cara. E los senyals per conĂ©xer aquests sĂłn que jamĂ©s vos poden mirar en la cara de ferm, car prestament giren los hulls en terra o miren en altra part, e jamĂ©s poden, sinĂł ab gran treball, alsar los ulls al cel, axĂ­ com fa aquest juheu qui vol Ă©sser mon sogre. Teniu-y sment, que jamĂ©s pot mirar en la cara la persona ni menys pot mirar al cel.

Lo tercer linatge Ă©s lo que devalla de Davit. Veritat Ă©s que aquests y foren, emperĂČ no consentiren en res e, moguts de pietat, se posaren en temple de SalamĂł e no volgueren veure tan gran maldat com feren a aquell home sant e just. E aquests tals que no y consentiren, ans feren tot lur poder en deliurar-lo de aquelles penes en quĂš era posat, sĂłn afables e de molta benignitat, e contracten ab pau e ab amor al proĂŻsme e poden mirar per totes parts. E com yo sia de aquest linatge, no·m par que yo dega contaminar ne mesclar la noble sanch ab aquella de perpetual dolor, e lo linatge de mos fills fos menyscabat, que perdessen la successiĂł de son dret linatge. E de tals juheus mĂ©s tem la amistat d’ells que la mort e·m daria gran cĂ rrech e vergonya de parlar ab ells.

Com lo rey vĂ©u la causa per quĂš lo juheu stava de voler lo matrimoni, no·l volguĂ© forçar, mas pregà’l que en lo principi consentĂ­s en dar bona resposta a l’altre juheu. Ell los afrontĂ , e lo rey dix al juheu mercader com aquell seria content de complir lo matrimoni com la conquesta fos finida, emperĂČ lo jove juheu jamĂ©s parlĂ  ni promĂ©s res de la sua boca. L’altre, puix vĂ©u que lo rey lo y dehia present l’altre, donĂ  fe en les paraules del rey.

AprĂ©s de açĂČ, lo rey concertĂ  ab lo juheu mercader que per al desetĂ©n dia del mes ell seria davant la ciutat de TremicĂ©n e, hora de mijanit, ab la fosqua ells porien entrar.

La hora assignada, lo rey, ab tots sos capitans, fon davant la ciutat de TremicĂ©n, e lo juheu no mĂšs en oblit la sua promesa, per casar sa filla, e ab gran diligĂšncia obrĂ­ la porta de la juheria. E lo rey prestament entrĂ  ab tota la gent e fĂ©u la via del palau. AquĂ­ donaren gran combat e, per força d’armes, entraren dins. Mataren lo rey de TremicĂ©n, los fills e l’esposat e tots los altres, que a negĂș no volgueren pendre mercĂ©, sinĂł a la gentil dama. AprĂ©s combateren lo castell e no·l pogueren pendre. Lo rey Scariano, no tenint-se allĂ­ per segur, delliberĂ  dexar tota la mĂ©s gent dins la ciutat, per guardar-la, e ell partĂ­ ab la filla del rey de TremicĂ©n, qui anava tota plorosa per la mort de son pare, de sos germans e de son sposat, e posĂ -la dins hun castell inespugnable. E dins la vila posĂ  la gent d’armes que havia portada, la qual allĂ­ era necessĂ ria. L’altra fĂ©u tornar en guĂ rdia de la ciutat de TremicĂ©n.

La cruel nova pervench a notícia del Capdillo e de Tirant, e per los moros ne fon fet molt strem dol, perquÚ·s tenien tots per perduts e staven dient entre ells que més valia donar-se al rey Scariano, puix la major part del regne era perduda e lur rey e senyor era mort, que no star al perill de les batalles, e venint a vÚnia, ell los hauria mercé.

Tirant dix al Capdillo:

–Senyor, mal acort haveu pres. No us vullau donar fins que vejau lo per quĂš. Si vostra mercĂš se dĂłna, qui sou huy lo major de tots, e teniu acĂ­ deu mĂ­lia combatents e alguns castells e viles qui stan a obediĂšncia vostra, e encara aquesta ciutat, ab quÚ·ns porem molt bĂ© defendre d’ells. E com altra cosa no porĂ  fer vostra mercĂ©, traureu gran partit del rey, que us torne totes vostres terres e us ne done mĂ©s per donar-li aquesta ciutat ab los altres castells que encara no poseheix.

Lo Capdillo tinguĂ© per bo lo consell que Tirant li dava, emperĂČ no·s podia aconortar de la mort del rey, e menys de sos fills. Tirant ordenĂ  que fos tramesa una spia a la ciutat de TremicĂ©n per saber com era stada aquella tan gran e cruel destrucciĂł, car la dita ciutat era restada sots bona guarda e de capitans nobles e molt virtuosos. E que tan prestament la haguessen presa, sens haver-ne algun sentiment, staven-ne molt admirats. AprĂ©s saberen la veritat per hun home qui·ls vench, qui s’i era trobat, e havien-li mort set fills en la entrada del palau e robada tota la casa, e la muller e los fills li tenien per força. E recità’ls com lo juheu havia traĂżda la ciutat, e lo rey Scariano havia manat que li levassen tots los bĂ©ns, e lo traĂżdor, qui semblant maldat havia comesa contra son senyor, fos pres e ligat e, tot nuu, fos posat en lo costell untat de mel, e lo dia segĂŒent fos squarterat e donat a menjar als cans. E axĂ­ fon fet. E dix lo rey que, de traĂżdor, Âżqui se’n podia guardar? Que lo joch que havia fet de son senyor, poria fer d’ell e de la ciutat si mester era.

Sabuda per Tirant tota la veritat e com la gent d’armes era dins la ciutat e per los lochs qui eren prop staven aleujats, e com lo rey Scariano se n’havia portada la filla del rey de TremicĂ©n en aquell fortĂ­ssim castell de Mont TĂșber, e Tirant pres deu hĂČmens, los quals sabien molt bĂ© la terra, e ab bons ginets aquests anaren fora, camĂ­ al castell de Mont TĂșber, e en la nit se posaren en aguayt dins una casa, la qual se nomenava l’Antiga Mesquita.

Com fon quasi dia clar, prengueren dos moros. E açĂČ feĂżen per saber lengua del rey, hon era e la manera de son viure quina era. E sabĂ© com ell e la novella reyna staven alt en lo castell ab LX cavallers per guardar-lo, sens aquells qui eren asoldadats per fer la guayta de nit e de dia. E baix en la vila havia mil hĂČmens d’armes. Sabut açĂČ, Tirant los fĂ©u soltar, y ell ab los altres passaren entorn del castell per veure la disposiciĂł de aquell.

AprĂ©s se’n tornĂ  Tirant dins la ciutat e ordenĂ  cent hĂČmens ab pichs e ab axades, e tramĂ©s-los en hun pont e dix-los que si veĂżen venir los enemichs rompessen lo pont, a fi que la gent d’armes no poguessen passar, e haurien a voltar, per passar aquell riu, una bona jornada. E aquella jornada los nohia molt per ço com havien a voltar per molts barranchs e per lochs e viles que no eren en lur poder. E de la ciutat de TremicĂ©n fins allĂ  hon era lo rey havia bones tres jornades, e de la ciutat hon Tirant era fins al castell hon lo rey Scariano habitava, havia IX legĂŒes. Lavors Tirant partĂ­ ab tota la gent e anaren davant lo castell hon lo rey era. Com lo rey los vĂ©u, armà’s. Ab tots los seus, ixqueren a la porta de la vila per fer armes, emperĂČ Tirant ni lo Capdillo no consentiren que los seus se acostassen, sinĂł que corregueren tot lo camp entorn del castell e portaren-se’n molt bestiar de gros e de menut, e tornaren-se’n a la ciutat.

E Tirant molt sovint los vesitava e mostrava’s davant lo castell, e moltes vegades s’i aturava dos o tres dies. Com no tenien quù menjar, tornaven-se’n.

Seguí’s hun dia que Tirant ixquĂ© al portal de aquella ciutat, fatigat de sos dolorosos pensaments. E pasejant-se, pensava en la dolor en quĂš havia dexada la princessa e en lo dan de Plaerdemavida, e axĂ­ mateix, com tota la parentela sua eren detenguts catius en poder de moros e no sabia si se n’anĂ s ni si los moros consentirien la sua partida. E stant ocupat en aquests adolorits pensaments, ixquĂ© per lo portal de la ciutat hun catiu crestiĂ , de albanesa naciĂł, plorant e fent grans lamentacions per ço com son senyor lo havia cruelment batut ab vergues e feĂża’l anar a cavar en hun ort que tenia prop de la ciutat. Tirant conexia lo catiu per quant havia parlat moltes voltes ab ell, e conexia que era prou discret. Hagué’n gran compassiĂł e, pensant com ell no tenia negĂș de qui poguĂ©s fiar, cridĂ  l’esclau e ab pietat li fĂ©u principi a semblants paraules.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior