💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant147.gmi captured on 2024-02-05 at 10:39:58. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–No consent la veritat Ă©sser caillada, pròsper emperador e mon senyor natural, dels singulars actes e de molta virtut que ha obrats e obra cascun dia lo vostre valerĂłs capitĂ , encara que, ab paraules sobreposades, ver semblant de error hagen posat en la majestat vostra, per sguart de confusiĂł de alguns maldients, volent posar en les gents enganosa crehença. E perquè·s mostre lo ver de tals coses, recitarĂ© a la altesa vostra que, per causa de algunes contradictions sobre lo camp vençut e desconfit dels turchs, lo marquĂ©s de Sanct Jordi, ab son jermĂ lo duch de Pera, e tots los altres avolatats, s’i pensĂ seguir fort jornada; casi per haver fet la majestat vostra capitĂ novell, e per los guanys per nosaltres haver fets, e per ells haver-nos liberats de tant de mal qui aparellat nos stava, havent ells scampada la sanch e meses en perill les persones e les vides, e nosaltres nos ne portam la desferra. Emperò Tirant, com a capitĂ virtuĂłs, pacificĂ tot lo camp e volguĂ© que la despulla fos nostra. Dich, senyor, a vostra altesa, ab tota veritat, que teniu lo mĂ©s singular capitĂ que en lo mĂłn sia stat ni crech serĂ . E no pensa la majestat vostra que Alexandre, CipiĂł ni AnĂbal fossen tan discrets savis ne ab tan sforçat Ă nimo ni tals cavallers com aquest Ă©s MĂ©s sap de la guerra que quants hòmens yo haja vists ne hoĂżts nomenar: com tots nos pensam Ă©sser perduts, lavors som vençedors. Lo treball seu Ă©s cosa de gran admiraciĂł.
Dix lo emperador:
–¿Quina és la sua prà tica?
Dix lo conestable:
–La majestat vostra lo trobarĂ lo mĂ©s solĂcit home del mĂłn, amador e guardador del bĂ© pĂşblich, emperador dels desemparats, adjudador dels malalts. Senyor, si negĂş Ă©s nafrat, a la sua tenda los fa portar e fa’ls servir axĂ com si era lo cors de un rey, de viandes e de medecines en gran abundĂ ncia, e los metges no se’n parteixen. E yo pens que si nostre Senyor li tĂ© a fer bĂ©, sol aquesta virtut hi basta.
–Digau-me, conestable —dix lo emperador—, ¿quin recapte dóna en lo camp, e a la gent d’armes quin orde·ls té?
–Senyor-dix lo conestable—, yo us ho dirĂ©. Primerament, com ve de matĂ, ell fa ensellar II mĂlia roçins segons a qui toca la tanda. Cavalquen los mil tots armats com si havien entrar dins en batailla, e ab aquests van mil hòmens a peu. E axĂ van per tot lo camp, guardejant dins e defora, e açò los dura fins a migdia. Los tres mil cavalquen fins a la nit. Aquells qui descavalquen, Âżpensau que·ls deixa desarmar ni los roçins desansellar? Ans tot lo dia han star armats, per ço que si algun cars los sobrevenia, aquella gent fos pus prestament a cavall que tots los altres. E com ve la nit dobla la guayta: cavalquen II mĂlia lançés e II mĂlia hòmens a peu; e los altres II mĂlia stan armats e los cavalls ensellats. E com ve a la hora de mija nit, van-se’n a llur instĂ ncia e los altres cavalquen. ÂżE pensau, senyor, que·l vostre capitĂ en tota la nit ell dorma? <No>,62 sinĂł incessantment va e stĂ ab la gent d’armes, burlant adĂ©s ab uns, adĂ©s ab altres. En tota la nit, tan gran com Ă©s, jamĂ©s lo veureu dormir ni reposar. E moltes voltes yo lo y dich, que vaja a dormir e yo restarĂ© allĂ en loch seu: no u vol per res consentir. E com ve que Ă©s dia clar, que·l sol Ă©s exit, fa tocar a missa: vĂ©nen tots aquells senyors que hoyr-la volen. ÂżE pensau que sia home molt sermoniĂłs? No senyor, sinĂł que pendria a mi o algun altre per lo braç e fa posar tots los magnats primers, hi ell posa’s en un racĂł de la tenda. E axĂ hou la missa, ab molta de honor que a tots los senyors fa. E com la missa Ă©s dita, posen-se tots en consell e aquĂ saben si fallen vitualles al camp o no. De continent fa provehir a totes les coses necessĂ ries. En lo consell no s’i parla d’altra cosa sinĂł del stat del camp. Lavors lo capitĂ va-se’n a la sua tenda o a la primera que troba e, damunt un banch o en terra sobre una cobriatzembla, se posarĂ a dormir, tostemps armat. E dormirĂ II o III hores al mĂ©s. E com se leva, toquen les trompetes e lavors tots los magnats vĂ©nen a dinar. E tots sĂłn servits marvellosament de moltes viandes e bones; e jamĂ©s se seu en taula fins que han menjat la primera vianda. Yo stich admirat que li basta a tan menjadors com tĂ©. A passades CCCC persones dĂłna a menjar, e XXX atzembles que jamĂ©s no fan sinĂł anar e venir ab vitualles, capons e gallines e de tantes volateries com haver-se poden. Lo seu treball e lo poch dormir Ă©s cosa admirable. AprĂ©s dinar, com han feta col·laciĂł, tenen altre consell: si Ă viles, castells o lochs prop de allĂ que·s tinguen per los turchs; quina gent d’armes hi Ă mester per conquistar-los e quin capitĂ hi yrĂ ; e si han mester portar bombardes o artelleria. E prestament s’i dĂłna recapte. SĂ©-us dir, senyor, passades LXX places havem recobrades. Molt bona prĂ tica serva lo gran capitĂ , molt millor que no fehien ans que ell hi fos, com lo duch nos era capitĂ .
–¿Què·m direu —dix lo emperador— de sos parents? ¿Com se comporten en la guerra?
–Molt bé, senyor —dix lo conestable—. Esta nit o demà serà açà Diafebus ab los grans senyors que porta presos.
–¡Com! —dix lo emperador—, ¿encara n’i à més?
–¡SĂ, sancta Maria! —dix lo conestable—. AllĂ ve lo duch d’Andria e lo duch de Melfi, e lo fill del duch de CalĂ bria, e molts altres comtes, barons e cavallers que vĂ©nen presos.
La alegria augmentà en aquella hora molt més que no era stada.
–Del vostre offici de gran conestable —dix lo emperador— ¿ha-us fet empediment negú?
–No, senyor —dix lo conestable—. Ans de continent que m’aguĂ© dada una letra de vostra majestat, me dix que yo regĂs de mon offici axĂ en lo seu camp com en lo del duch. E volia que lo seu conestable que ell portava fos lochtinent meu, que puix yo era primer en temps, rahĂł era que fos primer en dret. Tota aquesta guerra, senyor, stĂ en l’esforç de Tirant. L’endemĂ Diafebus entrĂ ab los presoners per mig de la ciutat, ab moltes trompetes e tamborinos que portava. Lo emperador e tot lo poble staven admirats de tanta multitut de presoners. Com foren en la plaça del palau, lo emperador stava en una finestra. Diafebus li fĂ©u molt gran reverència, humiliant-se molt a ell, e prestament pujĂ alt en la cambra e besĂ -li la mĂ ; aprĂ©s a la emperadriu e a la excelsa princessa. Com aguĂ© abraçades totes les dames, tornĂ a l’emperador e dix-li tot ço e quant<a>63 benedictiĂł, amor e voluntat de Tirant li presentava. E lo clementĂssim senyor, ab cara molt afable, lo rebĂ©. AprĂ©s li dix Diafebus:
–Senyor, supplich a la majestat vostra me vulla posar en libertat, car bé és presoner qui a presoners guarda, com cascú de aquells compte sobrepujar son coratge de major dignitat que noblea no és. E per ço, vulla la altesa vostra acceptar-los per lo gran perill que tal comanda ab si porta, car ley és feta per aquell qui sols honra basta a conservar la sua honor. Com per los entenents vist serà yo haja retut mon deute de fidelitat, lo que a interés de part s’esguardarà , just o injust acte se nomenarà e no grà cia. E perquè sia vist lo desig meu ab lo vostre concordes, requir als notaris que me’n sia feta carta pública perquè·n reste memòria en sdevenidor. La senyora de gran excel·lència princessa de l’Imperi Grech, la egrègia Stephania de Macedònia e la virtuosa Viuda Reposada, e la bella eloqüència de Plaerdemavida, e la honesta, pròspera e benaventurada de la senyora emperadriu, qui és font de tots los sabers virtuosos, façen ver testimoni de mi, com he retut mon deute ab los presoners ensemps. Fon levat acte e lo emperador rebé sos presoners e parlà molt ab Diafebus, demanant-li lo seu capità quina honor los fehia e com los contractava. E Diafebus li recità la prà tica que ab ells servada havia. Lavors lo emperador los féu posar dins lo palau en les més forts torres que tenia.
Com Diafebus véu temps de parlar ab la princessa, anà a la sua cambra e trobà -la ab totes les sues dames. Com la princessa lo véu, levà ’s del strado e féu la via sua. E Diafebus cuytà lo pas e donà del genoll en la dura terra, e besà -li la mà e dix:
–Aquesta besada és de aquell que la celsitut vostra ha condemnat en més fort presó que no són aquests que yo açà he portats.
E les donzelles acostaren-se: no li pogué res dir per dupte que no hoÿssen lo que diria. Mas pres-lo per la64 mà e anaren-se a seure e<n>65 una finestra. Com foren aseguts, la princessa cridà Stephania, e Diafebus féu principi a un tal parlar:
–Si la mar se tornava tinta e la arena paper, yo pens no bastaria d’escriure l’amor, la voluntat, les infinides recomendecions que aquell pròsper e virtuĂłs Tirant tramet a la majestat vostra, com totes les coses vistes per la fi e aquella mostra cascĂş qui Ă©s, e dĂłna premi e condamna segons les obres, e com amor no sia major son perill sinĂł atĂ©nyer-hi mort o glòria per premi de cavaller valerĂłs. E no deurĂeu tant amar la vida que·n desconeguĂ©sseu l’amor d’un tal e tan sforçat capitĂ com la altesa vostra tĂ©, com per sa libertat poch atesa de aquell jorn qu·ell vos vĂ©u. RecitarĂ© part de sa vida, il·luminada no per los antichs cavallers de molta stima, ni per presents, ni encara per negunes altres. No Ă©s digna cosa negĂş sia mereixedor de tan gran premi com Ă©s aquest de la majestat vostra.
E donĂ fi en son parlar.
La fi de les paraules de Diafebus foren principi a la princessa que, ab cara affable responent, dix:
–Per los meus desigs als vostres pus manifests, ab sola intenciĂł volrĂeu-vos salvar, la qual Ă©s sabuda sols per DĂ©u, e lo juhĂ dels hòmens sĂłn en les obres, per les quals vos condamnen totes les dones de honor, per ço com les coses de mal propòsit resten tostemps imperfetes. ¡Ay, lo meu jermĂ Diafebus! Yo serĂ© a vosaltres dada per vida, com tingau tĂtol de bons e verdaders, no fallint-vos execuciĂł de virils cavallers del que se’n pot dir per los entenents de tot lo univerç mĂłn, en glòria e lahor de vosaltres. E les recomendacions que·m dieu, yo stich admirada com tan gran cĂ rregua sobre vostres spatles haveu pogut portar; emperò yo les reb com de vasalla a senyor, e les mies sien doblades e una mĂ©s.
E en aquestes rahons entrà lo emperador e véu Diafebus que tenia grans rahons ab sa filla. Dix:
–Per los ossos de mon pare, gentil cosa és com a les donzelles plahen hoyr les cavalleries que los bons fan.
E dix a sa filla que ixqués de la cambra per anar a la gran plaça del mercat. E axà fon fet. E Diafebus acompanyà lo emperador e aprés tornà per acompanyar a la emperadriu e a la princessa. Com foren al mercat, veren allà un gran cadafal que lo emperador havia fet fer, qui era tot cubert de draps de or e de seda. Aprés que totes les dames foren asegudes, féu seure tots los majors de la ciutat. E manà lo emperador que portassen tots los presoners, e manà que tots seguessen en terra, axà los moros com los crestians. E tots se asigueren, sinó lo duch d’Andria, lo qual dix:
–Yo he acostumat seure en stat real e ara·m voleu contractar com sclau abatut. Cert, no faré. La persona me poreu subjutgar, mas no fareu lo cor ni·l poreu subvertir al que voleu.
Com lo emperador vĂ©u la qĂĽestiĂł, fĂ©u venir los ministres de la justĂcia e manà ’ls que ab mans liguades e peus lo fessen seure. E axĂ fon fet. Com tots foren aseguts, posat scilenci en la gent, lo emperador fĂ©u publicar una sentència qui era del tenor segĂĽent.