💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant151.gmi captured on 2024-02-05 at 10:40:36. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–Seguint lo costum de aquells que lo offici de la lengua davant les mans posen, yo no sĂł de tal metaill, ans me plau comanar a les mans los actes virils e remetre’ls a la fortuna pròspera o adversa, les tals coses que los bons cavallers han acostumat fer, e resta en ells la honor de la mundana glòria. E per ço, magnĂ nims senyors, vos vull significar la bona prĂ tica que tenen los crestians Ă©sser molt bona, com haja vist nit e dia gent a peu e a cavall guardant tostemps lo camp. E per res al mĂłn no·ls porĂem esvayr axĂ com ells han fet a nosaltres. Des que aquest capitĂ Ă©s vengut, ha posat en gran orde tota la gent.
Dix lo soldĂ :
–A vostre parer, ¿quanta gent poden ésser de peu e de cavall?
–Senyor, yo pens —dix lo rey— que los de peu no bastan a XLV mĂlia e los de cavall seran X mĂlia, e no y basten encara. Ells sĂłn pochs, mas lo gran orde que ells tenen ara de present Ă©s molt gran, car bĂ© sap la senyoria vostra e tots los que allĂ sĂłn, com lo duch de Macedònia era capitĂ , per lo mal orde que dava e per no entendre la guerra, tostemps era vençut e nosaltres vencedors. E si aquest diable de home no fos vengut de la França, ja fĂłrem dins los palaus de Constantinoble, e de la sua sglĂ©sia, que tan bella Ă©s, n’aguĂ©rem fet mesquita; lo emperador aguĂ©rem mort, sa muller e sa filla foren sclaves, e totes les altres donzelles ab elles ensemps, a la senyoria de nosaltres. E ara no porem axĂ fer si aquest capitĂ viu molt. E venint a l’efecte del que vull dir, no Ă©s possible nosaltres lo puguam matar o apresonar sinĂł en aquesta manera, com ell no vendrĂ a batailla ab nosaltres, sinĂł a tot son avantatge per lo poder gran que nosaltres tenim mĂ©s que no ell. Si vosaltres teniu per bo yo·l requerĂs de batailla a tota ultrança, de la mia persona a la sua, ell Ă©s molt animĂłs cavaller, no serĂ menys no accepte la batailla. E com serĂ açĂ, ens combatrem, e vosaltres coneixereu yo haja lo millor, deixau-nos combatre que yo·l matarĂ©. E si Ă©s cars ell poguĂ©s mĂ©s de mi, de un troç luny tiren-li ab fletxes e muyra en tot cars del mĂłn ell hi tots quants ab ell vendran.
Tots ells tingueren per bo lo que lo rey havia dit. Finat lo consell, lo rey de Egipte se n’entrà en la sua tenda e pres-se a ordenar una letra.
Lo soldĂ tenia un servidor que s’havia criat de molt poca edat —lo qual era stat crestiĂ e natural de la ciutat de Famagosta, qui Ă©s en Chipre—, e fon pres en mar per una fusta de moros, e per la poca edat e discreciĂł que tenia feren-lo tornar moro. Aquest, com fon en perfeta edat, avent natural conexença Ă©sser millor la ley crestiana que no la secta mafomètica, deliberĂ de tornar a la bona part, e posĂ -u en execuciĂł en aquesta forma: lo moro se posĂ molt en orde de belles armes e un ginet molt bo, e fĂ©u la via del pont de pedra hon stava lo senyor de MalvehĂ. Com fon prop lo pont quasi ab un tir de balesta, posĂ la tocha que portava al cap de la lança e fĂ©u senyal de segur. E los del castell veren que no venia sinĂł hu tot sol; respongueren al senyal asegurant-lo.
Com lo moro fon prop, un balester qui no havia res vist del segur que·l senyor de Malvehà havia fet, tirà -li un passador e nafrà -li lo ginet.
–¡O, senyors! —dix lo moro—. ¿Tan poca fe haurà en vosaltres que sobre segur mateu a mi o a mon cavall?
DesplaguĂ©-li molt al senyor de MalvehĂ, e fĂ©u-lo descavalcar e curaren-li lo roçĂ, e promĂ©s-li que si moria que li’n daria un altre millor. Lo moro dix com venia allĂ per fer-se crestiĂ , e que volria parlar molt ab lo gran capitĂ . E volia, si a ell era plasent, volguĂ©s Ă©sser son padrĂ, e que si parlava ab ell l’avisaria de moltes coses qui serien en gran honor sua e Ăştil de la sua persona. Restaren de acort que l’endemĂ tornĂ s allĂ e que lo senyor de MalvehĂ trametria a preguar a Tirant venguĂ©s allĂ. E lo moro, molt content, tornĂ -se’n al camp e mostrĂ lo seu cavall al soldĂ e als menescals perquè·l guarissen. E lo soldĂ demanĂ -li d’on venia e com era stat nafrat lo seu roçĂ.
Lo moro, responent, dix:
–Senyor, yo anĂ˝ devers lo pont per ço com me enujava açĂ. E de un gran troç luny yo viu un crestiĂ a cavall, e fiu la sua via e ell m’esperĂ . Com fuy prop de ell, tirà ’m aquest passador, e yo fermĂ fort dels esperons al ginet e aconseguĂ’l, e d’encontre l’enderoquĂ a terra del cavall. E prestament fuy descavalcat per tolre-li la vida e ell, agenollat, demanà ’m perdĂł. La mia pròpia natura Ă©s inclinada mĂ©s a perdonar que altra cosa, e som restats en molt gran amistat; à ’m promĂ©s sobre sa fe, de avisar-me tot quant en lo camp dels crestians se farĂ .
–¡O, que bona nova és stada per a mi —dix lo soldà —, que yo pugua saber què s’i fa en lo camp dels crestians! Prech-te en tot cars del món tu y vulles tornar demà , e sentiràs què volran fer: si speraran batailla o si se n’hiran dins la ciutat de Constantinoble.
E ell atorguĂ tot quant li dix. L’endemĂ ell lo solicitĂ que tornĂ s al castel per parlar ab son amich. Com al moro li pareguĂ© hora de partir, ell pres un ginet dels millors que·l soldĂ tenia e fĂ©u la via del pont. E, fet son senyal, ell entrĂ dins lo castell, e per tots fon rebut ab molta honor. E no passĂ molt spay que fon aquĂ Tirant, e fĂ©u molta honor al senyor de MalvehĂ e a son fill. AprĂ©s entraren dins una cambra hon era la senyora de MalvehĂ, qui stava a rahons ab lo moro. Com Tirant aguĂ© abraçada la senyora, fĂ©u honor al moro. E lo moro li dix com venia per fer-se crestiĂ , cognoxent ab natural rahĂł la veritat de la fe, e supplicava’l que fos de sa merçé que·l volguĂ©s acceptar per servidor.
–E significh a la senyoria vostra com per lo consell han determenat que demà o l’altre vos serà tramesa una letra de batailla. Emperò guardau, senyor, que en negun cars del món no accepteu la batailla perquè no us porà ésser profitosa, sinó en gran dan de la vostra persona e de tots quants ab vós hiran.
Tirant li regraciĂ molt lo bon avĂs, e que era molt content de acceptar-lo per servidor afectat. Anaren a la sglĂ©sia e allĂ rebĂ© lo sanct baptisme ab molta devociĂł. E volguĂ© Tirant e lo fill del senyor de MalvehĂ fossen padrins, e la senyora fon padrina. E posaren-li nom CiprĂ©s de PaternĂł. Com lo agueren batejat, dix:
–Senyor, yo he rebut per grà cia de nostre Senyor lo sanct baptisme e·m tinch per verdader crestià , e en aquesta sancta fe vull viure e morir. Si la senyoria vostra vol que yo ature per servir-vos, ho faré de molt bona voluntat; si volreu que torne al camp e cascun dia vos avise de tot lo que s’i farà , no ha negú en tot lo nostre camp qui més hi sà pia que yo, per ço com tots los consells se tenen en la tenda del soldà e tot ho poch bé saber, com yo sia hu dels del consell.
Lavors Tirant li donà d’estrenes una cadena de or que portava; e lo fill del senyor de Malvehà li donà XL ducats; e la senyora li donà un diamà de và lua de XXV ducats. E com ell ho tingué en son poder, acomanà -u tot a la senyora de Malvehà que lo y guardà s.
E Tirant lo preguà molt que se’n tornàs al camp e que avisàs tan sovint com pogués al senyor de Malvehà de tot lo que·ls turchs tenien al cor de fer, que aquell l’avisaria al seu camp. Ciprés de Paternó respòs:
–Egregi capità e senyor meu, no pense la merçé vostra ne dupte de mi negun mal, car per la fe que só crestià , yo us seré axà leal com si tota ma vida m’aguésseu criat. Emperò bé conech que no teniu rahó de molt fiar de mi per yo ésser stat moro, mas en l’esdevenidor coneixereu en mi quanta serà la fermetat ne l’amor que us porte. Encara, senyor capità , suplich a la senyoria vostra me façau grà cia, si teniu neguna manera de confits, me’n vullau donar per ço que·n faça present al soldà , lo qual és molt gran menjador de aquestes coses e semblants, e ab aquesta scusa poré anar e venir, que no pensaran negun mal de mi.
Dix lo senyor de MalvehĂ:
–Yo us ne poré dar.
Féu portar allà dà tils e confits, e féu fer col·lació a tots e donà a Ciprés de Paternó una capça de confits e dels dà tils. E aquell se partà molt content de ells.
Com fo davant lo soldĂ , demanĂ -li de noves dels crestians. Aquell respòs que lo seu amich li havia dit que no havien en voluntat de partir de allĂ.
–Fins a tant que la senyoria vostra mude lo camp d’açĂ. E à ’m dat, senyor, aquests dĂ tils e confits.
E lo soldĂ pres molt gran plaer en lo que havia portat e molt sovint lo y fehia anar. E aquell havisava de tot lo que sabia al senyor de MalvehĂ. E aquell anava a Tirant o lo y trametia a dir, e al capitĂ li eren molt plasents <s>emblants68 avisos.
Aquest Ciprés de Paternó féu conjuració de rebel·lió contra lo soldà .
Lo rey de Egipte, com agué ordenada la letra de batailla, pres un trompeta e donà -la-y, e manà -li que la portàs a Tirant, capità dels grechs, la qual era del tenor següent.