💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant157.gmi captured on 2024-02-05 at 10:41:23. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–Clarament, senyora, se mostra per speriència manifesta que natura no podia mĂ©s altament obrar que ha fet en la gran singularitat de la bellea que la majestat vostra posseheix, que per aquella vinch ara en notĂcia quanta Ă©s la glòria que los benaventurats sancts senten en paradĂs en contemplar la divina essència, segons Ă©s scrit en la Sancta Scriptura, que diu lo psalmiste endreçant la sua rahĂł a Jhesucrist: Senyor, aquell qui stĂ davant los teus hulls, mil anys sĂłn axĂ com lo dia d’aĂżr, qui Ă©s passat. Per mon DĂ©u, senyora, yo sĂł bĂ© cert si tots los dies de ma vida, los qui sĂłn passats e los qui sĂłn per a venir, si yo stava davant la majestat vostra axĂ com ara stich, no axĂ com diu lo psalmiste d’aĂżr qui Ă©s passat, car massa Ă©s lonch temps, mas la hora que ara Ă©s de present, car axĂ com als qui stan en pena poch temps los par que sia molt, axĂ lo qui stĂ en plaer no li corre lo temps, axĂ com fa ara a mi. E qui de açà me farĂ partir, poca sia la sua vida e salut, e poca sia la sua bondat e virtut, e per lo mĂłn vaja vagabunt e que jamĂ©s atengua a port salvador. En lo nostre regne Ă©s declarada la gran bellea de vostra majestat, e per los vostres virtuosos actes haveu refeta la militar escola, la qual era perduda. E a mi par que la presència de la celsitut vostra gran part avança al que en lahor havia hoĂżt, acompanyada de molta grĂ cia e saber infinit, que en lo mĂłn Ă©s tanta la stima vostra que per deessa vos podeu fer nomenar. Impossible seria a mi poder recitar les grans singularitats que en la altesa vostra tinch conegudes, e·m tinch per benaventurat sol per haver-vos vista.
En aquell punt lo emperador entrà per la cambra e la princessa no·l pogué respondre ni satisfer al que dit li havia. Lo emperador stigué allà un poch parlant ab ells de la guerra e de altres coses.
Com al duch de Mecina li paregué hora de anar a la posada, prengueren licència de l’emperador e de les dames. Com foren dins la posada, trobaren lo sopar molt bé aparellat, lo qual lo emperador havia fet fer. Com foren partits, dix lo emperador a tots los qui allà ab ell eren:
–¿Vosaltres hoĂ˝s jamĂ©s dir, ni en canòniques no·s lig que capitĂ qui a altre servĂs, parents o amichs li trametessen gent en valença sua? És cosa de gran admiraciĂł, e per ço sĂł yo molt obliguat a Tirant, que X mĂlia hòmens a llur despesa me serveixquen per amor de ell: aquests que ara sĂłn venguts e los qui lo gran mestre de Rodes li tramĂ©s. E per ço tinch deliberat de anar yo al camp per pacificar al duch de Macedònia e al nostre capitĂ , car altrament ells ab ells se mataran algun dia. Com ja hi sien venguts II voltes, guardar-se de la tercera. E si yo puch haver lo duch de Macedònia en les mies mans, yo li promet de levar-li lo cap de les spatles.
Aprés lo emperador manà a tots los seus se posassen en orde per partir.
–¡Com, senyor! —dix la emperadriu—. ¿Ab tan poca gent hireu?
Dix lo emperador.
–Ja sĂłn açà aquests barons de CicĂlia, que yran ab mi.
Tots los servidors de l’emperador a gran pressa se posaren en punt. La nit següent, stant la princessa en son lit, que dormia, vingué-li al lit Stephania; despertà -la e dix-li semblants paraules:
–Senyora, a mi Ă dat de parer que davant los meus hulls tenia a Diafebus, e deĂża’m: «ÂˇMa vida, Stephania, quant tenim, Tirant e yo, la vostra venguda en gran stima! Car sol per la virtut de la vostra vista tenim la batailla dels turchs per vençuda.» Per què, senyora despertant-me sĂł venguda açà per dir a vostra altesa que, si us volĂeu, en breu porĂem los nostres desigs contentar, e porĂem dir: Ara tĂ© fi la absència, puix Ă©s convertida en presència. E coneixeran per speriència quanta Ă©s la nostra amor, que som anades a ells, puix no podien ells venir a nosaltres.
Dix la princessa:
–Dóna’m la camisa e més no·m digues.
E prestament fon vestida e liguada, e anà -se’n a la cambra de l’emperador, qui encara no s’era levat, e dix-li:
–Senyor, temeroses són les donzelles hoynt nomenar guerra e majorment batailles; per què demane de grà cia a la majestat vostra que no·m vulla denegar una grà cia que us demanaré, la qual per dues rahons me deu ésser atorguada. La primera rahó és que la majestat vostra no deu anar en part neguna sens mi, atenent la edat vostra, com no tingau qui més amor vos porte, e que si la majestat vostra era malalt vos pogués servir e star al cap del lit, que sé e conech la calitat vostra millor que neguna altra persona. La segona és que, per discús de natura qui primer naix primer deu morir, per bé que lo contrari se’n veu algunes veguades; e yo, anant ab la majestat vostra, poria veure e sentir la prà tica e saber de la guerra, per ço que si en l’esdevenidor temps m’era mester, ajudar-me’n pogués en la necessitat, foragitant de mi tota temor.
–Ma filla —dix lo emperador— yo tinch coneguda la vostra molta amor e voluntat, emperò no és cosa condecent ni usitada que les donzelles vagen en les guerres, que són coses de gran perill; e majorment vós, qui sou de tan poca edat. E per lo molt bé que us vull, no volria que prenguésseu alguna alteració, per ésser tan prop dels enemichs.
–Senyor —dix la princessa—, la majestat vostra no tema res de mi, car major alteració seria la mia yo perdre de vista la altesa vostra que star enmig dels enemichs. Car axà com só stada filla e sirventa vostra en lo temps de la adversitat, feu-me grà cia que u sia en la prosperitat; car jamés desempararé la majestat vostra tant com lo sperit tindreu en lo cors, e aprés vos faré fer tal sepultura com és mereixedora la vostra imperial dignitat. E tinch fantasia que si no anava ab la majestat vostra, que los meus hulls jamés vos veurien.
–Ma filla —dix lo emperador—, puix tant ho voleu, yo só content, car bé conech que bon zel vos ho fa fer. Emperò digau a vostra mare què li plaurà més: anar o restar. E posau-vos prestament en punt, que la mia partida serà molt presta.
La princessa de continent ho anà a dir a la emperadriu e féu-li tal resposta: que per res no y hiria, car si ella veïa al duch de Macedònia o lo loch hon morà son fill, ella de dolor finaria los seus darrés dies.
La princessa tramĂ©s per tots los argenters de la ciutat qui fossen Ă bils en lo que ella volia, e fĂ©u-se fer uns goçets, la meytat de or, l’altra de argent; e per semblant los avanbraços e manyopes de fulla molt prima. E a la part dreta venia lo or e a la part squerra lo argent. E mĂ©s, se fĂ©u per al cap una celada molt poca, tota de argent, e sobre la celada una corona molt rica que ella acostumava de portar. E supplicĂ a son pare que li leixĂ s la gent que la reyna de CicĂlia trametia a Tirant.
Lo dia que partiren, la princessa se vestà una gonella de orfebreria e féu-se armar de l’arnés que s’havia fet fer. E cavalcà sobre un gran cavall tot blanch: ab una vergua en la mà anava capitanejant la sua gent. E portava en sa companyia LX donzelles, les més belles e galanes de tota la cort. E féu lo gran conestable de la sua gent a Stephania, e Asalà ndria, filla del duch de Pera, tenia lo offici de menaxaut. Contesina usava de alguazir major. Plaerdemavida portava lo standart de la divisa, pintat de la erba que·s nomena amorval, ab lo mot que dehia: Mas no a mi. Aliseu portava la gran bandera. La Viuda Reposada era uxera major de la cambra, e les altres, cascuna tenia son offici.
E axà anaren fins que foren a les tendes hon Tirant stava aleujat. E no y trobaren home d’armes que sa fos, sinó gent inútil e los patges qui eren allà restats per manament del capità .
Tirant partĂ lo denovĂ©n dia del mes, hora de mija nit, e lo emperador apleguĂ hora de nona. Los turchs nit e dia staven contĂnuament mirant lo camp dels crestians, que·l podien molt bĂ© veure. E Tirant passĂ de nit lo pont. E ja un dia ans que passĂ s, havia tramĂ©s per pendre los pastors e les spies, perquè no fos descubert, e prengueren-ne molts. Com aguĂ© passat lo pont, pres riu amunt bona mija legua, pujĂ a man dreta. E pujĂ damunt lo camp dels turchs II legĂĽes e atendà ’s alba de matĂ enmig de una vaill qui·s nomenava Spinosa. E cascun portava civada e vianda per a ells a un dia.
Com lo emperador fon atendat en les tendes del camp, tramés per lo senyor de Malvehà que vingués a parlar ab ell. E prestament, com ho sabé, anà a fer reverència a l’emperador, e recità -li tot lo ésser de Tirant e los virtuosos actes que cascú dia fehia. E la princessa prenia molt singular plaer en hoyr lahors de Tirant. Lo senyor de Malvehà supplicà a l’emperador que fos de sa merçé que se n’anàs a posar al seu castell, que allà staria molt segur. E axà u féu. E tots los barons cicilians se atendaren prop lo riu.
Lo senyor de MalvehĂ pres hu dels seus e, tan secretament com poguĂ©, lo tramĂ©s a la vall Spinosa per avisar al capitĂ com lo emperador era vengut ab sa filla e ab los barons de CicĂlia. Tirant ho tinguĂ© molt secret fins a l’endemĂ perquè algĂş no se n’anĂ s per scusa de anar a veure a l’emperador o a parents. No u volguĂ© dir sinĂł a Diafebus en gran secret.
Com fon hora de mija nit, poch més o menys, tothom pujà a cavall. Los de peu féu posar primer, ab Diafebus per capità , ab CCCC lançes; e los cavalls tots encubertats. Tirant preguà a Diafebus, ab aquella més amor que pogué, que restàs detràs un squeix de roca que allà havia, prop de una legua del camp dels enemichs, e per quantes coses eren en lo món no ixqués ell ni los seus, e·ncara que vessen que fos perduda la batailla ni ves que matassen a ell, no li anàs a ajudar a ell ni los seus. E encara, no content de açò, li pres jurament que no·s mouria fins que lo y trametés a dir.
Diafebus restĂ com dit he, e Tirant, ab tota l’altra gent, sens que no y havia negĂş de peu ni patge sinĂł Ypòlit, que aquell dia s’era fet home d’armes e li donĂ la honor de cavalleria. Apleguaren a tret de bombarda del camp, no al fossat o palench que fet havien, mas quasi al travĂ©s, en loch qui era pla, sens palench ne altra cosa. Com los del camp los sentiren, les guardes lançaren grans crits; e tota la nit havien stat a cavall ben XVII mĂlia hòmens perquè no fossen desbaratats axĂ com la primera veguada. E Tirant no gosĂ ferir en lo camp per la gran multitut de gent que y havia. E tots los moros se meteren en punt, e los qui·s trobaren a cavall vengueren en vista dels crestians.
Cascuna part ordenà ses batailles. Tirant ordenà la sua en aquesta manera: tots los cavalls féu posar en tira, e no passava més lo cap de l’hu que de l’altre. E tots staven en gran orde, sinó lo duch de Macedònia que no volgué gens obeyr los prechs del capità . Les banderes de l’emperador staven enmig, e lo duch de Sinòpoli tenia la un cap de la ala e lo duch de Pera tenia l’altre. E lo capità anava adés a la un cap, adés era a l’altre, preguant a tota la gent tothom stigués en orde, car, si u fehien, ell los daria aquell dia vençedors, ab la ajuda de nostre senyor Déu. E en aquell spay que los enemichs ordenaren les batailles, Tirant féu a la sua gent una tal oració.