đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant191.gmi captured on 2024-02-05 at 10:45:46. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CLXXXVIIII

LES GRANS FESTES QUE L’EMPERADOR FÉU FER PER AMOR DELS EMBAXADORS DEL SOLDÀ

Feta la letra, la donĂ  al scuder que la y havia portada, dient-li:

–Amich, digues a ta senyora per lo cĂ rrech gran que de aquests afers tinch, no Ă©s en libertat mia poder-los lexar sens manament de superior. PerĂČ passada la festa que·l senyor emperador fa, yo farĂ© mon poder de Ă©sser-hi. E per mi besar-li has les mans a la qui Ă©s en virtuts complida, e aprĂ©s a la senyora de qui sĂł.

Aquell pres son comiat e tench son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Stefania ab la princessa a grans rahons e, com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester levà’s prestament e ab cara molt alegra li dix:

–¿QuĂš Ă©s de aquell qui tĂ© la mia pensa subjugada a tota sa voluntat?

E aquell, sens respondre res, anĂ  allĂ  hon era la princessa e besĂ -li la mĂ . AprĂ©s girà’s envers Stefania e fĂ©u lo semblant, e donĂ -li la letra que portava. E com aquella la tench en ses mans, alçà-la envers lo cel en senyal de oferta. AprĂ©s, legida la letra, elles abduys hagueren moltes rahons, aquella dolent-se com lo conestable no seria allĂ­ en aquelles festes, per ço com l’escuder <no>91 descobrĂ­ la veritat de la sua ficta e temerosa venguda.

Vengut lo dia de la festa, lo conestable vench a una legua de la ciutat molt secret, e allí se aturà fins a l’endemà. Stefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no y era lo que ella amava. E la princessa la’n pregà molt, dient que, si ella no y anava, tanpoch s’i iria e totes les festes se destorbarien, en tant que a Stefania li fon forçat de anar.

AprĂ©s les misses dites, ab molt gran sirimĂČnia anaren al mercat, lo qual trobaren tot cubert, alt e baix, de draps de lana blanchs e verts e morats, e per les parets draps de raç ab les figures totes franceses. E tot a l’entorn del dit mercat havia taules meses. E lo tĂ lem de l’emperador era molt rich e molt poxant, tot a l’entorn de draps de brocat. E l’emperador se siguĂ© enmig e los embaxadors prop d’ell. Alt, al cap de la taula, seĂża la emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rey de la subirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones de honor seĂżen a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bĂ© fer. Stefania seĂża a cap de taula, e les altres aprĂ©s d’ella. Tots los duchs e grans senyors seĂżen a la part sinestra.

Havien parat XXIIII tinells tots plens d’or e d’argent. En lo primer tinell foren meses totes les relĂ­quies de la ciutat. En lo segon, tot l’or de les sglĂ©sies. AprĂ©s venien X tinells tots plens de cabaços e paners grans de tot lo tresor de l’emperador, tots de moneda d’or. E aprĂ©s venien les copes d’or, venien aprĂ©s tots los plats e salers; aprĂ©s les sues joyes; aprĂ©s d’açĂČ l’argent, que era de pichers e salers daurats. Lo que era blanch, tot anava per les taules. E de tot açĂČ foren plens los XXIIII tinells. La moneda blanca tota stava en conques davall los tinells. En cascun tinell guardaven III cavallers ab robes de brocat rocegant per terra, e cascĂș de aquests ab una verga d’argent en la mĂ . Gran fon la riquea que aquell jorn lo emperador mostrĂ .

Enmig de les taules hon menjaven, havia rench de jĂșnyer. Aquell dia eren taulegers lo capitĂ  e lo duch de Pera e lo duch de SinĂČpoli. Mentres que l’emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixquĂ© lo duch de Pera. Portava paraments de brocat d’or, tots blaus. Lo duch de SinĂČpoli portava los paraments de brocat vert y burell, mitadats. Tirant aportava huns paraments de vellut vert, tots cuberts de ducats qui penjaven, tan grans que cascun ducat de aquells valia XXX ducats dels altres, los quals paraments eren de gran stima.

Tirant, hun dia, venint a la porta de la cambra de la princessa trobĂ  a Plaerdemavida e demanĂ -li quĂš feĂża la senyora princessa. E ella responent, dix:

–¡Ay, en beneit! ÂżPer quĂš u voleu vĂłs saber, quĂš fa ma senyora? Si fĂłsseu vengut mĂ©s prest, en lo lit la haguĂ©reu trobada. E si vĂłs la haguĂ©sseu vista axĂ­ com yo, la vostra Ă nima stiguera en glĂČria perdurable. E aquella cosa que Ă©s amada, quant mĂ©s se veu mĂ©s se delita. E per ço yo crech que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata’s lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps se alegra e dels nostres desigs alegre indici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull rahonar del meu sdevenidor desig. ÂżPer quĂš no ve ab vĂłs lo meu YpĂČlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa Ă©s molt dura de pensar e dolch-me dins mi matexa per ço que negun bĂ© present se deu per sdevenidor lexar, ne tampoch pendre mal per sdevenidor bĂ©.

–Donzella —dix Tirant—, yo us prech per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora emperadriu mala sort la hauria dins portada, o altra persona de qui yo m’aja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no Ă©s neguna denegar-lo·m dega.

–Yo a la senyoria vostra —dix Plaerdemavida— no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo cĂ rrech: vostra marcĂ© per venir e yo per dexar-vos entrar. E yo bĂ© sĂ© que la princessa no vol que l’amor que vĂłs li portau sia sens algun mĂšrit. E per ço com vos conech apetit gran de la cosa desijada, volria-us-hi poder ajudar; car qui desija e no pot lo seu desig complir, estĂ  en pena, e neguna cosa no Ă©s mĂ©s laugera de perdre que aquella la qual sperança mĂ©s avant no promet tornar.

Lavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la princessa que tenia los seus daurats cabells enbolicats en la mà. Com ella lo véu, li dix:

–¿Qui dret vos ha donat que entreu acĂ­? E aquest cĂ rrech no Ă©s covinent ni Ă©s donat a tu de entrar en la mia cambra sens licĂšncia mia, car si l’emperador ho sab, de deslealtat te poran incriminar. Prech-te vages, car contĂ­nuament tremolen los meus pits de recel temerĂłs.

E Tirant no curĂ  de les paraules de la princessa, sinĂł que s’acostĂ  envers ella e pres-la en los braços e besĂ -la moltes vegades los pits, los ulls e lo boca. E les donzelles, com veĂżen que Tirant axĂ­ jugava ab la senyora, totes staven a la cominal. PerĂČ com ell li posava la mĂ  dejĂșs la falda, totes eren en sa ajuda. E stant en aquests jochs e burles, sentiren que la emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure quĂš feĂża. E ab los jochs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra.

Prestament Tirant se lançà stĂ©s per terra e lançaren-li roba dessĂșs e la princessa segué’s damunt ell. Stava’s pentinant. E la emperadriu segué’s al seu costat. No fallĂ­ molt no·s seguĂ©s sobre lo cap de Tirant. ÂĄSab DĂ©u ab quina temor de vergonya en aquell cars Tirant stava! Ab tal congoxa stiguĂ© per bon spay, que parlaren de les festes que·s devien fer fins que vench una donzella ab les ores. Lavors la emperadriu se levĂ  e apartà’s al cap de la cambra e pres-se a dir ses ores. La princessa no·s moguĂ© gens de allĂ­ per dubte que la emperadriu no·l ves. Com la princessa se fon pentinada, posĂ  la mĂ  davall la roba e pentinava a Tirant, e ell adĂ©s adĂ©s li besava la mĂ  e li prenia la pinta. E stant en tal congoxa, totes les donzelles se posaren davant la emperadriu; e lavors, sens fer molta remor, Tirant se levĂ  e anĂ -se’n ab la pinta que la princessa li donĂ .

Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en loch segur que per negĂș no seria vist, vĂ©u venir a l’emperador ab hun cambrer, que venien dretament a la cambra de la princessa. Com Tirant los vĂ©u venir, no les tinguĂ© totes. Vehent-los venir per una gran sala, Tirant, no havent altre remey, tornĂ -se’n cuytat a la cambra de la princessa, e dix-li:

–Senyora, ¿quin remey dareu en ma persona, que l’emperador ve?

–¡Ay, trista! —dix la princessa—. Exim de hun mal e donam en altre pijor.

Yo bé us ho deÿa, car vós veniu tostemps a hores indispostes.

Prestament fĂ©u posar a les donzelles davant la emperadriu y ell, ab suaus passos, lo posaren dins un altra cambra. E posaren-li molts motalafs dessĂșs, per ço que si l’emperador hi entrĂ s, axĂ­ com feĂża moltes voltes, que no·l ves.

Com l’emperador fon en la cambra, trobĂ  a sa filla que·s volia ligar.

Stigué allí fins que fon ligada e la emperadriu hagué dites ses ores e les donzelles se foren totes abillades. La emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la princessa demanà los seus guants, e dix:

–Yo·ls he stojats en loch que neguna de vosaltres no u sab.

Ella tornà entrar dins la cambra hon Tirant era e féu-li levar la roba que damunt tenia. E ell donà hun gran salt e pres la princessa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades. E dix-li:

–¡O, quanta bellea! Ab tanta perfecciĂł jamĂ©s viu en donzella del mĂłn. La magestat vostra passa totes quantes sĂłn de saber e gran discreciĂł, car, certament, ara no tinch admiraciĂł si lo moro soldĂ  vos desija tenir en sos braços.

–A tu engana lo parer —dix la princessa—, car yo no sĂł tan alta en perfecciĂł com tu dius, sinĂł que bona voluntat t’o fa dir, car la cosa, quant mĂ©s se ama, mĂ©s se desija amar. Per bĂ© que sia vestida d’un negre vestiment, sots honest vel sĂł ligada, e aquella flama que als teus ulls de mi resplandeix Ă©s amor, car per la vista lo virtuĂłs se contenta. E per ço yo·t farĂ© dar glĂČria, honor e fama. E si açĂČ no·t basta e no·n serĂ s content, tu serĂ s fet home sens recort e mĂ©s cruel que l’emperador NerĂł. Besa’m e leixa’m anar, car l’emperador m’estĂ  sperant.

Tirant no y poguĂ© satisfer, sinĂł que les donzelles li tenien les mans per les burles e jochs que li feĂża, perquĂš no la desligĂ s. E com vĂ©u que se n’anava e ab les mans no la podia tocar, alargĂ  la cama e posĂ -la-y davall les faldes, e ab la çabata toquĂ -li en lo loch vedat e la sua cama posĂ  dins les sues cuxes. Lavors la princessa, corrent ixquĂ© de la cambra e anĂ  hon era l’emperador. E la Viuda Reposada traguĂ© a Tirant per la porta de l’ort.

Com Tirant fon en sa posada, descalsà’s les calses e çabates. E aquella calsa e çabata ab quĂš havia tocat a la princessa davall les faldes, fĂ©u-la molt ricament brodar. E fon stimat lo que y posĂ , ço Ă©s, perles, robins e diamants, passats XXV mĂ­lia ducats.

E lo dia del rench se calsĂ  la calsa e la çabata. E tots quants hi havia que veĂżen semblant cosa, staven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que y havia, ne tan riqua çabata de cuyro no era stada vista. E en aquella cama no portava arnĂ©s negĂș, sinĂł en la sinestra; e paria star molt bĂ©. Per cimera portava, damunt lo elmet, quatre pilars d’or, lo sanct Greal fet a manera d’aquell que GaleĂ s, lo bon cavaller, conquistĂ . Sobre lo sant Greal stava la pinta que la princessa li havia dada, ab hun mot que y havia e, qui legir-ho sabia, deĂża:

No ha virtut que en ella no sia. E axí ixqué aquell dia.

Enmig del rench havia hun gran cadafal tot cubert de draps de brocat. E enmig stava una gran cadira molt riquament guarnida e per mig tenia un pern, que la cadira se podia voltar entorn. E alt seĂża la sĂ via Sibil·la, molt riquament abillada, que mostrava en si gran magnificĂšncia. E contĂ­nuament a totes parts se vogia. E baix, al peu de la cadira, seĂżen totes les deesses ab les cares cubertes, per ço que en lo passat temps deĂżen los gentils que eren cossos celestials. Entorn de les deesses seĂżen totes les dones qui bĂ© havien amat, axĂ­ com fon la reyna Ginebra, qui a Lançalot amĂ ; la reyna Isolda a Tristany; e la reyna PenĂČlope, qui a Ulixes amĂ ; e Elena a Paris; Briseyda a Achil·les; Medea a JĂ son; la reyna Dido a Eneas; Deiamira a Èrcules; Adriana a Teseu; e la reyna Phedra <qui>92 requerĂ­ a YpĂČlit, son fillastre. E moltes altres n’i havia —que seria fatiga de nomenar-les—, que en la fi de lurs amors foren decebudes per los enamorats, axĂ­ com fĂ©u JĂ son, qui decebĂ© y destrohĂ­ la gentil persona de Medea, e axĂ­ com fĂ©u Teseu <a>93 Adriana: traguĂ©-la de la casa del rey son pare e, portant-la per la mar, dexĂ -la en una illa deserta e allĂ­ finĂ  sa dolorosa vida. E de tals com aquestes que dit vos he, n’i havia moltes. E cascuna tenia huns açots en la mĂ . E lo cavaller qui fos derrocat de dret encontre e mĂšs per terra, portaven-lo al cadafal e a la sĂ via Sibil·la donava-li sentĂšncia de mort, dient puix havia defraudat amor e tot son poder. Les altres dones e deesses agenollaven-se davant la Sibil·la e recaptaven-li grĂ cia que no morĂ­s, mas que la sentĂšncia fos mudada en açots. Ella, atorgant als prechs de tantes senyores, desarmaven lo cavaller davant tothom e aprĂ©s daven-li de grans açots, e axĂ­ feĂżen devallar del cadafal en terra, en tal manera. CascĂș qui per terra era mĂšs, havia semblant guardĂł.

Los taulegers ixqueren al rench ans del dia e no dexaven jĂșnyer a negĂș qui no portĂ s paraments de seda o de brocat o de chaperia.

Com l’emperador manĂ  fer aquestes festes e lo conestable ho sabĂ©, posà’s molt singularment en orde. E estant l’emperador en lo millor de son menjar entrĂ  per la gran plaça lo conestable en la forma que dirĂ©. Ell portava paraments de dos colors: la una part era de brocat sobre brocat carmesĂ­, altra mitat era de domĂ s morat. E lo domĂ s era brodat de garbes de dacça, e totes les spigues eren grosses perles brodades e les canyes eren totes d’or. Aquests paraments eren molt vistosos e molt richs. Lo elm portava cubert de aquell drap mateix e, sobre l’elm, portava hun capell de feltre tot brodat de moltes perles e d’or fi que y havia. Ab spasa senyida, bĂ© mostrava venir de camĂ­. Portava XXX gentilshĂČmens en sa companyia, tots ab mantos de carmesĂ­. Los uns eren de marts gebelins forrats e los altres de erminis. E deu cavallers que ab ell venien, tots ab robes de brocat. E tots anaven ab les cares cubertes ab capirons de cavalcar. E per aquest orde mateix anaven VI trompetes que portava. E davant lo conestable anava una donzella riquament abillada ab una cadena d’argent, que la hun cap portava en la mĂ  e l’altre stava ligat al coll del gran conestable. E mĂ©s, portava XII adzembles totes ab les albardes cubertes de carmesĂ­ e les singles totes de parches de seda. La una adzembla portava lo seu lit, l’altra portava una lança grossa de brocat cuberta —e de aquestes lances ne portava sis, e cascuna lança anava en sa adzembla—. En tal forma entrĂ , ab totes les XII adzembles, que cascuna portava de la sua roba, e fĂ©u la volta per lo rench. Com fon davant l’emperador, fĂ©u-li molt gran reverĂšncia. E passĂ  per tots los stats e cascun stat ell saludĂ . Com l’emperador vĂ©u que tots venien ab les cares cubertes, tramĂ©s a demanar qui era lo cavaller qui tan pompĂłs venia. E als qui fon demanat, respĂČs axĂ­ com los era stat manat:

–Aquest Ă©s hun cavaller de ventura.

E no·n pogueren més saber.

Dix l’emperador:

–Puix no·s vol nomenar, ell mostra Ă©sser bĂ© presoner com ab cadena lo porta donzella. Ell certament deu Ă©sser presoner de amor. Ves e torna-y e demana a la donzella quina amor lo ha axĂ­ apresonat. E si no·t vol dir son nom, ell porta hun scrit en l’escut: veges si Ă©s allĂ­ son nom.

Lo cambrer de l’emperador anĂ  cuytat e fĂ©u son manament. La donzella li respĂČs:

–Lo dan e la presó de aquest cavaller ha fet donzella verge. E consentint a la voluntat sua, lo ha subjugat en la forma que veheu.

E mĂ©s no li dix. E aquell tornĂ  la resposta e l’emperador dix:

–Obra Ă©s de cavallers que moltes voltes amen e no sĂłn amats. E cascĂș Ă©s desijĂłs d’ésser en la primera edat, per bĂ© que de mi tot repĂČs s’és apartat e quasi no me’n recort sinĂł de la temerosa vida. Digues, Âżhas lest en aquell scut, qui no Ă©s romput ni menys temut?

–Senyor —respĂČs lo cambrer—, yo l’é ben lest una e moltes voltes hi Ă©s scrit en lengua spanyola o en francĂ©s, e diu:

<p CLASS="ppoema"><I>Malaja amor qui la’m fĂ©u abellir,</I>

<I>si no li fas de mes dolors sentir.</I>

En açĂČ lo conestable era ja al cap del rench ab la lança en la cuxa, e demanĂ  ab qui junyia. Fon-li dit que ab lo duch de SinĂČpoli.

La hu anĂ  devers l’altre e feren de bells encontres. La cinquena carrera lo gran conestable l’encontrĂ  tan bravament que de la sella lo fĂ©u sortir. E de allĂ­ lo portaren al cadafal de la sĂ via Sibil·la. E prestament fon desarmat e molt bĂ© açotat per les dones qui eren stades desconegudes de amor per los falsos enamorats.

Com tota la sirimĂČnia fon feta, tornĂ  a jĂșnyer ab lo duch de Pera. E com foren a la deena carrera, lo conestable lo encontrĂ  enmig de la visera y tragué’l de seny, e a ell e al cavall mĂšs per terra.

–¿Quin home Ă©s aquest —dix Tirant— de mala ventura que axĂ­ ha derrocats mos singulars amichs?

FĂ©u-se posar prestament l’elm al cap e pujĂ  a cavall e posà’s al cap del rench ab una grossa lança que demanĂ . E en aquell spay que ell se posĂ  a punt, portaren lo duch, com fon tornat en son recort, al cadafal de la sĂ via Sibil·la e feren d’ell com havien fet de l’altre. Lo conestable dix que no mĂ©s jĂșnyer, per ço com sabĂ© que Tirant era al cap del rench. E los jutges digueren que forçadament tenia de complir les XII carreres axĂ­ com era stat ordenat. Les dames e tots los del mercat reĂżen molt com aquell cavaller no conegut axĂ­ havia derrocats los dos duchs.

Dix l’emperador:

–Sperau hun poch, que poca maravella serà si no derroca lo capità nostre.

–No farĂ  —dix la princessa—, que la Trinitat sancta lo guardarĂ  de tal inconvenient. E si d’ell trau lo cabal, bĂ© li poran dir cavaller de bona ventura.

RespĂČs lo emperador:

–Per mon DĂ©u, yo no u he vist, en mon temps, en deu carreres derrocar dos duchs, ni venir axĂ­ bĂ© en orde com aquest cavaller ha fet. E a mĂ©s stime les adzembles, com les albardes sĂłn dins e defora cubertes de seda, e les cobreadzembles de brocat. AçĂČ no pertany a cavaller qui del meu imperi sia, sinĂł a rey o fill de aquell. E per ço desig saber d’on Ă©s, car dubte·m fa que no se’n vaja per no cĂłrrer malvolença ab aquells qui ha mesos per terra.

E manà a dos donzelles de inestimable bellea e molt ben abillades que, de part de la princessa anassen al cavaller e que·l pregassen de part sua que lo seu nom volgués dir, perquÚ era molt desijat.

RespĂČs lo conestable:

–Si algun cĂ rrech ne reporte, pense la magestat sua que les coses de gran stima no ab poch cĂ rrech se lexen atĂ©nyer. Mas, perquĂš no pareguen vanes les mies paraules, yo sĂł de l’Últim Ponent, podeu dir a la senyora princessa.

Ab aquesta resposta les donzelles se’n tornaren e feren lur relaciĂł. Al conestable fon forçat de jĂșnyer ab Tirant. La hu anĂ  devers l’altre, e lo conestable posà’s la lança en lo rest e portĂ -la tostemps alta. Com Tirant lo vĂ©u axĂ­ venir, alçà la sua lansa e no·l volguĂ© encontrar. E Tirant ab molta malenconia dix per quĂš l’altre li guardava cortesia; si u feĂża per quĂš era capitĂ , que no u fes gens per tal rahĂł, sinĂł que junĂ­s e fes tot lo que poguĂ©s fer, que gens per cortesia no se’n stiguĂ©s.

E lo haraut qui semblants paraules li reportĂ , les dix ab gran ultratge. Lo conestable, responent, dix:

–Digau a aquell qui us tramet a mi lo que yo he fet Ă©s per cortesia, mas que tinga bĂ© sment a si mateix, car axĂ­ com he fet dels altres, altre tal farĂ© d’ell.

E demanĂ  la mĂ©s grossa lança que tenia. Com fon prop de l’encontre, alçà tanbĂ© la lança. E Tirant ab molta desesperaciĂł lançà la sua lança en terra per ço com no s’era pogut venjar de la injĂșria dels duchs. Prestament prengueren de les regnes del cavall del conestable los que l’emperador ho havia manat perquĂš no se n’anĂ s. E allĂ­ vengueren los jutges e ab molta de honor lo portaren al cadafal de la Sibil·la e aquĂ­ li levaren l’elm del cap. Totes aquelles deesses lo reberen ab alegria inestimable, fent-li la mĂ©s honor que·ls era posible.

Com saberen que aquell era lo gran conestable, asigueren-lo en la cadira hon seĂża la sĂ via Sibil·la, y ella ab totes les altres lo serviren de col·laciĂł e de viandes e de totes les coses necessĂ ries. La una lo pentinava, l’altra li torcava la suor de la cara, cascuna de aquestes lo servia en lo que podia.

E axí com feren de aquest, feren de tots los altres qui a cavaller derrocava. E havia d’estar en la dita cadira fins a tant que venia altre cavaller qui millor ho fes que aquell qui en la cadira seÿa.

Com l’emperador sabĂ© que aquell era lo conestable, pres molta consolaciĂł en si, e la emperadriu e totes les dames que allĂ­ eren. Com Stephania vĂ©u la murmuraciĂł de la gent e tinguĂ© natural notĂ­cia que aquell era lo conestable, tan gran fon lo delit de amor que pres en la sua vista que lo cor li defallĂ­ e perdĂ© tot lo recort. Los metges que allĂ­ prop de l’emperador staven, donaren prestament remey a son mal. E per ço dix bĂ© AristĂČtil axĂ­ ve gran dan a les donzelles per molta amor com per molta dolor.

Aprés demanà lo emperador a Stephania de quÚ li era vengut aquell mal e, responent, dix:

–Per ço com portava la gonella massa streta.

Lo conestable stiguĂ© tot aquell dia aseyt en la cadira, que no s’i trobĂ  negĂș qui lançar-lo’n poguĂ©s. Com la nit fon venguda, junyien ab moltes antorches. AprĂ©s dues hores de la nit —e tots havien sopat— vengueren les dances e momos e diverses maneres de entramesos, que molt ennoblien la festa. AçĂČ durĂ  tres hores. Passada mija nit, lo emperador e tota la gent se n’anava a dormir. Lo emperador, perquĂš no aguĂ©s a tornar al palau, havia feta en lo mercat aparellar una bella posada hon se mĂšs ab totes les sues dames, que poguessen bĂ© festejar de dia e de nit. E duraren aquestes festes VIII dies.

L’endemĂ  molts cavallers treballaren per lançar de la cadira al gran conestable. VenguĂ© al rench hun cavaller, parent de l’emperador, qui·s nomenava lo Gran Noble, lo qual venia molt bĂ© en orde e portava en les anques del cavall una donzella de peus, e tenia-li los braços damunt los muscles e lo cap seu pujava tot sobre l’elm, que tot cara mostrava. E portava hun scrit en l’escut ab letres d’or qui deĂżen:

<div class="ppoema"><i>Enamorats, mirau-la bé,

que en lo restant millor no y sé.</i></div>

Era vengut hun altre cavaller, primer d’aquest, qui portava altra donzella axĂ­ com sent CristĂČfol portĂ  en lo muscle a Jhesucrist; axĂ­ portava la donzella aquell cavaller. E portava en los paraments e en lo cap del cavall hun qui deĂża, per ço com sa enamorada havia nom Leonor:

<div class="ppoema"><i>Enamorats, feu-li honor,

puix de totes Ă©s la millor.</i></div>

Tirant junyĂ­ ab lo Gran Noble e donaren-se molts encontres. E a la fi fon quasi mortal l’encontre, que Tirant l’encontrĂ  en lo revol del scut e rompĂ© lo maniple e rebatĂ© en l’elm, e fĂ©u-lo caure per les anques del cavall. E axĂ­, com era gran e pesat, al caure que fĂ©u donĂ  tan gran colp de costat que dues costelles se trencĂ  dins lo cors. E ell encontrĂ  a Tirant hun poch desĂșs les cordes del scut, e la lança que portava era tan grosa que no·s poguĂ© rompre. E tan gran fon l’encontre que los dos se donaren que lo cavall de Tirant anĂ  atrĂ s tres passos e donĂ  dels genolls en terra. Com Tirant lo sentĂ­ caure, traguĂ© los peus dels streps e fon-li forçat de posar la mĂ  dreta en terra. Ajudaren-li, sens que no cayguĂ© lo cors tot en terra, e lo cavall de continent sclatĂ  allĂ­. Al Gran Noble fon forçat, ab tot son mal, fos portat al cadafal de la sĂ via Sibil·la e allĂ­ fon batut, no tant com hagueren fet, per sguart de les costelles rompudes. E a Tirant, per tant com era caygut ab lo cavall —e lĂ­ era mort— e havia tocat ab la mĂ  en terra, los jutges jutjaren, per no Ă©sser caygut tot lo cors en terra, sinĂł la mĂ , que junyĂ­s d’aquĂ­ avant sens paraments e no portĂ s en les juntes sperĂł dret ni en la mĂ  manyopa.

Havent vist Tirant que per falta del seu cavall era stat envergonyit, féu vot en tota sa vida no junyir pus, si ja no y junyia rey o fill de rey.

AprĂ©s, lo conestable avallĂ  de la cadira hon stava, e posaren-n’i hun altre en loch seu. E lo conestable fon tauleger en loch de Tirant. E en tots los VIII dies que duraren les festes, tan nobles foren lo darrer dia com lo primer, e ab tan gran abundĂ ncia de totes coses, axĂ­ de aventurers com de entramesos e singulars viandes, com de totes altres coses.

L’endemĂ  que Tirant se fon lexat de junyir, ixquĂ© vestit de hun manto de orfebreria brodat sobre vellut negre, de hun arbre qui·s nomena seques amors, qui fa hun petit fruyt blanch que se’n fan paternostres, ab aquelles calses que havia junt, la una brodada e l’altra no, e per lo semblant la çabata qui havia tocat la cosa que ell mĂ©s desijava.

E ans que ixquĂ©s de la sua posada fĂ©u enparamentar lo millor cavall que ell tenia e, ab aquells paraments que ell havia junt, lo arnĂ©s, la simera, e tot quant en les juntes ell portava, ho tramĂ©s tot al Gran Noble. E aquell li’n fĂ©u grĂ cies infinides. Fon stimat que valia passats XL mĂ­lia ducats.

Tirant cascun dia era en la cort parlant e çolaçant ab tots e ab lo emperador, e molt més ab les dames. E cascun dia se mudava de robes, mas no les calses. Hun dia la princesa li dix:

–Digau, Tirant, sĂ­ DĂ©u vos done honor —en manera de burla—. Aquesta gala que vĂłs usau de portar la una calça brodada e l’altra no, Âżusa’s en França o en quina part?

Y era lo dia que eren complides les festes. E lo novĂ©n dia, que anaven a la ciutat de Pera, en lo camĂ­ la princessa lo y dix, present Stephania e la Viuda Reposada. RespĂČs Tirant:

–¡E com, senyora! ÂżNo sab la majestat vostra aquesta gala quina Ă©s? ÂżLa celsitut vostra no Ă©s en recort de aquell dia que venguĂ© la emperadriu e yo stava amagat e cubert ab la roba de les vostres donzelles, y la emperadriu fallĂ­ poch que no s’asiguĂ©s sobre lo meu cap? AprĂ©s vinguĂ© vostre pare y en lo petit retret amagĂ s-me entre los matalafs. E aprĂ©s que se’n foren anats, jugant ab vostra altesa, puix les mies mans bastar no y pogueren, la cama ab lo peu hi hagueren a suplir, e la mia cama entrĂ  entre les vostres cuxes e lo meu peu tocĂ  hun poch mĂ©s avant, lla hon la mia amor desija atĂ©nyer felicitat complida, si en aquest mĂłn atĂ©nyer se pot. Mas yo crech que los peccats meus no·m consentiran que yo puga tanta glĂČria atĂ©nyer.

–¡Ay, Tirant! —dix la princessa—. ÂĄBĂ© sĂł en recort de tot lo que m’has dit, que senyal ne tinch en la persona mia de aquexa jornada! PerĂČ temps vendrĂ , que, axĂ­ com ara te has brodada la una cama, que les dues te porĂ s brodar. E les porĂ s posar a ta libertat lla hon desiges.

Com Tirant li hoĂœ dir semblants paraules de tanta amor acompanyades, prestament fon descavalcat en scusa que los guants li eren cayguts, e besĂ -li la cama sobre la gonella. E dix:

–Lla hon Ă©s atorgada la grĂ cia deu Ă©sser besada e acceptada.

Aplegats que foren dins la ciutat de Pera, axĂ­ com se volien armar, veren venir nou galeres que eren ja molt prop. Lo emperador manĂ  que no fessen lo torneig fins haguessen sabut quines galeres eren les que venien. No passĂ  quasi una hora que elles aplegaren ab molta alegria. Lo emperador pres molt gran plaer com sabĂ© que eren de francesos. Lo capitĂ  d’ells era cosĂ­n germĂ  de Tirant e era stat patge del rey de França; e havia’l fet vezcomte de Branches. Ell, vehent que son oncle, lo pare de Tirant, era desijĂłs de veure son fill per lo gran temps era passat que no l’havia vist, sabent com Tirant tenia feta molt gran empresa de guerra molt justa contra infels e havia vençudes moltes batalles e continuava la guerra, lo vezcomte, per les grans pregĂ ries de la mare de Tirant e per voler exercir lo gentil stil de les armes, enprenguĂ©, ab altres cavallers e gentilshĂČmens, de venir en ajuda de son cosĂ­n germĂ  ab V mĂ­lia franchs archers, los quals li donĂ  lo rey de França, sabent les grandĂ­ssimes cavalleries que havia fetes Tirant en defensiĂł de l’emperador de Contestinoble. E cascun franch archer de aquests portava scuder e patge. Lavors lo fĂ©u lo rey de França vezcomte de Branches per aquella empresa, e li donĂ  moltes terres e li pagĂ  lo sou per VI mesos. E li donĂ  totes les galeres armades e avituallades de tot lo que mester haguĂ©. E passĂ  per SicĂ­lia e, conegut per lo rey, fĂ©u-li molta honor e li donĂ  molts cavalls.

Com Tirant fon certificat aquest Ă©sser mossĂ©n de Amer, cosĂ­n germĂ  seu, prestament se posĂ  en una fusta. E ell e lo conestable, ab molts altres cavallers, entraren dins les galeres. GrandĂ­ssima fon la festa que ells se feren. AprĂ©s, tots ensemps ixqueren en terra e anaren a fer reverĂšncia a l’emperador, qui pres molt gran consolaciĂł en la sua venguda. E pres molt mĂ©s plaer l’emperador com los embaxadors no eren partits. AprĂ©s anaren a fer reverĂšncia a les dames, e totes s’esforçaren de fer-los molta honor per contemplaciĂł de Tirant. Lo emperador porrogĂ  lo torneg per a l’endemĂ .

Vengut lo dia segĂŒent per lo matĂ­, tots se armaren. E l’emperador pregĂ  molt a Tirant volguĂ©s entrar en lo torneg ab los altres, per ço com sens venir contra sa promesa ho podia bĂ© fer. E Tirant fon content de obehir lo manament de l’emperador, per ço com no eren juntes. E ixquĂ© aquell dia molt pompĂłs.

Lo vezcomte de Branches pregĂ  a Tirant que li volguĂ©s prestar hun cavall, que tanbĂ© volia entrar en lo torneg. Lo emperador e totes les dames li digueren que no u fes, per ço com venia fatigat de la mar. E ell, ab belles paraules se defĂ©s que no staria per cosa en lo mĂłn de entrar-hi, per quant los treballs de la mar li eren a ell delit e no fatiga. Tirant, qui vĂ©u la sua voluntat, tramĂ©s-li X cavalls, los millors que ell tenia; lo emperador li’n tramĂ©s XV molts bells; la emperadriu, altres XV; la princessa li’n donĂ  X, açĂČ per manament de son pare; lo conestable li’n donĂ  VII molt bells. Los duchs e los comtes li’n trameteren molts, que en aquell dia ell tenguĂ© en la sua posada huytanta-tres cavalls dels bons de tota la ciutat.

IxquĂ© ab huns paraments que lo rey de França li havia dats, tots brodats de leons ab grossos sancerros d’or que al coll portaven; e les leones staven gitades e los poquets fills portaven campanetes de argent. E com lo cavall se movia, era hun plaent so de hoyr que los sancerros feĂżen.

Ixqueren en lo camp huyt-cents cavallers d’esperons daurats e no consentiren negĂș hi entrĂ s si no havia rebut la honor de cavalleria e no portĂ s paraments de seda o de brocat o chaperia. E molts se feren cavallers aquell dia per Ă©sser en aquelles armes.

E lo vescomte, que no era cavaller, sabent tal ordinaciĂł, per no venir en contra lo que era ordenat per l’emperador, com tots foren dins hun gran camp, descavalcĂ  e pujĂ  alt al cadafal de la emperadriu e suplicĂ -la fos de sa mercĂ© li volguĂ©s donar la honor de cavalleria. RespĂČs la princessa:

–¿E com? ÂżNo seria mĂ©s justa cosa que·l senyor emperador vos fes cavaller de la sua prĂČpia mĂ ?

–Senyora —dix lo vescomte —, yo tinch en vot de no rebre honor de cavalleria de mĂ  de home negĂș, per ço com yo sĂł fill de dona e ame dona, e per amor de dona sĂł vengut acĂ­ y en dona he trobada molta honor. RahĂł Ă©s, donchs, que dona me faça cavaller.

La emperadriu ho tramĂ©s a dir a l’emperador e ell vinguĂ© allĂ­ ab los embaxadors, e dix a la emperadriu que li donĂ s l’orde de cavalleria, e axĂ­ fon fet. La princessa fĂ©u portar una spasa molt bella e senyĂ­-la-y, que l’emperador son pare tenia, ab lo pom e tota la guarniciĂł d’or. E l’emperador fĂ©u portar huns sperons tots d’or e, en cascuna roda d’esperĂł, havia engastat hun diamĂ  o robĂ­, balaix o safir. E donà’ls a les filles dels duchs que·ls hi calsassen, perĂČ l’emperador no consentĂ­ que li’n calsassen sinĂł lo hu, car lo qui vol que sia fet cavaller de mĂ  de dona no pot portar sinĂł mig or e mig argent, hun sperĂł daurat e altre blanch. E axĂ­ u feren de aquest. La spasa pot portar tota daurada, mas roba brodada ni calses ni paraments no u pot ni deu portar sinĂł la mitat blanch e l’altra d’or. Lo costum Ă©s, com senyora lo ha fet cavaller, lo besa, e axĂ­ u fĂ©u la emperadriu.

Lo vescomte se partĂ­ del cadafal e entrĂ  dins lo camp. Lo duch era capitĂ  de la mitat de la gent e Tirant de l’altra mitat. E per ço que fossen coneguts portaven al cap banderetes: los huns les portaven verdes, los altres blanques. Tirant fĂ©u entrar dins lo camp hon se havien a combatre, deu cavallers, e lo duch altres deu. E començaren-se a combatre molt bĂ©. AprĂ©s n’i entraren XX, aprĂ©s XXX; de poch en poch se començaren a mesclar. E cascĂș feĂża son poder de menar les mans lo millor que podia. E Tirant mirava la sua gent. Com vĂ©u que la sua gent anava a mal, ell ferĂ­ ab la lança en la pressa de la gent, e encontrĂ  hun cavaller tan bravament que li passĂ  la lança de l’altra part. AprĂ©s tirĂ  la spasa e donĂ  de grans colps a totes parts, en forma tal que paria que fos hun leĂł famejant, que tots los miradors admirats staven de la sua desmesurada força e gran Ă nimo que en aquell cas Tirant mostrava.

L’emperador mostrava tenir gran contentaciĂł de veure hun tan singular fet de armes com aquell era. Com haguĂ© prop de tres hores durat, lo emperador, del cadafal devallat, pujĂ  a cavall e posà’s en la pressa de la gent per departir-los, per ço com havia vist que s’i mesclava fellonia. E n’i haguĂ© molts de nafrats.

AprĂ©s que tots los cavallers desarmats foren, anaren al palau e allĂ­ parlaven de semblant fet d’armes axĂ­ singular, que deĂżen los strangers jamĂ©s haver vista tan bella gent, axĂ­ ben abillats de cavalls emparamentats ni d’armes. E fon tenguda per festa de gran singularitat. Lo emperador se asiguĂ© a taula e fĂ©u que tots los cavallers qui armes havien fetes se aturassen allĂ­ a menjar.

Com foren a la fi del dinar, digueren a l’emperador com una nau era arribada al port sens arbre ne vela, tota cuberta de negre. E tal nova recitant, per la gran sala entraren quatre donzelles de inestimable bellea, encara que de dol anassen vestides. Los lurs noms eren admirables: la una lo seu nom era Honor, e lo seu gest ho devisava; la segona, Castedat se nomenava per los cavallers e dames qui de amar sabien; la tercera per ço com en flum JordĂ  era stada batejada, era nomenada Sperança; la quarta, per heretatge li venia de Ă©sser nomenada Bellea. E plegades davant l’emperador, li feren molt gran reverĂšncia. E perquĂš Sperança era lo cap d’elles, fĂ©u principi a paraules de semblant stil.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior