đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant121.gmi captured on 2024-02-05 at 10:35:42. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL CXIX

RAHONS DE CONORT QUE FA DIAFEBUS A TIRANT PERQUÈ·L VÉU PRES AB LO LAÇ DE AMOR

–Natural condiciĂł Ă©s a la natura humana amar, car diu AristĂČtil que cascuna cosa apeteix son semblant. E encara que a vĂłs aparegua dura cosa e stranya Ă©sser subjutgat al jou de amor, podeu verdaderament creure que no Ă©s en potĂšncia de negĂș poder-hi resistir. Per ço, capitĂ  senyor, tant com lo home Ă©s mĂ©s savi, tant deu mĂ©s ab discreciĂł cobrir los naturals moviments e no manifestar defora la pena e dolor que combat la sua pensa, car la bondat de l’home apar que, caygut per contraris cassos, sĂ pia sostenir les adversitats de amor ab virtuĂłs Ă nimo. Per quĂš, alegrau-vos e devallau de aqueix loch de pensaments hon vos sou asegut, e lo cor vostre manifeste alegria, puix bona sort vos ha portat que·n tan alt loch ajau mĂšs vostre pensament. E vĂłs de una part e yo de altra, porem donar remey a la vostra novella dolor.

Com Tirant vĂ©u lo bon conort que Diafebus li dava, restĂ  molt aconsolat. Levà’s empeguit de vergonya e anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singularitat per ço com lo emperador lo havia tramĂ©s. EmperĂČ Tirant menjĂ  molt poch de la vianda e beguĂ© molt de les sues lĂ gremes, coneixent ab viva rahĂł que era pujat en mĂ©s alt grau que no devia. EmperĂČ dix:

–Puix aquesta qĂŒestiĂł ha agut principi en aquest dia, Âżquant a DĂ©u serĂ  plasent que porĂ© obtenir victoriosa sentĂšncia?

Tirant no poguĂ© menjar. E los altres se pensaven que per lo treball de la mar stava destemprat. E per la molta passiĂł que Tirant tenia, levà’s de taula e posà’s dins una cambra acompanyat de molts sospirs, car vergonya, per temor de confusiĂł, li fehia passar aquell treball. E Diafebus ab los altres li anaren a tenir companyia fins a tant que ell volguĂ© un poch reposar.

Diafebus pres ab si un altre cavaller e feren la via del palau, no ab cor de veure lo emperador, mas per veure les dames. Lo emperador stava en una finestra asegut. VĂ©u-los passar, tramĂ©s-los a dir que pujassen lla hon ell era. Diafebus ab l’altre pujaren en les cambres hon lo emperador era ab totes les dames. Lo emperador li demanĂ  quĂš era del seu capitĂ , e Diafebus li dix que stava un poch enujat. E com ho sabĂ©, desplaguĂ©-li molt e manĂ  que los seus metges lo anassen de continent a visitar.

Com los metges foren tornats, feren relaciĂł a l’emperador com stava molt bĂ©, que no era stat lo seu mal sinĂł mutaciĂł dels ayres indigests. Lo magnĂ nim emperador preguĂ  a Diafebus li recitĂ s totes les festes que en Anglaterra se heren fetes en les bodes del rey ab la filla del rey de França, e de tots los cavallers qui armes havien fetes, e quals eren stats los vencedors del camp.

–Senyor —dix Diafebus—, a molta grĂ cia e mercĂ© hauria a la majestat vostra yo no aguĂ©s a dir aquestes coses, per ço com no volria que vostra altesa aguĂ©s a pensar, per yo Ă©sser parent de Tirant, li aguĂ©s a donar lahor neguna, sinĂł axĂ­ com realment Ă©s passat. E per major seguretat que la majestat vostra no tingua de creure lo contrari, yo tinch açí tots los actes signats de la prĂČpia mĂ  del rey e dels jutges del camp e de molts duchs, comtes e marquesos, de reys d’armes, de erauts e porsavants.

Lo emperador lo preguĂ  que·ls hi fes portar en lo instant, que ell recitaria les coses. Diafebus hi tramĂ©s e aprĂ©s recitĂ  larguament a l’emperador totes les festes per orde, axĂ­ com eren stades fetes, e per semblant les armes. AprĂ©s legiren tots los actes e veren per obra Tirant Ă©sser lo millor cavaller de tots. Molta fon la consolaciĂł que lo emperador hi pres, e molt major la de sa filla Carmesina e de totes les dames, qui staven ab gran devociĂł scoltant les singulars cavalleries de Tirant. AprĂ©s volgueren saber lo casament de la infanta de CicĂ­lia e la liberaciĂł del gran mestre de Rodes.

Com totes les coses foren explicades, lo emperador se n’anĂ  per tenir consell, lo cual cascun dia acostumava tenir, de matĂ­ mija hora e aprĂ©s vespres una hora. E Diafebus volgué’l acompanyar e lo valerĂłs senyor no u volguĂ©, sinĂł que dix:

–Cosa acostumada Ă©s que los cavallers jĂłvens llur delit Ă©s star entre les dames.

Ell se n’anĂ  e Diafebus restĂ , e parlaren de moltes coses. La infanta Carmesina supplicĂ  a la emperadriu sa mare que pasassen en una altra sala perquÚ·s poguessen un poch spayar, car molt temps havia que staven tancades per lo dol del jermĂ . Dix la emperadriu:

–Ma filla, vĂ©s hon te vulles, que yo sĂł contenta.

Passaren tots en una gran sala molt maravellosa, tota obrada de maçoneria per art de molt subtil artifici: totes les parets de jaspis e de pĂČrfirs de diverses colors lavorades, ymatges que fahien admirar als miradors. Les finestres e les colones eren de pur crestaill, e lo paĂżment, lo qual era fet tot a centells, qui lançava molt gran resplandor. Les ymatges de les parets divisaven diverses histĂČries de BĂšorç e de Perceval e de GaleĂ s, com complĂ­ l’aventura del Siti perillĂłs; e tota la conquesta del Sanct Greal s’i demostrava. La subirana cuberta era tota de or e de atzur, e entorn de la cuberta eren les ymatges totes de or de tots los reys de crestians, cascĂș ab sa bella corona al cap e en la mĂ  lo ceptre, e dejĂșs los peus de cascun rey havia un permĂČdol en lo qual havia un scut en quĂš staven figurades les armes del rey e lo seu nom en letres latines se manifestava.

Com la infanta fon en la sala, apartà’s ab Diafebus un poch de les sues donzelles e començaren a parlar de Tirant. Diafebus que vĂ©u tan bona disposiciĂł, que la infanta parlava de Tirant ab tanta voluntat, pres-se a dir:

–¡O, quanta glĂČria Ă©s per a nosaltres haver traveçada tanta mar e Ă©sser atesos ab salvament al port desijat de nostra beatitut! E per grĂ cia special avem obtĂ©s que los nostres hulls hajen vista la mĂ©s bella ymatge de humana carn que de nostra mare Eva ençà sia stada ni crech que jamĂ©s serĂ , complida de totes les altes grĂ cies e virtuts, grĂ cia, bellea, honestat e dotada de saber infinit. E no·m dol dels treballs que sofferts havem, ni los que sĂłn per a venir, per aver trobada vostra majestat, qui Ă©s mereixedora de senyorejar lo univerç mĂłn. E en açĂČ no s’i deu entendre sinĂł vostra altesa. E tot lo que he dit ni dirĂ©, preneu-ho com de servidor afectat e stojau-ho dins los lochs mĂ©s secrets de la vostra Ă nima, com aquell famĂłs cavaller de Tirant lo Blanch sia vengut per sola fama, hoint recitar de vostra celsitut tots los bĂ©ns e virtuts que per natura podien Ă©sser comunicats a un cors mortal. E no pense la vostra altesa que siam venguts per les amonestacions del valerĂłs rey de CicĂ­lia, ni menys per les letres de l’emperador, pare vostre, qui ha tramĂ©s al rey de CicĂ­lia. Ni pense vostra celsitut que siam venguts per experimentar les nostres persones en fet de armes, com ja les tenim molt bĂ© experimentades. Ni menys per la bellea de la terra ni per veure los imperials palaus, car les cases prĂČpies de nosaltres, qualsevulla de aquelles, staria bĂ© per temple de oraciĂł —¡tan grans e tan belles sĂłn!— e cascĂș de nosaltres presumeix Ă©sser un petit rey en sa terra. E pot creure la celsitut vostra que la venguda de nosaltres no Ă©s stada altra causa sinĂł per veure e servir vostra majestat. E si guerres ni batailles se fan, tot serĂ  per amor e contemplaciĂł vostra.

–¡O, trista de mi! —dix la infanta—. ÂżE quĂš Ă©s lo que·m dieu? ÂżPorĂ© yo gloriejar-me que per amor de mi siau tots açí venguts e no per amor de mon pare?

–Sobre açĂČ poria yo fer salva ma fe —dix Diafebus–com Tirant, qui·ns Ă©s jermĂ  e senyor de tots, nos preguĂ  que volguĂ©ssem venir ab ell en aquesta terra e li volguĂ©ssem fer tanta de honor, perquĂš poguĂ©ssem veure la filla de l’emperador, la qual ell desijava mĂ©s veure que a tot lo restant del mĂłn. E de la primera vista que de vostra altesa ha agut, tant Ă©s lo grat que tĂ© de vostra excel·lĂšncia que ha dat del cap en lo lit.

Com Diafebus presentava aquestes coses a la infanta, ella stava alienada e posada en fort pensament, que no parlava, e mig fora de recort, e la sua angùlica cara mudant de diverses colors, car la femenil fragilitat la havia compresa, que no podia parlar. Car amor de una part la combatia e vergonya de altra part la’n retrahia. Amor la encenia en voler lo que no devia, mas vergonya lo y vedava per temor de confusió.

En aquest instant venguĂ© lo emperador e cridĂ  a Diafebus, perquĂš li plahia molt lo seu comport. E parlaren de moltes coses fins a tant que lo emperador volia sopar. Pres licĂšncia d’el e acostà’s a la infanta e dix-li si la majestat sua li manava res que fes.

–SĂ­ —dix ella—. Preniu abraçars de mi, stojau-ne per a vĂłs e fĂ©u-ne part a Tirant.

E Diafebus s’i acostĂ  e fĂ©u lo que ella li havia manat. Com Tirant sabĂ© que Diafebus era anat al palau e que parlava ab la infanta, stava ab lo major desig del mĂłn que vinguĂ©s perquĂš poguĂ©s saber noves de sa senyora. Com ell entrĂ  per la cambra, Tirant se levĂ  del lit e dix-li:

–Lo meu bon jermĂ , Âżquines noves me portau de la qui Ă©s en virtuts complida e tĂ© la mia Ă nima encativada?

Diafebus, vehent la strema amor de Tirant, abraçà’l de part de sa senyora e recitĂ -li totes les rahons que havien passades. Tirant restĂ  mĂ©s content que si li aguĂ©s donat un regne, e pres en si molt gran sforç, que menjĂ  bĂ© e s’alegrĂ , desijant quant vendria lo matĂ­ perquĂš la poguĂ©s anar a veure.

Com Diafebus fon partit de la infanta, ella restĂ  en molt fort pensament, que li fon forçat de levar-se del costat de son pare hi entrar-se’n en la sua cambra. La filla del duch de MaçedĂČnia havia nom Stephania, que era donzella que la infanta tenia en molt gran amor per ço com se eren criades de poca edat ensemps, no havent mĂ©s temps la una que la altra. Com vĂ©u que la infanta se n’era entrada en la cambra, levà’s prestament de taula e anĂ -li detrĂ s. Com fon ab ella, la infanta li recitĂ  tot lo que Diafebus li havia dit e la extrema passiĂł que passava per la amor de Tirant.

–E dich-te que mĂ©s me ha contentat la vista de aquest home tot sol que de quants n’é vists en lo mĂłn. És home gran e de singular disposiciĂł e mostra bĂ© en lo seu gest lo gran Ă nimo que tĂ©, e les paraules que de la sua boca ixen acompanyades de molta grĂ cia. Veig-lo cortĂ©s e affable mĂ©s que tot altre. E, donchs, tal com aquest, Âżqui no l’amaria? ÂĄE que sia vengut açí mĂ©s per amor mia que de mon pare! Certament yo veig lo meu cor molt inclinat a obeir a tots sos manaments; e a mi par, segons los senyals, que aquest serĂ  la vida e conservaciĂł de la mia persona.

Dix Stephania:

–Senyora, dels bons deu hom triar lo millor e sabudes les cavalleries singulars que aquest ha fet, no Ă©s dona ni donzella en lo mĂłn que de bon grat no·l deguĂ©s amar e subjugar-se a tota sa voluntat.

Estant en aquestes delitoses rahons, vengueren les altres donzelles e la Viuda Reposada, que tenia gran part ab Carmesina per la rahó ja dita, que l’havia de llet criada, e demanà’ls de quù parlaven. Dix la infanta:

–Nosaltres parlam de quÚ·ns ha recitat aquell cavaller de les grans festes e honors que feren en Anglaterra a tots los estrangers que s’i trobaren.

E parlant de aquestes coses e de altres, axĂ­ passaren la nit, que poch ni molt la infanta no dormĂ­.

E l’endemĂ  Tirant se fon vestit ab un manto de orfebreria; la devisa era tota de garbes de mill, e les spigues eren de perles molt grosses e belles, ab un mot brodat en cascuna quadra del manto, qui dehia Una val mill e mill no valen una. E les calces e lo capirĂł liguat a la francesa, de aquella devisa mateixa. E en la mĂ  portava lo bastĂł de or de la capitania. Tots los altres de la sua parentela se abillaren molt bĂ© de brocats e de sedes e de argenteria, e axĂ­ abillats anaren tots al palau.

Com foren a la porta major, veren allĂ­ una singular cosa de gran admiraciĂł: que a cascun lindar de la porta, de part de dins, a l’entrant de la plaça, havia una pinya tota de or de altĂ ria de un home, e molt grosses, que cent hĂČmens no les poden alçar, les quals en temps passat havia fetes fer lo emperador en lo temps de la prosperitat per una gran magnificĂšncia. Entraren dins lo palau e trobaren molts honços e leons ab cadenes de argent molt grosses que staven ligats; pujaren alt en una gran sala tota obrada de alabaust.

Com lo emperador sabĂ© que lo seu capitĂ  era vengut, manĂ  que·l deixassen entrar. E trobà’l que·s vestia, e sa filla Carmesina qui·l pentinava, e aprĂ©s li donĂ  ayguamans, car cascun dia ho acostumava de fer. E la infanta stava en gonella d’orfebreria tota lavorada de una erba que ha <nom>34 amorval35 e ab letres brodades de perles que entorn eren. E dehia lo mot: Mas no a mi. Com lo emperador se fon acabat de vestir, dix a Tirant:

–Digau-me, capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?

Dix Tirant:

–Senyor, la majestat vostra deu saber que tot lo meu mal Ă©s de mar, car los vents de aquesta terra sĂłn mĂ©s prims que los de ponent.

RespĂČs la infanta, ans que l’emperador parlĂ s:

–Senyor, la mar no fa mal als strangers si sĂłn aquells que Ă©sser deuen, ans los dĂłna salut e longua vida, mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquĂš Tirant coneguĂ©s que ella lo havia entĂ©s.

Lo emperador ixquĂ© de la cambra ab lo capitĂ  parlant, e la infanta pres a Diafebus per la mĂ  e detingué’l e dix-li:

–De les paraules que·m diguĂ©s ahir no dormĂ­ en tota la nit.

–Senyora, Âżvoleu que us digua? Nostra part ne havem aguda. EmperĂČ molt reste aconsolat com haveu entĂ©s a Tirant.

–¿E com pensau vĂłs —dix la infanta– que les dones gregues sien de menys saber ni valor que les franceses? En esta terra bĂ© sabran entendre lo vostre latĂ­ per scur que·l vullau parlar.

–Per ço, senyora, Ă©s major glĂČria per a nosaltres –dix Diafebus–praticar ab persones qui sien molt enteses.

–Per avant ho veureu —dix la infanta— en lo praticar coneixerem les vostres passades.

La infanta manĂ  que venguĂ©s Stephania ab altres donzelles per tenir companyia ha Diafebus, e prestament ne vengueren moltes. Com la infanta lo vĂ©u ben acompanyat, entrĂ -se’n dins la sua cambra per acabar-se de vestir. Tirant en aquest spay aguĂ© acompanyat a l’emperador a la gran sglĂ©sia de Sancta Sophia, deixà’l dient ores hi ell tornĂ  al palau per acompanyar a la emperadriu e a Carmesina. Com fon en la gran sala, trobĂ  allĂ­ son cosĂ­ Diafebus enmig de moltes donzelles, lo qual los stava recitant les amors de la filla del rey de CicĂ­lia e de Phelip. E Diafebus era tan domĂšstich e tan prĂ tich entre les donzelles com si tota sa vida fos criat entre elles. Com veren entrar a Tirant totes se levaren de peus e digueren-li que ell fos lo ben vengut. Feren-lo seure enmig de elles e parlaren de moltes coses.

IxquĂ© la emperadriu tota de vellut burell vestida. Apartà’s ab Tirant e demanĂ -li de son mal. E Tirant li dix que ja stava molt bĂ©. No tardĂ  molt que la infanta ixquĂ© vestida ab una roba del seu mateix nom, forrada de marts gebelins, fesa a costats, ab mĂ negua uberta; e al cap portava una petita corona sobre los cabells ab molts diamants e robins e pedres de gran stima. BĂ© mostrava lo seu agraciat gest, ab la bellea infinida que era mereixedora de senyorejar del mĂłn totes les altres dames si la fortuna li aguĂ©s volgut ajudar. Tirant pres del braç a la emperadriu, per ço com era capitĂ  major precehia a tots los altres, car aquĂ­ havia molts comtes e marquesos, hĂČmens de gran stat. E volgueren pendre a la infanta del braç, hi ella dix:

–No vull negĂș vaja prop de mi sinĂł mon jermĂ  Diafebus.

E tots la deixaren e aquell la pres. Mas sap Déu que Tirant stimara més star prop de la infanta que no prop de la emperadriu. E anant a la sglésia, dix Diafebus a la infanta:

–Mire vostra altesa, senyora, los sperits com se senten.

Dix la infanta:

–¿Per quù u dieu?

–Senyora —dix Diafebus—, per ço com vostra excel·lĂšncia s’és vestida de gonella de chaperia brodada de grosses perles e lo cor sentit de Tirant porta lo que li fa mester. ÂĄO, com me tendria per benaventurat si yo podia fer que aquest manto yo·l poguĂ©s fer star sobre aquesta gonella!

E perquĂš anaven molt prop de la emperadriu, pres del manto de Tirant. E Tirant, com sentĂ­ tirar del manto, detingué’s un pas atrĂ s, e aquell posà’l sobre la gonella de la infanta e dix:

–Senyora, ara stà la pedra en son loch.

–¡Hay, trista! ¿Sou tornat foll o haveu del tot perdut lo seny? ¿Tan poca vergonya teniu que en presùncia de tantes gents dieu tals coses? –dix la infanta.

–No, senyora, que negĂș no u hou, ni u sent ni u veu —dix Diafebus—. E yo sabria dir lo paternĂČster al revĂ©s, que negĂș no l’entendria.

–Certament yo crech —dix la infanta— que vĂłs aveu aprĂ©s en la escola de honor, lla hon se lig de aquell famĂłs poeta Ovidi, lo qual en tots sos libres ha parlat tostemps de amor verdadera. E qui fa son poder de emitar al mestre de la sciĂšncia, no fa poch. E si vĂłs sabĂ©sseu en qual arbre se leva amor e honor, e sabĂ©sseu la prĂ tica de esta terra, ÂĄcom serĂ­eu home de bona ventura!

Acabades aquestes rahons, foren a la sglĂ©sia. La emperadriu entrĂ  dins la cortina e la infanta no y volguĂ© entrar, dient que fahia gran calor. E no u fahia sinĂł perquĂš poguĂ©s mirar a tot son plaer a Tirant. E Tirant posà’s prop lo altar ab molts duchs e comtes que y havia. E tots li donaren la honor que stiguĂ©s primer per sguart de l’offici que tenia. E ell tostemps acostumava hoir la missa agenollat. Com la infanta lo vĂ©u ab los genolls en terra, pres un coxĂ­ de brocat de aquells que ella tenia allĂ­ e donà’l a una de les sues donzelles que·l portassen a Tirant. E lo emperador, qui vĂ©u fer aquella gentilea a sa filla, pres-hi molt gran plaer. Com Tirant vĂ©u lo coxĂ­ que la donzella lo y adobĂ  perquĂš s’agenollĂ s, levà’s de peus e fĂ©u gran reverĂšncia de genoll a la infanta ab lo capirĂł fora del cap.

No penseu que en tota aquella missa la infanta pogués acabar de dir ses ores, mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats a la francesa.

Com Tirant aguĂ© molt bĂ© contemplada la bellea singular de la infanta e lo seu enteniment discorreguĂ© fantasiant quantes dones e donzelles ell en son recort haver vistes, e dix que jamĂ©s havia vista ni sperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants bĂ©ns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en linatge, en bellea, en grĂ cia, en riquea, acompanyada de infinit saber, que mĂ©s se mostrava angĂšlica que humana. E mirant la proporciĂł que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit quant al general e molt menys en lo particular. Car stava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplandien com si fossen madeixes de or, los quals per eguals parts departien una clencha de blancor de neu passant per mig del cap. E stava admirat encara de les celles, que paria fossen fetes de pinzell, levades un poch en alt, no tenint molta negror d’espesura de pĂšls, mas stant ab tota perfectiĂł de natura. MĂ©s stava admirat dels hulls, qui parien dues stel·les redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los vagorosament, mas refrenats per graciosos sguarts, parien que portassen ab si ferma confiança. Lo seu nas era prim e afil·lat e no massa gran ni poch, segons la lindesa de la cara, que era d’estrema blancor de roses ab liris mesclada. Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien de crestaill. E stava mĂ©s admirat de les mans, que eren d’estrema blancor e carnudes, que no s’i mostrava hos negĂș, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades —que mostraven portar alquena—, no tenint en res negun defalt de natura.

Com fon la missa dita, tornaren al palau per lo orde mateix, e Tirant pres comiat de l’emperador e de les dames, e tornĂ -se’n a sa posada ab tots los seus. Pleguant a la posada se n’entrĂ  en la cambra e lançà’s sobre lo lit pensant en la gran bellea que la infanta possehia. E lo seu gest tan agraciat li fĂ©u tant augmentar lo seu mal que de una pena que sentia, lavors ne sentĂ­ cent, acompanyat de molts gemechs e suspirs.

Diafebus entrà en la cambra e véu star a Tirant en molt trist e adolorit continent. Dix-li:

–Senyor capitĂ , vĂłs sou lo mĂ©s descominal cavaller que yo haja vist de ma vida. AxĂ­ com altres farien festa de nou liçons de sobres de alegria de haver vista sa senyora e les festes e honors que us ha fet mĂ©s que a tots quants grans senyors hi havia, e trametre-us lo coxĂ­ de brocat, lo qual se levĂ  e tramĂ©s-lo a vĂłs, ab tanta grĂ cia e amor que u fĂ©u en presĂšncia de tots, ÂĄquant deurĂ­eu restar lo mĂ©s gloriĂłs home del mĂłn! E vĂłs feu tot lo contrari, ab molt gran desorde, que mostrau Ă©sser fora de tot recort.

Vehent Tirant lo conort que Diafebus li fahia, ab veu dolorosa li dix.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior