đŸ Archived View for espotiesfa.ddns.net âș tirant âș tirant234.gmi captured on 2024-02-05 at 10:50:45. Gemini links have been rewritten to link to archived content
âŹ ïž Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
âTemor de restar ab tal vergonya me tol de guanyar parahĂs en aquest mĂłn e repĂČs en lâaltre. EmperĂČ dirĂ© lo que·m par, que en temps de adversitat los parents e amichs tornen enemichs. E lo meu ignoscent desig no Ă©s pus sinĂł ab amor fer serveys en aquella de qui sĂł e serĂ© tant com la vida me acompanyarĂ , e ab aquest article de fe vull viure e morir. E si la tua voluntat ab lo meu desig eren concordes, molt ne seria la mia Ă nima aconsolada. Totes les coses qui·s representen a la mia vista no Ă©s pus sinĂł temor de vergonya. E Ă©s nit scura, car no puch veure lo que desige. Per fe haurĂ© a creure que sa majestat sia. En aquest cars yo·m despulle la temor e vergonya e abrigueâm de amor e pietat, per quĂš us prech que anem sens pus tardar e veja yo aquest cors glorificat. Puix lum no y ha, ab los hulls de la pensa lo veurĂ©.
âPuix ab tants ginys vos he portat âdix Plaerdemavidaâ, en defensa de ma honor e delit e profit vostre, restau per aquell qui sou.
E soltĂ âl de la mĂ . Com Tirant se vĂ©u que Plaerdemavida lo havia deixat e no sabia hon era perquĂš lum en tota la cambra no havia e axĂ lo fĂ©u star per spay de mija hora, en camisa e descalç, e tan baix com podia la cridava. E ella lo sentia molt bĂ© e respondre no li volia. Com Plaerdemavida vĂ©u que prou lo havia fet refredar, pres-liân gran pietat, acostĂ âs a ell e dix-li:
âÂĄAxĂ castiga hom los qui sĂłn poch enamorats! ÂżCom podeu vĂłs pensar que dona ni donzella li pugua desplaure, vullaâs sia de gran o de poca condiciĂł, que no sia tostemps desijosa que sia amada? E aquell qui mĂ©s vies honestes, ço Ă©s, secretes, de nit o de dia, per finestra, porta o terrat, hi porĂ entrar, aquell, elles lo tenen per millor. ÂĄForça que·m desplauria a mi que YpĂČlit fes semblant! Que de una amor que ara li porte, lavors liân portaria quaranta. E si star no volia segura, no·m desplauria que·m prenguĂ©s per los cabells e, per força o per grat, rocegant-me per la cambra, me fes callar e fer tot lo que ell volguĂ©s. E molt loân stimaria mĂ©s, que yo coneguĂ©s que Ă©s home, e que no fes axĂ com vĂłs dieu que no la volrĂeu per res descomplaure. E en altres coses la deveu vĂłs honrar, amar e servir, mas, que siau ab ella en una cambra a soles, no li guardeu cortesia en semblant acte. ÂżNo sabeu vĂłs com diu lo psalmista <I>manus</I><I>113</I><I> autem</I><SPAN STYLE="font-style: normal">?</SPAN> Ăs la glosa: si adquerir voleu dona o donzella, no vullau vergonya ni temor haver e, si u feu, no us tendran per millor.
âPer la mia fe âdix Tirantâ. Donzella, vĂłs me haveu dada mĂ©s notĂcia de mos defalts que no ha fet jamĂ©s negun confessor, per gran mestre en theologia que fos. Prech-vos que·m porteu prestament al lit de ma senyora.
Plaerdemavida lo y portĂ e fĂ©u-lo gitar al costat de la princessa. E les po<s>ts114 del lit no aplegaven a la paret, envers lo cap del lit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que stiguĂ©s segur e no·s moguĂ©s fins a tant que ella lo y diguĂ©s. E ella se posĂ al cap del lit, estant de peus, e lo seu cap posĂ entre Tirant e la princessa, e ella tenia la cara devers la princessa. E per ço que les mĂ negues de la camisa la enpedien, despullĂ -laâs. E pres la mĂ de Tirant e posĂ -la sobre los pits de la princessa, e aquell tocĂ -li les mamelles, lo ventre e de allĂ avall. La princessa despertĂ âs e dix:
âÂĄVal-me DĂ©u, hi com est fexuga! Mirau si·m pot deixar dormir.
Dix Plaerdemavida, tenint lo cap sobre lo coxĂ:
âÂĄO, com sou donzella de mal comport! Exiu ara del bany e teniu les carns lises e gentils. Prench gran delit en tocar-les.
âToca hon te vulles âdix la princessaâ e no poses la mĂ tan avall com faç.
âDormiu e fareu bĂ©. E deixau-me toquar aquest cors que meu Ă©s âdix Plaerdemavidaâ, que yo sĂł acĂ en loch de Tirant. ÂĄO, traĂżdor de Tirant! ÂżE hon est tu? Que, si tenies la mĂ lla hon yo la tinch, ÂĄe com series content!
E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la princessa. E Plaerdemavida tenia la sua mà sobre lo cap de Tirant e, com ella conexia que la princessa se adormia, fluixava la mà e lavors Tirant tocava a son plaer, e com ella despertar-se volia, strenyia lo cap a Tirant hi ell stava segur. En aquest deport stigueren per més spay de una hora, hi ell tostemps tocant-la.
Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixà del tot la mà a Tirant hi ell volgué temptar de paciÚncia de voler dar fi a son desig, e la princessa se començà a despertar e, mig adormida, dix:
âÂżQuĂš, mala ventura, fas? ÂżNo·m pots leixar dormir? ÂżEst tornada folla, que vols temptar lo que Ă©s contra ta natura?
E no agué molt stat que ella conegué que era més que dona, e no u volgué consentir e començà a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca e dix-li a la orella, perquÚ neguna de les altres donzelles no u hoïssen:
âCallau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona. He gran dupte que no u senta la senyora emperadriu. Callau, que aquest Ă©s lo vostre cavaller, i qui per vĂłs se deixarĂ morir.
âÂĄO, maleĂŻta sies tu! âdix la princessaâ. ÂżE no has aguda temor de mi ni vergonya del mĂłn? ÂĄSens yo saber res mâas posada en tan gran trebaill e difamaciĂł!
âYa, senyora, lo mal fet Ă©s âdix Plaerdemavidaâ. Dau remey a vĂłs e a mi. E par-me que lo caillar Ă©s lo mĂ©s segur e lo que mĂ©s pot valer en aquests afers.
E Tirant, ab baixa veu, la supplicava tant com millor podia. Ella, vehent-se en tan stret pas, de la una part la vencia amor e, de lâaltra, tenia temor, mas la temor excellia la amor e deliberĂ de caillar e no dir res.
Com la princessa cridĂ lo primer crit, ho sentĂ la Viuda Reposada e aguĂ© plena notĂcia que la causa del cridar havia fet Plaerdemavida, e que Tirant devia Ă©sser ab ella. PensĂ que si Tirant passava a la princessa, que ella no poria complir son desig ab ell. E ja tothom caillava, e la princessa no dehia res, sinĂł que·s defenia ab paraules gracioses que la plasent batailla no vinguĂ©s a fi. La Viuda se asiguĂ© al lit e donĂ un gran crit e dix:
âÂżY quĂš es lo que teniu, filla?
DespertĂ totes les donzelles ab grans crits e remor e vench a notĂcia de la emperadriu. Totes se levaren cuytadament, qui totes nues, qui en camisa, e ab cuytats passos anaren a la porta de la cambra, la qual trobaren molt bĂ© tancada. A grans crits demanaren lum e, en aquest instant que tocaven a la porta e cercaven lum, Plaerdemavida pres a Tirant per los cabells e apartĂ âl de lla hon volguera finar sa vida, e posĂ âl en lo retret e fĂ©u-lo saltar en un tarrat que y havia, e donĂ -li una corda de cĂ nem perquĂš sâacalĂ s dins lâort. E de allĂ podia obrir la porta, car ell<a>115 hi havia ben provehit perquĂš, quant vinguĂ©s, ans del d<i>a116 seân fos pogut anar, exint per una altra porta. Mas tan gran fon lâavalot e los grans crits que daven les donzelles e la Viuda que no·l poguĂ© traure per lo loch hon ella havia pensat, e fon forçat que·l traguĂ©s per lo terrat. E donĂ -li la corda largua y ella prestament seân tornĂ , e tanchĂ la finestra del retret e anĂ hon era sa senyora.
E Tirant donĂ volta e ligĂ fort la corda e, ab la pressa que tenia per no Ă©sser vist ni conegut, no pensĂ la corda si bastava en terra. DeixĂ âs anar per la corda avall e fallia-seân mĂ©s de XII alnes, que no plegava en terra. Fon-li forçat de leixar-se caure, perquĂš los braços no li podien sostenir lo cors, e donĂ tan gran colp en terra que·s rompĂ© la cama.
Deixem a Tirant, que stà de larch gitat en terra, que no·s pot moure.
Com Plaerdemavida seân fon tornada, portaren la lum. E totes entraren ab la emperadriu, y ella prestament li demanĂ quin avalot era stat aquell, per quina causa havia cridat.
âSenyora âdix la princessaâ, una gran rata saltĂ sobre lo meu lit e puyĂ âm sobre la cara, e spantĂ âm tan fort que aguĂ de cridar tan grans crits, que fora stava de tot recort. E ab la ungla Ă âm arapada la cara, que si mâaguĂ©s encertat en lâull, quant mal me aguera fet E aquell arap li havia fet Plaerdemavida com li tancava la boca perquĂš no cridĂ s.
Lâemperador se fon levat e, ab la spasa en la mĂ , entrĂ per la cambra de la princessa. E, sabuda la veritat de la rata, cerquĂ totes les cambres. EmperĂČ la donzella fon discreta: aprĂ©s que la emperadriu fon entrada e parlava ab sa filla, ella saltĂ en lo terrat e prestament levĂ la corda e sentĂ plĂ nyer a Tirant. Prestament presumĂ que era caygut e no dix res. E tornĂ -sseân dins la cambra. E havia tan gran remor per tot lo palau, de aquells de la guĂ rdia e dels officials de la casa, que açĂČ era cosa de gran spant de veure ni de sentir, que, si los turchs fossen entrats dins la ciutat, no sâi fera major fet. Lâemperador, qui era home molt sabut, pensĂ que açĂČ no fos mĂ©s que rata: fins dins los cĂČfrens cerquĂ e totes les finestres fĂ©u obrir. E si la donzella un poch se fos tardada en levar la corda, lâemperador lâaguera trobada.
Lo duch e la duquessa, qui sabien en aquest fet, com sentiren la remor tan gran, pensaren que Tirant era stat sentit. Pensau lo cor del duch quin devia star, que ves a Tirant en tan gran congoxa Ă©sser posat, car pensava que lâaguessen mort o apresonat. ArmĂ âs prestament, que allĂ tenia les sues armes, per ajudar a Tirant, e dient entre si:
âHuy perdrĂ© tota ma senyoria, puix Tirant Ă©s en tal punt.
âÂżQuĂš farĂ© yo? âdix la duquessaâ. Que les mies mans no tenen força per vestir-me la camisa.
Com lo duch fon armat, ixquĂ© de la sua cambra per veure açĂČ quĂš era e per saber hon era Tirant. E anant, trobĂ lâemperador, que seân tornava a la sua cambra, e lo duch li demanĂ :
âÂżQuĂš Ă©s açĂČ, senyor? ÂżQuina novitat tan gran Ă©s stada aquesta?
RespĂČs lâemperador:
âLes folles de donzelles, qui de no res temoregen. Una rata, segons mâan recitat, Ă©s passada sobre la cara de ma filla e, segons ella diu, Ă -li fet senyal en la galta. Tornau-vos-ne a dormir, que no us hi qual anar.
Lo duch tornĂ -sseân a la sua cambra e recitĂ -u a la duquessa. E prengueren los dos gran consolaciĂł com res de Tirant no era stat. Dix lavors lo duch:
âPer nostra Dona, yo anava ab tal delliber, que si lâemperador aguĂ©s pres a Tirant, que ab aquesta atxa yo aguera mort a lâemperador e a tots los qui fossen de sa voluntat. E aprĂ©s, Tirant o yo fĂłra stat emperador.
âPerĂČ, mĂ©s val que axĂ sia stat âdix la duquessaâ.
LevĂ âs corrent e anĂ a la cambra de la princessa. Com Plaerdemavida la vĂ©u, dix-li:
âSenyora, yo us clam mercĂ© que stigau acĂ e no consintau que negĂș diga mal de Tirant, e yo hirĂ© a veure quĂš fa.
Com fon sobre lo terrat, no gosava parlar, per ço que no fos hoĂżda de negĂș. E sentĂ que ell se planyia fort e deĂża en forma de semblants paraules.