đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant310.gmi captured on 2024-02-05 at 10:57:16. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCCIX

LA RESPOSTA QUE FÉU LO REY ESCARIANO A TIRANT

–Cavaller, quisvulla que tu sies, est entrecuydat que sens licĂšncia, davant mi hajes presomit parlar ab tan gran audĂ cia e dir tantes e tals paraules injurioses. SinĂł que tostemps tot misatger pot parlar libertament, ara de present te faria car comprar la laugeria de la tua lengua. E vull que ton senyor sĂ pia que yo, ab just tĂ­tol he presumit venir-li desĂșs, car no ignora ton senyor, e tot lo mĂłn, que no ha gran temps que Ă©s stat tractat per algunes nobles persones matrimoni, ab delliberat consell de cascuna de les parts, de sa filla ab mi, e ferma, segura e donada jornada de dar compliment al matrimoni. E lo teu rey, per sola laugeria presomĂ­ de envergonyir-me. Donchs, Âżcom pots tu dir que no Ă©s justa cosa lo que fas contra ell? Car en tots los dies de ma vida no serĂ© alegre ni content fins que a mort cruel lo haja portat. Mas los casos sinestres de fortuna qui algunes vegades han acostumat de venir als ergullosos, e per lur supĂšrbia sĂłn mesos abaix, e si fortuna tinguĂ©s la culpa, yo no tinguera cura d’escusar aquella, car mal n’estich content per moltes desplasents coses que m’ha procurat.

»E com aquesta donzella que yo deman sots just tĂ­tol de matrimoni, e com lo seu nom Ă©s molt stimat, que Ă©s Maragdina, e les sues virtuts fan mĂ©s stimar perquĂš en lo mĂłn no tĂ© par, e per ço com sĂ© que tu est crestiĂ , tinch gran consolaciĂł en mi de parlar ab tu de les grandĂ­ssimes virtuts de aquesta donzella. E si d’acĂ­ a hun any no feĂża sinĂł parlar, jamĂ©s me enujaria. E si tu has amat en algun temps donzella d’estrema amor, per lo teu mal pots presumir lo meu. E per quant essent yo infant de poca edat tenia contĂ­nuament tres frares de l’orde de Sent Francesch, mestres en la sacra teologia, e moltes voltes me induĂŻen a tornar-me crestiĂ , e conech bĂ© que la ley crestiana Ă©s de mĂ©s noblea e millor molt que la nostra, e si no fos stada la mia mare, que m’o tolguĂ© ab les sues tristes lĂ grimes, que cascun dia plorava davant mi fins a tant que de mi los frares fĂ©u partir. Mas dir t’é açĂČ: que la strema bellea de aquesta virtuosa senyora me ha tant cativat que jamĂ©s haurĂ© repĂČs fins que a ella o la mort haja aconseguida.

»E tu, qui tens plena notĂ­cia de la sua gran e strema bellea, pots pensar yo ab quanta rahĂł stich agreujat que ton senyor me vulla levar una tan virtuosa senyora que al mĂłn no tĂ© par ni ha tengut. E encara que yo haja lest de moltes virtuoses senyores qui en lo mĂłn sĂłn stades, axĂ­ com fon aquella animosa UrĂ­cia, reyna de les amaçones, a la qual Eristeu, rey de GrĂšcia, li tramĂ©s aquell invencible Èrcules, perquĂš era cosa imposible per causa del gran Ă nimo que tenia, que li donĂ s les armes. E per lo semblant se lig de aquella virtuosa Semiramis, reyna dels asirians. No solament regia, ans vencia los medians e edeficĂ  BabilĂČnia. Com ella stiguĂ©s en sa cambra pentinant-se lo cap, hoĂœ dir com BabilĂČnia se era rebel·lada. AcabĂ  de pentinar la una part e l’altra restĂ  per pentinar, e ab los cabells scampats que stava, no u poguĂ© comportar, sinĂł que prestament pres les armes e anĂ  a sitiar la dita ciutat, e ans que s’acabĂ s los cabells de pentinar haguĂ© cobrada la ciutat. E fon feta una ymatge de dona de coure en BabilĂČnia, qui fon posada en loch alt, ab la una part ligada e l’altra scampada, en recordaciĂł sua.

»E axĂ­ mateix se lig de Tamarits, reyna de ScĂ­thia, la qual no fon de menor Ă nimo, car en venjança de la mort de son fill, per consolaciĂł sua, matĂ  en batalla aquell famĂłs e molt temut CĂ­rius, rey d’Àsia, ab CC mĂ­lia persians. AprĂ©s fĂ©u levar lo cap al dit rey e fĂ©u-lo posar dins hun odre de sanch, e dix als seus que semblant sepultura merexia l’ome que sedejava de sanch scampar.

»ÂżQuÚ·t dirĂ© de la virtuosĂ­ssima SinĂČbia, que s’intitulava reyna de Orient? Longa seria la sua istĂČria de recitar, mas los seus fets, dignes de molta recordaciĂł. E com venguĂ© a la batalla ab CornĂšlio, prĂ­ncep dels romans, e lo dit CornĂšlio obtenguĂ© d’ella victĂČria e se’n gloriejĂ  tant com si haguĂ©s vençut lo major prĂ­ncep del mĂłn.

»E no ignore los admirables fets de Pantasilea, reyna de les amaçones, en los fets de Troya, e de Camil·la en YtĂ lia ÂżE qui pot negar que Minerva no haguĂ©s donats diverses arts, y en GrĂšcia no haguĂ©s sobrepujats tots los hĂČmens ab la sua sciĂšncia e enginy? ÂżE qui pot dir l’amor natural de Ypsicratea, que haguĂ© a son marit Mitritades, rey de Ponto, la qual no solament lo seguia en la longa guerra e dubtosa que haguĂ© ab los romans? AprĂ©s que fon vençut e desemparat per los seus, jamĂ©s no·s partĂ­ d’ell, seguint-lo a cavall e armes, lexant l’àbit femenĂ­ e oblidada la sua gran bellea e delicadura. E aquella PĂČrcia, filla de CatĂł, sabent que lo marit seu mort era, e com no poguĂ©s haver ferro prest ab quÚ·s matĂ s, cobejant seguir l’esperit de aquell, beguĂ© carbons foguejants e morĂ­. No fon de menor amor, a mon juhĂ­, aquella virtuosa JĂșlia, filla de JĂșlius CĂšsar, que haguĂ© a Pompeu, marit seu, que vehent la vestidura de aquell sangonosa, e pensĂ  que puix no·l veĂża en casa, que fos mort, sclatĂ  e morĂ­ ella e hun fill que tenia en lo ventre. MĂ©s fon cordial e memorable l’amor que Artemisa, reyna, haguĂ© a Mausoleo, marit seu, lo qual, aprĂ©s que ell fon mort, e li haguĂ© celebrades solemnes obsĂšquies, lo fĂ©u polvorizar e begué’s la pĂłlvora, mostrant que ella volia Ă©sser sepultura d’ell.

»ÂżQuÚ·t par de EmĂ­lia MĂšlia, muller de CipiĂł AfricĂ ? Com son marit adulterĂ s ab una cativa sua, en negun temps ho volguĂ© descobrir, per ço que no·l difamĂ s, ans de continent que aquell fon mort, ella li donĂ  libertat e marit. E deu-te recordar, ho haurĂ s bĂ© entĂ©s a dir, com Mirilla, cavaller fort e virtuĂłs, matĂ  hun altre dins Sent Johan de Letran, e fon condemnat que morĂ­s en lo carçre, de fam. E com pervenguĂ©s a notĂ­cia de la muller, cascun dia ella lo anava a vesitar, jatsia fos ben guardada si portava alguna cosa per sustentaciĂł de la humana vida perquĂš li poguĂ©s la vida alargar. E la muller, ab la sua let donant-li a mamar, lo sostinguĂ© per gran temps sens que per les guardes jamĂ©s fon sabut. AprĂ©s fon publicat lo cars e obtengueren remissiĂł graciosa.

»De gran stima e de alt enginy foren totes les nomenades senyores, excel·lint qualsevulla home que sia stat de la creaciĂł del mĂłn ençà, de quĂš meriten grandĂ­ssima honor e fama gloriosa, majorment com ab lur indĂșstria han aconseguit lo que natura no·ls ha donat. Yo t’é volgut fer aquest incident, recitant-te totes aquestes coses, per ço que tu sĂ pies que la donzella que yo ame e adore excel·leix en virtuts a totes aquestes altres. E per ella Ă©s principiada aquesta guerra e per ella se ha de finir, e altrament no. E aquesta Ă©s la resposta que·t done.

Lo rey girĂ  les spatles e anĂ -se’n, que no volguĂ© mĂ©s scoltar a Tirant mas fĂ©u-lo molt bĂ© aposentar. E en la nit lo rey pensĂ  de provar de paciĂšncia a Tirant per conĂ©xer si era gentilhome de natura. Convidà’l a dinar e fĂ©u-li posar de moltes natures de viandes davant ell. E lo rey seĂża al cap de la taula, e Tirant quasi al sĂČl de la taula. E les unes viandes eren molt millor e mils aparellades que les altres. Tirant, axĂ­ com aquell qui era destre en totes coses e sabia tant com ell, no curĂ  sinĂł de menjar de les bones viandes e lexĂ  les altres. Com foren levats de taula, portaren la col·laciĂł en hun gran plat d’or, en lo qual havia citronat e pinyonada, e amel·les e pinyons confits a la una part del plat. E Tirant pres dels millors e majors que hi havia. AprĂ©s lo portĂ  dins una tenda hon hi havia hun gran munt de dobles d’or, e altre de ducats e altre de moneda blanca, e hun altre munt de vexella d’argent, e moltes robes e joyes qui·s mostraven dins la tenda. E havia-y molts arnesos y X cavalls, molt bells, encubertats, e al cap de la tenda hi havia una barra ab tres sparvers. Com lo rey lo tinguĂ© dins la tenda, dix-li semblants paraules:

–Embaxador, lo meu costum Ă©s aquest: que quants embaxadors vĂ©nen en presĂšncia mia, que sien de prĂ­nceps, han de pendre del que mils los alte, tant com ne vullen. Per quÚ·t prech que prengues tot lo que vulles, car com mĂ©s pendrĂ s, mĂ©s ne serĂ© content.

Tirant, com véu la voluntat del rey, dix que era molt content de pendre, puix no feÿa càrrech a son senyor, sinó vergonya a si mateix. E pres hun sparver, lo millor que a son grat sabé triar.

Lo rey fon de açĂČ molt admirat e presomĂ­ que aquest devia Ă©sser home d’estima e molt virtuĂłs, car lo seu gest se mostrava. E axĂ­ mateix, veĂża’l que la sua persona era proporcion<a>da,154 ab tanta singularitat, que natura en ell no havia en res fallit, dient que en tota sa vida tan bell cavaller no havia vist, e desijava’l molt en sa cort tenir. EmperĂČ creĂża en lo parlar de Tirant que havia fet en presĂšncia sua, que no dexara lo servey de son senyor per star en la sua cort: delliberĂ  de no dir-li res.

E Tirant, cobrada sa resposta axĂ­ com Ă©s stat rahonat, partĂ­ e tornĂ -se’n a son senyor, lo rey de TremicĂ©n. E fĂ©u-li fidelĂ­ssima resposta de tot lo que era passat entre ell e lo rey Scariano. E lo rey demanĂ  a Tirant, son enemich si tenia molta gent.

–Per la mia fe —dix Tirant—, senyor, ells sĂłn molts, e tots dies li vĂ©nen gents de socors. Yo no·ls he poguts veure tots justats, mas he’n vists fora de la vila, en camp, que·n stan passats LXXX mĂ­lia.

Tingueren consell e fon determenat que lo Capdillo, ab Tirant, prenguessen deu mĂ­lia combatents que·ls eren restats —que los altres eren morts e alguns que se n’eren passats als enemichs. Partiren ab aquella gent e anaren per guardar una ciutat que havia nom Alinach, car si aquella ciutat se perdia, tot lo regne era perdut. E per quant sabien que los enemichs y devien venir, aquests se posaren dins. E Tirant en aquell cars usava de son saber, fent enfortir bĂ© tota la ciutat, e fĂ©u fer moltes barreres fora de la ciutat, en tal forma que, si ells hi venien, fossen ben servits. E a la part que era pus flaca fĂ©u fer molts fossats, que per davall terra podien entrar e exir sens obrir les portes de la ciutat, les quals responien en huns orts qui prop de la ciutat staven.

–Com lo Capdillo vĂ©u fer tan subtils e artizades obres a Tirant, stava lo mĂ©s admirat home del mĂłn, e deĂża que jamĂ©s de sa vida havia vist home que tant en les armes ni en la guerra sabĂ©s. E per tal forma staven sperant los enemichs que vinguessen.

E lo rey stava en la sua ciutat de Tremicén, molt ben proveÿt de totes les coses necessàries. E los enemichs anaven conquistant per tot lo regne.

Seguí’s que hun juheu qui dins la ciutat de TremicĂ©n stava, lo mĂ©s rich que en tota la ciutat fos, ixquĂ©-se’n de la ciutat ocultament e se n’anĂ  hon era lo rey Scariano, e ab gran cautela e propĂČsit maliciĂłs, li dix:

–Senyor, Âżper quĂš la senyoria tua laura en arena? Tot quant fas Ă©s no res si ans de totes coses no prens lo rey de TremicĂ©n, car hagut aquell, en dos dies serĂ s senyor de tot lo regne, e no irĂ s destemtat per les cauteloses vies, e ab gran seguretat de tu e dels teus porĂ s anar y estar. E si la senyoria tua fa una concĂČrdia ab mi, yo·t farĂ© vencedor de tots los teus enemichs, e mĂ©s, te darĂ© lo rey e sa filla en ton poder.

Com lo rey Scariano tal cosa hoĂœ dir, tinguĂ©-u per una burla e, responent, dix:

–¿Com se poria fer tant de mal com dius? PerĂČ si tu tal servey me fas, yo·t promet, a fe de rey, de fer-te lo major senyor del regne. PerĂČ no puch pensar que tu pugues fer tant com dius. MĂ©s te val que te’n tornes e no vulles per fer enuig e dan a ells ofenesses a mi, car no sĂ© si est home celerat e de pĂšssima vida, no sabent lo aguayt de la fortuna si seria per a mi prĂČspera o adversa, segons la tua openiĂł, que no neguĂ©s a mi e fos glĂČria per als altres, per los meus peccats.

En hoyr lo juheu semblants paraules, no tardĂ  en fer principi a tal reposta.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior