đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant234.gmi captured on 2024-02-05 at 10:50:45. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CCXXXIII

RÈPLICA QUE FA TIRANT A PLAERDEMAVIDA

–Temor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar parahĂ­s en aquest mĂłn e repĂČs en l’altre. EmperĂČ dirĂ© lo que·m par, que en temps de adversitat los parents e amichs tornen enemichs. E lo meu ignoscent desig no Ă©s pus sinĂł ab amor fer serveys en aquella de qui sĂł e serĂ© tant com la vida me acompanyarĂ , e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia Ă nima aconsolada. Totes les coses qui·s representen a la mia vista no Ă©s pus sinĂł temor de vergonya. E Ă©s nit scura, car no puch veure lo que desige. Per fe haurĂ© a creure que sa majestat sia. En aquest cars yo·m despulle la temor e vergonya e abrigue’m de amor e pietat, per quĂš us prech que anem sens pus tardar e veja yo aquest cors glorificat. Puix lum no y ha, ab los hulls de la pensa lo veurĂ©.

—Puix ab tants ginys vos he portat —dix Plaerdemavida—, en defensa de ma honor e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.

E soltà’l de la mĂ . Com Tirant se vĂ©u que Plaerdemavida lo havia deixat e no sabia hon era perquĂš lum en tota la cambra no havia e axĂ­ lo fĂ©u star per spay de mija hora, en camisa e descalç, e tan baix com podia la cridava. E ella lo sentia molt bĂ© e respondre no li volia. Com Plaerdemavida vĂ©u que prou lo havia fet refredar, pres-li’n gran pietat, acostà’s a ell e dix-li:

–¡AxĂ­ castiga hom los qui sĂłn poch enamorats! ÂżCom podeu vĂłs pensar que dona ni donzella li pugua desplaure, vulla’s sia de gran o de poca condiciĂł, que no sia tostemps desijosa que sia amada? E aquell qui mĂ©s vies honestes, ço Ă©s, secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porĂ  entrar, aquell, elles lo tenen per millor. ÂĄForça que·m desplauria a mi que YpĂČlit fes semblant! Que de una amor que ara li porte, lavors li’n portaria quaranta. E si star no volia segura, no·m desplauria que·m prenguĂ©s per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volguĂ©s. E molt lo’n stimaria mĂ©s, que yo coneguĂ©s que Ă©s home, e que no fes axĂ­ com vĂłs dieu que no la volrĂ­eu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vĂłs honrar, amar e servir, mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ÂżNo sabeu vĂłs com diu lo psalmista <I>manus</I><I>113</I><I> autem</I><SPAN STYLE="font-style: normal">?</SPAN> És la glosa: si adquerir voleu dona o donzella, no vullau vergonya ni temor haver e, si u feu, no us tendran per millor.

–Per la mia fe —dix Tirant—. Donzella, vĂłs me haveu dada mĂ©s notĂ­cia de mos defalts que no ha fet jamĂ©s negun confessor, per gran mestre en theologia que fos. Prech-vos que·m porteu prestament al lit de ma senyora.

Plaerdemavida lo y portĂ  e fĂ©u-lo gitar al costat de la princessa. E les po<s>ts114 del lit no aplegaven a la paret, envers lo cap del lit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que stiguĂ©s segur e no·s moguĂ©s fins a tant que ella lo y diguĂ©s. E ella se posĂ  al cap del lit, estant de peus, e lo seu cap posĂ  entre Tirant e la princessa, e ella tenia la cara devers la princessa. E per ço que les mĂ negues de la camisa la enpedien, despullĂ -la’s. E pres la mĂ  de Tirant e posĂ -la sobre los pits de la princessa, e aquell tocĂ -li les mamelles, lo ventre e de allĂ­ avall. La princessa despertà’s e dix:

–¡Val-me DĂ©u, hi com est fexuga! Mirau si·m pot deixar dormir.

Dix Plaerdemavida, tenint lo cap sobre lo coxĂ­:

–¡O, com sou donzella de mal comport! Exiu ara del bany e teniu les carns lises e gentils. Prench gran delit en tocar-les.

–Toca hon te vulles —dix la princessa— e no poses la mà tan avall com faç.

–Dormiu e fareu bĂ©. E deixau-me toquar aquest cors que meu Ă©s —dix Plaerdemavida—, que yo sĂł acĂ­ en loch de Tirant. ÂĄO, traĂżdor de Tirant! ÂżE hon est tu? Que, si tenies la mĂ  lla hon yo la tinch, ÂĄe com series content!

E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la princessa. E Plaerdemavida tenia la sua mà sobre lo cap de Tirant e, com ella conexia que la princessa se adormia, fluixava la mà e lavors Tirant tocava a son plaer, e com ella despertar-se volia, strenyia lo cap a Tirant hi ell stava segur. En aquest deport stigueren per més spay de una hora, hi ell tostemps tocant-la.

Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixà del tot la mà a Tirant hi ell volgué temptar de paciÚncia de voler dar fi a son desig, e la princessa se començà a despertar e, mig adormida, dix:

–¿QuĂš, mala ventura, fas? ÂżNo·m pots leixar dormir? ÂżEst tornada folla, que vols temptar lo que Ă©s contra ta natura?

E no agué molt stat que ella conegué que era més que dona, e no u volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca e dix-li a la orella, perquÚ neguna de les altres donzelles no u hoïssen:

–Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona. He gran dupte que no u senta la senyora emperadriu. Callau, que aquest Ă©s lo vostre cavaller, i qui per vĂłs se deixarĂ  morir.

–¡O, maleïta sies tu! —dix la princessa—. ¿E no has aguda temor de mi ni vergonya del món? ¡Sens yo saber res m’as posada en tan gran trebaill e difamació!

–Ya, senyora, lo mal fet Ă©s —dix Plaerdemavida—. Dau remey a vĂłs e a mi. E par-me que lo caillar Ă©s lo mĂ©s segur e lo que mĂ©s pot valer en aquests afers.

E Tirant, ab baixa veu, la supplicava tant com millor podia. Ella, vehent-se en tan stret pas, de la una part la vencia amor e, de l’altra, tenia temor, mas la temor excellia la amor e deliberà de caillar e no dir res.

Com la princessa cridà lo primer crit, ho sentí la Viuda Reposada e agué plena notícia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia ésser ab ella. Pensà que si Tirant passava a la princessa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom caillava, e la princessa no dehia res, sinó que·s defenia ab paraules gracioses que la plasent batailla no vingués a fi. La Viuda se asigué al lit e donà un gran crit e dix:

–¿Y quù es lo que teniu, filla?

DespertĂ  totes les donzelles ab grans crits e remor e vench a notĂ­cia de la emperadriu. Totes se levaren cuytadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuytats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bĂ© tancada. A grans crits demanaren lum e, en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven lum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartà’l de lla hon volguera finar sa vida, e posà’l en lo retret e fĂ©u-lo saltar en un tarrat que y havia, e donĂ -li una corda de cĂ nem perquĂš s’acalĂ s dins l’ort. E de allĂ­ podia obrir la porta, car ell<a>115 hi havia ben provehit perquĂš, quant vinguĂ©s, ans del d<i>a116 se’n fos pogut anar, exint per una altra porta. Mas tan gran fon l’avalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no·l poguĂ© traure per lo loch hon ella havia pensat, e fon forçat que·l traguĂ©s per lo terrat. E donĂ -li la corda largua y ella prestament se’n tornĂ , e tanchĂ  la finestra del retret e anĂ  hon era sa senyora.

E Tirant donĂ  volta e ligĂ  fort la corda e, ab la pressa que tenia per no Ă©sser vist ni conegut, no pensĂ  la corda si bastava en terra. Deixà’s anar per la corda avall e fallia-se’n mĂ©s de XII alnes, que no plegava en terra. Fon-li forçat de leixar-se caure, perquĂš los braços no li podien sostenir lo cors, e donĂ  tan gran colp en terra que·s rompĂ© la cama.

Deixem a Tirant, que stà de larch gitat en terra, que no·s pot moure.

Com Plaerdemavida se’n fon tornada, portaren la lum. E totes entraren ab la emperadriu, y ella prestament li demanà quin avalot era stat aquell, per quina causa havia cridat.

–Senyora —dix la princessa—, una gran rata saltĂ  sobre lo meu lit e puyà’m sobre la cara, e spantà’m tan fort que aguĂ­ de cridar tan grans crits, que fora stava de tot recort. E ab la ungla à’m arapada la cara, que si m’aguĂ©s encertat en l’ull, quant mal me aguera fet E aquell arap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquĂš no cridĂ s.

L’emperador se fon levat e, ab la spasa en la mĂ , entrĂ  per la cambra de la princessa. E, sabuda la veritat de la rata, cerquĂ  totes les cambres. EmperĂČ la donzella fon discreta: aprĂ©s que la emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltĂ  en lo terrat e prestament levĂ  la corda e sentĂ­ plĂ nyer a Tirant. Prestament presumĂ­ que era caygut e no dix res. E tornĂ -sse’n dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, de aquells de la guĂ rdia e dels officials de la casa, que açĂČ era cosa de gran spant de veure ni de sentir, que, si los turchs fossen entrats dins la ciutat, no s’i fera major fet. L’emperador, qui era home molt sabut, pensĂ  que açĂČ no fos mĂ©s que rata: fins dins los cĂČfrens cerquĂ  e totes les finestres fĂ©u obrir. E si la donzella un poch se fos tardada en levar la corda, l’emperador l’aguera trobada.

Lo duch e la duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era stat sentit. Pensau lo cor del duch quin devia star, que ves a Tirant en tan gran congoxa Ă©sser posat, car pensava que l’aguessen mort o apresonat. Armà’s prestament, que allĂ­ tenia les sues armes, per ajudar a Tirant, e dient entre si:

–Huy perdrĂ© tota ma senyoria, puix Tirant Ă©s en tal punt.

–¿QuĂš farĂ© yo? —dix la duquessa—. Que les mies mans no tenen força per vestir-me la camisa.

Com lo duch fon armat, ixquĂ© de la sua cambra per veure açĂČ quĂš era e per saber hon era Tirant. E anant, trobĂ  l’emperador, que se’n tornava a la sua cambra, e lo duch li demanĂ :

–¿QuĂš Ă©s açĂČ, senyor? ÂżQuina novitat tan gran Ă©s stada aquesta?

RespĂČs l’emperador:

–Les folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons m’an recitat, Ă©s passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, Ă -li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi qual anar.

Lo duch tornà-sse’n a la sua cambra e recità-u a la duquessa. E prengueren los dos gran consolació com res de Tirant no era stat. Dix lavors lo duch:

–Per nostra Dona, yo anava ab tal delliber, que si l’emperador aguĂ©s pres a Tirant, que ab aquesta atxa yo aguera mort a l’emperador e a tots los qui fossen de sa voluntat. E aprĂ©s, Tirant o yo fĂłra stat emperador.

–PerĂČ, mĂ©s val que axĂ­ sia stat —dix la duquessa—.

Levà’s corrent e anĂ  a la cambra de la princessa. Com Plaerdemavida la vĂ©u, dix-li:

–Senyora, yo us clam mercĂ© que stigau acĂ­ e no consintau que negĂș diga mal de Tirant, e yo hirĂ© a veure quĂš fa.

Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar, per ço que no fos hoĂżda de negĂș. E sentĂ­ que ell se planyia fort e deĂża en forma de semblants paraules.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior