đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant163.gmi captured on 2024-02-05 at 10:42:09. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CLXI

<COM TIRANT TINGUÉ LO GUIATGE, E ANÀ A FER REVERÈNCIA A LA PRINCESSA>83

Com Tirant tinguĂ© lo guiatge en la mĂ , prestament se’n pujĂ  al castell, hon trobĂ  la princessa en una gran sala. Com la princessa lo vĂ©u, levà’s en peus. E axĂ­ prest com Tirant la vĂ©u, alçà grans crits, que tots los que eren en lo castell ho podien bĂ© hoyr, dient:

–¡Servau-me lo guiatge, senyora! ÂżPer quĂš no·m servau lo guiatge? ÂżPer quĂš m’apresonau tan cruelment? Car no·s pertany donzella de tan noble linatge apresonar son servidor. Servau-me lo guiatge e tornau-me en ma libertat.

–¡O, senyor capitĂ ! —dix la princessa—, yo sĂł contenta de servar-vos vostre guiatge. Yo veig que negĂș no us toca ni negĂș no us apresona de part mia ni per manament del senyor emperador.

–Servau-me lo guiatge, senyora, car vĂłs me apresonau —dix Tirant—, car jamĂ©s en ma vida tan cruel ne tan fort presĂł no sentĂ­.

RespĂČs la Viuda Reposada:

–¡Ay, senyora! Sta presĂł que vĂłs li feu tota Ă©s vestida de amor. La gramalla que porta tota Ă©s de dol, mas Ă©s brodada tota d’esperança; la camisa que porta per devisa fa sa conplanyença d’ésser ajustada ab sa senyora.

Lavors la princessa entés la requesta que Tirant li havia feta, e dix-li:

–Capità, si la fortuna vos ha apresonat, temps serà que sereu en libertat.

E pres-li lo guiatge de la mà e esquinçà-lo-y. E dix-li:

–Molt poca rahĂł haveu tenguda, capitĂ , de haver demanat guiatge per venir açí. E si ordenat era que yo errĂ s, la error mia tĂ© causes honestes, e la mia culpa serĂ  major que la pena. E tu vĂ©ns ab guany de victĂČria, e aquest loch pren leys en temps de pau e armes en temps de guerra per aumentar la glĂČria antiga dels grechs. Yo t’é donat guiatge per honor de l’emperador per ço que no fosses fet enemich.

E pres al duch de Pera per la una mĂ  e a Tirant per l’altra e segué’s enmig d’ells. E aquĂ­ parlaren de moltes coses de la mort dels duchs e grans senyors, los quals eren morts en la batalla. E Tirant mostrava dolre-li la mort del duch de MacedĂČnia e de la mort de Ricart e de PĂ­rimus. E stigueren en aquestes rahons, parlant de l’emperador com anava recobrant viles e castells. Deliberaren allĂ­ davant la princessa que l’endemĂ  per lo matĂ­ anassen lla hon era lo emperador, lo qual havia III dies que combatia una ciutat e no la podien pendre. Dix la princessa:

–AxĂ­ done DĂ©u honor al senyor emperador, que si vosal<t>res84 partiu per anar lla hon ell Ă©s, yo no restarĂ© que no y vaja.

E féu portar allí lo seu presoner e dix:

–¿Pensau vosaltres que encara que yo no·m sia trobada en les forts batalles axĂ­ com feu vosaltres, que yo no sĂ pia apresonar de nostres cruels enemichs?

E ab aquestes rahons se levaren e anaren a sopar. Mas la princessa menjĂ  molt poch aquella nit, car en la vista de Tirant fon tot lo seu repĂČs. Lo duch se pres a rahons ab la senyora del castell e ab la Viuda Reposada, recitant-los les batalles que havie<n>85 hagudes e la victĂČria que per mĂ  de Tirant havien obtesa, dient moltes lahors d’ell. E la Viuda Reposada stava molt inflamada en la amor de Tirant, mas no gosava manifestar la gran dolor e pensament que·n tenia per sa honor. E del pensament, moltes voltes se venia a smortir.

La princessa dix al duch si·s volia venir allĂ­ a seure. RespĂČs que aprĂ©s hi anaria, com allĂ­ stiguĂ©s a rahons ab aquelles senyores. Stephania stava prop de la princessa quant ella dix a Tirant les segĂŒents paraules:

–La prĂČspera fortuna ha manat a mi que vinguĂ©s, no per delit que tinguĂ©s de veure batalles, mas per desig de veure aquell qui senyoreja ma libertat. Lo menyscapte gran que·n mi era, no trobant via ne manera que a ma passiĂł remey poguĂ©s donar, pensĂ­ hun gran defalt ab quĂš reparar-me poguĂ©s e, ab fengides paraules, decebĂ­ mon pare sots zel de amor filial. Ja per açĂČ als entenents no pensseu sia tolt lo ver juhĂ­, que ignoren la causa de la mia venguda, perĂČ yo·m sĂł condemnada per exemple de virtut, per dar hun poch de repĂČs, si pot Ă©sser dit, en vida dolorosa a la mia pensa. PerĂČ la temor que yo he del mal Ă©s menor que la sperança, e la sperança que yo he del bĂ© Ă©s menor que la temor. E sĂłn-me oblidats los mals que·m sĂłn seguits per causa vostra. E totes les coses sĂłn vistes per la fi, e aquella mostra quĂš pot fer e quĂš val e la glĂČria que donar pot segons les obres. A tots Ă©s manifest tal batalla com la vostra ja·s tractava, car si no u fes, encara que yo volguĂ©s tant errar, amor e sa mercĂ© me defendrĂ  tant fallir. E per ço donĂ  a mi licĂšncia de venir a veure tot lo meu bĂ©.

E callà e no dix més.

–Lo pasat mal —dix Tirant— no Ă©s res per a mi en stima de aquest que ara a mi turmenta, car passe dolor mĂ©s que jamĂ©s no sentĂ­, que de tot en tot vinch als strems en punt de perdre lo seny o de desesperar com veig la strema bellea que la celsitut vostra poseheix, que excel·liu totes les dames del mĂłn. AçĂČ me ha forçat tant amar-vos. E conexent en la magestat vostra compliment de totes les virtuts, stich admirat com pot Ă©sser que la altessa vostra tinga hun tan gran defalt, parlant tostemps ab vĂšnia e perdĂł, ço Ă©s, que no amau segons deurĂ­eu amar, car si tant haguĂ©s servit a DĂ©u e de tan bon grat, ja poria fer miracles. E yo, mĂ©s malfadat que tots los altres, ame mĂ©s verdaderament que tots los altres e no sĂ© si serĂ© amat. La lengua bĂ© parla e diu tot lo que vol, mas la esperiĂšncia verdadera de la obra, Âżhon la trobarĂ© yo, per la qual puga venir a perfecciĂł de vida? Car, quant hom Ă©s segur, del dubte surt una bona esperança, car amor no Ă©s procuradora de vergonya ni seu en banch de çabater, mas ama a qui deu amar, ço Ă©s, a qui l’ama, e dĂłna-li glĂČria en aquest mĂłn e vida reposada. ÂżPer quĂš, senyora, en la celsitut vostra no Ă©s aquell verdader recort que de temor vos cobre? ÂżFugiu al pas stret que la magestat vostra promĂ©s? Partint de vostra celsitut, me diguĂ©s semblants paraules, present Stefania: «Tirant, tu parteys de mi; fes que tornes viu. Yo sĂł acĂ­ presta per reparar la leal e verdadera amor que·m portes. DĂ©u Ă©s just e totes les coses del mĂłn li sĂłn presents. Ell me faça grĂ cia de complir lo meu desig, que yo complirĂ© lo teu.» Per quĂš leja cosa Ă©s, senyora, a les donzelles nobles e de tanta stima, que vinguen a menys de lur promesa. PerĂČ, senyora, façam axĂ­: posem nostre fet en conexença de altri, e aquelles persones tinguen poder de determenar nostre fet— e lo que yo he parlat, parle per boca de la Viuda Reposada, qui·m dix a la venguda que yo fiu que no donĂ s fe ni crehença en les paraules de la altesa vostra, que totes eren ficcions de poesia. E per apartar tots aquests duptes e que la celsitut vostra no sia lesa en la honor, en ma opiniĂł, que sia conegut. E yo posarĂ© per ma part la egrĂšgia Stephania, e l’altesa vostra hi porĂ  posar a Plaerdemavida o Diafebus.

–Tostemps he hoĂŻt dir —dix la princessa— que qui pare ha per jutge, segur va a plet. No perquĂš axĂ­ sia, mas perquĂš volrĂ­eu que axĂ­ fos, car bĂ© sĂ© que vĂłs ho feu perquĂš no siau condemnat per aqueys jutges qui us sĂłn advocats, que qualsevulla altri vos condemnaria qui sabĂ©s quĂš Ă©s amor ne honor. E sforçant axĂ­ vostra desaforada porfĂ­dia, restareu obligat de mort mateix, mĂ©s que no sou a DĂ©u, qui us ha creat e fet de tal compĂ s que sou contrari a ma honor e fama.

En aquestes rahons se acostĂ  Plaerdemavida, sigué’s als peus de Tirant, e dix-li:

–Senyor capitĂ , negĂș no us vol bĂ© sinĂł yo. Tinch compassiĂł de vostra mercĂ©, que neguna senyora de aquestes no us han dit que us despulleu les armes. Car, per la mia fe, vĂłs portau la camisa ben trepada, que no sĂ© brodador al mĂłn que millor la sabĂ©s trepar. Yo la viu vestir e despullar algaliada e ben perfumada; ara la veig tota foradada e perfumada de ferro e d’açer.

Dix la princessa:

–Dau-me la mà, la qual no ha perdonada la mort dels reys enemichs nostres.

Stephania li pres la mĂ  e posĂ -la-y sobre les faldes de la princessa. Com ella vĂ©u que stava sobre los genolls seus, abaxà’s e besĂ -la-y. —A mi no put honor —dix Tirant—, ans ho tinch a molta grĂ cia e mercĂ©; mas veig la randa als peus, car ço que yo deuria fer vostra magestat s’i Ă©s volguda cuytar. E si tal liçÚncia la altesa vostra me dava, de besar-vos les mans tota hora que yo volguĂ©s, ÂĄe com me tendria per benaventurat! E molt mĂ©s ab los peus e les cames ensemps.

La princessa li tornĂ  a pendre les mans e dix:

–Les tues mans, senyor capità, vull que de ací avant tinguen previlegi sobre mi, en qui tens bon dret.

E levà’s prestament de allí per ço com era passada gran part de la nit, e perquù lo duch ni los altres no tinguessen quù dir ni ocasió de parlar.

Acompanyaren la princessa fins a la sua cambra, donant-li tots la bona nit. E lo duch e Tirant dormiren en hun llit.

E per lo matĂ­ les trompetes començaren a sonar e tots se armaren e pujaren a cavall. E Tirant fĂ©u pendre les scales que tenia dins lo castell que allĂ­ havia dexades. E la princessa tanbĂ© volguĂ© anar ab ells. Armà’s ab aquell arnĂ©s que fet havia e cavalcaren tant fins que foren lla hon era lo emperador, que en aquell cars combatien una fort vila hon hi havia molts forasters, gent del soldĂ  que virilment conbatien per defendre lurs persones. Com lo duch e Tirant foren aplegats, dexaren la princessa bĂ© acompanyada ab Diafebus e d’altres cavallers, tan luny de la vila que ab bombarda aplegar no y podien. Tirant anĂ  hun poch pus baix de lla hon los cicilians combatien e fĂ©u adobar prestament les scales e posar en lo mur. Tirant fon lo primer que pujĂ . Com fon prop de la muralla, un turch li lançà una gran cantera, e Tirant, per desviar-se que no li donĂ s al cap, pres hun poch de balanç, e la cantera donĂ  en la scala e ronpĂ©-la hun poch. E ab lo balanç que ell pres, la scala cayguĂ© rocegant per la paret, y ell ab la scala, perĂČ no·s fĂ©u mal. FĂ©u arborar prestament altra scala e dues altres al costat de aquella. E molts ballesters staven al cap del vall, qui no dexaven traure bras o mĂ  que no fos ferit. E Tirant tornĂ  a pujar.

Lo emperador, qui era anat a veure sa filla, demanĂ  qui era lo caygut de la scala, e digueren-li que lo seu capitĂ . Pres-hi molt gran enug. AprĂ©s lo y vĂ©u tornar, tramĂ©s-li a dir que per negun cars del mĂłn ell lo pregava que no volguĂ©s pujar en escala. Com lo y digueren, gens per axĂČ no se’n volguĂ© star. Com totes les scales foren dreçades, feren tan gran sforç qu·entraren per allĂ­ a la vila e mataren e apresonaren molta gent dins e defora.

Com la vila fon presa, tots los barons de Sicília se presentaren a Tirant e donaren-li les letres del rey e de la reyna de Sicília. E Tirant los rebé ab cara molt afable, fent-los molta de honor, regraciant al rey e a la reyna e a ells la bona voluntat que li mostraven en ésser venguts. E axí com staven, tot a peu, isqueren de la vila e anaren hon era lo emperador e sa filla. Aprés que Tirant li hagué feta reverÚncia, lo emperador li dix:

–Nostre capitĂ , a vĂłs no Ă©s donat pujar per scales de semblants combats, per lo gran perill que seguir-se’n pot sinĂł que la misericĂČrdia divina fa part en la nostra bona justĂ­cia, que·ns ha feta recobrar aquesta vila. E si per la confiança de vostre bon dret sperau haver de totes coses victĂČria, lo que no·s lig en istĂČries, e si la vostra vida arriscau tant a mort e voleu que sia confusa per lo gran perill que representa en aquells qui la vida abandonen, e si per aquest sguart aprofitĂ s a vĂłs mateix, e·ncara als altres qui per star-se de batalles hauran salut, e per ço desig visquĂ©seu en repĂČs e la virtuosa persona no voler-la tant abandonar e en tan grans perills. E si en vĂłs Ă©s lo desig de ben obrar, denegar no deveu les mies profecies, les quals a vegades ixen veres.

RespĂČs lo capitĂ :

–A mi, senyor, Ă©s degut fer semblants actes millor que altre, e a tant com als temerosos faça recobrar sforç e pendre Ă nimo. ÂżE quĂš dech fer yo e los altres? Sí·ns devem molt sforçar de bĂ© a fer. Car no Ă©s lĂ­cita cosa que la magestat vostra stiga en semblants afers, car la dignitat vostra no u comporta, ni la edat que us pugau defendre sinĂł ab la virtut e no ab armes. E per ço la fi Ă©s dubtosa de semblants coses. E lo emperador, hohint lo que Tirant li deĂża, pensĂ  que de zel, de feeltat e de molta amor li procehia. E Tirant se’n portĂ  a la vila lo emperador e sa filla.

L’endemĂ  per lo matĂ­ lo emperador tinguĂ© consell quĂš farien ne devers qual part irien per recobrar les terres que perdudes eren. Los huns deĂżen que anasen a una part, los altres en altra. A la fi de tots, parlĂ  lo capitĂ  e dix:

–Senyor, ja he dit a la majestat vostra que no Ă©s condecent la altesa que pase d’acĂ­ avant, sinĂł que ab los barons de SicĂ­lia ab los quals sou vengut, vos ne torneu a la insigne ciutat ab tots los presoners que teniu presos, los quals fan gran despesa de viandes e d’altres coses, e la gent qui stĂ  molt enujada de guardar-los. E lo duch tĂ© ja cĂ rech, ab mi ensemps, de guardar e conquistar aquestes ciutats e viles que sĂłn prop de acĂ­. E la magestat vostra que·ns faça venir les naus ab forment: car la guerra ha tant de temps que dura e los lauradors no poden panificar, Ă©s de necessari hajam de proveyr lo nostre camp per via de la mar; aprĂ©s, en lo imperi no n’i ha.

–Anit haguí nova com V naus que yo havia manat venir —dix lo emperador— són aribades al port de Cafa carregades de forment.

–Molt me plau —dix lo capità— de semblant nova.

De continent tramĂ©s que fessen molre tots los molins qui eren en lo riu nomenat Transimeno. Tirant aguĂ© proveĂżt que l’endemĂ  tots los presoners qui eren en lo camp y en la ciutat de Sant Jordi vinguessen al castell de MalveĂœ. AprĂ©s, lo emperador partĂ­ de allĂ­ ab tots los barons de CicĂ­lia e atendaren-se tots prop del riu. E lo duch restĂ  ab prou gent e Tirant fĂ©u venir del camp mĂ©s gent per al duch e per a ell, la qual havia mester. Com foren al castell, lo emperador cridĂ  el capitĂ  e aprĂ©s fĂ©u venir a la princessa e a les altres donzelles, e dix semblants paraules:

–CapitĂ , puix la fortuna Ă©s stada tan contrĂ ria al nostre gran conestable, comte de BitĂ­mia, Ă©sser mort, Âża qui consellau façam nostre conestable?

Tirant donĂ  dels genolls en la dura terra e dix:

–Senyor, si la magestat vostra era contenta de dar tal ofici de gran conestable a Diafebus, a molta grĂ cia e mercĂ© ho hauria a la altesa vostra.

–Yo no·m partirĂ© de vostre voler —dix lo emperador—. E per amor vostra, ara de present, per lo seu molt merĂ©xer, yo li fas grĂ cia a Diafebus de l’ofici e capitania de gran conestable, e a vĂłs del comdat de Sent Àngel, e leu-lo a ma filla e done’l a vĂłs ab tots aquells drets, pertinĂšncies e emoluments que en lo dit comdat sĂłn, ab la tinença d’Altafulla, la qual, entre tot, Ă©s de renda arrendada setanta-cinch mĂ­lia ducats. Tinch sperança en DĂ©u ans de molt yo us darĂ© altres coses, les quals seran molt millors. E per ço vull que demĂ  se faça la festa e prengau tĂ­tol de comte. MĂ©s vos ame donar tĂ­tol de comte que de marquĂ©s, per bĂ© lo marquĂ©s de major grau sia que lo comte. PerĂČ comte vol dir frare d’armes, e per ço vos vull donar tĂ­tol de comte perquĂš siau mĂ©s conjunt ab mi. Tirant li dix:

–Senyor, infinides grĂ cies fas a la magestat vostra com vos Ă©s stat plasent de fer-me una tan gran honor. E yo u tinch en tan gran stima com si ell valia CCCC mĂ­lia ducats de renda. EmperĂČ yo per res no·l pendria ni l’aceptaria per dues rahons. La primera, per yo no haver-vos-ho servit, car tan poch temps ha que yo sĂł en servey de la altesa vostra que no merite tan gran premi. La segona, si lo pare que m’engendrĂ  sabia yo tinguĂ©s tĂ­tol algĂș, perdria la sperança de ja mĂ©s veure’m; quant mĂ©s aquella qui·m parĂ­ e tantes dolors que passĂ  en aquells nou mesos que·m portĂ . Porien pendre tan gran alteraciĂł que yo seria causa de abreujar-los la vida, e poria Ă©sser dit fill homeyer, com ells jamĂ©s se agen vist altre fill sinĂł a mi, e no seria menys que no·m donassen la lur maledicciĂł. E a mi no Ă©s deguda cosa cobrir la lur dolor. E fas-ne a la majestat vostra mĂ©s de mil grĂ cies, tals com de servidor a son senyor mĂ©s humilment se poden fer.

–Per res yo no permetria —dix lo emperador-que aquest comdat que us he ofert no sia vostre. E si títol de comte no voleu pendre, preniu la senyoria e la renda.

–Molt tem enujar l’altesa de la senyora princessa —dix Tirant— de levar-li lo comdat e donar-lo a mi.

–Aquest comdat —dix la princessa-me donĂ  per sa benignitat una mia tia. E les coses que sĂłn mies sĂłn de la magestat del senyor mon pare, que acĂ­ Ă©s present. E de tots los meus bĂ©ns e de la persona pot manar a tota sa voluntat com de filla obedient, e aquella pot donar e lançar axĂ­ com a la majestat sua serĂ  plasent. E no stigau per res de acceptar lo que graciosament vos dĂłna e ab molta liberalitat. E yo ara de present conferme la donaciĂł per a vĂłs e als vostres. Lo emperador lo tornĂ  a pregar e a fatigar que·l prenguĂ©s. Dix Tirant:

–Senyor, per res no l’aceptaria.

–Ab gran rahĂł se creurĂ  de vĂłs tot lo contrari del que la vostra lengua manifesta —dix lo emperador—, e yo restarĂ© ab ma veritat manifesta. Deuria la virtut vostra pensar que lo que us he ofert aumenta la honor vostra, e deurĂ­eu Ă©sser content e no recusar, per yo Ă©sser donador e vĂłs rebedor. Yo us he conservat aquell bell do de fortuna que tots los hĂČmens van per tot lo mĂłn çercant, ço Ă©s, honor e profit, per lo qual, si sens ficiĂł parlau, no deveu Ă©sser tan desmenjat que no u degau acceptar. E si per ventura voleu que la gent cregua que açĂČ sia per premiar-vos de la honor e benefici que fet me haveu, no tingau tal error, car encara la opiniĂł de les gents, e dones e donzelles, stĂ  encara morta. E per vĂłs no voler acceptar lo que tan amplament vos he ofert, vinch a pensar que la vostra virtuosa persona de mi·s vol partir.

–No plĂ cia a DĂ©u —dix Tirant-que yo·m partĂ­s de la majestat vostra durant lo temps de la necessitat. PerĂČ, senyor, puix tant me força la magestat vostra, yo acceptarĂ© lo comdat e per aquell vos farĂ© homenatge de feeltat. E per quant Diafebus m’és parent tant acostat e ço que Ă©s seu Ă©s meu, e lo meu Ă©s seu, ell pendrĂ  lo tĂ­tol de comte.

–¿QuĂš em fa a mi —dix l’emperador—, puix yo·l vos haja dat e vĂłs acceptat, que·l venau o·l doneu a qui us serĂ  plasent?

Lavors Tirant se lançà als peus de l’emperador e besà-li lo peu e la mà per la gràcia que feta li havia. Dix l’emperador:

–Demà aturarem ací e farem la festa a Diafebus, e darem-li lo títol de comte e l’ofici de gran conestable.

–Per ço, senyor, suplich a la magestat vostra demà siau nostre convidat ab la senyora princessa e totes les dames.

E de tot açĂČ Diaphebus no sabia res. Lo capitĂ  se partĂ­ de l’emperador e donĂ  orde ab lo senyor de MalvehĂ­ de haver molts pagos, capons, perdius e gallines per a l’endemĂ . E feren coure molt pa e haver totes les coses necessĂ ries. E Diafebus ab altres cavallers que venien de fora del castell vĂ©u a Tirant que anava tot afaenat vers ell, e dix-li:

–CosĂ­, ÂżquĂš Ă©s açĂČ que ab tanta pressa anau? ÂżHa-y nova de enemichs?

–No —dix Tirant—, mas anau a la cambra de l’emperador e besau-li lo peu e la mĂ  per ço com vos ha donat lo comdat de Sent Àngel e l’ofici de gran conestable. E yo farĂ© acĂ­ adobar les coses que sĂłn necessĂ ries per a la festa de demĂ .

E Diafebus ho féu axí. E aprés anà a la cambra hon era Stephania ab les altres dames. E cascuna li demanava un ofici per al comdat o per a la guerra, burlant-se axí ab ell.

Ixqué la princessa y ell fon prest agenollat e besà-li la mà, de la gràcia que lo senyor emperador feta li havia. E la princessa li donà en hun mocador deu mília ducats que havia mesos, e dix-li:

–Lo meu germĂ , preneu açĂČ. E prech-vos que fins siau en la vostra cambra no u regonegau, e de açĂČ vull seguretat de vĂłs.

E ell li donĂ  la fe que faria tot lo que trobaria per scrit. Diafebus ho pres e sentia lo pes, mas no presomia lo que era.

Partí’s de allí e anà-se’n hon era Tirant e dix-li:

–Puix yo he besat lo peu e la mĂ  al senyor emperador, e la mĂ  a la excelsa princessa, bé·m par que sia rahĂł, puix vĂłs me haveu dat lo comdat e haveu-lo levat a vĂłs per dar-lo a mi.

Agenollà’s prestament en terra e pres-li la mĂ  per voler-la-y besar. PerĂČ Tirant jamĂ©s ho volguĂ© consentir, mas posĂ -li la mĂ  sobre lo cap e besĂ -la en la boca tres vegades. E los dos passaren moltes rahons, dient-li Tirant que no curĂ s, que allĂČ era molt poch en sguart del que ell desijava fer per ell.

–Mas yo tinch sperança en DĂ©u que per avant yo us darĂ© altres coses que seran de major stima.

E Diafebus li’n fĂ©u infinides grĂ cies.

–Ara, senyor capitĂ , Âżvoleu que vejam quĂš Ă©s lo que m’ha dat la virtuosa senyora?

PosĂ -u en mans de Tirant e trobaren-hi hun albaranet que deĂża: «Al meu germĂ , e gran conestable e comte de Sant Àngel, prech ab molta amor prengua en paciĂšncia lo petit do per a fer la festa. En mi resta lo gran menyscapte per lo poch que us dĂł, perĂČ la vostra molta virtut me tendrĂ  per scusada considerant en lo loch hon sĂł. E confĂ©s lo meu defalt que he comĂ©s en dar tan poca quantitat a hun home que Ă©s gran en virtuts.»

Com ells veren açĂČ, stigueren en pensament cascĂș. E Diafebus dix, per provar e temptar de paciĂšncia a Tirant:

–¿Voleu que no u prengam e que lo y tornem?

–No u fĂ©sseu —dix Tirant—. Que entre pare e filla tenen lo cor tan alt e generĂłs que si lo y tornĂ veu ho tendria en molt gran ofensa.

Com totes les coses foren posades en orde per a l’endemĂ , ells a la cambra de l’emperador e aquĂ­ parlaren molt sobre la guerra. E Diafebus acostà’s a la princessa e fĂ©u-li infinides grĂ cies —y Stephania les hi ajudĂ  a fer— del que la magestat sua havia fet.

Lo emperador devallĂ  baix envers lo riu, hon vĂ©u allĂ­ molts hĂČmens que staven adobant taules e banchs. Lo emperador demanĂ  lo que feĂżen a quĂš tenia de servir. Dix lo senyor de MalvehĂ­ que per al convit e a la festa que l’endemĂ  se devia fer.

E Tirant portava de braç a la princesa anant-se’n per la vora del riu passejant.

Dix la princesa:

–Digau, Tirant, Âżquina Ă©s la rahĂł que vĂłs acceptar no haveu volgut lo comdat meu que·l senyor emperador a requesta mia vos dava? E tres vegades m’esforcĂ­ de parlar, e tres voltes la mia lengua stiguĂ© sens profit, que la paraula me fallĂ­ com volguĂ­ començar de parlar per dir-vos: «Acceptau, puix dat vos Ă©s». E de vergonya no tenguĂ­ atreviment, per lo vell emperador que no coneguĂ©s lo meu mal, car cosa convinent Ă©s que la vergonya sia mesclada ab amor. EmperĂČ, totes les coses per vĂłs fetes, acceptes sĂłn als meus ulls, restant en dubte que no l’haveu volgut acceptar perquĂš Ă©s stat meu.

–No veja yo DĂ©u —dix Tirant— si tal cosa Ă©s passada per lo meu enteniment. Ans aquell comdat tinguera yo en mĂ©s grĂ cia e mercĂ© que si m’aguĂ©s dats deu ducats o marquesats sol per Ă©sser stat de la magestat vostra. AxĂ­ DĂ©u vulla complir les coses que yo li deman, ço Ă©s, que vulla confermar lo vostre voler a complir lo meu desig. E per ço que la celsitut vostra sĂ pia mĂ©s clarament ma intenciĂł, jamĂ©s pendrĂ© tĂ­tol negĂș, tant com la vida me acompanyarĂ , sinĂł emperador o no res. ÂżE sabeu ab quÚ·m matau? Ab la strema bellea que la altesa vostra posseheix. Car aquell primer dia que us viu, vestida ab brial de cetĂ­ negre, e los vostres pits donaren als meus ulls entrada, ab los cabells hun poch scampats que semblants a madexes d’or resplandien, e la color de la vostra cara paria, de vergonya, roses ab liris mesclades, que de aquell dia ençà la mia Ă nima Ă©s stada cativa de vostra altesa. ÂĄO! ÂĄBĂ© Ă©s cosa cruel voler dar pena a qui tant vos ama! Encara me dolch de vĂłs, que no poreu soferir les penes que sou merexedora per haver tan poca pietat de mi, com la mia querella sia justa e bona, e lo meu clam crida contĂ­nuament davant la magestat divina: «JustĂ­cia». E vĂłs, en aquell cars, direu: «En mal punt com yo no amĂ­ aquell verdader Tirant, lo qual ab tanta de amor me amava.» E si suplicacions de vasall a senyora y poden valer, o de cavaller a donzella de tanta noblea e dignitat se consent adorar, agenoll-me en terra e fas-hi lo senyal de la creu e aquella ador axĂ­ com a la vostra persona, que per part de la celsitut vostra me sia atorgat hun do. E quasi li vengueren los ulls en aygua, prenent-li pietat de si matex.

No tardĂ  molt la princessa respondre en stil de semblants paraules.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior