đŸ Archived View for espotiesfa.ddns.net âș tirant âș tirant143.gmi captured on 2024-02-05 at 10:39:21. Gemini links have been rewritten to link to archived content
âŹ ïž Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
âPuix als entenents lo ver juhĂ de les nostres diferĂšncies e altercacions amagat sia, poreu veure que a la fi de un enbaraç, que hu diu, neixen principis de molts altres. E açĂČ fa manifest lo parlar de vosaltres per ignorar lo mester de la guerra. E per declaraciĂł de açĂČ Ă©s mester reduyr lo present fet, que la fi de dues coses seguir se puixen per sperimentar si aquell vos surtirĂ per mijĂ de bona coneixença, e açĂČ per temor de no restar envergonyits. E aquesta fi atĂ©nyer-la poreu si us deixau de vostres culpes. Per atĂ©nyer libertat e honor vos posarĂ© en lo camĂ del que devem fer. Si donchs ab tan poca vergonya voleu tancar los camins de libertat e de la sperada victĂČria qui sĂłn uberts per a qui·ls sap conĂ©ixer, a mi no contenta honor que ab perill no·s guanye. E per aquest sguart, dau-me cent mĂlia hĂČmens e yo hirĂ© a la una part del riu e vosaltres restareu en lâaltra part. E en lo temps que yo·ls combatrĂ©, vosaltres, al mĂ©s prest que poreu, lo socors no·m sia denegat. E per aquesta forma porem haver la victĂČria que desijam. EmperĂČ la fi de les coses sdevenidores Ă©s remesa a la fortuna, e per ço com som certs nosaltres tenir molt mĂ©s gent que no ells, deu Ă©sser poch reduptada la batailla, mas la bona deliberaciĂł de aquests fets stĂ en mĂ de cascĂș, e aquella Ă©s loadora.
Tots los capitans e grans senyors loaren la bona deliberaciĂł del rey de Egipte. E lo soldĂ , responent, dix:
âTotes les coses del mĂłn sĂłn mĂ©s en openiĂł que en fet. E lo desig meu no·m consent sia vist ab vĂłs conforme en lo desorde de vostres paraules desonestes en dir que ab cent mĂlia hĂČmens los voleu combatre, com ells sien molt menys. EmperĂČ del meu Ă nimo sforçat surt una sperança de gloriosa victĂČria de la batailla. Preneu la meytat de la nostra gent e yo pendrĂ© lâaltra, e an aquell qui la sort vendrĂ , que done primer la batailla. Durant aquella, si lâaltra part volrĂ fer bondat, no tement los perills sdevenidors, socorrent-nos podem haver vera glĂČria e honor.
E donaren fi en lo parlament.
Los reys prengueren la una part ab gran Ă nimo, e lo soldĂ pres lâaltra: ab la meytat de la gent passĂ lo pont.
Com Tirant vĂ©u açĂČ, e que enmig lo tenien, e los uns staven endret dels altres e lo riu enmig, dix Tirant:
âAçĂČ Ă©s lo que yo tant desijava.
LevĂ lo camp, qui stava devers los reys, e fĂ©u posar totes les tendes e carruatges dins los dos castells, e tots los patges. E Tirant detinguĂ© la gent sua tant com poguĂ© per ço que vinguĂ©s la nit. E ans que lo sol aguĂ©s passat les colones de Ărcules, Tirant passĂ lo pont devers aquella part hon solia de primer star. E fĂ©u pujar tota la gent de peu en un mont fort qui stava endret del cap del pont. Com tota la gent de peu fon pujada, fĂ©u pujar les squadres de la gent dâarmes, una aprĂ©s dâaltra. Lo soldĂ , qui stava en aquella part, que vĂ©u quasi tota la gent que se nâeren pujats, per dar de les faldes de la montanya la batailla, e vĂ©u que no restaven sinĂł IIII squadres, cuytĂ devers aquella part e ferĂ en ells e fĂ©u-los fugir fins alt a la montanya, e mataren LX crestians. E Tirant se retraguĂ©, tostemps fent armes. E fon ja nit scura. Los turchs devallaren al peu de la montanya e aquĂ se atendaren pensant que lâendemĂ , venint lo dia, los pendrien tots sens fer neguna defensa, e que·ls trametrien catius en llur terra. PerĂČ lo soldĂ no consentĂ que tota la gent descavalcassen, per dupte que en la nit los crestians no ferissen en lo camp, axĂ com havien fet altra volta. Com Tirant fon pujat en la montanya, trobĂ tots los cavallers e grans senyors ab lo major desconort del mĂłn; los uns anaven desĂ los altres dellĂ , plorant e jamegant, fent molt trist e adolorit comport, dient que ara los covenia Ă©sser presos e catius en poder de infels. Com Tirant los vĂ©u axĂ star, ajustĂ âls a tots e dix-los les segĂŒents paraules:
âÂĄO, cavallers virtuosos! ÂżCom no teniu recort de la gran offensa que fĂ©u, primerament a DĂ©u e aprĂ©s a lâorde de cavalleria? ÂĄQue si Ă©reu dones no tendrĂeu menys Ă nimo! Que vosaltres, que deurĂeu animar als altres teniu vergonya de lamentar-vos e mostrau renunciar a la art de cavalleria e Ă©sser vençuts sens fer resistĂšncia neguna. La vostra natura me apar Ă©sser unida ab antich Ă bit de plor e de poch Ă nimo. E seria menys mal vosaltres offerĂsseu de voluntat la vida per la honor, que no fer tals coses ab tan gran desorde com fĂ©u e ab tanta confusiĂł e vergonya. ÂĄO, com teniu vanes les presumpcions! Ley Ă©s imperial que aquell qui gosa mirar la cara dels enemichs basta a vençre aquells. Solament vos vull dir e preguar, si semblants preguĂ ries poden haver loch en vosaltres, que us vullau sforçar de bĂ© a fer e, ab la ajuda de nostre Senyor e de la sua sacratĂssima Senyora nostra, yo us farĂ© senyors de vostres enemichs dins III hores. E les lahors e la glĂČria de la batailla augmentarĂ en vosaltres. E quasi tots restaren aconsolats de les paraules del capitĂ , sinĂł lo duch de MacedĂČnia, que ans que lo capitĂ se deixĂ s de fer armes, lo duch tramĂ©s un scuder seu avisat del que tenia de dir a lâemperador. Com apleguĂ prop de la ciutat, descavalcĂ e deixĂ lo rosĂ, mostrant que era fogit del siti e venia ab tots los hulls plorosos. E lo poble, qui en tal disposiciĂł lo veren venir, tots anaven seguint-lo. Com fon dins lo palau, trobĂ allĂ molta gent, e dix:
âÂżA hon Ă©s aquell desaventurat qui·s diu emperador?
PujĂ alt en la gran sala. E prestament ho anaren a dir a lâemperador com era vengut AlbĂ, scuder del duch de MacedĂČnia, lo qual venia ab grans lamentacions. E lo emperador ixquĂ© cuytat de la cambra hon era la emperadriu e sa filla. Com AlbĂ vĂ©u a lâemperador, leixĂ âs caure en terra arancant-se los cabells del cap; batieâs los ulls e la cara, e axĂ fĂ©u son gran dol.
âPer cert âdix lo emperadorâ, aquest scuder deu portar molt mala nova segons los senyals que manifesta. Yo·t prech, amich, no·m façes mĂ©s penar. Digues-me quin mal Ă©s aquest.
Lo escuder alçà les mans devers lo cel e dix:
âLa virtut porta ab si dolor de les coses mal fetes, puix nos dispon a bĂ© a fer, car cascĂș Ă©s causador de sos mals; si ab bona e discreta deliberaciĂł no fa lo que deu fer e Ă©s tengut, no·s deu dolre dels mals que liân segueixquen. Car vĂłs haveu volgut desagraduar vostres capitans e vasalls e dar-ho als strangers de mala fama, hĂČmens en res no coneguts que de vils condicions porten llur sobrevesta. ÂĄO, lo imperador! Puix vĂłs mateix haveu fet lo mal, rahĂł Ă©s que·n porteu la pena. ÂżE sabeu quina serĂ ? Que en loch de obsĂšquies diran per vĂłs lo psalm de maledictiĂł, per ço com haveu perdut a vĂłs mateix e a tots los vostres, car haveu volgut levar la successiĂł de lâimperi an aquell famĂłs e il·lustre senyor, lo duch de MacedĂČnia, per dar-la a un vil hom stranger qui ha perdut a ell e a tots los del camp e Ă©s fugit, que no saben hon sâĂ©s. ÂĄTal mĂšrit Ă la persona de lâemperador cĂČndam! Per cert, millor vos seria, en aquest poch temps que la clemĂšncia de DĂ©u vos spera, anĂ sseu en parts stranyes fent penitĂšncia e plorant lo gran dan de vostres vasalls e servidors, de tanta gent que Ă©s morta. E farĂeu smena dels vostres peccats, car menispryant la sua ira, per los vostres demĂšrits, que tanta Ă©s la mortaldat dels crestians que no mâi basta seny ni saber per a poder-ho recitar, car los moros los tenien asetjats en un petit mont, sens que no y tenien pa ni vi, ni aygua per als cavalls, a la hora dâara ja deuen Ă©sser tots morts. Yo meân vaig ab molta dolor e vĂłs, cĂČndam emperador, restau ab la vostra.
âÂĄO, desaventurat de mi! âdix lo emperadorâ. ÂĄCom me solicita la miserable fortuna, que aprĂ©s de una alegria ve prestament una gran tristor, e aprĂ©s de un mal ne vĂ©nen molts! Ara Ă©s perduda tota la mia sperança. No·m resta sinĂł que vaja mendicant per lo mĂłn desemparat de tot bĂ©.
E ab aquestes e semblants lamentacions se nâentrĂ en la cambra e lançà âs sobre lo lit, fent gran e adolorit comport, dient:
âÂżQuÚ·m val Ă©sser senyor e senyorejar lo Imperi Grech, puix tinch a perdreâl? ÂżQuÚ·m valen tants bĂ©ns de fortuna com tinch, que de aquells aja Ă©sser desposeheĂżt? ÂżQuÚ·m val tenir filla honesta e bona que no pugua succehir en los meus bĂ©ns, e per mos grans peccats e culpes veureâns catius en poder de infels? ÂżQuÚ·m val tenir muller, dones e donzelles qui·m serveixquen, e veureâm servent de moros, e les dones e donzelles Ă©sser desonides per aquells? ÂĄQuant seran adolorits los meus hulls qui tal cosa poran veure! Yo crech que lo meu cor romprĂ de gran dolor.
La princessa se acostĂ a son pare per aconsolar-lo, car la emperadriu e les altres donzelles no era negĂș qui les poguĂ©s aconsolar de la gran tristor que tenien.
La fama anĂ per tota la ciutat de la mala nova. E tota la gent fehien molt grans lamentacions per los amichs e parents que pensaven que eren morts. Les quereles de les mares eren manifestades per los batiments e plants: alçaven los hulls al cel e ploraven la pĂșblica fortuna axĂ com si ja la ciutat fos presa per los enemichs.
Leixem-les star ab son dol e tornem a Tirant quĂš fa.
Avent animat Tirant los cavallers ab la sua exortació, stigueren en gran sperança, confiant de la gran providÚncia del capità .
Tirant deixĂ bona guarda alt en lo camp âmolt ben visitat per ellâ e ben confortada la gent. E pres un home ab si e per les spatles de la montanya, que per negĂș no fon vist, devallĂ . Com fon baix, davall un arbre deixĂ les armes, e ab cuytats passos anĂ prop del castell del senyor de MalvehĂ. E axĂ com eren restats concordes de senyal, pres dues pedres, una en cascuna mĂ , e feria la una ab lâaltra. Sentint lo senyor de MalvehĂ lo senyal, coneguĂ© aquell Ă©sser Tirant, e, ubertes les portes del pont, ell entrĂ e trobĂ totes les coses necessĂ ries per al que mester havia. Primerament fĂ©u pendre molt oli e alquitrĂ en gavetes de fust, e pegunta e sofre viu, e altres coses qui han disposiciĂł del foch encendre. E pres molta lenya seca, e en aquell vexell de fusta que havia fet, tot ho fĂ©u posar desĂșs e liguar dues cordes, una en cascuna cadena del vexell, largues. E dos hĂČmens se posaren dins una barca que tenien allĂ per peixcar en lo riu, e cascĂș de aquells portava la corda en la mĂ . E desligat lo vexell, ab la corrent anaren riu avall. E Tirant los dix que no posassen foch fins que fossen prop del pont. E anant riu avall, com eren en loch que lo riu fehia alguna volta que lo vexell no poguera passar, tiraven lo cap e afluixaven lâaltre, e lo vexell anava de punta; e com volien que anĂ s a travers, egualaven les cordes e lavors prenia tot lo riu de ample.
Com los turchs veren tan grans flames de foch per lo riu avall, tots se tengueren per perduts. E lo soldĂ desenparĂ lo camp, e tots los altres, corrent com pogueren feren la via del pont de fusta. Lo soldĂ , perquĂš tenia bon cavall, atenguĂ© un poch primer que lo foch pleguĂ s al pont, passĂ e molts altres aprĂ©s de ell. E si los hĂČmens aguessen fet lo manament del capitĂ , que aguessen posat lo foch mĂ©s tart, no se nâanava negĂș que no fossen stats morts o presos. E al passar que fehien per lo pont, molts moros ab los roçins ne anaven en la aygua per la gran pressa que tenien de passar a lâaltra part.
Lo foch fon tan gran que en poch spay tot lo pont fon cremat. E restaren per passar lo pont XXII mĂlia persones ensĂșs, entre de peu e de cavall. E restĂ allĂ lo fill del duch de CalĂ bria, e lo duch dâAndria, e lo duch de Melfi, e lo comte de Burgença e lo comte de Montoro, e molts altres capitans qui eren descavalcats. E ab la gran pressa del foch e ab lo gran dupte que tenien dels crestians que no vinguessen per ferir sobre ells, tots fugien, que no speraven los uns als altres.
Com Tirant véu anar lo foch per lo riu, pujà cuytadament hon eren los seus, ab molta alegria que·ls trobà e quasi tots a cavall per voler guanyar de la roba dels enemichs. E Tirant jamés ho volgué consentir, dient-los;
âAra no guanyarem honor neguna e demĂ haurem la honor e la roba.
Ab tot açĂČ lo capitĂ fĂ©u fer molt bona guayta aquella nit.
âNo pot Ă©sser que tota la gent sia passada. ÂżQual seria que ab desesperaciĂł venguessen a ferir sobre nosaltres?
Vengut lo clar dia, e lo sol sobre lo nostre orizon, lo capitĂ fĂ©u tocar les trompetes e tothom pujĂ a cavall. E feren venir los patges e lo carruatge, e alt per la montanya anĂ tota la gent. E tornaren-se aposentar llur real en lo loch on lo avien ja tengut, de la montanya. E de allĂ veren la gent que era restada, e per alguns cavallers fon dit al capitĂ que devallassen en lo pla e que·ls donassen la batailla. RespĂČs Tirant:
âPuix havem obtenguda la desijada fi e tenim bon dret e tenim libertat de fer de ells lo que volrem, façam-ho ab discreciĂł, car mĂ©s Ă©s a nosaltres perdre un cavaller que si ells ne perdien cent. PerĂČ yo us profir demĂ en aquesta hora poreu anar e venir enmig de ells, que per negĂș no us serĂ feta sinĂł honor.
Diafebus, qui véu los turchs qui staven en gran congoixa, pensà en la honor e delit de Tirant. Pres-li lo anell de la mà . Dix-li Tirant:
âCosĂ, ÂżquĂš voleu fer?
Dix Diafebus:
âVull trametre PĂrimus a lâemperador. ÂĄTants dies sĂłn passats que no han sabut res de nosaltres! Lo emperador se aconsolarĂ un poch de aquesta nova. E la senyora princesa, ab les altres dames, seân gloriejaran de la forma de aquest acte com Ă©s stat fet.
âPrech-vos, cosĂ âdix Tirantâ que li trametau a dir que vinguen les naus e galeres ab farina e ab vitualles, ans que·n passem fretura.
PĂrimus se partĂ. Com fon a la ciutat de Constantinoble, vĂ©u totes les gents molt tristes e adolorides, e les dones totes ploroses. EntrĂ per lo palau e trobĂ pijor: ab les cares totes arapades, les vestidures rompudes. Tots quants lo vehien no li dehien res axĂ com de primer solien. Com scometia algĂș, no li volien respondre. Aquest pensĂ que lo emperador fos mort, o la emperadriu o la filla. PassĂ avant en la gran sala, trobĂ allĂ alguns hĂČmens que ell coneixia e vĂ©u-los star molt adolorits; altres que staven agenollats fent oraciĂł; altres que ploraven e malahien tota natura françesa. AcostĂ âs hu de aquells qui·s lamentaven e, ab baixa veu, li demanĂ lo emperador si era mort o quĂš era la causa de tanta dolor que ells mostraven. E aquell, responent, dix:
âLos traĂżdors, seguint lo stil de cavalleria De Judes ençà no fon feta tan gran traçiĂł com los teus han fet. E sinĂł que pietat mâo defĂ©n, yo fera que de tu, o altre tal com tu no sâadmetera paraula neguna, perquĂš a tothom fos notori e manifest la gran maldat que los teus han fet. Apartaât davant mi, si no yo·t promet per los sancts de paradĂs de fer-te saltar per la finestra avall.
Aquell abaixĂ lo cap e passĂ en una altra sala mĂ©s a dins. E coneguĂ© lo cambrer de lâemperador e anĂ rient devers ell. Dix-li lo cambrer:
âPer la strema e desaforada alegria que mostres tenir, Âżcom tens atreviment de acostar-te a la cambra del senyor emperador?
âAmich âdix PĂrimusâ, no·t dones desconort negĂș, car de la dolor de vosaltres yo no y sĂ© res. Fes que yo parle ab lo emperador, e si tĂ© dolor yo li darĂ© alegria.
Aquell, sens mĂ©s dir, se nâentrĂ en la cambra de la emperadriu, hon era lo emperador ab sa filla e totes les donzelles, ab finestres tancades, fent allĂ cascuna son dol. Dix lo cambrer:
âSenyor, a la porta Ă©s vengut hu de aquells grans traĂżdors qui ab aquel reprovat cavaller vivia de Tirant lo Blanch, lo qual ha nom PĂrimus. E certament deu Ă©sser fugit de la batailla ab son senyor, e diu que volria parlar ab la majestat vostra.
Dix lo emperador:
âVĂ©s, digues-li que seân vaja ab tota mala ventura e ixqua de la mia terra. E que si yo trobe a ell ni negĂș de son mestre, yo·l farĂ© lançar de la mĂ©s alta torre que en lo palau Ă©s.
E com lo emperador dehia aquestes paraules, pensau lo cor de la princessa com sâi doblaven les dolors, car per molt mal e dan que Tirant aguĂ©s fet, no·l podia del tot oblidar.
Com lo cambrer aguĂ©s tornada la resposta al scuder, dix PĂrimus:
âPer la mia fe, yo no me nâyrĂ©, car mon senyor Tirant ni negĂș dels seus jamĂ©s feren traçiĂł, ni serem nosaltres principiadĂłs de semblant maldat. E si lo emperador no vol que parle ab la altesa, digau a la senyora princessa que ixqua açà a la porta de la cambra e yo li dirĂ© tals paraules que ella ne restarĂ molt contenta.
Lo cambrer volguĂ© sforçar de tornar-ho a dir a lâemperador, e dix tot lo que havia dit. Lavors lo emperador dix a Carmesina que ixquĂ©s a parlar ab ell, mas que no·l fes entrar dins la cambra. Com la princessa fon fora en la sala, ab la cara que ixquĂ© molt trista, PĂrimus se agenollĂ als seus peus, besĂ -li la mĂ , e aprĂ©s fĂ©u principi a tal parlar:
âSenyora de gran excel·lĂšncia, la mia Ă nima stĂ alterada del mudament gran que veig en la majestat vostra, de tots los del palau e de la ciutat. Car yo, ignorant la causa, nâestich molt admirat, que no he trobat negĂș de quants he interrogats que mâo haja volgut dir, per quĂš haurĂ© a grĂ cia singular a vostra altesa que·m doneu plena notĂcia quĂš Ă©s la causa. E encara stich mĂ©s admirat de les paraules que per part del senyor emperador lo cambrer mâĂ dites. E si a la majestat del senyor emperador no li plau que aquell famĂłs cavaler, mon senyor Tirant, tingua la capitania ni faça fets dignes de gloriosa recordaciĂł, digua-mâo, que prestament serem fora de tot lo imperi e no passarem tants treballs ne perill, ne freturarĂ tant fatigar les nostres persones. Per quĂš, senyora, hoynt resposta de la celsitut vostra, aquella reportarĂ© a·quell per qui sĂł tramĂ©s.
HoĂżdes per la adolorida princessa les paraules de PĂrimus, ab les lĂ gremes als hulls li recitĂ tot lo que lo scuder del duch havia dit.
Com PĂrimus hohĂ tan gran malesa, donĂ âs de les mans al cap e, responent, dix:
âSenyora, sia pres aquell qui tals noves ha portat e tanta dolor ha mĂšs en lo cor de la majestat del senyor emperador e vostra, e de tota la ciutat. E prenguen a mi, e si Tirant no Ă©s stat vençedor e no ha fet fugir lo soldĂ , e no ha cremat lo pont e no tĂ© asetjats prop lo riu passats XX mĂlia hĂČmens, que vull que sien fets quartĂ©s de la mia persona. E per major certenitat, veuâs açà lo sagell de la capitania, lo qual mâĂ dat Tirant.
Com la princessa hohĂ tan gloriosa nova, ab cuytats passos e voluntat strema entrĂ en la cambra hon era son pare. E recitĂ -li tot lo que PĂrimus havia dit. Lo affligit emperador, per sobreabundant alegria, cayguĂ© de la cadira e smortĂs. Feren venir los metges e aquells lo feren tornar en son recort. FĂ©u entrar PĂrimus perquĂš li fes relaciĂł de la bona nova. De continent que la sabĂ©, fĂ©u tocar totes les campanes de la ciutat, e anaren tots a la sglĂ©sia major e aquĂ feren lahors e grĂ cies a nostre senyor DĂ©u e a la sua sacratĂssima Mare de la gran victĂČria que havien obtesa. Com foren tornats al palau, lo emperador fĂ©u posar en fort presĂł lo scuder que lo duch havia tramĂ©s. E PĂrimus supplicĂ âl que prestament fes partir les naus ab vitualles per fornir lo camp. LâendemĂ partĂ PĂrimus ab moltes recomandacions que seân portĂ per a Tirant e per a molts altres. E, tornada la embaixada, Tirant <fon> molt admirat de les obres del duch de MacedĂČnia, <e>48 no curĂ de pus, puix la veritat era sabuda.
Lo dia que PĂrimus partĂ, los turchs, ab tota la esperança perduda coneixien que dar la batailla no era cosa fahedora per a ells, e del mal se devia elegir lo menys, que valia mĂ©s que·s donassen a presĂł.
E fon sort que era restat ab ells aquell savi moro Abdal·lĂ SalomĂł, que altra volta era stat tramĂ©s per lo soldĂ per embeixador a Tirant. E deliberaren de trametre-y aquell, lo qual posĂ en una lança una tovallola; e açĂČ era ja passada hora baixa. E·n tot lo dia passat no havien menjat sinĂł molt poch, ni de tot aquell dia. Tirant, que vĂ©u lo senyal, fĂ©u-li prestament respondre. Abdal·lĂ SalomĂł pujĂ alt al camp de Tirant e presentĂ âs davant ell, e ab gran reverĂšncia e humilitat fĂ©u principi a paraules de semblant stil.