đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant293.gmi captured on 2024-02-05 at 10:56:03. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCXCII

LO CONSELL QUE DONÀ UNA JUHIA A L’EMPERADOR PER RESTAURAR LA VIDA A TIRANT

–La amor natural que tinch a la magestat vostra, senyor emperador, me ha feta venir davant la presĂšncia vostra, havent compassiĂł de vostra altesa que en los vostres darrers dies benaventurats no hajau Ă©sser despossehit de la vostra imperial senyoria, e com sia certa que tota la vostra sperança de salut stĂ  en la vida de aquest singular cavaller Tirant lo Blanch, lo qual perilla molt la sua vida. E com diga AristĂČtil que lo temerĂłs ab la tristor se desespera e tem les coses en quĂš no ha perill, e l’animĂłs no obra en les batalles sinĂł per virtut e dellibera ans de morir que sostenir vergonya; de açĂČ praticar-se pot ab los metges e gent entesa: de Èctor lo TroyĂ , qui en semblant cars deĂża: «¿QuĂš dirĂ  Palomides, capitĂ  dels grechs, de mi? ÂżQuĂš dirĂ  Agamenon e quĂš dirĂ  Diomedes?»

»E venint al que vull dir, la magestat vostra veu a Tirant, capitĂ  vostre, Ă©sser posat en passament, e tots los metges lo han ja desemparat. Yo tota sola lo vull emparar, ab condiciĂł tal que si mor, que tolgues a mi la vida e a qualsevulla pena cruel me obligarĂ©. Yo conech que aquest cavaller tĂ© l’ànimo molt sforçat e, per la gran valentia que tĂ©, sforçarĂ  l’ànimo e levar-se ha. E faça la magestat vostra, senyor, en la forma que yo dirĂ©. FĂ©u ajustar molta gent d’armes e donen grans crits e entren dins la sua cambra molta gent, fent remor d’espases e de lançes e pavesos, donant grans colps de les spases en los pavesos. Com se despertarĂ  e veurĂ  tanta gent armada e los crits que seran majors, e demanarĂ  quĂš Ă©s açĂČ, poran-li dir que los turchs sĂłn a la porta de la ciutat. Tot aquell pensament que tĂ©, li fugirĂ , e ab la virtut que ab si porta, per la vergonya de aquest mĂłn, ell se levarĂ .

Lo emperador tramĂ©s per los metges e per gent entesa, e recità’ls tot lo que la juhia li havia consellat. E tots foren de parer que seria ben fet.

Los crits e la remor fon tan gran en la ciutat que, ans que en la cambra entrassen, Tirant ho hoĂœ. E la vella juhia, qui al cap del lit li stava, li dix:

–Leva, senyor capitĂ , e no·t faça temor la mort. Vet los teus enemichs turchs qui sĂłn prop del portal de la ciutat e vĂ©nen per pendre venjança de tu.

Com Tirant hoĂœ axĂ­ parlar a la vella, dix-li:

–¿E fas-me tu cert que los turchs se són tan prop de mi acostats?

–Si levar-te plau —dix la juhia—, mĂ©s prop sĂłn de tu que no·t penses. Leva’t e posa’t en vista en una finestra e veurĂ s quant de dan t’estĂ  aparellat.

De continent Tirant demanĂ  la sua roba e fĂ©u-se, ab moltes tovalloles, ligar la cama. E armà’s lo mils que poguĂ© e pujĂ  a cavall, e molts ab ell. E ab tan gran voler anava que quasi tot lo mal li passĂ  e trobĂ  molt gran remey. E lo emperador, ab los metges que allĂ­ eren, digueren-li, com stava flach, que prenguĂ©s hun poch de restaurandi e aprĂ©s hun poch de solsit, e que ab allĂČ poria mils entrar en batalla. E fĂ©u tot lo que los metges li consellaren. AprĂ©s coneguĂ© e sabĂ© que tot lo que fet havien se era fet per causa del seu mal. Dix Tirant:

–Loat sia lo poder de DĂ©u, que dona me ha liberat de mort puix dona me havia mort. E bon consell Ă©s stat lo que han dat a l’emperador e als metges.

E ans que Tirant se levàs, la princessa stava agenollada davant una ymatge que tenia en lo seu retret, qui era de la sacratíssima Mare de Déu, senyora nostra, qui ignorava lo que havien ginyat a Tirant. E féu fervent oració e, besant la terra, deÿa semblants paraules:

–¡O, Mare piadosa, regina dels Ă ngels e misericordiosa emperadora dels cristians! HoĂżu-me e prenga-us pietat de mi, que totes les mies sperançes sĂłn ja perdudes e demane la mort, puix altre remey no tinch. E si lo meu senyor mor, aquell que yo ame mĂ©s que a la mia vida, vull que tothom sĂ pia que la hora que yo serĂ© certa de la mort del meu sposat Tirant, en aquella matexa hora me darĂ© la mort.

E pres un ganivet e amagà’l entre les faldes, sperant quant li vendria tal nova, dient entre si:

—MĂ©s val que yo execute la mia persona trista ans que de moros sia desonrada. ÂĄYo recĂłrrech a tu, humil e piadosa, dels peccadors advocada, que no permetes que yo perda lo cors e l’ànima!

Com YpĂČlit vĂ©u que Tirant se era ja vestit e demanava les armes, ab cuytats passos anĂ  a la cambra de la princessa e dix-li semblants paraules:

–Ma senyora, yo us suplich que tota dolor e congoxa que tingau sia de vostra altesa apartada e tots vostres mals pensaments sien reduÿts en subirana letícia, car tal nova vos porte que millor dir no la us poria.

La princessa, per sobreabundant alegria, se parà tal que, aseguda en terra, stigué per bon spay que no pogué parlar. Passat aquell moment, la princessa dix:

–¿És vera axí bona nova com me dius? Car del plànyer me manca la lum dels ulls.

YpĂČlit, ab paraules dignes de fe, la fĂ©u certa de tot lo fet com passava.

En aquell cars la princessa tant fon lo plaer que pres que besĂ  a YpĂČlit en lo front e de sobres de contentaciĂł dels seus ulls corregueren vives lĂ grimes. E YpĂČlit li dix:

–Senyora, negĂș no deu plorar sinĂł sos peccats e defalts, e deu perdre treballs e oblidar aquells.

E per la gran remor que en aquell cars la gent feĂża, YpĂČlit se’n partĂ­ e la princessa se n’anĂ  a la cambra de sa mare. E veren tornar a l’emperador ab Tirant, e totes les dames se posaren per les finestres, que no·s era present sinĂł lo mal de Tirant, que de l’altre no tenien cura. Com Tirant fon endret de la finestra de la princessa, alçà lo cap ab lo bacinet e posà’s les dues mans davant la cara. E la emperadriu demanĂ  a sa filla per quĂš havia fet Tirant tal cars de posar-se les mans davant la cara, que açĂČ no·s fa sinĂł per descontentaciĂł de amor. E la princessa respĂČs que tal cosa no sabia.

Com foren passats, essent a la porta del palau, l’emperador descavalcĂ . E Tirant pres son comiat d’ell per anar a sa posada. Lo emperador fĂ©u son poder que Tirant descavalcĂ s, que allĂ­ seria molt ben servit de tot lo que mester haguĂ©s, e Tirant fĂ©u son sforç de anar-se’n. La princessa presumĂ­ de aquesta anada quĂš podia Ă©sser la causa que Tirant no havia volgut aturar en lo palau, per molts prechs que lo emperador li haguĂ©s fets, ço que ell en altre temps molt desijava. AxĂ­ mateix, pensĂ  per quĂš s’havia mĂšs les mans davant la cara.

Com Tirant fon en sa posada, prestament se mĂšs en la cambra e fĂ©u-se venir lo senyor d’Agramunt e YpĂČlit, e pregà’ls molt afectuosament que X galeres que y havia, que les fessen armar e posar en orde de les coses necessĂ ries. E ells digueren que eren contents. Partiren-se de Tirant e feren les galeres molt bĂ© proveyr.

Com Tirant se fon dinat, posĂ  en orde tot lo que mester havia per a sa partida. E ordenĂ  que tota la sua gent anassen per terra fins al castell de MalvehĂ­ y ell iria per mar, que allí·s trobarien. Com fon en la horabaixa, que los metges se’n foren partits, per relaciĂł d’ells lo emperador fon avisat com Tirant stava bĂ©. Com fon quasi la oraciĂł, la princessa congoxava de mort per veure a Tirant, e pregĂ  a Plaerdemavida e a la donzella de Monblanch que anassen a la posada de Tirant e que·l posassen en noves, es volguessen asegurar del dubte en quĂš ella stava posada, e li diguessen que ella suplicaria a l’emperador, son pare, que l’anassen a vesitar, com ella fos posada en gran congoxa de la absĂšncia de la sua vista. E anant les donzelles per complir lur embaxada, hun patge de Tirant les vĂ©u venir e, ab cuytats passos, ab gran alegria entrĂ  dins la cambra e dix:

–Mon senyor, alegre’s vostra senyoria com vos ve embaxada de part de la senyora princessa de dues galants dames.

–Ves prestament —dix Tirant—, posa’t a la porta e dirĂ s que stich bĂ©, mas la son me tĂ© tan apoderat que stich ara en lo plasent dormir.

Lo patge féu son manament e féu sa scusació, car Tirant no les volgué veure. E tornades les donzelles al palau ab la resposta, la prinçessa féu tant que lo emperador e sa mare anaren a la posada de Tirant. E ell, sabent que lo emperador venia, avisà a dos patges de tot lo que dir tenien ne a fer. Lo emperador fon a la porta per entrar en la cambra. Dix lo més avisat dels patges:

–La magestat vostra, senyor, pot ben scusar en aquesta hora de no en la cambra entrar per lo dubtĂłs mal en quĂš lo vostre capitĂ  stĂ , com tants dies ha que·l seu sperit no ha reposat e ara stĂ  en consolaciĂł gran per recobrar lo que aquests dies ha fallit. E lo delit seu en aquest cars Ă©s tan gran que recobra natura lo que ha desmenuĂżt e de suor quasi cubert estĂ . Bo seria hun metge, sens despertar, hi deguĂ©s entrar.

Tirant prestament se posĂ  en lo lit —ab hun drap banyat ruxà’s la cara— e fĂ©u demostraciĂł que dormia. Com lo metge entrĂ  e tornĂ  a la porta, a l’emperador dix-li:

–Senyor, molt gran peccat seria que en semblant cars lo despertàssem. Vostra altesa se’n porà tornar fins a l’endemà. E de matí la sua scusada vista fer-se porà.

La princessa no podia pendre ab prou paciĂšncia que no ves a Tirant, perĂČ fon-li forçat de tornar-se’n ab l’emperador.

Com Tirant sabĂ© que tots se n’eren anats, levà’s prestament e fĂ©u trossar tota la sua roba e fĂ©u-la posar dins la galera. Com fon hora de mijanit, secretament se recollĂ­. E volguera partir en aquella hora, sinĂł per sguart que la galera no tenia son compliment.

Vengut lo dia e lo sol exit, l’emperador sabĂ© com les trompetes de les galeres tocaven a recollir. Tirant tramĂ©s lo senyor d’Agramunt a l’emperador per embaxador e, com li fon present, presentĂ -li la segĂŒent embaxada.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior