đŸ Archived View for espotiesfa.ddns.net âș tirant âș tirant145.gmi captured on 2024-02-05 at 10:39:42. Gemini links have been rewritten to link to archived content
âŹ ïž Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
âDĂ©u Ă©s gran, DĂ©u Ă©s gran. DĂ©u Ă©s sobre totes coses, e aquell deu Ă©sser amat e temut sens neguna error ni fictiĂł. Egregi capitĂ e cavaller invençible: no tâadmires de mi com tingua senyal de crestiĂ , ço Ă©s, dos bons quartĂ©s de vosaltres, car mon pare fon moro e la mia mare fon de la generaciĂł vostra, e de aquesta part me ve amar-vos. MagnĂ nim capitĂ , ya veig que a la fi la fe venç infedelitat, e liberalitat venç avarĂcia, e la humilitat a la supĂšrbia; hoy fa loch a caritat e desesperaciĂł a sperança. E sots lo mal de veritat trencada Ă©s la perseverança de falsia e dura obstinaciĂł dels contrastants a ta intenciĂł. Immortal batailla Ă©s entre enveja e glĂČria e entre maldat e virtut. EmperĂČ grĂ cies sien fetes en Aquell qui Ă©s senyor de virtut e rey de glĂČria, que a present, vençuda la part de tot mala, la part totalment bona ha triĂŒmphat, jatsia sovint vejam lo contrari. Ara·s veu que lâaltea de la majestat imperial, confusa tota enveja, cobrarĂ les honors de quĂš era desposehit; e los peccadors o contrastators, vehent-ho se dolran e, ab ira cruel, mostraran la intrĂnseca furor ab strenyiment de llurs dents per magrea de viceral corrompiment.
»E tu, capitĂ valentĂssim e poderĂłs, mĂ©s clar e resplandent e reposat que en lo passat temps tots los altres stats no sĂłn, en la imperial cadira farĂ s tornar lâalt emperador, gitarĂ s tots nĂșvols de tristor e de pluja de lĂ gremes e esclarirĂ s tota la GrĂšcia; e subjugant ab la tua gran virtut la nostra partida de lengua morisca, dâon serĂ s mereixedor de portar corona dâestel·les, car per tu serĂ restituhida a lâimperi la pau que li era tolta, e als pobles lo desijat repĂČs. Per hon de tu serĂ manifest al mĂłn lo teu notori enginy, segons has fet en lo passat e tant mĂ©s en lo present, com quant de major lahor Ă©s justament e temprada regir un regne que guanyar e aconseguir-lo benaventuradament. Certes, ara Ă©s temps que culles e replegues ensemps totes les virtuoses forçes de ton coratge, e que·t prepares a grans e infinits negocis, si en tu ha res de real costum. Tots tos passats treballs sĂłn no res si leixes los molts que encara te resten a passar. La tua gran glĂČria requer en tot Ă©sser dreturera la tua mĂ . Ja havem vist com altament e gloriosa has batallat contra la fortuna adversa, e coneixem-te vençedor, mas guardaât, que sovent la fortuna, encara que sia vençuda, retorna pus mansa en son sguart, e pus suau, quasi resplandent ab elm o cuberta deaurada. Tu has vençuda la adversa; guardaât ara, car la prĂČspera torna a encontre de guerra. Guerra null temps no proceheix de amor, ne hoy no proceheix de amor ne de caritat. Amor proceheix de la glĂČria del cor mundanal e eternal. E no·t penses que per ço com ha mudat armes te sia benigne ne pus flach, ans te serĂ bĂ© mester que tâabilles de novelles armes, e no·t penses haver menys a fer per ço com lo enemich Ă©s pus blan e pus suau, ans sies cert que la guerra Ă©s pus enganosa com la crehença Ă©s ab legots o ab affabilitats combatuda.
»En lo stret de la fortuna adversa, avem vist com altament te est portat en Ăștil de la cosa pĂșblica, ara veurem com te comportarĂ s en la plenitut de la fortuna prĂČspera, car molts en tribulacions e lochs strets han resistit sens causa; e molts qui foren en llurs adversitats forts, foren per la fortuna prĂČspera enderrocats. AnĂbal fon vençedor en la batailla de Cannas. AprĂ©s que aguĂ© exivernat en CĂ pua ab menjars delicats, delitĂ s en dormir, reposant en banys plasents: per oçi e luxĂșria fon vençut en la batailla per Marcell. E axĂ, la ardor del gel del riu de TrĂšbia, hon primer havia aguda victĂČria en Lombardia, fon apaguada en CĂ pua per la calor dels banys e altres delits. E sovint Ă©s la pau pus perillosa que la guerra, car a molts virtuosos ha nogut, no havent adversari contra lo qual la virtut aguĂ©s exercici, la qual se Ă©s per oçi e repĂČs amaguada e a veguades del tot perduda o aflaquida, per tal com en loch de lâadversari, per lo qual la virtut se mostrara e sâesforçara, han succehits delicaments. E a veritat, no pot Ă©sser <a lâhom>51 guerra pus greu que Ă©s ab sos propis costums e coratge, car lavors hi pot haver menys treves, puix la guerra Ă©s tota dins lo mur, ço Ă©s, dins lâom mateix. E aquesta guerra flaqua de batailles acostumant, la qual, venint ab mantell de pau, ha major gosar que quant ve ab bacinets armada.
»E leixant molts exemples de gents, pau e tranquilitat amansĂ lo romans, no amansats ni trencats jamĂ©s per batailla e vençedors de totes gents. E segons alguns han scrit, los delits de luxĂșria vençents los romans <vençedors, han venjat lo mĂłn vençut per ells. E açĂČ paria>52 preveure53 CipiĂł hom reduptat altament bo per tot lo senat de Roma, com de son poder vedava la destructiĂł de Cartayna, jatsia contra lâacort del molt savi vell CatĂł. Ho vedava CipiĂł <per dupte>54, segons diu Florus, que perduda los romans la temor de Cartayna, llur enemigua, la ciutat de Roma no començà s donar-se a delits e a repĂČs. E DĂ©u aguĂ©s volgut que·l consell de CipiĂł fos stat seguit, car millor fĂłra fos restada guerra dels romans ab los enemichs e ab Cartayna que ab llurs propis vicis e delits, car certament en millor stament foren stats los fets de Roma e, segons yo crech, hauria agudes menys batailles e pus contĂnues victĂČries. E si·m demanes per quĂš açĂČ: com pens molts sien e seran als quals par ja temps de repĂČs, puix DĂ©u te ha portat a prosperitat de fortuna, sĂ pies-los Ă©sser de adversa intenciĂł a ells. E dich a tu e a tots los grans senyors: una deu Ă©sser la fi de la vida <e>55 del treball, e tostemps deuen Ă©sser en guerra de enemich vesible e invesible. E veges mĂ©s avant quant discorde yo de comuna opiniĂł, car dich que dâaçà avant sentirĂ s doble treball mĂ©s que en lo passat, e te nâalegrarĂ s. JamĂ©s no tâĂ©s stat mester levar-te ab tant sforç e lo Ă nimo deu en tu sobrepujar si mateix, car vengut est als sobirans combatiments. E axĂ entengua tot lo mĂłn quin e quant gran est stat en cascuna fortuna, ço Ă©s, prĂČspera o adversa; e no tu solament, mas aquells qui segueixen tos consells.
»Tu has senyor vell e antich, lo qual la fortuna havia lançat per terra, lo qual forçant la fortuna lâĂ portat en molts caĂżments a la altea del stament humanal. Mostra-li per quins graus Ă©s pujat en aquesta triĂŒmphant de victĂČria e ab quin saber sâi deu refermar. Ja no·s deu sforçar de pujar mĂ©s alt, sinĂł en cobrar lo que tĂ© perdut, car deu-se tenir per content de la dignitat que DĂ©u lâĂ posat e del ceptre hereditari qui li Ă©s degut per deute de sanch mĂ©s que per sa prĂČpia virtut. Car la senyoria no fa lâome, mas descobreâl; e les honors no muden les costumes ni·l coratge, mas mostren-ho. E amonestaâl que sĂ pia <mĂ©s merĂ©xer>56 Ă©sser senyor, <que Ă©sser senyor>57, car lo primer Ă©s per mĂšrits, lo segon per fortuna. Mostra-li que honre DĂ©u e ame sa terra; serve justĂcia, sens la qual lo regne, jatsesia rich o opulent, no·s pot conservar. Aprengua que negĂș acte violent no pot Ă©sser de longua durada e millor e mĂ©s segur Ă©s al prĂncep Ă©sser amat que temut. Acostum no desijar sinĂł bona Ă nima, bon seny e bona pensa, e que no sper sinĂł bona fama e no tema sinĂł desonor. Pense <que>58 com pus alt Ă©s, pus clarament Ă©s vist e menys se pot amaguar lo que fa, e com major poder tĂ©, menys tĂ© licĂšncia de abusar-ne.
»SĂ pia lo prĂncep no deure mĂ©s deferir de poble per Ă bit que per costums; e studie partir-se de totes stremitats per egual spay, seguint la virtut sitiada enmig. Sesse en ell prodigualitat e luny-se de avarĂcia car la primera consuma les riqueses, la segona la glĂČria e lahor. Sia conservador e amador de sa fama prĂČpia e mĂ©s de sa honor. E sia avar de temps, guardant no·l perda. Sia larch de moneda e tostemps tingua en lo cor la resposta del savi emperador, animosa, dient no voler lo or, mas voler senyorejar a qui·l poseheix. MĂ©s val tenir los vasalls richs que no lo fisch; e sĂ pia que lo prĂncep de rich regne no pot Ă©sser pobre. E sia en recort de les calamitats, misĂšries e treballs que la mesquina terra sua ha sofert en aquest temps passat. E lavors se repute benaventurat, que ha complit son vot.
»Justificat prĂncep serĂ aquell com les misĂšries en sa terra meses per crims dâaltres nâaurĂ lançades o departides per sa virtut prĂČpia, e haurĂ restituhits los dans e reparats los enderocaments, e fermada pau e oppressa tota tirania e tornada libertat en sa terra. Poseâs en lo cor amar los que senyoreja, car amant crex lo amor, e no pot Ă©sser regne mĂ©s perillĂłs o incert que senyorejar als qui no volen. JamĂ©s no ixqua del cor al prĂncep la real doctrina de Salusti, dient que gent dâarmes ni tresors no son defensiĂł del regne, mas los amichs; tals, emperĂČ, que no sien ha amor forçats per armes ne aguts per diners, mas per benifets, mĂšrits e fe. E segueix-se que prĂncep deu viure ab los seus ab concĂČrdia, car concĂČrdia fa crĂ©xer e aumentar les coses poques, e per discĂČrdia se perden e·s destroexen les grans. De quĂš tenim exemple en March AgrĂpia: treballĂ molt per la dita concĂČrdia, per la qual sâera a cascĂș jermĂ o companyĂł, amich e bon senyor. E aprĂ©s DĂ©u e veritat, sia-li la pus cara cosa amistat, e lâom que una veguada haurĂ fet digne de sa amistat, no·l lançe de negun consell. E seguint lo consell de SĂšneca, totes ses coses acorde ab aquell que sĂ pia Ă©sser son amich. Mas primerament acorde de lâamich que pugua fiar de ell, mas no de molts. Studiar que sĂ pia conĂ©xer lo amich del lagoter o suau enemich, plaent-li verdaderes lahors, estĂmols o pections de virtuts. Avorresca legots axĂ com a berĂ. No sia lauger en pendre amistat, mas pus tart, des que les haurĂ preses, les deix; e si possible Ă©s, no les deix jamĂ©s. E si les ha deixar, no u faç prestament sinĂł ab discreciĂł, poch a poch, axĂ com diu lo proverbi: «Descusa e no squinçes lâamistat antigua. <E tinga>59 per ferm que segons que ell Ă©s amich dels altres, axĂ los altres li seran amichs.» Ne·s fenya Ă©sser amat de algĂș que ell no ame, segons sol Ă©sser error dels grans senyors. E deu guardar que les voluntats de cascuns sĂłn molt libertes e no comporten jou dâaltri en qui axĂ mateix no·l coneixen. Amor no pot Ă©sser jamĂ©s forçada sinĂł per amor, e per aquella Ă©s forçada, puix la conegua en lâaltre. No haja presumpciĂł alguna de mal en lo amich antich, e no cregua imprĂČvidament o sens causa a algĂș. Gite de si sospites, no pare la orella ha acusadors o malmescladors dâaltres; e si hi perseveren, ab pertinĂ cia reprengaâls-ne e·ncara los ponesca si no seân leixen.
»Paraula Ă©s de lâemperador, que lo prĂncep que los deladors o malmescladors no castigua, a çi mateix irrita. Lo gran Alexandre, jatsesia jove e molt poderĂłs senyor, menyspreĂ un acusador ab molt gran e bona fama e fiança. SeguĂ-liân bĂ© segons devia, com stant ell malalt deguĂ©s pendre per medecina un abeuratge a ell aparellat per Phelip, metge seu, rebĂ© les letres de PermĂnio, en les quals lâamonestava que Phelip, metge, corromput ab molts diners per Darhi, enemich seu, li havia promĂ©s que·l faria morir, axĂ que guardĂ s sos aguayts e son mortal abeuratge. Les quals letres legĂ Alexandre e celĂ . E disimulant, callĂ fins que, entrat lo metge e ell havent begut lâabeuratge, lavors girĂ los hulls al metge e donĂ -li les letres de la acusaciĂł. PerĂČ fehia tart, e inĂștilment si vera fos, mas prou les hi donĂ prest e bĂ©, puix la acusaciĂł era falsa. Menysprea altament los mals parlants e, almenys per callament, los reprengue e·ls mostre haver mentit, recordant-li lo que lo emperador OctaviĂ scrivĂ a Tiberi, dient que no·s devia enfellonir que algun parlĂ s mal de ell, car prou era que negĂș no li poguĂ©s mal fer. En altra manera, mĂ©s avantatge hauria lâom que DĂ©u, al qual, jatsia no·s puixa acostar injĂșria ni offensa, emperĂČ sovint lo ensagen les gents de injuriar de paraula. Donchs, lo prĂncep enprengua o exercescha la pensa e les orelles en açĂČ: en quĂš no solament Ă©s loada la paciĂšncia del dit gran emperador, mas de Pompeu, gran e solenne ciutadĂ de Roma e del rey de Partchia, e de PisĂstrat, tiran de Atenes. No sâagreuge lo prĂncep si alguns inquiren saber sos secrets, mas ell no cur saber secrets dâaltri, car de valerĂłs cor proceheix no curar de tals coses. E lo contrari Ă©s en cascĂș cars poca confiança. MĂ©s avant faça lo prĂncep que sia tal com volria Ă©sser reputat per les gents, e lavors no volrĂ que los seus actes ni secrets sien amaguats, ne mĂ©s se guardarĂ que u veia son amich que son enemich, ni curarĂ mĂ©s sa deliberaciĂł en consell que·l testimoni dels qui mal li volen. E ab tal confiança fĂ©u portar CipiĂł les spies dels cartagineses per la ost dels romans. E ab semblant magninimitat JĂșlius CĂšsar soltĂ Dominici, pres, un gran cavaller de Pompeu, enemich seu: feren-lo fugitiu, menyspreĂ e no seân curĂ que sabia molts secrets seus. Encara, com una veguada aguĂ©s trobat scriptures hon eren los secrets de sos enemichs, cremĂ âls e no volguĂ© que·ls legissen.
»E no pens lo prĂncep que solament a la ventura li sia posat en son tĂtol seranĂssim o molt clar, mas per tal que en lo seu Ă nimo, proĂŻsme a DĂ©u e pus alt que totes vanes passions, no puixa pujar negun nĂșvol de dolor ne algun plor de tristor, ne negun gel de temor, ne fum algĂș de mals desigs terrenals. SĂ pia que ira en prĂncep Ă©s fort leja cosa, e nomenar solament crueldat en prĂncep Ă©s cosa il·lĂcita e peccant, e tant pijor com ha sots si mĂ©s maneres de noure que altri. E senta Ă©sser veritat ço que dix SĂšneca en la segona tragĂšdia: Tot regne Ă©s sots major regne. E axĂ, levada tota ira e temor, se retrĂ comĂș a sos sotsmesos, e tot açĂČ que en ells ordenava esper a si mateix en si, de la mĂ de son superior, ço Ă©s, DĂ©u. SupĂšrbia ni enveja no haja, que no sĂłn vicis de prĂncep, mas de gent comuna. ÂżQuina rahĂł ha lo prĂncep en haver supĂšrbia, al qual DĂ©u ha fet tant de bĂ©, e Ă©s deutor de tants grans dons a DĂ©u totpoderĂłs, creador seu? O, Âżcom pot haver enveja lo qui no veu sobre si negĂș e veu si mateix sobre tots?
»Entengua lo prĂncep que veritat li deu Ă©sser fundament de tota fe. A qui diu falsies sâesdevĂ© que no·l creu hom de les veritats, e grans veritats se ajusten ab poca falsia. AxĂ si desija que hom lo cregua, prengua en cascun parlar tostemps veritat, e axĂ, acostumant sa lengua que no sĂ pia mentir; car no pot Ă©sser pus absorda cosa ne mĂ©s perillosa que prĂncep mentidor, sots lo qual la cosa pĂșblica de son regne, incerta e tremolosa per ses falsies, haurĂ a vacil·lar. Molt deu Ă©sser stable e ferma la paraula de aquell en lo qual Ă©s fundada la sperança e seguretat de tants pobles. E jamĂ©s no deu mentir als altres aquel al qual Ă©s mester, si fer-se pot, que negĂș no li menta. E per quĂš seria legoter, lo qui no deu aver temor ni deu sperar haver res dâaltri les quals dues coses me paren prĂČpiis agullons de lagoteria. Guart-se, encara, que no lohe si mateix: sa lahor per fets la deu mostrar e no de paraula. No menace a negĂș ni sâenfelonesca, car no stĂ bĂ© al prĂncep, que sol ab resguart pot spantar, e stant reposat se pot venjar; hoc encara perdonant pot castigar: Ă©s la mĂ©s noble venjança que Ă©sser puxa.
»Guart a si mateix de alegrar-se massa e sobremanera, guardant les ocupacions immortals del regiment de son regne; ne tanpoch no·s deu entrestir si guarda les grans honors e la divinal magnificĂšncia que ha en si. No·s negue a negĂș, car DĂ©u lâĂ fet nĂ©ixer no per a si solament, mas per a la cosa pĂșblica. E sĂ pia que tota hora fa sos fets quant ajuda a sos sotsmesos.
»Tempre la rigor de la justĂcia ab egualtat, e la crueltat sia mesclada ab clemĂšncia; en la prudĂšncia sia alegria; en la celeritat, madurea; en la seguretat, avisament; en la temprança haja plaer, en la laugeria, actoritat; en lo menjar, nodriment; en los convits, temprança; en lo parlar, suavitat; en la reprenciĂł, caritat; en lo consell, fe; en juhĂ, libertat; en riure, tarditat; en lo seure, manera; en lo anar, gravitat. Haja sperons en remunerar, fren en punir; fira a son enemich ab cara alegra, e son ciutadĂ , si u mereix, ab trista.
»E per exemple del gran prĂncep, los delictes de sos sotsmesos li sien axĂ com nafres prĂČpies, que no·s poden guarir si no sĂłn tocades o curades. E segons diu Titus Livius, deu-los punir ab gemechs e lĂ gremes, axĂ com si taillĂ s les sues entrĂ menes. E poseâs al cor que·l prĂncep deu Ă©sser del tot semblant a DĂ©u per misericĂČrdia; e que del tot erraren los philĂČzophs que damnaren misericĂČrdia.
»Magninimitat Ă©s prĂČpia virtut dels prĂnceps, sens la qual no sĂłn dignes de haver regne ne nom de rey. E si la humanitat natura Ă©s dâom, e no virtut, si no la Ă mĂ©s Ă©s cosa no acostumada que vici, mĂ©s pertany humanitat a prĂncep o a rey que a altri, e per ço com mĂ©s sobrepuja los altres ell, que tĂ© entre los altres hĂČmens lo primer loch.
»Deu haver castedat lo prĂncep, la qual Ă©s bellea en tots los hĂČmens, mas en prĂncep ha singularitat de bellea. Res no Ă©s mĂ©s bell que prĂncep cast, ne mĂ©s leig que prĂncep luxuriĂłs. Gratitut, que Ă©s memĂČria de servĂs e de beneficis, solen haver los bruts animals; Ă©s leja cosa si fall als hĂČmens; Ă©s ornament e bellea e als prĂnceps ajuda. E ingratitut sol corrompre los nirvis e força del regne, per tal car cascĂș ha perea de servir als qui obliden los serveys e omplir la pregonea sens fons de lâingrat coratge de dons que pereixen. A la fi, confĂ©s lo prĂncep que Ă©s ple de honor carregosa e de cĂ rrech honrat. E lo qui ans era franch e liure sĂ pia, des que Ă©s fet prĂncep, ha presa servitut treballosa, solĂcita e honesta, sots la qual stĂ la libertat de la cosa pĂșblica. E de allĂ avant ha viure per exemple Ă©sser als altres, car per exemple dels reys e dels prĂnceps se regeixen los regnes, e les errades del poble solen exir de les costumes dels senyors e regidors. Lo prĂncep no deu voler res prop a çi, sinĂł lo ceptre e la corona e ço que de aquells Ă©s. E per ço hi Ă©s la salut de tots los seus sotsmesos gloriosa mas difĂcil e de molts caps, semblants a la serp de Ărcules, a la qual naixen molts caps per hu tallat.
»Haja lo prĂncep agudea deguda ab enginy, e vergonya deguda a sa edat, e virtut a son linatge e a son real stament. Tingua majestat pertanyent; menyspreu porpra e pedres precioses e delits, fent burla de totes les coses que passen e fugen. Solament guart altament les coses eternals, e de aquelles se admire. Haja per real exercici armes e cavalls, e los arreus de son palau, en pau, en guerra, e·n totes coses. Seguesca en son regnar les arts e maneres dels romans, que sĂłn: servar manera en la pau, perdonar als sotsmesos e guastar e aflaquir als superbiosos. A la fi, sĂ pia la present vida Ă©sser taulel de gran perill e treball. No deu seure a joch o a plaer ni repĂČs pereĂłs, ne a vil delit ne alre donat per DĂ©u als hĂČmens, sinĂł que ab poch e breu mĂšrit se obre camĂ a la eternal glĂČria e fama perpetual, e axĂ, altra veguada mostreâs avinent a apendre.
»Ab gran voler lija e hoja los nobles fets dels antichs. E sia solĂcit e fervent demanador, no de bĂ©ns temporals, mas dels exemples dels antichs e prĂnceps il·lustres. Haja contĂnuament en memĂČria ço que aquell prĂncep magnĂ nim, lo darrer prĂncep africĂ , destroĂżdor de les ciutats enemigues, fĂ©u e servĂ en la ost sobre Ăamora âe·n aprĂ©s fon exemple de militar disciplina a molts romans prĂncepsâ, que axĂ com aquell gitĂ de la ost totes maneres de delits e dâĂ vol luxĂșria e dos mĂlia Ă vols fembres, axĂ lo teu prĂncep lançe de totes les sues ciutats tots instruments de luxĂșria e corregesca les costumes de les gents que per gran plaer se sĂłn afollades. E sens açĂČ no haja sperança, no solament de victĂČria, mas de salut. E açĂČ per exemple haja del dit prĂncep e dâaltres coses per les quals se faça acabat e perfet. E tants noms de hĂČmens insignes per virtut com trobarĂ Ă©sser stats sancts, ne sĂ pia Ă©sser donats a ell per mestres de sa vida e per endreçadors seus a glĂČria. E sovint sâesdevĂ© que los nobles coratges tant los ençenen exemples com dons, e tant paraules e stĂ tues posades en recordaciĂł dels antichs. Gran plaer Ă©s com hom pot egualar si mateix als antichs qui sĂłn loats; e bella enveja Ă©s al qui sâestima de virtut e no·n fretura perdre temps en enquerir dâaltres antichs. Car exemple singular Ă©s que negĂș qui no stima la honor ne ha temor de vergonya no pot obrar ne viure virtuosament. Moltes voltes voler emitar als bons de enteniment e de enginy Ă©s stat profitĂłs, axĂ com voler-se lunyar de mal. Ja deu Ă©sser reputat bo qui·s studia en fer bondats.