đŸ Archived View for espotiesfa.ddns.net âș tirant âș tirant148.gmi captured on 2024-02-05 at 10:40:08. Gemini links have been rewritten to link to archived content
âŹ ïž Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
«NĂłs, Frederich, per la divinal grĂ cia emperador de lâImperi Grech de Constantinoble, seguint la ley dels nostres gloriosos antecessors, a fi que la prosperitat imperial sia conservada en son degut stament, ab repĂČs o benefici de lâImperi Grech e de tota la cosa pĂșblica, perquĂš sia notori e manifest a tot lo mĂłn com aquests mals cavallers e infidelĂssims crestians hajen pres sou dels infels, e ab mĂ armada en companyia de aquells sien venguts contra la crestiandat per exalçar la secta mafomĂštica e per destroyr la sancta fe cathĂČlica, e han fet tot son poder en dissipar aquella, no tement DĂ©u ne la honor de aquest mĂłn ne la perdiciĂł de la Ă nima, e com ab gran traciĂł e maldat sien venguts en la mia terra per a voler-me desposehir de la mia imperial senyoria, com a mals cavallers e impiadosos e malaĂżts per la sancta mare SglĂ©sia, sĂłn mereixedors de molta pena e de Ă©sser desagraduats de la art de gentilesa e de lâorde de cavalleria, e sien desnaturats de la noble part dâon vĂ©nen, com los llurs antecessors sien stats nobles e hĂČmens virtuosos, de gran renom e fama, com en ells sia morta la honor de aquest mĂłn per la gran maldat manifesta que han comesa.
»E atenent per les coses desĂșs dites e moltes altres, diem, notificam e denunciam a tothom generalment, e no sens gran amaritut, dolor e compassiĂł, emperĂČ perquĂš a ells sia cĂ stich e als altres exemple, pronunciam e sentenciam, donant per traĂżdors a tots los crestians que açà sĂłn presents, e que·lls sia feta tota aquella solennitat que a semblants traĂżdors com aquests, contra DĂ©u e lo mĂłn, Ă©s acostumada.»
Publicada la sentĂšncia ixqueren XII cavallers tots vestits de gramalles e caperons, e lo emperador se vestĂ axĂ com ells. Feren-los levar de terra e pujar alt en un cadafal, e allĂ los armaren e·lls desagraduaren ab aquelles circumstĂ ncies que als mals cavallers acostumen de fer, segons desĂșs en lo principi del libre Ă©s contengut.
Com lo duch dâAndria se vĂ©u fer tal procĂ©s e de tanta infĂ mia per a ell e als altres, e veureâs foragitat de tota honor de cavalleria, pres tan gran alteraciĂł que la fel li sclatĂ e morĂ de continent.
Com lo emperador lo véu mort, manà no fos soterrat en sagrat, mas que fos lançat enmig de un camp perquÚ·l menjassen los cans e les bÚsties feres.
E féu-los pintar en pavesos, penjats cap avall, ab la sentÚncia scrita en cascun pavés, e tramés-los per totes les parts de crestians. Com lo papa e lo emperador de Alamanya los veren, tingueren per molt justificada la sentÚncia. Com los cavallers agueren rebuda la honor que eren mereixedors, tornaren-los en la presó. E dix lo emperador:
âUsem de justĂcia e no hajam misericĂČrdia de negĂș.
FĂ©u portar lo scuder del duch de MacedĂČnia ab grossa cadena al coll e, present tots, li donĂ sentĂšncia de mort e que fos penjat cap avall, per la molta congoixa que li havia feta passar. Com Diafebus vĂ©u lo scuder e hohĂ la sentĂšncia que li havien dada, de mort, e que·l seân portaven per executar-lo, anĂ prestament e agenollĂ âs als peus de lâemperador e supplicĂ âl molt fos de sa merçé que aquell scuder no prenguĂ©s mort, perquĂš les males gents no aguessen a dir que moria per haver dit mal del seu capitĂ . E lo emperador ab bones paraules lo detenia perquĂš lo executassen. Com la princessa vĂ©u que Diafebus no podia res acabar per molt que supplicĂ s, levĂ âs del strado e anĂ âs agenollar als peus de son pare, e ensemps ab Diafebus lo supplicaren que·ls donĂ s lo home. E tanpoch ho volguĂ© consentir. VenguĂ© la emperadriu e totes les donzelles, e totes lo supplicaren. Dix lo emperador:
âÂżQui vĂ©u jamĂ©s que sentĂšncia que fos donada per lo consell general se revocĂ s? JamĂ©s ho fiu, no u farĂ© ara.
La princessa li prenia les mans per scusa de besar-les, e levà -li lo anell del dit, que ell no agué sentiment, e dix-li:
âLa majestat vostra, senyor, no Ă©s acostumada de usar de tanta crueltat de fer morir negĂș ab tanta pena.
âA mi no contenten vanes paraules âdix lo emperadorâ, segons les que ell me dix. EmperĂČ vĂłs, ma filla, mudau-li la mort a tota vostra voluntat.
La princessa donĂ lo anell a Diafebus, e aquell, molt corrent ab un roçà anĂ al mercat, hon la justĂcia se feĂża, e donĂ a lâalguazir lo anell. E Diafebus pres lo home e portĂ âl-seân a sa posada, que ja stava en la scala per dar-li la volta. Partit Diafebus de sa posada per anar al palau, lo scuder, cuytadament, se nâanĂ al monestir de Sanct Francesch e fĂ©u-se frare: leixĂ los perills del mĂłn e posĂ âs al servey de nostre Senyor.
LâendemĂ aprĂ©s de la sentĂšncia, lo emperador fĂ©u pendre tots los turchs qui de rescat no eren, e tramĂ©s-los en altres parts per vendre, ço Ă©s, en VenĂšcia, en CicĂlia, en Roma e en YtĂ lia. E los que no podien vendre barataven-los ab armes o cavalls o vitualles, lo que mester havien. Lâaltre duch se rescatĂ per LXXX mĂlia ducats venecians; lo fill del duch de CalĂ bria paguĂ LV mĂlia ducats. Tots los demĂ©s se rescataren. Los qui no tenien de quĂš paguar, fehien sagrament e homenatge de bĂ© servir e lealment: donavaâls armes e cavall e sou, e feĂżaâls anar al camp. Los qui no u volien fer, feĂżaâls molt bĂ© ferrar e feĂżaâls obrar les torres de la ciutat e dins lo palau, de quĂš se nâennoblĂ molt tot.
Com lo conestable e Diafebus se havien a partir, lo emperador pres tant del seu tresor com conegué que havia agut del rescat dels presoners, e tramés-lo per ells al capità .
Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué sment: com lo emperador se fon retret, ell anà a la cambra de la princessa e la primera que trobà fon Stephania, e féu-li de genoll gran reverÚncia e dix:
âGentil dama, la mia bona sort Ă©s stada de vostra merçé Ă©sser la primera ab qui·m sĂł encontrat. Hauria-us a molta grĂ cia me fĂ©sseu cert de vostra benivolença que la mia demanda fos admesa. Tendriaâm per home de bona ventura, si la fortuna mâera tan favorable, me volguĂ©sseu fer digne que us poguĂ©s Ă©sser lo mĂ©s acostat servidor, per bĂ© que yo no·n sia digne ne mereixedor, atesa la gran bellea, grĂ cia e dignitat que la merçé vostra posseheix. EmperĂČ amor Ă©s aquella qui eguala les voluntats e a lâindigne fa digne de Ă©sser amat. Com yo us ame sobre totes les dames del mĂłn, e per vĂłs Ă©sser dama de tan bon sentiment, la fi de la mia demanda no·m deu Ă©sser denegada. E leixau a part, per vostra virtut, les paraules que preniu, scusant-vos ab la senyora princessa, e aquella preneu en total defensiĂł vostra. Serviu-vos un poch de les mans, stenent-les envers mi en senyal de victĂČria, perquĂš al millor cars no us falguen, e haureu feta bona electiĂł. E si lo contrari feu, lo que no Ă©s presumidor, reportarĂ la merçé vostra aquella confusiĂł e vergonya de poch amar, e blasmada per totes les dones dâonor, e totes vos daran per pena que siau desagraduada de tota gentilesa, puix no voleu sentir la glĂČria que de amor se ateny, condamnant-vos que siau exellada en la ylla dels Pensaments, hon negĂș jamĂ©s troba repĂČs. E si açĂČ no·m basta, que no·m vullau pendre a merçé, yo publicarĂ© en lo studi de cavalleria a les dones e donzelles totes les requestes que per ma part a vostra senyoria he fetes, e totes vostres cruels e impiadoses respostes. En una part me comdamnau, en altra me dau sentĂšncia de vida, demanant a la merçé vostra que davant la il·lustrĂssima princessa aquella sia jutge, qual de vĂłs o de mi demana mĂ©s justa causa.
E donĂ fi en son parlar.
La virtuosa Stephania, ab cara molt afable, responent, dix:
âPuix la ignorĂ ncia no Ă©s digna de perdĂł, obriu los hulls, que res no us scusa, e veureu lo que les dones de honor pronunciaran contra vĂłs hi en molta honor mia. E dos contraris no poden star ensemps per la contrarietat que ab si porten. La qual demanda per vĂłs a mi feta, vos offĂ©n mĂ©s que no us fĂłra mester, e requer smena gran per reparar lo passat, majorment si lo juhĂ dels entenents coneixeran en vĂłs que dieu paraules que contra la honor vostra criden, car veig-vos tan cuytat de pendre vostra libertat. AxĂ, com crech en alre no pensau, dupte he no vingau en major error en reparar vostres errades en coneixença dels bons, e portar a mi a estendre la mia gonella damunt vostre menyscapte. Per quĂš vull que siau cert en aquesta part no vull fer miracles en resucitar un altre LĂ tzer, com fĂ©u Jhesucrist. EmperĂČ no vull que per açĂČ desespereu de la mia poca amor, car mĂ©s Ă©s que vĂłs no dieu ni podeu pensar, car lo major bĂ© que us conech Ă©s ignorĂ ncia que mostrau haver.
E volent Diafebus satisfer a les rahons desĂșs dites, vench lo cambrer de lâemperador e dix a Diafebus que lo emperador lo demanava. E Diafebus supplicĂ a Stephania que allĂ lo volguĂ©s sperar, que ell tornaria lo mĂ©s prest que poguĂ©s. La gentil dama respĂČs que era molt contenta dâesperar-lo.
Com lo emperador vĂ©u a Diafebus, dix-li que ell e lo conestable rebessen los diners dels presoners. Dix Diafebus que era content. AprĂ©s preguĂ molt al gran conestable que·ls volguĂ©s rebre, al·legant ignorĂ ncia, que no sabia contar. E lo emperador los manĂ que ans del dia, que partissen. E Diafebus seân tornĂ a la cambra e trobĂ la sua senyora que stava arrapada en fort pensament, ab les lĂ gremes als hulls, per ço com sabia que lo emperador no·l demanava sinĂł perquĂš partĂs. E Diafebus, qui en tal comport la vĂ©u star, pres-la a conortar mostrant que major dolor tenia ell de sa partida que no fehia ella.
E stant en aquest<e>s66 consolacions, entrĂ per la cambra la princessa, que venia de la torre del tresor en camisa e ab faldetes de domĂ s blanch, ab los cabells tots scampats per les spatles, e feĂża-u per la gran calor que fehia. Com ella vĂ©u a Diafebus, volguĂ©-seân tornar, mas Diafebus li fon tan prop que no laân leixĂ tornar.
âVoleu que us digua? âdix la princessaâ. De vĂłs no mâi dĂł res, puix vos tinch en compte de jermĂ .
ParlĂ Plaerdemavida e dix:
âSenyora, Âżno veu vostra altesa la cara dâEstephania? ÂĄSi par que haja bufat al foch! Car tan vermella stĂ la sua cara com fa la rosa de maig. E yo bĂ© crech que les mans de Diafebus no han stat molt ocioses stant nosaltres alt en la torre. ÂĄBĂ© la podĂem nosaltres sperar que vinguĂ©s! Hi ella sâestava açà ab la cosa que mĂ©s ama. ÂĄDolor de costat que·t vingua! Que si yo tinguĂ©s enamorat, tambĂ© mâi jugaria com vosaltres feu. Mas sĂł dona exorqua que no tinch res qui bĂ© vulla. Diafebus, senyor, sabeu a qui ame de tot mon cor e vull bĂ© A YpĂČlit, patge de Tirant. E si fos cavaller, encara lo volria mĂ©s.
âAra yo us promet âdix Diafebusâ que·n la primera batailla que yo·m trobe, ell haurĂ tota la honor de cavalleria.
E stigueren burlant per bon spay. Dix la princessa:
âÂżVoleu que us digua, jermĂ Diafebus? Com bé·n sĂł mesa entorn e bĂ© mirat per tots los cantons del palau, e no veig a Tirant, lo cor me mor. Car si aquell yo podia veure, la mia Ă nima restaria aconsolada. Mas ab aquest desig pens que·m morrĂ© ans que·l veja. EmperĂČ una cosa mâaconorta: que encara que congoixa ne passe, no·m dol, puix ame cavaller valerĂłs, complit de totes virtuts. E la part que mĂ©s me contenta Ă©s per Ă©sser liberal, per, ço com lo gran conestable ha dit que tĂ© molt gran despesa. AxĂ Ă©s dels senyors que tenen lo Ă nimo gran en despendre: en lâestat que·s meten, en aquell deuen perseverar. E per ço com yo veig Tirant que en aquesta terra no tĂ© bĂ©ns ni heretatge, no volria per res menyscabĂ s de sa honor. Yo li vull Ă©sser com a pare e mare, jermana e filla, com enamorada e muller. E per ço vĂłs, lo meu jermĂ , li portareu moltes recomandacions e enmig de elles embolicat que negĂș no u sĂ pia ni u veja, mija cĂ regua dâor perquĂš pugua a son plaer despendre. E per ço devallava yo e Plaerdemavida de pesar-ho e posar-ho en sachs. E com serĂ la hora del sopar, fareu venir de la gent vostra; e si yo no y sĂł, Stephania o Plaerdemavida vos ho daran. E direu-li de ma part no·s deixe de tot lo que sia honor sua, car la honor sua yo tinch per mia. E com aquests haja despĂ©s, yo liân darĂ© mĂ©s, e no consentirĂ© que ell ni los seus passen fretura de res. E si yo sabia que filant al torn lo podia sostenir en sa honor, de tot cert ho faria; o ab sanch de la mia persona lo poguĂ©s pujar en lo mĂ©s superlatiu grau, de molt bon grat ho faria sĂ mâajut DĂ©u. Car la fi de les coses sdevenidores Ă©s remesa a la fortuna e de un bĂ© naix principi dâaltre e la mia condiciĂł tira totes les coses a la sua sabor. E per ço he fet yo que lo senyor emperador li done tĂtol de comte. E ja veu quÚ·m dix lâaltre dia la Viuda Reposada, que ella sabia que yo amava a Tirant, que li fes grĂ cia del tĂtol que tenia. Tots los dies de ma vida serĂ© en recort de aquell mot que·m dix. En son testament me leixĂ una tia que yo tenia un comtat qui·s nomena de Sanct Ăngel, e per ço yo vull que Tirant lâaja, que·s nomene comte de Sanct Ăngel. Almenys, si senten o saben yo ame a Tirant, serĂ gran scusaciĂł mia: diran que ame un comte; car la mia confiança posada stĂ en sa valor.
Hoynt dir Diafebus a la princessa paraules de tanta amor, stigué molt admirat e dix:
âPer mon DĂ©u, senyora, yo no·m sent bastant en regraciar ne satisfer a les honors e prosperitats que la majestat vostra fa a Tirant, per bĂ© que lo merĂ©ixer de Tirant sia molt e mereix molt majors coses que no sĂłn aquestes, per ses virtuts. Mas ab la grĂ cia e molta amor que la celsitut vostra ho ha dit, deu Ă©sser pres en molt major stima que no Ă©s, car diu lo proverbi que no dĂłna qui ha, mas qui u ha acostumat. Car yo veig que les grĂ cies sĂłn tals segons dâon proceheixen, e lo qui a vostra altesa porĂ atĂ©nyer serĂ benaventurat. E per ço vos demande grĂ cia que yo, per part de aquell famĂłs cavaller, vos bese les mans e los peus, e aprĂ©s, per tots quants som de la parentela.
No poguĂ© mĂ©s detenir-se Stephania que no parlĂ s per la molta passiĂł de amor que tenia, e dix: âNo·m detĂ© lo partir per anar-meân ab Diafebus sinĂł vergonya, la qual vergonya proceheix de menyscapte de gentilesa, car la infĂ mia que en ma honor faria no seria de neguna stima entre los bons, puix ab licĂšncia de vostra altesa ho fes, car, ab veritat, enveja mâĂ fet del que feu per aquell gloriĂłs mestre seu, Tirant lo bo. Donchs yo dech emitar la excel·lĂšncia vostra, que faça donaciĂł de tot quant he a Diafebus, qui açà present Ă©s.
E levĂ âs de allĂ hon stava e entrĂ -seân dins la sua cambra. E scrivĂ un albarĂ e posĂ âl-se en los pits e tornĂ en la cambra hon era la princessa.
En aquest spay que Stephania era anada per scriure, Diafebus suplicĂ molt a la princessa que la y deixĂ âs besar. E la princessa jamĂ©s hi volguĂ© consentir ne atorguar-lo-y. E Diafebus tornĂ dir a la princessa:
âSenyora, puix les nostres voluntats sĂłn contrĂ ries, rahonablament se deu seguir que u sien les obres. E de açĂČ ve lo que·s diu, que quant hu no vol dos no·s discorden. AxĂ ne poria pendre a nosaltres, a gran culpa de la majestat vostra, si ja de lenguatge no mudau. Fins açà vos sĂł stat servidor afectat, car si la altesa vostra me aguĂ©s comprat per catiu, no poguĂ©reu manar mĂ©s en mi que ara feĂœeu. ÂĄE com anava yo ab los hulls enbenats! ÂĄCar si cent vides tinguĂ©s, com no tingua sinĂł una, totes cent les aventurara sols per fer a la majestat vostra algun servir, per gran perill que y fos! E la celsitut vostra no voler-me contentar lo sperit de libertat de una poca de fruyta Cercau de açà avant altre jermĂ e servidor qui us serveisca a sa despesa. E no pense mĂ©s la altesa vostra que jamĂ©s digua res a Tirant de part vostra, ni menys li portarĂ© los diners. E per prest que sia al camp, pendrĂ© son comiat e tornarĂ© en la mia terra. EmperĂČ, encara vos dolreu algun dia de la mia absĂšncia.
E stant en la fi de aquestes rahons, lo emperador entrĂ per la cambra e dix a Diafebus per quĂš no desempatxava en metreâs a punt, que ans del dia fossen partits.
âSenyor âdix Diafebusâ, ara en aquest punt vinch de la posada e tots stam prests per partir.
E lo emperador lo traguĂ© de la cambra e portĂ âl pasejant per lo palau, a ell hi al conestable, recordant-los del que tenien a fer.
âÂĄAy, trista de mi! âdix la princessaâ. ÂĄEn quant sâĂ©s enfelonit Diafebus! Hi pens que ja no volrĂ fer res per mi. BĂ© Ă©s mala sort mia que tots aquests franceses sĂłn mig desesperats. Tu, Stephania, preguaâl-ne per amor de mi que no stigua axĂ fellĂł.
âYo bĂ© u farĂ© âdix Stephania.
ParlĂ Plaerdemavida e dix:
âÂĄO, bĂ© sou stranya senyora! ÂĄEn temps de tan gran necessitat de guerra, no sapiau conservar la amistat dels cavallers! Posen los bĂ©ns e les persones en defensiĂł de vostra altesa e de tot lo imperi e, Âżper un besar vos feu tant dâoyr? ÂżQuin mal Ă©s lo besar? Que ells en França no·n fan mĂ©s menciĂł que si·s donaven la mĂ . E si a vĂłs volien besar, ho deurĂeu consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes, en aquest temps de gran necessitat. E aprĂ©s que siau en tranquil·le pau, fer del vici virtut. ÂĄBona dona, bona dona, enganada anau! En temps de guerra sâi requiren armes, que en temps de pau no y cal balestes.
En aquestes rahons no y era Stephania, mas la princessa anà a la cambra hon era e preguà -la molt que·l fes venir.
âCar yo tinch gran dupte que no seân vaja axĂ com ha dit. E si ell seân va, no serĂ gran admiraciĂł que Tirant seân vaja per amor de ell. E si aquell virtuĂłs no se nâanava per amor de mi, hirien-seân molts dels altres, e pensant-nos guanyar, perdrem massa.
âÂżVoleu fer bĂ©, senyora? âdix Plaerdemavidaâ. No y trametau negĂș, sinĂł vostra altesa hi vaja en scusa de veure lo emperador. E posareu-los en noves, e tan prest li passarĂ la fellonia.
La princessa anĂ prestament hon era son pare e trobĂ âls en parlament. Com bĂ© agueren parlat, la princessa pres per la mĂ a Diafebus e preguĂ âl molt no stiguĂ©s enujat de res. RespĂČs Diafebus:
âSenyora, totes les speriĂšncies que fer se poden he asajat a vostra altesa. Reconexent bona fe, creĂża vos acordarĂeu ab mi a perills sdevenidors per Ă©sser incerts, car tals coses com aquestes mĂ©s stan en contentaciĂł de vista que en obra. A la majestat vostra nâĂ pres axĂ com a sent Pere, que fogint per no morir en Roma, per la apariciĂł tornĂ , coneixent son defalt mijançant voler dâaltri. De dues coses seguir-i la una: besar o comiat. Atesa ma voluntat, de mi poreu manar just o injust.
âSi vergonya aconseguida per mals actes fos honor âdix la princessaâ, yo seria la mĂ©s benaventurada donzella del mĂłn en consentir lo que molts desigen. En contrari, si honor procurĂ s vergonya, no sereu de res envergonyit, com no hajau volgut sperar aquell qui tĂ© la mia Ă nima cativa, de aquelles paraules que tant vostre honor criden: ÂĄbesar, besar!
Acabant la princessa les darreres paraules, Diafebus donĂ dels genolls en la dura terra e besĂ -li la mĂ . E acostĂ âs a Stephania e besĂ -la tres voltes en la boca a honor de la sancta Trinitat. ParlĂ Stephania e dix:
âPuix ab tan gran sforç e requesta vostra, e per manament de ma senyora, yo us he besat, vull que a voluntat mia prengau possessiĂł de mi, perĂČ de la cinta amunt.
E Diafebus no fon gens pereós. Posà -li de continent les mans als pits tocant-li les mamelles e tot lo que pogué. E trobà -li lo albarà , e pensant que fos letra de algun altre enamorat, estigué parat, sens negun recort.
âLegiu lo que trobareu aquĂ scrit âdix Stephaniaâ. E no stigau alienat ne ab tan gran pensament, per ço que los entenents no pensen sia tolt lo ver juhĂ per lo qual vos condamnau, que teniu causa de sospita.
La excelsa princessa pres lâalbarĂ de la mĂ de Diafebus e legĂ aquell, lo qual era del tenor segĂŒent.