đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant263.gmi captured on 2024-02-05 at 10:53:28. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCLXII

RÈPLICA QUE FA LA EMPERADRIU A YPÒLIT

–Encara que la mia pensa sia stada turmentada, no resta que no·m trobe en lo mĂ©s alt grau de conexença de tu, la qual cosa, per no ofendre tanta singularitat que·n tu yo trobe, no·m clamarĂ© de tu, ni menys de DĂ©u ni de mi matexa, puix ab tan gran partit meu t’é sabut guanyar.

–Senyora —dix YpĂČlit—, no Ă©s ara temps de fer moltes rahons, sinĂł que us deman de molta grĂ cia e mercĂ© que anem al lit, e allĂ­ parlarem de altres negocis que aumentaran lo vostre delit e serĂ  molta consolaciĂł mia.

E dit açĂČ, YpĂČlit prestament fon despullat; anĂ  a la gentil vella e despullĂ -li la roba que vestia, e restĂ  en camisa. E tenia la sua noble persona de tanta gentilea e disposiciĂł que coneguera, qui en tal so la ves, com era donzella que possehia tanta bellea com en lo mĂłn trobar-se poguĂ©s. E sa filla Carmesina, en moltes coses li era semblant, mas no generalment en totes, car aquesta en son temps la excel·lia. Lo galant la pres al braç e pujĂ -la en lo lit. E aquĂ­ stigueren parlant e burlant axĂ­ com de persones enamorades se acostuma. Com fon passada mijanit, la senyora lançà hun gran sospir.

–¿Per quĂš sospira vostra magestat? —dix YpĂČlit—. Digau-m’o, yo us clam mercĂ©, sĂ­ DĂ©u vos dexe tot vostre desig complir. ÂżSeria stat per poca contentaciĂł que tingau de mi?

–Tot lo contrari Ă©s del que dius —dix la emperadriu—, car ans me Ă©s aumentada la voluntat, per ço com en lo principi te tenia en figura de bo, ara de molt millor e mĂ©s valent. Mas la causa del meu sospir no Ă©s stat per pus sinĂł que·m dolch de tu, que·t tendran per heretge.

–¡Com, senyora! —dix YpĂČlit—. ÂżQuines coses he fetes yo que per heretge me hagen a tenir?

–Certament —dix la emperadriu—, sí poden fer, per ço com te est enamorat de ta mare e has mostrada la tua valentia.

–Senyora —dix YpĂČlit—, negĂș no tĂ© notĂ­cia del vostre molt valer sinĂł yo, qui mire la vostra galant persona qui tĂ© compliment de tota perfecciĂł e no veig res qui desmesiat sia.

De aquestes coses e moltes altres passaren los dos enamorats ab tots aquells delits e lepolies qui solen passar per los qui bé·s volen. E no dormiren de tota la nit, que quasi lo dia volia venir. E bé dix veritat la emperadriu als metges que poch seria aquella nit lo seu dormir. E ja cansats de vetlar, adormiren-se, que ja era de dia.

Com fon ja gran dia, la donzella Eliseu, que ja s’era acabada de vestir, entrĂ  en la cambra de la emperadriu per demanar-li com stava ni si volia res manar-li. Com se fon acostada al lit, vĂ©u hun home al costat de la emperadriu, qui tenia lo braç stĂ©s, e lo cap del galant sobre lo braç e la boca en la mamella.

–¡Ay, sancta Maria val! —dix Eliseu—. ÂżQui Ă©s aquest traĂżdor renegat qui ha decebuda ma senyora?

Fon en temptaciĂł de cridar grans crits, volent dir: «Muyra lo traĂżdor que ab cautela e ab decepciĂł Ă©s entrat en aquesta cambra per possehir lo goig de aquest benavanturat lit.» AprĂ©s pensĂ  que negĂș no tinguera tan gran atreviment de entrar allĂ­ sens voluntat sua, e lo enparamentar de la cambra no era stat fet sens gran misteri. E feĂża son poder de conĂ©xer-lo e no podia, per ço com tenia lo cap baix e no·l podia bĂ© devisar. Tenia dubte que les altres donzelles no entrassen en la cambra per servir a la emperadriu, axĂ­ com havien acostumat. Eliseu entrĂ  hon dormien e dix-los:

–La senyora vos mana que no ixcau de la cambra perquù no façau remor, perquù no ha prou contentats los ulls del seu delitós dormir en quù està.

Aprés mija hora passada, los metges vengueren per saber la emperadriu com stava. La donzella anà a la porta e dix com la senyora reposava, per ço com en la nit havia hun poch congoxat.

–Nosaltres starem ací —digueren los metges— fins a tant que sa magestat sia desperta, car axí nos ho ha manat lo senyor emperador.

La donzella, no sabent pendre remey en si —ni sabia si la despertàs o no—, stava en aquell pensament, e durà-li tant fins que l’emperador tocà a la porta de la cambra. La donzella, enujada e no ab prou paciùncia ni discreció, anà cuytadamant al lit e cridà ab veu baixa:

–¡Levau, senyora, levau, que la mort vos Ă©s veĂżna! Lo trist de vostre marit toca a la porta e sab que ab deslealtat, en perjuhĂ­ de la sua prĂČspera persona, lo haveu indignament ofĂ©s, sens causa ne rahĂł alguna. ÂżQui Ă©s aquest cruel qui tanta dolor ab si porta que prop de vĂłs stiga?:

<div CLASS="ppoema"><I>¿És rey no conegut?</I>

<I>Prech al subiran DĂ©u,</I>

<I>que corona de foch</I>

<I>al cap, li veja yo posar</I>

<I>Si Ă©s duch,</I>

<I>en carçre perpÚtua,</I>

<I>lo veja yo finar</I>

<I>Si és marqués,</I>

<I>de rĂ bia les mans e los peus,</I>

<I>li veja yo menjar</I>

<I>Si Ă©s comte,</I>

<I>de males armes dega morir</I>

<I>Si Ă©s vezcomte,</I>

<I>ab spasa de turch</I>

<I>lo cap fins al melich</I>

<I>lo veja yo en hun colp partir</I>

<I>E si Ă©s cavaller,</I>

<I>en fortuna vĂ lida, en la mar,</I>

<I>tota pietat apart posada,</I>

<I>en lo més fondo fine sos dies.</I></div>

E si en mi habitàs tanta virtut com possehia la reyna Pantasilea, yo·l ne fera penedir, mas lo trist costum és dolre e plorar.

Com la emperadriu se vĂ©u despertar en tan mal so, pijor que de trompeta, l’ànimo no donĂ  sforç a la lengua que poguĂ©s parlar, ans restĂ  inmoble, que no poguĂ© parlar. YpĂČlit no entenguĂ© les paraules de la donzella sinĂł la veu. E per no Ă©sser conegut, posĂ  lo cap davall la roba. E vĂ©u la gran congoxa que la senyora tenia; posĂ -li lo braç damunt lo coll e fĂ©u-la abaxar davall la roba e demanĂ -li quĂš era la causa de la gran passiĂł que tenia.

–¡Ay, lo meu fill! —dix la emperadriu—. En aquest mĂłn no·s pot atĂ©nyer hun goig complit. ÂĄLeva’t! ÂĄVet l’emperador a la porta! La tua vida e la mia, en aquesta hora en les mans de DĂ©u stĂ . E si yo no·t puch parlar, o tu a mi, perdona’m de bon cor, car sí·m farĂ© yo a tu; que ara veig que aquest dia serĂ  stat lo principi e fi de tota la tua felicitat e delit, e darrer terme de la tua vida e de la mia. Molt serĂ  cosa enujosa a mi que aprĂ©s la tua mort yo no puga banyar lo teu sepulcre ab les mies adolorides lĂ grimes e portar los meus cabells arrufats. No·m porĂ© lansar sobre lo teu cors mort dins la sglĂ©sia e pendre de aquell frets besars, trists e amarchs.

Com YpĂČlit hoĂœ dir semblants paraules a la emperadriu, pres-li gran pietat de si mateix, axĂ­ com aquell qui en semblants negocis jamĂ©s se era vist. E ab poca edat que tenia, fĂ©u companyia a la emperadriu, servint-la de lĂ grimes mĂ©s que de consell ni remey. EmperĂČ pregĂ  a la donzella que li fes grĂ cia que li portĂ s la spasa qui en lo retret stava, e dix, cobrat Ă nimo:

–AcĂ­ vull pendre martiri davant la magestat vostra e retre l’esperit, e tendrĂ© la mia mort per ben spletada.

En aquell cars la emperadriu no sentĂ­ remor neguna. Dix a YpĂČlit:

–VĂ©s, fill meu, salvat en aquell retret E si Ă©s cosa de gran importĂ ncia, yo·ls tendrĂ© a noves e tu porĂ s dar passament a la tua vida, la qual desige ab honor e stat visques en aquest mĂłn.

–Qui·m dava tot l’Imperi Grech e quatre voltes mĂ©s que no Ă©s, yo no desempararia la magestat vostra. La vida e tot quant he vull abandonar ans que partir-me de vostra altesa; e suplich-vos que·m beseu en senyal de fermetat —dix YpĂČlit.

Hoynt dir la emperadriu les paraules desĂșs dites, li aumentĂ  la dolor e, axĂ­ com aumentĂ  en molta dolor, necessitat la requerĂ­ que aumentĂ s en molta amor. E no sentĂ­ remor neguna. AnĂ  a la porta de la cambra per scoltar si sentiria gent d’armes o altre indici de mal, e vĂ©u, per una poqueta fenella que·n la porta era, a l’emperador e als metges qui del seu mal disputaven. E axĂ­ haguĂ© plena notĂ­cia que lo fet no era res. E tornĂ  corrent devers YpĂČlit e pres-lo per les orelles e besà’l stretament, e dix-li:

–Lo meu fill, per la molta amor que·t porte, te prech que vages en aquell retret fins a tant que l’emperador ab los metges yo·ls puga donar alguna justa causa d’escusaciĂł.

–Senyora —dix YpĂČlit—, en totes les coses del mĂłn serĂ© pus obedient a la magestat vostra que si m’haguĂ©sseu comprat per catiu. PerĂČ no·m maneu partir-me de acĂ­, perquĂš yo ignore si vĂ©nen per algun mal a fer en la vostra persona.

–No dubtes en res —dix la emperadriu—, car gran tumult fĂłra per tot lo palau, e yo conech bĂ© que no Ă©s res del que Eliseu m’à dit.

YpĂČlit prestament se n’entrĂ  en lo retret e la emperadriu se tornĂ  al lit e fĂ©u obrir les portes de la cambra.

L’emperador e los metges vengueren al lit e parlaren ab ella, demanant-li del seu mal ni com se era trobada aquella nit. La emperadriu respĂČs que la dolor del cap ab la passiĂł del ventrell no la havien deixada en tota la nit dormir ni reposar fins que les steles del cel se foren amagades.

–E en aquell cars, los meus ulls no podent comportar la vetla, me adormĂ­. E sent-me ara molt pus alegra e contenta que no en lo principi. E fon-me semblant que, si mĂ©s haguĂ©s durat aquell plasent dormir, lo qual me paria que la mia Ă nima en una nit tanta consolaciĂł sentĂ­s. PerĂČ en aquest mĂłn la persona no pot atĂ©nyer sol hun dia o una nit goig complit, car, en dolorĂłs despertar que aquesta donzella me ha fet, me sĂł tant alterada que lo meu sperit Ă©s restat ab la major passiĂł que dir no·s poria. E si yo podia tornar en aquell cars mateix, me seria molt gran consolaciĂł, podent tocar e tenir en los meus braços les coses que ame hi he amades en aquest mĂłn. E crech que, podent yo attĂ©nyer açĂČ, me seria paradĂ­s en aquest mĂłn e compliment de glĂČria. E podeu creure, senyors, que si yo podia tornar en aquell gloriĂłs repĂČs, la mia Ă nima seria tant contenta que yo seria prestament guarida.

Dix l’emperador:

–Digau, senyora, ¿quù era lo que en los vostres braços teníeu?

RespĂČs la emperadriu:

–Senyor, lo major bĂ© que en lo mĂłn yo he tengut, e encara lo ame sobre totes les persones del mĂłn. E puch dir ab veritat que, yo stant en la piadosa vetla, me adormĂ­ e prestament me donĂ  de parer que stava en camisa, ab una roba curta forrada de marts gebelins, de color de vellut vert, e que era en hun terrat per dir la oraciĂł que acostume dir als tres reys de Orient. E complida que haguĂ­ la beneyta oraciĂł, hohĂ­ una veu qui·m dix: No te’n vages, que en aquest loch haurĂ s la grĂ cia que demanes. E no tardĂ  que viu venir lo meu tant amat fill, acompanyat de molts cavallers tots vestits de blanch, e portava a YpĂČlit per la mĂ  e, acostant-se a mi, me prengueren les mans los dos e besaven-les-me, e volien-me besar los peus, e yo consentir no u volia. E aseguts en lo paĂżment del terrat, passam moltes rahons de consolaciĂł en les quals yo prenguĂ­ molt gran delit, e foren tals e tan delitoses que jamĂ©s del cor me exiran.

AprĂ©s nos ne entram en la cambra, tenint-lo per la mĂ , e mon fill e yo posam-nos en lo lit, e yo posĂ­-li lo meu braç dret dejĂșs les sues spatles, e la sua boca besava les mies mamelles. JamĂ©s tan plasent dormir no sentĂ­, e deĂża’m lo meu fill: «Senyora, puix a mi no podeu haver en aquest miserable de mĂłn, teniu per fill a mon germĂ  YpĂČlit, car yo l’ame tant com fas a Carmesina.» E com deĂża aquestes paraules stava gitat prop de mi. E YpĂČlit, per obediĂšncia, stava agenollat enmig de la cambra. E yo li demanĂ­ hon era la sua habitaciĂł, e dix-me que en paradĂ­s era col·locat entre los mĂ rtirs cavallers per ço com era mort en batalla contra infels. E no li poguĂ­ mĂ©s demanar per ço com Eliseu me despertĂ  ab mĂ©s adolorit so que de trompeta.

–¿No us ho dich yo —dix l’emperador— que tot son parlar no era sinó de son fill?

–¡Ay, senyor —dix la emperadriu—, que a negĂș no costĂ  tant com a mi! E·n aquest braç lo tenia yo, la sua plasent boca tocava los meus pits. E los somnis que en la matinada se fan, molts ne ixen verdaders. E yo pens que encara no se’n deu Ă©sser anat. Volria sperimentar, dormint, si·m tornaria a parlar, e que tornĂ s en lo delit que stava.

–Yo us prech —dix l’emperador— que no us poseu aqueixes follies en lo cap, e levau-vos del lit si bĂ© stau, car tals coses com vĂłs rahonau, qui mĂ©s hi met mĂ©s hi pert.

–Yo us suplich, senyor —dix la emperadriu—, que per la salut mia e per lo delit que yo espere aconseguir, vos plàcia lexar-me hun poch reposar, car tots los ulls tinch entelats de poch dormir.

–Senyor —digueren los metges—, bĂ© se’n porĂ  anar la magestat vostra e dexem-la dormir, que si aquest delit li levam seria poca admiraciĂł no aumentĂ s la sua malaltia en major grau que no Ă©s.

L’emperador se partĂ­ e feren exir totes les donzelles de la cambra sinĂł Eliseu, que y restĂ . Com les portes foren tancades, la emperadriu fĂ©u tornar a YpĂČlit en son loch e dix a la donzella:

–Puix la sort ha permĂ©s tu has hagut a sentir en aguests afers, dĂłna orde que de tot ton poder vulles servir a YpĂČlit mĂ©s que a la mia persona. E posa’t en aquell retret fins tant hajam hun poch dormit, e tu serĂ s en ma openiĂł e mĂ©s favorida de totes les altres, e yo·t casarĂ© mĂ©s altament de totes. AprĂ©s, YpĂČlit te dirĂ  tant de sos bĂ©ns que tu·n serĂ s ben contenta.

–Ja no m’ajut DĂ©u —dix Eliseu— si yo tinch voluntat neguna a YpĂČlit, de servir-lo ne menys en amar ne honrar-lo, mas per suplir al que·m mana la magestat vostra ho farĂ©. Altrament, no·m volria Ă©sser abaxada en terra per pendre una agulla per ell, ans vos dich jamĂ©s portĂ­ mĂ©s mala voluntat a home del mĂłn com fas a ell, des que l’é vist en tal so star prop de vostra altesa. ÂĄLeĂł famejant volria que li menjĂ s los ulls e la cara e encara tota la presona!

RespĂČs YpĂČlit:

–Donzella, jamĂ©s pensĂ­ en fer-vos enuig que ab delliberada pensa ho fes. E yo us vull amar e fer per vĂłs sobre totes les donzelles del mĂłn.

–Feu per les altres —dix Eliseu—, que de mi no hajau cura, car no·m plau acceptar res que de vĂłs sia.

E prestament se n’entrà en lo retret e allí se pres fortment a plorar.

E los dos amants restaren en lo lit, tant que era quasi hora de vespres com ells se levaren. E trobaren la donzella que encara stava plorant. Com los vĂ©u entrar per lo retret cessĂ  son plor e donĂ  remey a la sua dolor la emperadriu, aconsolant-la. E preguĂ -la no·s donĂ s res en lo fet de YpĂČlit. E açĂČ fehia havent dupte que no descubrĂ­s lur fet.

–Senyora —dix la donzella— no dupte la majestat vostra de mi, que yo pendria pacientment la mort ans que yo parlĂ s res sens manament vostre a persona del mĂłn, car yo veig la pĂšrdua de vostra altesa seria tanta que tot martiri ne passaria, e mĂ©s cruel que no donaren a nengĂș dels apĂČstols. Lo segon dupte no temau. En presĂšncia o en absĂšncia, yo farĂ© tots los serveis que porĂ© a YpĂČlit per contemplaciĂł de la magestat vostra.

La emperadriu restĂ  contenta; lexĂ  YpĂČlit en lo retret e tornà’s al lit, fent obrir les portes de la cambra. E prestament fon aquĂ­ sa filla e totes les dones e donzelles e lo emperador e los metges. E tornà’ls a recitar lo plasent somni que fet havia.

Lo dinar fon prest, e la emperadriu menjĂ  axĂ­ com a persona cansada de molt caminar; e la donzella posĂ  sa diligĂšncia en molt ben servir a YpĂČlit, e donĂ -li a menjar un parell de faysans e tot lo que li fon mester per a la humanal vida, e tenint-lo a prop de colacions singulars perquĂš no s’anujĂ s. E com no volia menjar, preguava’l-ne de part de sa senyora. YpĂČlit la posava en noves ab moltes burles y ella jamĂ©s li responia sinĂł en lo que tocava a son servir.

AxĂ­ stiguĂ© la emperadriu, que no·s levĂ  del lit fins a l’endemĂ , que lo emperador ja s’era dinat. E com se fon ligada, entrĂ  en la capella per hoyr missa; e fon gran contradiciĂł entre los capellans si a tal hora devien consagrar, com lo migjorn fos passat.

E·n semblant ventura e delit stiguĂ© YpĂČlit dins lo retret per una setmana. Com la senyora coneguĂ© que prou l’avia spletat, donĂ -li comiat dient-li que altre dia, com se seria descansat, poria tornar dins en la cambra e poria pendre d’ella tot lo que plasent li fos. E la emperadriu traguĂ© de una caixa hon tenia les sues joyes un collar d’or fet a forma de miges lunes, e en les puntes de cascuna luna havia dues grosses perles, una en cascun cap, e alt, enmig de la luna, un gros diamant, e davant venia una cadeneta d’acer ab una pinya d’or tota smaltada, e la meytat era uberta e l’altra closa, e los pinyons qui dins eren, grossos robĂ­s. No crech tan saborosos pinyons jamĂ©s foren vists. Aquesta sabor sabia YpĂČlit, qui gustada l’avia. E en la part de la pinya que stava closa, en cascuna clofolla havia un diamĂ  o un robĂ­, o maracde o safir, e no penseu que fos de tan pocha stima que no valguĂ©s pasats cent mĂ­lia ducats. E la emperadriu, de ses mans la y posĂ  al coll e dix-li:

–Pregua a DĂ©u, YpĂČlit, que yo·t vixcha, car pocha admiraciĂł serĂ  que yo no·t faça, ans de molts anys, corona real portar. Ara açĂČ per amor de mi portarĂ s e, com te serĂ  present a la vista, serĂ s en recort de aquella qui t’ama tant com a la sua vida.

YpĂČlit se agenollĂ  en terra e fĂ©u-li infinides grĂ cies, e besĂ -li la mĂ  e la boca, e dix-li:

–Senyora, ¿com vol la magestat vostra desexir-se de una tan singular joya per donar-la a mi? Car si yo la tenia, la daria a vostra altesa, en qui seria mils spletada, per quù us suplich que la cobreu.

RespĂČs la emperadriu:

–YpĂČlit, no refuses jamĂ©s res que ta enamorada te done, car regla comuna Ă©s, qui Ă©s major en dignitat, la primera vegada que prenen amistat, deu donar a l’altre, qui no u deu refusar.

–Donchs, senyora, ¿quù ordenau de ma vida? ¿Quù voleu que faça?

–Prech-te que·t plĂ cia voler-te’n anar, car yo tinch grandĂ­ssim dupte que lo emperador demĂ  no entrĂ s en aquest retret e no·t trobĂ s açí. VĂ©s-te’n ara, que, aprĂ©s, altres dies serĂ s a temps a poder-hi tornar, e deixa passar aquest dupte que tinch.

YpĂČlit se pres a riure; ab cara afable e humil gest li presentĂ  paraules de semblant stil.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior