đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant148.gmi captured on 2024-02-05 at 10:40:08. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CXLVI

LA SENTÈNCIA QUE LO EMPERADOR DONÀ CONTRA LOS CAVALLERS DUCHS E COMTES QUE PRESOS EREN

«NĂłs, Frederich, per la divinal grĂ cia emperador de l’Imperi Grech de Constantinoble, seguint la ley dels nostres gloriosos antecessors, a fi que la prosperitat imperial sia conservada en son degut stament, ab repĂČs o benefici de l’Imperi Grech e de tota la cosa pĂșblica, perquĂš sia notori e manifest a tot lo mĂłn com aquests mals cavallers e infidelĂ­ssims crestians hajen pres sou dels infels, e ab mĂ  armada en companyia de aquells sien venguts contra la crestiandat per exalçar la secta mafomĂštica e per destroyr la sancta fe cathĂČlica, e han fet tot son poder en dissipar aquella, no tement DĂ©u ne la honor de aquest mĂłn ne la perdiciĂł de la Ă nima, e com ab gran traciĂł e maldat sien venguts en la mia terra per a voler-me desposehir de la mia imperial senyoria, com a mals cavallers e impiadosos e malaĂżts per la sancta mare SglĂ©sia, sĂłn mereixedors de molta pena e de Ă©sser desagraduats de la art de gentilesa e de l’orde de cavalleria, e sien desnaturats de la noble part d’on vĂ©nen, com los llurs antecessors sien stats nobles e hĂČmens virtuosos, de gran renom e fama, com en ells sia morta la honor de aquest mĂłn per la gran maldat manifesta que han comesa.

»E atenent per les coses desĂșs dites e moltes altres, diem, notificam e denunciam a tothom generalment, e no sens gran amaritut, dolor e compassiĂł, emperĂČ perquĂš a ells sia cĂ stich e als altres exemple, pronunciam e sentenciam, donant per traĂżdors a tots los crestians que açí sĂłn presents, e que·lls sia feta tota aquella solennitat que a semblants traĂżdors com aquests, contra DĂ©u e lo mĂłn, Ă©s acostumada.»

Publicada la sentĂšncia ixqueren XII cavallers tots vestits de gramalles e caperons, e lo emperador se vestĂ­ axĂ­ com ells. Feren-los levar de terra e pujar alt en un cadafal, e allĂ­ los armaren e·lls desagraduaren ab aquelles circumstĂ ncies que als mals cavallers acostumen de fer, segons desĂșs en lo principi del libre Ă©s contengut.

Com lo duch d’Andria se vĂ©u fer tal procĂ©s e de tanta infĂ mia per a ell e als altres, e veure’s foragitat de tota honor de cavalleria, pres tan gran alteraciĂł que la fel li sclatĂ  e morĂ­ de continent.

Com lo emperador lo véu mort, manà no fos soterrat en sagrat, mas que fos lançat enmig de un camp perquÚ·l menjassen los cans e les bÚsties feres.

E féu-los pintar en pavesos, penjats cap avall, ab la sentÚncia scrita en cascun pavés, e tramés-los per totes les parts de crestians. Com lo papa e lo emperador de Alamanya los veren, tingueren per molt justificada la sentÚncia. Com los cavallers agueren rebuda la honor que eren mereixedors, tornaren-los en la presó. E dix lo emperador:

–Usem de justĂ­cia e no hajam misericĂČrdia de negĂș.

FĂ©u portar lo scuder del duch de MacedĂČnia ab grossa cadena al coll e, present tots, li donĂ  sentĂšncia de mort e que fos penjat cap avall, per la molta congoixa que li havia feta passar. Com Diafebus vĂ©u lo scuder e hohĂ­ la sentĂšncia que li havien dada, de mort, e que·l se’n portaven per executar-lo, anĂ  prestament e agenollà’s als peus de l’emperador e supplicà’l molt fos de sa merçé que aquell scuder no prenguĂ©s mort, perquĂš les males gents no aguessen a dir que moria per haver dit mal del seu capitĂ . E lo emperador ab bones paraules lo detenia perquĂš lo executassen. Com la princessa vĂ©u que Diafebus no podia res acabar per molt que supplicĂ s, levà’s del strado e anà’s agenollar als peus de son pare, e ensemps ab Diafebus lo supplicaren que·ls donĂ s lo home. E tanpoch ho volguĂ© consentir. VenguĂ© la emperadriu e totes les donzelles, e totes lo supplicaren. Dix lo emperador:

–¿Qui vĂ©u jamĂ©s que sentĂšncia que fos donada per lo consell general se revocĂ s? JamĂ©s ho fiu, no u farĂ© ara.

La princessa li prenia les mans per scusa de besar-les, e levà-li lo anell del dit, que ell no agué sentiment, e dix-li:

–La majestat vostra, senyor, no Ă©s acostumada de usar de tanta crueltat de fer morir negĂș ab tanta pena.

–A mi no contenten vanes paraules —dix lo emperador—, segons les que ell me dix. EmperĂČ vĂłs, ma filla, mudau-li la mort a tota vostra voluntat.

La princessa donĂ  lo anell a Diafebus, e aquell, molt corrent ab un roçí anĂ  al mercat, hon la justĂ­cia se feĂża, e donĂ  a l’alguazir lo anell. E Diafebus pres lo home e portà’l-se’n a sa posada, que ja stava en la scala per dar-li la volta. Partit Diafebus de sa posada per anar al palau, lo scuder, cuytadament, se n’anĂ  al monestir de Sanct Francesch e fĂ©u-se frare: leixĂ  los perills del mĂłn e posà’s al servey de nostre Senyor.

L’endemĂ  aprĂ©s de la sentĂšncia, lo emperador fĂ©u pendre tots los turchs qui de rescat no eren, e tramĂ©s-los en altres parts per vendre, ço Ă©s, en VenĂšcia, en CicĂ­lia, en Roma e en YtĂ lia. E los que no podien vendre barataven-los ab armes o cavalls o vitualles, lo que mester havien. L’altre duch se rescatĂ  per LXXX mĂ­lia ducats venecians; lo fill del duch de CalĂ bria paguĂ  LV mĂ­lia ducats. Tots los demĂ©s se rescataren. Los qui no tenien de quĂš paguar, fehien sagrament e homenatge de bĂ© servir e lealment: donava’ls armes e cavall e sou, e feĂża’ls anar al camp. Los qui no u volien fer, feĂża’ls molt bĂ© ferrar e feĂża’ls obrar les torres de la ciutat e dins lo palau, de quĂš se n’ennoblĂ­ molt tot.

Com lo conestable e Diafebus se havien a partir, lo emperador pres tant del seu tresor com conegué que havia agut del rescat dels presoners, e tramés-lo per ells al capità.

Lo dia ans que partissen, Diafebus tingué sment: com lo emperador se fon retret, ell anà a la cambra de la princessa e la primera que trobà fon Stephania, e féu-li de genoll gran reverÚncia e dix:

–Gentil dama, la mia bona sort Ă©s stada de vostra merçé Ă©sser la primera ab qui·m sĂł encontrat. Hauria-us a molta grĂ cia me fĂ©sseu cert de vostra benivolença que la mia demanda fos admesa. Tendria’m per home de bona ventura, si la fortuna m’era tan favorable, me volguĂ©sseu fer digne que us poguĂ©s Ă©sser lo mĂ©s acostat servidor, per bĂ© que yo no·n sia digne ne mereixedor, atesa la gran bellea, grĂ cia e dignitat que la merçé vostra posseheix. EmperĂČ amor Ă©s aquella qui eguala les voluntats e a l’indigne fa digne de Ă©sser amat. Com yo us ame sobre totes les dames del mĂłn, e per vĂłs Ă©sser dama de tan bon sentiment, la fi de la mia demanda no·m deu Ă©sser denegada. E leixau a part, per vostra virtut, les paraules que preniu, scusant-vos ab la senyora princessa, e aquella preneu en total defensiĂł vostra. Serviu-vos un poch de les mans, stenent-les envers mi en senyal de victĂČria, perquĂš al millor cars no us falguen, e haureu feta bona electiĂł. E si lo contrari feu, lo que no Ă©s presumidor, reportarĂ  la merçé vostra aquella confusiĂł e vergonya de poch amar, e blasmada per totes les dones d’onor, e totes vos daran per pena que siau desagraduada de tota gentilesa, puix no voleu sentir la glĂČria que de amor se ateny, condamnant-vos que siau exellada en la ylla dels Pensaments, hon negĂș jamĂ©s troba repĂČs. E si açĂČ no·m basta, que no·m vullau pendre a merçé, yo publicarĂ© en lo studi de cavalleria a les dones e donzelles totes les requestes que per ma part a vostra senyoria he fetes, e totes vostres cruels e impiadoses respostes. En una part me comdamnau, en altra me dau sentĂšncia de vida, demanant a la merçé vostra que davant la il·lustrĂ­ssima princessa aquella sia jutge, qual de vĂłs o de mi demana mĂ©s justa causa.

E donĂ  fi en son parlar.

La virtuosa Stephania, ab cara molt afable, responent, dix:

–Puix la ignorĂ ncia no Ă©s digna de perdĂł, obriu los hulls, que res no us scusa, e veureu lo que les dones de honor pronunciaran contra vĂłs hi en molta honor mia. E dos contraris no poden star ensemps per la contrarietat que ab si porten. La qual demanda per vĂłs a mi feta, vos offĂ©n mĂ©s que no us fĂłra mester, e requer smena gran per reparar lo passat, majorment si lo juhĂ­ dels entenents coneixeran en vĂłs que dieu paraules que contra la honor vostra criden, car veig-vos tan cuytat de pendre vostra libertat. AxĂ­, com crech en alre no pensau, dupte he no vingau en major error en reparar vostres errades en coneixença dels bons, e portar a mi a estendre la mia gonella damunt vostre menyscapte. Per quĂš vull que siau cert en aquesta part no vull fer miracles en resucitar un altre LĂ tzer, com fĂ©u Jhesucrist. EmperĂČ no vull que per açĂČ desespereu de la mia poca amor, car mĂ©s Ă©s que vĂłs no dieu ni podeu pensar, car lo major bĂ© que us conech Ă©s ignorĂ ncia que mostrau haver.

E volent Diafebus satisfer a les rahons desĂșs dites, vench lo cambrer de l’emperador e dix a Diafebus que lo emperador lo demanava. E Diafebus supplicĂ  a Stephania que allĂ­ lo volguĂ©s sperar, que ell tornaria lo mĂ©s prest que poguĂ©s. La gentil dama respĂČs que era molt contenta d’esperar-lo.

Com lo emperador vĂ©u a Diafebus, dix-li que ell e lo conestable rebessen los diners dels presoners. Dix Diafebus que era content. AprĂ©s preguĂ  molt al gran conestable que·ls volguĂ©s rebre, al·legant ignorĂ ncia, que no sabia contar. E lo emperador los manĂ  que ans del dia, que partissen. E Diafebus se’n tornĂ  a la cambra e trobĂ  la sua senyora que stava arrapada en fort pensament, ab les lĂ gremes als hulls, per ço com sabia que lo emperador no·l demanava sinĂł perquĂš partĂ­s. E Diafebus, qui en tal comport la vĂ©u star, pres-la a conortar mostrant que major dolor tenia ell de sa partida que no fehia ella.

E stant en aquest<e>s66 consolacions, entrĂ  per la cambra la princessa, que venia de la torre del tresor en camisa e ab faldetes de domĂ s blanch, ab los cabells tots scampats per les spatles, e feĂża-u per la gran calor que fehia. Com ella vĂ©u a Diafebus, volguĂ©-se’n tornar, mas Diafebus li fon tan prop que no la’n leixĂ  tornar.

–Voleu que us digua? —dix la princessa—. De vós no m’i dó res, puix vos tinch en compte de jermà.

ParlĂ  Plaerdemavida e dix:

–Senyora, Âżno veu vostra altesa la cara d’Estephania? ÂĄSi par que haja bufat al foch! Car tan vermella stĂ  la sua cara com fa la rosa de maig. E yo bĂ© crech que les mans de Diafebus no han stat molt ocioses stant nosaltres alt en la torre. ÂĄBĂ© la podĂ­em nosaltres sperar que vinguĂ©s! Hi ella s’estava açí ab la cosa que mĂ©s ama. ÂĄDolor de costat que·t vingua! Que si yo tinguĂ©s enamorat, tambĂ© m’i jugaria com vosaltres feu. Mas sĂł dona exorqua que no tinch res qui bĂ© vulla. Diafebus, senyor, sabeu a qui ame de tot mon cor e vull bĂ© A YpĂČlit, patge de Tirant. E si fos cavaller, encara lo volria mĂ©s.

–Ara yo us promet —dix Diafebus— que·n la primera batailla que yo·m trobe, ell haurĂ  tota la honor de cavalleria.

E stigueren burlant per bon spay. Dix la princessa:

–¿Voleu que us digua, jermĂ  Diafebus? Com bé·n sĂł mesa entorn e bĂ© mirat per tots los cantons del palau, e no veig a Tirant, lo cor me mor. Car si aquell yo podia veure, la mia Ă nima restaria aconsolada. Mas ab aquest desig pens que·m morrĂ© ans que·l veja. EmperĂČ una cosa m’aconorta: que encara que congoixa ne passe, no·m dol, puix ame cavaller valerĂłs, complit de totes virtuts. E la part que mĂ©s me contenta Ă©s per Ă©sser liberal, per, ço com lo gran conestable ha dit que tĂ© molt gran despesa. AxĂ­ Ă©s dels senyors que tenen lo Ă nimo gran en despendre: en l’estat que·s meten, en aquell deuen perseverar. E per ço com yo veig Tirant que en aquesta terra no tĂ© bĂ©ns ni heretatge, no volria per res menyscabĂ s de sa honor. Yo li vull Ă©sser com a pare e mare, jermana e filla, com enamorada e muller. E per ço vĂłs, lo meu jermĂ , li portareu moltes recomandacions e enmig de elles embolicat que negĂș no u sĂ pia ni u veja, mija cĂ regua d’or perquĂš pugua a son plaer despendre. E per ço devallava yo e Plaerdemavida de pesar-ho e posar-ho en sachs. E com serĂ  la hora del sopar, fareu venir de la gent vostra; e si yo no y sĂł, Stephania o Plaerdemavida vos ho daran. E direu-li de ma part no·s deixe de tot lo que sia honor sua, car la honor sua yo tinch per mia. E com aquests haja despĂ©s, yo li’n darĂ© mĂ©s, e no consentirĂ© que ell ni los seus passen fretura de res. E si yo sabia que filant al torn lo podia sostenir en sa honor, de tot cert ho faria; o ab sanch de la mia persona lo poguĂ©s pujar en lo mĂ©s superlatiu grau, de molt bon grat ho faria sĂ­ m’ajut DĂ©u. Car la fi de les coses sdevenidores Ă©s remesa a la fortuna e de un bĂ© naix principi d’altre e la mia condiciĂł tira totes les coses a la sua sabor. E per ço he fet yo que lo senyor emperador li done tĂ­tol de comte. E ja veu quÚ·m dix l’altre dia la Viuda Reposada, que ella sabia que yo amava a Tirant, que li fes grĂ cia del tĂ­tol que tenia. Tots los dies de ma vida serĂ© en recort de aquell mot que·m dix. En son testament me leixĂ  una tia que yo tenia un comtat qui·s nomena de Sanct Àngel, e per ço yo vull que Tirant l’aja, que·s nomene comte de Sanct Àngel. Almenys, si senten o saben yo ame a Tirant, serĂ  gran scusaciĂł mia: diran que ame un comte; car la mia confiança posada stĂ  en sa valor.

Hoynt dir Diafebus a la princessa paraules de tanta amor, stigué molt admirat e dix:

–Per mon DĂ©u, senyora, yo no·m sent bastant en regraciar ne satisfer a les honors e prosperitats que la majestat vostra fa a Tirant, per bĂ© que lo merĂ©ixer de Tirant sia molt e mereix molt majors coses que no sĂłn aquestes, per ses virtuts. Mas ab la grĂ cia e molta amor que la celsitut vostra ho ha dit, deu Ă©sser pres en molt major stima que no Ă©s, car diu lo proverbi que no dĂłna qui ha, mas qui u ha acostumat. Car yo veig que les grĂ cies sĂłn tals segons d’on proceheixen, e lo qui a vostra altesa porĂ  atĂ©nyer serĂ  benaventurat. E per ço vos demande grĂ cia que yo, per part de aquell famĂłs cavaller, vos bese les mans e los peus, e aprĂ©s, per tots quants som de la parentela.

No poguĂ© mĂ©s detenir-se Stephania que no parlĂ s per la molta passiĂł de amor que tenia, e dix: —No·m detĂ© lo partir per anar-me’n ab Diafebus sinĂł vergonya, la qual vergonya proceheix de menyscapte de gentilesa, car la infĂ mia que en ma honor faria no seria de neguna stima entre los bons, puix ab licĂšncia de vostra altesa ho fes, car, ab veritat, enveja m’à fet del que feu per aquell gloriĂłs mestre seu, Tirant lo bo. Donchs yo dech emitar la excel·lĂšncia vostra, que faça donaciĂł de tot quant he a Diafebus, qui açí present Ă©s.

E levà’s de allí hon stava e entrà-se’n dins la sua cambra. E scriví un albarà e posà’l-se en los pits e tornà en la cambra hon era la princessa.

En aquest spay que Stephania era anada per scriure, Diafebus suplicĂ  molt a la princessa que la y deixà’s besar. E la princessa jamĂ©s hi volguĂ© consentir ne atorguar-lo-y. E Diafebus tornĂ  dir a la princessa:

–Senyora, puix les nostres voluntats sĂłn contrĂ ries, rahonablament se deu seguir que u sien les obres. E de açĂČ ve lo que·s diu, que quant hu no vol dos no·s discorden. AxĂ­ ne poria pendre a nosaltres, a gran culpa de la majestat vostra, si ja de lenguatge no mudau. Fins açí vos sĂł stat servidor afectat, car si la altesa vostra me aguĂ©s comprat per catiu, no poguĂ©reu manar mĂ©s en mi que ara feĂœeu. ÂĄE com anava yo ab los hulls enbenats! ÂĄCar si cent vides tinguĂ©s, com no tingua sinĂł una, totes cent les aventurara sols per fer a la majestat vostra algun servir, per gran perill que y fos! E la celsitut vostra no voler-me contentar lo sperit de libertat de una poca de fruyta Cercau de açí avant altre jermĂ  e servidor qui us serveisca a sa despesa. E no pense mĂ©s la altesa vostra que jamĂ©s digua res a Tirant de part vostra, ni menys li portarĂ© los diners. E per prest que sia al camp, pendrĂ© son comiat e tornarĂ© en la mia terra. EmperĂČ, encara vos dolreu algun dia de la mia absĂšncia.

E stant en la fi de aquestes rahons, lo emperador entrà per la cambra e dix a Diafebus per quù no desempatxava en metre’s a punt, que ans del dia fossen partits.

–Senyor —dix Diafebus—, ara en aquest punt vinch de la posada e tots stam prests per partir.

E lo emperador lo traguĂ© de la cambra e portà’l pasejant per lo palau, a ell hi al conestable, recordant-los del que tenien a fer.

–¡Ay, trista de mi! —dix la princessa—. ÂĄEn quant s’és enfelonit Diafebus! Hi pens que ja no volrĂ  fer res per mi. BĂ© Ă©s mala sort mia que tots aquests franceses sĂłn mig desesperats. Tu, Stephania, pregua’l-ne per amor de mi que no stigua axĂ­ fellĂł.

–Yo bĂ© u farĂ© —dix Stephania.

ParlĂ  Plaerdemavida e dix:

–¡O, bĂ© sou stranya senyora! ÂĄEn temps de tan gran necessitat de guerra, no sapiau conservar la amistat dels cavallers! Posen los bĂ©ns e les persones en defensiĂł de vostra altesa e de tot lo imperi e, Âżper un besar vos feu tant d’oyr? ÂżQuin mal Ă©s lo besar? Que ells en França no·n fan mĂ©s menciĂł que si·s donaven la mĂ . E si a vĂłs volien besar, ho deurĂ­eu consentir, e encara si us posaven les mans davall les faldes, en aquest temps de gran necessitat. E aprĂ©s que siau en tranquil·le pau, fer del vici virtut. ÂĄBona dona, bona dona, enganada anau! En temps de guerra s’i requiren armes, que en temps de pau no y cal balestes.

En aquestes rahons no y era Stephania, mas la princessa anà a la cambra hon era e preguà-la molt que·l fes venir.

–Car yo tinch gran dupte que no se’n vaja axí com ha dit. E si ell se’n va, no serà gran admiració que Tirant se’n vaja per amor de ell. E si aquell virtuós no se n’anava per amor de mi, hirien-se’n molts dels altres, e pensant-nos guanyar, perdrem massa.

–¿Voleu fer bĂ©, senyora? —dix Plaerdemavida—. No y trametau negĂș, sinĂł vostra altesa hi vaja en scusa de veure lo emperador. E posareu-los en noves, e tan prest li passarĂ  la fellonia.

La princessa anĂ  prestament hon era son pare e trobà’ls en parlament. Com bĂ© agueren parlat, la princessa pres per la mĂ  a Diafebus e preguà’l molt no stiguĂ©s enujat de res. RespĂČs Diafebus:

–Senyora, totes les speriĂšncies que fer se poden he asajat a vostra altesa. Reconexent bona fe, creĂża vos acordarĂ­eu ab mi a perills sdevenidors per Ă©sser incerts, car tals coses com aquestes mĂ©s stan en contentaciĂł de vista que en obra. A la majestat vostra n’à pres axĂ­ com a sent Pere, que fogint per no morir en Roma, per la apariciĂł tornĂ , coneixent son defalt mijançant voler d’altri. De dues coses seguir-i la una: besar o comiat. Atesa ma voluntat, de mi poreu manar just o injust.

–Si vergonya aconseguida per mals actes fos honor —dix la princessa—, yo seria la mĂ©s benaventurada donzella del mĂłn en consentir lo que molts desigen. En contrari, si honor procurĂ s vergonya, no sereu de res envergonyit, com no hajau volgut sperar aquell qui tĂ© la mia Ă nima cativa, de aquelles paraules que tant vostre honor criden: ÂĄbesar, besar!

Acabant la princessa les darreres paraules, Diafebus donà dels genolls en la dura terra e besà-li la mà. E acostà’s a Stephania e besà-la tres voltes en la boca a honor de la sancta Trinitat. Parlà Stephania e dix:

–Puix ab tan gran sforç e requesta vostra, e per manament de ma senyora, yo us he besat, vull que a voluntat mia prengau possessiĂł de mi, perĂČ de la cinta amunt.

E Diafebus no fon gens pereós. Posà-li de continent les mans als pits tocant-li les mamelles e tot lo que pogué. E trobà-li lo albarà, e pensant que fos letra de algun altre enamorat, estigué parat, sens negun recort.

–Legiu lo que trobareu aquí scrit —dix Stephania—. E no stigau alienat ne ab tan gran pensament, per ço que los entenents no pensen sia tolt lo ver juhí per lo qual vos condamnau, que teniu causa de sospita.

La excelsa princessa pres l’albarĂ  de la mĂ  de Diafebus e legĂ­ aquell, lo qual era del tenor segĂŒent.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior