💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant127.gmi captured on 2024-02-05 at 10:36:59. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPĂŤTOL CXXV

COM LA PRINCESSA DÓNA CONSELL A TIRANT QUE·S GUART DE LES FALSES ASTÚCIES DEL DUCH DE MACEDÒNIA

–Deposada honestat la càrregua de temerosa vergonya, la noblea vostra no tingua per cosa desonesta, ne a càrrech sia a mi imputat ne a vici, si per ventura he presumit rahonar-me ab vós ab sancta e honesta intenció, dolent-me de la vostra molta virtut e noblea. Per vós ésser estranger no volria que prenguésseu algun dan en la vostra virtuosa persona incogitadament, per ço com sé vós sou vengut en aquesta terra a preguàries del gran rey de Cicília, confiant en la glòria de vostres mèrits, no podent-vos manifestar los perills que seguir-vos porien perquè ell los ignora. Perquè yo tinch compassió de la vostra noblea e virtuosa persona, tinch deliberat donar-vos consell de salut. E poreu haver notícia del gran profit que us ne seguirà si volreu dar fe en les mies paraules ne regir-vos per mon consell, perquè ab triümpho y gloriosa fama pugau tornar ab salvament a la vostra pròpia pàtria.

La fi de les paraules de la princessa fon principi del parlar de Tirant, que dix:

–¿Quant poré yo servir a la majestat vostra, senyora de tanta stima, que sens mèrits precedents tanta gràcia de la altesa vostra haja aconseguida? Sols lo recort és massa per a mi. E ab devot cor faç humils gràcies e submissions a la excel·lència vostra, que ab tanta virtut de caritat hajau volgut mostrar dolre-us e haver compassió de mi e de mos treballs. E perquè no·m tingau per ingrat del bé que·m feu, yo accepte la offerta com de senyora qui sobre totes les del món val he us ne bese peus e mans, e me obligue de seguir tot lo que per la altesa vostra me serà manat. Car cosa és digna de gran lahor e glòria com lo do és donat sens demanar ni sens alguns mèrits e és acte de gran liberalitat, e en açò se mostra la vostra excelsa condició ésser més angèlica que humana. E Tirant la supplicà que li donàs la mà, que la y volia besar. E la excelsa senyora no u volia consentir. E Tirant la’n supplicà moltes voltes e com véu que fer no u volia, cridà a la Viuda Reposada e a Stephania, e elles, per fer plaer al capità, la supplicaren molt que la y deixàs besar. E ella féu-ho en aquesta manera: no volent-ho consentir que de part de fora la y besàs, mas obrí la mà, e de part de dins que la y besàs, perquè besant dins és senyal de amor e besant defora és senyal de senyoria.

La princessa encara li tornĂ  a dir:

–Cavaller benaventurat, pren sperit de consolació per excel·lència de les tues virtuoses obres, qui són gracioses, e de tan resplandent noblea, que a nosaltres fan gloriejar de la nostra gran e alta senyoria, confiant per mà de la tua molta bondat cobrarem tot lo nostre imperi, car sabem la excel·lència de la tua virtut e fama gloriosa quant és divulgada per les stranyes terres e tenguda per manifesta e verdadera. E és molta honor e glòria a la majestat del senyor emperador, pare meu, e a mi, qui só sucçehidora de l’Imperi Grech e en lo regne de Macedònia, qui és ja tot perdut, que per la tua mà victoriosa nosaltres puguam cobrar tota la nostra senyoria. E si per la tua excel·lent virtut podien ésser foragitats aquests genovesos, ytalians e lombarts, ensemps ab los moros, del nostre imperi e regne de Macedònia, la mia ànima restaria aconsolada. Mas tinch dubte de la adversa fortuna que no faça pendre alguna mutació a la imperial dignitat, car grans dies ha que·ns persegueix. Donchs, sperança del nostre bé, si tu ab voluntat sancera volies pendre aquestes coses per tues, e ab treball de tu e dels teus, e no denegaràs les mies preguàries, yo·t promet donar-te tal premi que serà condecent segons la condició e virtut tua, car no sabràs res demanar que tot o en part atorguat no·t sia. Emperò, Déu piadós e misericordiós te vulla guardar de les mans de aquell famejant leó, duch de Macedònia, home molt cruel e envejós e molt destre e sabut en actes de tració. E aquesta és la sua reprovada fama que jamés no mata negú sinó malament. E fama certa és que ell matà aquell valentíssim cavaller jermà meu, car bataillant ab gran ànimo contra los enemichs, ell li vengué de part de tras e taillà-li les correges del bacinet per ço que li sortís del cap; e axí fon mort per los moros. E per tal, un tan gran traÿdor com aquest, és digne de gran pahor, car en ell regnen tots los set peccats mortals, e no crech que ell pugua fer bona fi. E per ço, cavaller virtuós, vos avise he us consell que com sereu en la guerra, que us guardeu de ell, e no·n fieu ni en menjar ni en dormir. E si aquestes coses ab prudència guardes e no les poses en oblit en altra manera, posaràs aguayts a la tua vida. E jatsia que hom digua que la pena deu enseguir a aquells que la meriten, emperò, no és novella cosa paguar los justs per los peccadors.

E stant en aquelles rahons, vengué la emperadriu, que s’era levada de dormir, e asigué’s prop de ells e ab gran instància los demanà de què parlaven. La princessa respòs:

–Senyora, nosaltres parlam de aquestes gents que dien que han portat los genovesos en ajuda dels moros, quant los poran fer exir de la nostra terra.

–¿Qui u pot saber? —dix la emperadriu—. La guerra acompare yo a la malaltia del cors de l’home, que lo un dia stà bé e l’altre mal, lo un dia li fa mal lo cap e l’altre lo peu. Axí és de les batailles, que lo un dia sereu vençedor e l’altre sereu vençut. Tantes foren les rahons de la emperadriu que Tirant no pogué satisfer a les rahons de la princessa. Com ixqueren de vespres, dix la emperadriu:

–Anem a mostrar lo nostre palau al capità, com ell no haja vistes sinó aquestes sales hi cambres qui són açí baix. E mostrarem-li lo replegat tresor de ton pare.

Elles se levaren. Tirant pres per lo braç a la emperadriu e Diafebus a la princessa. Anant per lo palau veren molts bells edeficis. Com foren a la torre del tresor, la princessa obrí les portes, per ço com ella tenia totes les claus. La torre era tota dins obrada de molt blanch marbre e, historiada de subtil pintura de diverses colors, tota la història de Paris e Viana, e tota la cuberta de or e de atzur, que lançava molt gran resplandor. La princessa féu obrir LXXII caixes totes plenes de moneda de or; e altres caixes hi havia qui eren plenes de vexella d’or e de les joyes e abillaments de la capella que eren molt singulars e de gran stima. De vexella de argent n’i havia tanta que era cosa d’espant, que en una part de la torre n’i havia un munt tan alt, una sobre altra, que plegava fins a la cuberta. E la vexella que tenia lo emperador en la cuyna era tota de argent.

Tirant e Diafebus stigueren molt admirats del gran tresor que lo emperador tenia, que jamés tan gran riquesa no havien vista.

Tirant aquella nit pensà molt en lo que la princessa havia dit, e, de altra part, en lo que havia vist. Com lo dia fon vengut, féu tornar a fer altres banderes. E la una féu pintar, sobre camper vert, cadenats de or de aquest lonch que tanquen les portes. E era plena tota la bandera de aquells cadenats, e dehia lo mot:

<div CLASS="ppoema"><I>La lletra que stĂ  primera</I>

<I>en lo nom d’esta pintura</I>

<I>és la clau ab què ventura</I>

<I>tancada té la darrera.</I></div>

E l’altra bandera féu fer tota vermella e féu-hi pintar un corp, ab letres latines entorn de la bandera que dehien: «Avis mea, sequere me, quia de carne mea vel aliena saciabo te.» Molt foren plasents a l’emperador e a totes les dames e als cavallers de honor les paraules de aquesta bandera.

Aprés, Tirant tingué esment un dia en lo dinar de la emperadriu e de la princessa, que les aconseguís en taula. E Tirant entrà per la sala, e com ell hi era, servia de majordom e de copa a la emperadriu e a sa filla, com aquell era lo dret de capità, que lla hon era lo major cessava lo menor. Com Tirant véu que ja eren a la fi del dinar, dreçà les noves a la emperadriu e supplicà-la que fos de sa mercé li fes gràcia que la altesa sua li volgués declarar’ una qüestió en què stava molt duptós. La emperadriu respòs:

–Digau-me, senyora —dix Tirant—, al cavaller, ¿qual li és millor e més honorós, morir bé o morir mal, puix li és forçat que muyra? —E callà e no dix pus.

Dix la princessa:

–¡O, sancta Maria val! E quina demanda tan fort féu a la senyora ma mare, com sia ja conegut açò entre les gents, que més val morir bé que mal. Puix forçadament li cové de morir, almenys que diguen tots aquells qui u sabran: «Certament, aquest virtuós cavaller és mort com a valent cavaller.» De açò li daran molta honor si bé mor, que si havien a dir: «¡O, del malvat cavaller, com és mort vilment! E de açí li ve molta infàmia e deshonor perpètua per a ell e als seus. Emperò mirau los fets dels romans, quanta honor e glòria aconseguien en lo món com honorosament morien en batailles en defensió de la cosa pública. Aquells, de llur glòria deixaven honorosa fama, e com tornaven a la ciutat de Roma, trencaven-li un gran troç de mur e entrava ab gran triümpho. E com morien com a cavallers de poch ànimo, no se’n fahia menció neguna. Axí, al parer meu, més val morir bé que mal.»

Acabant la princessa les sues darreres paraules, quant Tirant donà de la mà en la taula hi entre les dents, dix que axí seria —que scassament lo pogueren entendre— e, sens dir res, voltà les spatles e anà-se’n a la sua posada. Tots stigueren admirats del continent que fet havia Tirant. E no tardà molt que lo emperador fon en la cambra hon era la emperadriu e sa filla, e recitaren-li lo que Tirant havia dit. Dix lo emperador:

–Yo tinch gran dupte que aquest cavaller no tingua en si alguna gran passió o que no·s penida perquè és vengut açí, per ésser tan luny de sa terra de sos parents e amichs, o per ventura no tema lo poder de los turchs, o de altres inconvenients que seguir se poden. De aquests afers no·n parleu negú ni·n façau demostració neguna, ni trametau per ell, car ans que la nit vingua yo u sabré.

Partí’s lo emperador de les dames e anà-se’n un poch a reposar. Com lo emperador se fon levat de dormir asigué’s en una finestra qui mirava damunt la gran plaça e véu que venia Ricart cavalcant sobre un gran cavall, e dix-li que pujàs alt lla hon ell era. Com Ricart fon davant lo emperador, féu-li gra reverència. E lo emperador li dix:

–Cavaller, yo us prech per aquella amor que portau a la vostra enamorada, que·m digau lo meu capità per què stà tan trist, com ne tingua tal relació.

–Senyor —dix Ricart—, quisvulla qui haja dit tal rahó a la majestat vostra no us ha dita veritat. Ans, senyor, stà molt alegre e fa adobar les banderes e les armes.

–Molt me plau —dix lo emperador— lo que·m dieu. Ara anau e digau-li que vingua a cavall, que yo·l spere açí.

Ricart anà a Tirant e dix-li tot lo que lo emperador li havia dit. Prestament conegué de bon sentit Tirant que la emperadriu o sa filla lo y havien dit. E anà al palau sobre una aquanea tota blanca; e abillà’s aquell dia molt bé, e tots los seus qui l’acompanyaven. Trobaren lo emperador que ja volia cavalcar, ab molta gent, qui·l sperava, e totes les dames que eren per les finestres mirant com lo emperador cavalcava.

Com Tirant véu la princessa, féu-li molt gran reverència, e ella, ab gest affable, lo saludà. Lo emperador demanà a Tirant de què stava ab tan fort pensament, que axí lo y havien dit.

–E prech-vos que m’o vullau dir, que lo remey que yo us daré serà tal que la ànima vostra ne serà aconsolada. E sens vergonya neguna m’o vullau prestament dir.

No tardĂ  Tirant en fer-li tal resposta.

CapĂ­tol segĂĽent

ĂŤndex

CapĂ­tol anterior