💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant261.gmi captured on 2024-02-05 at 10:53:16. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–La tua molta virtut e condiciĂł afable me força passar los lĂmits de castedat, per veure’t digne de Ă©sser amat. E si ab juraments dignes de fe me farĂ s segura que no u sabrĂ lo emperador ni altri per report de la tua lengua, elegeix tot lo que plasent te sia. E si vols acabat delit atĂ©nyer, no penses los perills sdevenidors, car seria cruel seguretat, si lo contrari·s seguia, en veure’m en perill, dolor e carregosa difamaciĂł, e la vida mia, que no seria prou segura. Emperò yo confie de la tua molta virtut que tot serà ’s fet al plaer meu. E farĂ s axĂ: que en la callada nit, qui dĂłna aleujament als treballs e repòs a totes les creatures, sies cert d’esperar-me en aquell terrat prop la mia cambra. E si y vĂ©ns, no tingues sperança dubtosa, car yo, qui en strem te ame, no farĂ© tarda la mia venguda, si ja la mort no m’o tolia.
E Ypòlit volgué demanar hun dubte que li ocorria, e la emperadriu li dix que de gran flaquea d’à nimo venia pensar tots los perills, si tanta de amor tenia com les sues paraules feÿen demostració.
–Fes lo que yo·t dich e no cures a present de altra cosa.
Ypòlit respòs:
–Senyora, yo só content de fer tot lo que la magestat vostra me mana.
E posĂ -la en segur de tot lo que ella dubtava.
Complit lo rahonament, la emperadriu se partĂ de la posada de Tirant ab totes les altres dames. Com foren dins lo palau, dix la emperadriu:
–Anem a vesitar lo emperador.
Com foren ab ell, stigueren hun poc solaçant. Aprés la emperadriu se levà ab la congoxa de la nova amor qui la portava, e dix a Carmesina:
–Resta tu acà ab aquestes donzelles e faràs companyia a ton pare.
Y ella fon contenta.
La emperadriu se n’anà a la sua cambra e dix a les sues donzelles que li fessen venir los cambrers, per ço com volia mudar les cortines de raç e posar-n’i unes altres de seda totes brodades, dient:
–Lo emperador me ha dit que vol aquesta nit venir acĂ, e desig-li fer una poca de festa per ço com ha gran temps que no y Ă©s vengut.
Féu prestament desfer tota la cambra e féu-la emparamentar tota de draps de brocat e de seda. Aprés féu molt bé perfumar la cambra e lo lit.
Com hagueren sopat, la emperadriu se retragué dient que lo cap li dolia; e dix-li una donzella, qui·s nomenava Elizeu, en presència de totes les altres:
–Senyora, ¿vol vostra altesa que faça venir los metges perquè us donen remey?
–Fes lo que·t vulles —dix la emperadriu—, mas dóna orde que lo emperador no senta res perquè no·s scusàs de venir acà sta nit.
Prestament vengueren los metges e tocaren-li lo polç, e trobaren-lo-y molt mogut per lo moviment que tenia, que s’esperava entrar en liça de camp clos ab cavaller jove e dubtava la perillosa batalla. Digueren los metges:
–Bo serà , senyora, que la magestat vostra prenga huns pochs de canyamons confits ab hun got de malvesia, e aleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir.
Respòs la emperadriu:
–Yo pens bé que serà molt poch lo meu dormir, per lo gran mal que sent, e molt menys lo reposar, car, segons la disposició que·m sent, yo crech cercaré tots los recons del lit.
–Senyora —digueren los metges—, si tal cars era com la magestat vostra ha rahonat, trameteu prestament per nosaltres. O si preneu plaer que façam la vetla a la porta de la vostra cambra, o acà dins, perquè de hora en hora vos pugam mirar en la cara, e axà passarem tota la nit.
–Tal servey —dix la emperadriu— no accepte a present, <ni>137 tal proferta, car tot lo lit vull tenir per meu, e no vull que negú de vosaltres me miràs en la cara si en negun delit stava, car tal mal com yo tinch no comporta vista de negú. E ab aquesta vos ne podeu anar, car yo·m vull posar en lo lit.
Los metges se partiren. Com foren a la porta li digueren que no s’oblidàs los confits e aquells remullàs bé ab la malvesia, que gran bé li farien en lo ventrell. E la emperadriu fon obedient, que una gran capsa se’n menjà ; aprés los remullà molt bé. E manà que perfumasen molt bé lo lit, y en los lençols y en los coxins féu posar algà lia. Com açò fon fet, ella ben perfumada, manà a les sues donzelles que se n’anassen a dormir e que tancasen la porta de la cambra sua.
E en la cambra de la emperadriu havia hun retret hon ella se acostumava de ligar, e en lo retret havia una porta que exia en hun terrat hon Ypòlit stava. E al levar que ella·s féu, Eliseu ho sentà e levà ’s prestament, pensant que tingués algun mal. E trobant-se en la cambra, dix-li:
–¿Què té la altesa vostra que axà us sou levada? ¿Sentiu-vos més mal que no feýeu?
–No —respòs la emperadriu—, ans me sent molt bé, mas era’m oblidat de dir aquella devota oració que yo acostume cascuna nit de dir.
Dix Eliseu:
–Senyora, feu-me tanta de mercé que vostra altesa la’m vulla dir.
–SĂł contenta —dix la emperadriu—. E Ă©s aquesta, que en la nit, la primera stela que veurĂ s, agenolla’t en terra, e dirĂ s tres paternostres e tres avemaries en reverència dels tres reys d’Orient, que·ls plĂ cia voler-te recaptar grĂ cia ab lo gloriĂłs DĂ©u JesĂşs e ab la sua sacratĂssima Mare, que axĂ com ells foren guiats e guardats, anant vetlant, dormint e estant, de les mans del rey Herodes, que·ls plĂ cia voler-te recaptar grĂ cia que sies liberada de vergonya e infĂ mia, e que totes les tues coses sien prosperades e aumentades en tot bĂ©. E sies certa que obtendrĂ s tot lo que vulles. E no·m torbes de ma devociĂł.
La donzella se’n tornĂ al lit e la emperadriu entrĂ en lo retret. E com coneguĂ© que la donzella era en lo lit e sentĂ tocar la hora de la asignaciĂł, vestĂ’s sobre la camisa una roba de vellut vert forrada de marts gebelins. E uberta la porta del terrat, vĂ©u star a Ypòlit stĂ©s per lo terrat, perquè no poguĂ©s esser vist per neguna part. TinguĂ©-u a molta glòria, pensant que aquell guardaria molt la sua honor.
Com Ypòlit la véu, si bé·s feÿa la nit molt scura, levà ’s prestament e anà devers ella, e donant dels genolls en la dura terra, besà -li les mans. E volia-li besar los peus, mas la valerosa senyora no u comportà , mas besà ’l moltes voltes en la boca. Pres-lo per la mà , mostrant-li infinida amor, e dix-li que anassen a la cambra. E dix Ypòlit:
–Senyora, la magestat vostra me haurà de perdonar, que jamés entraré en la cambra fins a tant que lo meu desig senta part de la glòria sdevenidora.
E pres-la en los braços e posà -la en terra, e aquà sentiren la última fi de amor.
AprĂ©s, ab grandĂssima letĂcia se n’entraren en lo retret. Ypòlit, mostrant molta gran contentaciĂł, donant-li pau verdadera, ab alegre Ă nimo e gest amorĂłs li fĂ©u principi a hun tal parlar.