💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant165.gmi captured on 2024-02-05 at 10:42:25. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–A la magestat vostra dirĂ© tot lo que he somiat: Com yo dormia en una cambra de parament, en companyia de IIII donzelles —e que Stephania venia ab hun stadal encĂ©s, per no portar molta lum, e venia al nostre lit e mirava si dormĂem, e vĂ©u-nos totes dormir—, yo stava alienada, que no sĂ© si dormia o si vetlava. E viu en somni com Stephania obrĂ la porta de la cambra molt suaument perquè no fes remor, e trobĂ mon senyor Tirant e lo conestable que ja staven sperant. E venien en gipons, ab mantos hi spases, e calsaven peĂĽchs de lana perquè no fessen remor al passejar. E a l’entrar que ells feren, ella apagĂ la lum e posà ’s primera, lo conestable a la sua mĂ . AprĂ©s venia lo virtuĂłs. Y ella semblava en aquell cars moço de çego. E posà ’ls dins la vostra cambra. E vostra altesa stava ben perfumada e algaliada, e no mal abillada, vestida e no despullada. Tirant vos tenia en los seus braços e portava-us per la cambra besant molt sovint. E vostra altesa que deĂża: «Dexa’m, Tirant, dexa’m.» E ell vos posava sobre lo lit de repòs.
E Plaerdemavida se acostà al lit e dix: «¡Ay, en lit! ¡E qui us ha vist e qui us veu ara, que stau sol, desacompanyat, sens profit negú! ¿Hon és aquell qui acà stava com yo somiava? E paregué’m del lit levar-me en camisa e venguà en aquell forat de la porta, e que mirava tot vostre fet.
Dix la princessa:
–¿Has més somiat? —Ab moltes rialles e ab gran plaer que lo y deÿa.
–¡SĂ, santa Maria! —dix Plaerdemavida—. Yo us ho acabarĂ© tot de recitar: VĂłs, senyora, prenĂeu unes ores e deĂ˝eu: Tirant, yo t’é lexat venir acĂ per dar-te un poch de repòs per la gran amor que t’he. E Tirant dubtava de fer lo que la altesa vostra li deĂża. E vĂłs deĂ˝eu: Si tu ames a mi, per res no deus star de asegurar-me dels dubtes sdevenidors. E aquest cĂ rrech que yo he pres per amor de tu, no Ă©s convinent a donzella de tan gran auctoritat com yo sĂł. No·m denegues lo que·t deman, car la mia castedat, en la qual yo he vixcut quĂtia de tot crim, Ă©s loadora. Mas per prechs d’Estephania has obtesa aquesta amorosa grĂ cia, dexant-me cremada per digna amor. Per què·t prech te vulles contentar de la grĂ cia que has aconseguida en gran cĂ rrech e culpa d’Estephania. Per la strema e desaforada congoxa —deĂża Tirant— que veig passar a la magestat vostra, qui preneu armes contra los qui us ofenen, en sereu condemnada per tots aquells qui de amor senten. Però, ab tot, no vull que desconfieu que yo fallĂs a ma veritat. E ab gran confiança creĂża vos acordarĂeu a mon voler no tement los sdevenidors perills. Puix a vostra altesa no plau e·m voleu tant fatigar, yo sĂł content de fer tot lo que a la magestat vostra serĂ plasent. Calla Tirant —deĂża la altesa vostra— e no·t congoxes de res, car la mia noblea jau sots la tua amor. E li feĂ˝eu fer sagrament que sens voler vostre no us enujaria de res. E posat cars que u volguesses cometre, no seria poch lo dan e congoxa que tu·m daries. E tanta que, en tots los dies de ma vida, de tu me lamentaria, car com la virginitat Ă©s perduda no Ă©s reparable. E totes aquestes coses he somiades que vĂłs a ell e ell a vĂłs deĂ˝eu.
AprĂ©s, en visiĂł, viu com ell vos besava molt sovint e desfĂ©u-vos la clocheta dels pits, e que us besava a gran pressa les mamelles. E com vos haguĂ© ben besada, volia-us posar la mĂ davall la falda per sercar-vos les puces. E vĂłs, la mia bona senyora, no u volĂeu consentir, car dubte·m fa que si u haguĂ©sseu consentit, que lo sagrament no perillĂ s. E vostra altesa li deĂża: Temps vendrĂ que lo que tant desiges starĂ en libertat tua, e la mia virginitat conservada serĂ per a tu. AprĂ©s posĂ la sua cara sobre la vostra, e tenint los braços sobre lo vostre coll, e los vostres en lo seu, ligats com les sarments en los arbres, prenia de vĂłs amorosos besars.
Aprés viu somiant que Stephania stava sobre aquell lit, ab les cames que al parer meu li veÿa blanquejar, e deÿa sovint: «¡Ay, senyor, que mal me feu! Doleu-vos un poch de mi e no·m vullau del tot matar.» E Tirant que li deÿa: «Germana Stephania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? ¿No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles?» E ella prenia lo lançol e posava’l-se a la boca e ab les dents strenyia’l fort per no cridar. E no·s pogué star, aprés hun poch spay, que no donàs hun crit: «¡Trista!, ¿què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me.» Lavors lo conestable li tancà la boca. E la mia à nima, com sentia aquell saborós plant, complanyia’m de ma desaventura com yo no era la tercera ab lo meu Ypòlit. Encara que yo sia grossera en amar, conegué lo meu sperit que lo terme de amor aquà devia finir. La mia à nima hagué alguns sentiments de amor que ignorava, e doblà ’m la passió del meu Ypòlit, com no prenia part dels besars axà com Tirant de la princessa e lo conestable d’Estephania. E com més hi pensava, més dolors sentia, e paregué’m que prenguà hun poch d’aygua e que·m lavà lo cor, los pits e lo ventre per remeyar la dolor mia.
E mirant lo meu sperit per lo forat, aprés hun poch instant Stephania stés los seus braços abandonant-se e retent les armes, emperò dix: «¡Vés-te’n, cruel ab poca amor, que no has pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que·ls has violada la castedat! ¡O, sens fe! ¿De quina pena seràs digne si yo no·t vull perdonar? E complanyent-me de tu, més fort te ame. ¿Hon és la fe per tu a mi rompuda? ¿Hon és la tua mà dreta ajustada ab la mia? ¿Hon són los sants qui facen testimoni, los quals ahir per la tua falsa boca foren nomenats, que·m prometist que no·m faries mal ni per tu no seria decebuda? Gran ardiment has fet, que ab pensa deliberada hages volguda robar la despulla de la mia virginitat, per tu ésser home de tan gran auctoritat e perquè la querella mia més verdaderament sia coneguda...»
Cridà la princessa e a Tirant, e mostrà ’ls la camisa e dix: «Aquesta sanch mia ha força de reparar amor. E tot açò deÿa ab les là gremes als ulls.» Aprés dix: «¿Qui haurà grat de mi, ni qui fiarà de mi, que no he sabuda guardar a mi matexa? ¿Com serà per mi guardada altra donzella que acomanada·m sia? No tinch conort sinó de una cosa: que no he res fet que perjudique la honor de mon marit, sinó que he complida sa voluntat a mal grat meu. En les mies bodes no y són venguts los cortesans, ni capellà no s’és vestit a dir la missa. No y és venguda ma mare ni mes parentes. No han agut treball de despullar-me les robes e vestir-me la camisa nubcial. No m’han pujada al lit per força, car yo m’i só sabuda pujar. No han agut treball los ministrés de sonar ni de cantar, ni los cortesans cavallers de dançar, que bodes sordes són stades. Emperò tot lo que he fet resta en grat de mon marit.» D’estes coses deÿa Stephania moltes.
«AprĂ©s de tot açò, que lo jorn se acostava, la magestat vostra e Tirant la conortĂ veu lo millor que podĂeu. AprĂ©s bon spay, que los galls tornaren a cantar, e la altesa vostra pregava humilment a Tirant se’n volguessen anar perquè no fossen vists per negĂş del castell. E Tirant suplicava la altesa vostra que li fĂ©sseu grĂ cia de soltar-li lo sagrament perquè poguĂ©s obtenir lo victoriĂłs triĂĽmpho que desijava, axĂ com son cosĂ. E la celsitut vostra no volguĂ© sinĂł que restĂ s gloriosa de la batalla. E com ells se’n foren anats, despertĂ’m e no viu res, ni a Ypòlit ni a negĂş. Fuy posada en gran pensament: perquè·m trobĂ los pits e lo ventre banyat de l’aygua, venia a creure que devia Ă©sser veritat. La dolor me aumentĂ en tanta quantitat que donava torns per lo lit com fa lo malalt qui stĂ al pas de morir e no troba lo camĂ. ÂżPer què, dellibere de amar Ypòlit ab cor verdader. PassarĂ© ma penada vida axĂ com Stephania fa? ÂżStarĂ© ab los ulls tancats e negĂş no·m darĂ remey? Amor me ha tant torbats los sentiments que morta sĂł si Ypòlit no m’ajuda. ¡Almenys que passĂ s ma vida en durment! Per cert, fort dolor Ă©s al despertar qui bon somni somia.»
Les altres donzelles foren-se levades y entraren dins la cambra per a vestir sa senyora. AprĂ©s la missa l’emperador partĂ ab tots los barons de SicĂlia, e lo duch de Pera ab tots los presoners. E Tirant e lo conestable acompanyaren-los una bona legua. L’emperador los dix que se’n tornassen, e ja que·ls ho havia dit altra vegada, fon-los forçat de fer-ho. AprĂ©s que haguĂ© pres comiat de l’emperador e dels barons, ell se acostĂ a la excelsa princessa e dix-li si li manava res la magestat sua que ell poguĂ©s fer. La princessa se alçà lo vel que portava davant la cara e los seus ulls pogueren star que no lançassen vives lĂ gremes, e no li poguĂ© dir altra cosa sinĂł:
–Serà ...
Car la paraula li fallĂ e convertĂ’s en sanglots e spessos sospirs per lo departiment. DexĂ del tot caure lo vel damunt la sua cara per ço que tal defalt no vinguĂ©s a notĂcia de l’emperador ne de tota la altra gent.
No·s troba en recort de gents que semblant cars seguĂs jamĂ©s a negun cavaller com lo que seguĂ a Tirant, que, havent pres comiat de la princessa, cayguĂ© de una aquanea en terra, que cavalcava tot fora de si. E prestament com fon caygut se fon levat, e alçà la mĂ a l’aquanea dient que·s dolia. E l’emperador ho vĂ©u e molts d’altres, e cuytaren envers ell. E feĂża demostraciĂł que mirava lo peu a la aquanea. Dix-li l’emperador:
–Capità , ¿e com sou caygut ax�
E Tirant li dix:
–Senyor, a mi pareguĂ© que lo meu rocĂ se dolia; abaxĂ’m un poch per veure lo seu mal e, ab lo pes de l’arnĂ©s, Ă©s-se trencat lo gambal. Però, senyor, Âżno Ă©s cosa de admirar que hun home caygua, car hun cavall tĂ© quatre peus e cau, quant mĂ©s hun home, que no·n tĂ© sinĂł dos?
E prestament ell tornĂ a cavalcar e cascĂş tinguĂ© son camĂ. La princessa, perquè anava plorant, no volguĂ© tornar, mas demanĂ a Stephania quin cars era stat lo de Tirant. E ella lo y recitĂ segons la resposta que havia feta a l’emperador.
–Certament —dix la princessa— que aquell cars no li és seguit sinó per la mia partida. E les temors que yo haguà quant me trobà sola tan prest foragitaren lo meu pensament e aumentà en major dolor que no sentia.
AxĂ anaren parlant. E Tirant aplegĂ al castell del senyor de MalvehĂ. OrdenĂ que lo conestable, ab la mitat de la gent, axĂ de peu com de cavall, anĂ s al camp per guardar aquell.
–E yo iré —dix Tirant— al port hon són les naus e faré que prestament descarreguen. E si veig que no n’i ha prou, faré-les tornar a la ciutat o en Rodes, que m’an dit que han collit molt forment aquest any. E si lo cà rrech los fall, iran en Chipre. En la nit Tirant fon en lo port e trobà quasi les naus descarregades. Los patrons e los mariners hagueren molt gran plaer de la venguda del capità , e digueren-li com les VII naus de genovesos eren entrades en lo port de Bellpuig.
–E tots nosaltres stà vem ab gran pensament que no vinguessen acà e que·ns prenguessen.
Dix Tirant:
–Ells mostren que han més temor a vosaltres, que no han agut atreviment d’escometre-us. ¿Voleu que·ls posem major temor que no tenen?
Hagueren hun laĂĽt de peixcar e armaren-lo. E trameteren per veure quanta gent podia haver en les naus, poch mĂ©s o menys, e quantes fustes eren dins lo port. E aquella nit fĂ©u descarregar tot lo forment. Per lo matĂ, lo bergantĂ tornĂ ab la nova com hi havia, grosses, set naus, e havien descarregats tots los cavalls e tota la gent era en terra, e que lavors començaven a descarregar lo forment e altres vitualles.
–Per lo Senyor qui tot lo món sosté —dix Tirant—, yo faré tot mon poder, puix han desembarcat los cavalls, de menjar de lur forment.
FĂ©u prestament adobar les naus e posĂ -y molta gent d’armes e molts ballesters. En lo port en aquell cars hi havia tres galeres, e perquè havien mostrada carena, e no pogueren anar ab ell, Tirant partĂ ab les naus e mès-se dins mar aquella nit. E de l’hun port a l’altre no y havia sinĂł trenta milles. Com lo dia fon clar e bell, los de terra descobriren les V naus de Tirant, e pensaven-se que fossen de aquelles que venien ab lo Gran Caramany e no curaren de res. Les naus se acostaren e entraren dins lo port, e cascuna envestĂ la sua. E de continent saltĂ molta gent en les altres naus, e aprĂ©s envestiren les dues que restaven. E perquè y havia molt poca gent, prengueren-les totes ab poch treball e sens morir negĂş. E tragueren totes les naus del port carregades de molt forment e de civades, de bous salats e de vins de Chipre. De què us dich que per al camp dels crestians los vinguĂ© en gran socors y en molt bon cars, car per la molta guerra no trobaven forment ni carns si no u havien tot per mar. Tirant donĂ forment al senyor de MalvehĂ; tot l’altre fĂ©u portar al camp en la ciutat de Sent Jordi.
Com Tirant venia ab la presa, parlĂ ab los turchs que havia presos en la nau demanant-los de noves de la Turquia, per veure si·s concordarien ab les noves que SiprĂ©s de PaternĂł li havia dit. E aquells li digueren com certa cosa era com lo Gran Caramany venia ab gran armada, e venia en companyia sua lo rey de la sobirana ĂŤndia. E lo Caramany portava sa filla, la qual era donzella de grandĂssima bellea, per dar per muller al soldĂ .
–E porta moltes donzelles ab si de gran stat, e ve en sa companyia la sposada del fill del Gran Turch. E totes vénen molt riquament abillades ab grans aljubes de brocat e altres brodades de molts diamants e robins.
Dix hun turch:
–Yo viu vestir hun dia a la filla del Gran Caramany, demà haurà quinze dies, lo divendres aprés la çalà , que vestia una aljuba brodada de pedres fines que stimaven que valia una gran ciutat. E porten cascuna son exovar, que XXV sposades hi vénen, totes per a grans senyors. E ve-y la muller del rey de Capadòcia. E han-nos dit al port, com fom arribats, que hun diable de francés és vengut capità dels grechs, que totes les batalles los venç, lo qual dien que ha nom Tirant. Per ma fe, ell poria haver bons fets axà com dien, mas lo seu nom és leig e vil, per ço com Tirant vol dir usurpador de béns o, més propi parlar, ladre. E creu, segons lo nom, per força ha de seguir les obres, car diu-se que en una letra que féu al rey de Egipte, que no·l gosà combatre cors per cors, deÿa ésser enamorat de la filla de l’emperador. Com haurà vençudes les batalles, emprenyarà la filla, aprés la muller, aprés matarà l’emperador, car axà u acostumen de fer los françesos, molt mala gent; e vós veureu que si molt lo dexen viure los turchs e los crestians, ell se farà emperador.
–A la mia fe —dix Tirant—, tu dius una gran veritat: aquests francesos són molt mala gent. Encara farà pijor que tu no dius, que és molt gran ladre e va per los camins a robar. E qui s’o veurà , encara emprenyarà la filla de l’emperador e pendrà la senyoria. Aprés, ¿qui li contradirà que no passe a totes les donzelles?
–Bona Pasqua vos done Déu —dix lo mariner—, car vós lo conexeu bé e conexeu la sua gran tració que ha feta e farà .
Ypòlit, qui stava allĂ, arrancĂ la spasa per tallar-li lo cap, sinĂł per Tirant, que prestament se levĂ e pres-li la spasa de la mĂ . E Tirant tornĂ en noves dient mal tostemps de si mateix. Dix lo mariner:
–Yo jur per l’aygua que yo·m bategĂ, que si yo·l podia pendre aquell traĂżdor de Tirant, axĂ com moltes vegades n’é pres d’altres, que yo·l penjaria en la mĂ©s alta entena de tota la nau.
Tirant reÿa molt e prenia gran plaer en lo que deÿa lo mariner. Altri fóra que li haguera feta alguna mala obra o l’haguera penjat. E Tirant pres un gipó de seda e XXX ducats e donà ’ls-hi, e aprés lo posà en libertat tan prest com fon en terra. Pensau quin devia star lo mesquà de mariner com sabé que aquell era Tirant Agenollà ’s als seus peus e demanà -li perdó. E Tirant de molt bona voluntat li perdonà , e dix:
–Donar als mals perquè diguen bé, donar als bons perquè no diguen mal.
Tirant ajustà consell de mariners e féu-los dinar ab ell. Aprés que foren dinats, Tirant los féu principi a hun tal parlar:
–Senyors, ja sabeu la nova que·s diu del Gran Caramany e del rey de la sobirana ĂŤndia, ab quin poder tan gran vĂ©nen e porten tantes donzelles casades y per casar; hoc encara hi apliquen lo bacĂ que porten, ço Ă©s a saber: com los moros fan guerra als crestians, va lo bacĂ que acapten per totes les moreries e, segons me dix SiprĂ©s de PaternĂł, que havia hoĂŻt dir al soldĂ que passats CCC mĂlia ducats portaven, car per pendre aquest imperi tota la morisma ha donat, qui poch qui molt, que casa hi havia qui pagava XL ducats. E volen dir que del regne de TĂşnis han agut mĂ©s de LXX mĂlia ducats. Per què deveu pensar quanta glòria seria a tots nosaltres e lo profit gran que cascĂş de vosaltres reportarĂeu. Vejam si fer se poria poguĂ©ssem obtenir victòria d’ells. E cascĂş de vosaltres diga-y son parer.