💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant111.gmi captured on 2024-02-05 at 10:34:02. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPĂŤTOL CIX

TIRANT POSÀ EN LIBERTAT TOTS LOS CATIUS QUE HAVIA COMPRATS EN ALEXANDRIA. E COM TORNAREN EN CIÇÍLIA E STRENGUEREN LO MATRIMONI DE PHELIP AB LA FILLA DEL REY DE CIÇÍLIA

–Amichs meus hi en voluntat com a germans: no ha molts dies passats que tots vosaltres éreu detenguts en poder de infels e ab forts cadenes apresonats. Ara, per gràcia de la divina Majestat e ab treball meu, sou venguts en terra de promissió franchs e liberts de tota captivitat e submissió, perquè de present yo us done franca libertat a tots de anar o de restar. E tots aquells qui en ma companyia volran venir, yo·n seré molt content. Los qui volran restar en aquesta ciutat ho poran bé fer e, los qui en altres parts volran anar, diguen-m’o e yo dar-los he diners per a la despesa.

Com los catius hoïren dir semblants paraules al virtuós Tirant foren molt aconsolats e posats en inextimable alegria, e lançaren-se tots als seus peus per besar-los-hi e aprés les mans. E Tirant no u volgué jamés consentir. E donà’ls tant de sos béns a cascú que tots se tingueren per més de contents.

Com les galeres foren en punt de partir, lo rey, Phelip e Tirant prengueren comiat del reverent mestre e de tota la religió; e les galeres ben provehides del que havien mester. E al comiat lo mestre tornà a solicitar al virtuós Tirant si volia ésser paguat de la nau e del forment, e Tirant ab molta gentilea s’escusà, que no·n volia pendre res.

Com foren dins les galeres donaren vela, e agueren lo temps tan pròsper e favorable que en breus dies arribaren al cap de la ylla de Cicília. La alegria que los ciçilians feren fon molt gran per la venguda de son natural senyor, e los de la terra trameteren un correu a la reyna de la venguda del rey. Lo rey demanà del stat de la reyna e de la disposició de sa filla e de sos fills, e del duch, son germà. Fon-li respost de la prosperitat en què staven e com lo rey de França havia tramés XL cavallers per embaixadors seus, qui venien molt bé abillats, e molt bella companyia de gentilshòmens. Molt fon plasent a Tirant la venguda dels embaixadors, més que no fon al rey, pensant e havent recort de les paraules del mestre de Rodes. Ells reposaren allí per alguns dies perquè venien molt enujats de la mar. Aprés que·s foren reposats, lo rey ab tota la companyia partí e feren la via de Palerm, hon la reyna stava.

E lo dia que devia entrar, ixqué primer lo duch, son germà, ab molta bona gent acompanyat. Aprés ixqueren tots los menestrals, molt ben vestits e abillats, aprés ixqué lo arquebisbe ab tot lo clero, aprés ixqué la reyna acompanyada de totes les dones de honor de la ciutat; aprés, per un poch spay, ixqué la infanta Ricomana ab totes les donzelles sues e de la ciutat molt ben abillades, que era cosa de molt gran delit de veure-les; aprés ixqueren los XL embaixadors del rey de França vestits ab robes de vellut carmesí, largues fins als peus, ab grosses cadenes de or que portaven, tots devisats en una manera.

Com lo rey se fon vist ab la reyna e sa filla li agué feta reverència, Phelip e Tirant feren reverència a la reyna. E Phelip pres per lo braç a la infanta e axí anaren fins al palau. E ans que apleguassen, los XL embaixadors vengueren a fer reverència a Phelip ans que no al rey, e Tirant dix a Phelip:

–Senyor, manau als embaixadors que vajen primer a fer reverència al rey ans que parlen ab vós.

E Phelip hi tramés. E los embaixadors li trameteren a dir que ells tenien manament de llur senyor lo rey de França, pare seu, que, aprés que aguessen feta reverència a ell, que anassen al rey e li donassen les letres que portaven.

E Phelip los tramés altra veguada a dir que en tot cas del món ell los preguava e manava que anassen al rey ans que parlassen ab ell.

–Puix a Phelip plau —digueren los embaixadors—, nosaltres farem lo que ell nos mana. E per aquesta causa nos érem posats los més darers de tots, perquè poguésem dar primer la honor e obediència a Phelip que al rey.

Com lo rey fon apleguat al palau ab tota la gent, los embaixadors del rey de França li anaren a fer reverència e donaren-li la letra de crehença. E lo rey los rebé ab cara affable e féu-los molta honor. Aprés anaren a Phelip e feren-li molt gran honor axí com hi eren obligats per ésser fill de llur natural senyor. Phelip los féu inextimable festa e fon gran alegria entre ells.

Aprés que les festes foren passades per la venguda del rey, los embaixadors explicaren llur embaixada, la qual en effecte contenia tres coses. La primera era que lo rey de França era molt content que Phelip, son fill, fes lo matrimoni ab la infanta Ricomana, filla sua, segons que per lo virtuós Tirant era stat concordat. La segona era, si lo rey de Ciçília tenia fill, ell li daria una filla sua per muller ab cent mília scuts. La terça contenia com ell agués amprat al papa e a l’emperador, e a tots los prínceps de la crestiandat li volguessen valer per mar, com ell tingués deliberat de anar contra infels. E com tots los qui ha amprats li han offerta valença. E que, de part del rey de França, ells lo ampraven. E si sa senyoria deliberava trametre-li armada, qu·en fes capità a Phelip e que lo y trametés.

La resposta del rey fon que del matrimoni ell era molt content, mas que de les altres coses ell se aturava acort.

Com los missatgers veren que lo rey havia atorguat lo matrimoni, donaren a Phelip per manament de son pare L mília scuts perquè·s posàs en orde de totes les coses que havia mester per dar compliment al matrimoni. E tramés lo rey de França per a la nora quatre peçes de brocat molt belles e tres mília marts gebelins, e un collar de or obrat en París molt bell e de gran stima, perquè y havia en ell engastades moltes pedres fines qui eren de gran vàlua. La reyna, mare de Phelip, li tramés moltes peçes de drap de seda e de brocat e molts cortinatges de seda e de raç molt specials, e moltes altres coses.

Com la infanta sabé que lo rey son pare havia atorgat lo matrimoni de Phelip, dix entre si mateixa:

–Si yo puch trobar en Phelip tal defalt que sia grosser o avar, jamés serà mon marit. E de açí avant en altra cosa no vull pensar sinó en saber-ne la veritat.

E stant la infanta en aquest penós pensament, entrà per la sua cambra una donzella en qui ella tenia gran fiança e dix-li:

–Digau-me, senyora, en què pensa vostra altesa, que la vostra cara stà molt alterada. Respòs la infanta:

–Yo t’o diré. Lo senyor rey mon pare ha atorguat lo matrimoni als embaixadors de França, e yo stich ab tan gran dupte de la grosseria de Phelip que no·s pot dir, hi encara de ésser avar. Car si res de tot açò té, no poria star una hora ab ell gitada en un lit, ans deliberaria de fer-me monja e star closa en un monestir; car yo he fet tot mon poder en conéixer-lo e veig que la sort no m’i acompanya, ab aquest traÿdor de Tirant. ¡Sí prech a Déu lo veja rostit e bollit e en ira de sa enamorada! Que aquell dia de les lesques del pa yo l’aguera ben conegut sinó per causa sua. Mas, ans que yo atorgue lo matrimoni, yo·l provaré altra veguada e faré venir de Calàbria un gran philòzoph, qui és home de grandíssima sciència, qui·m dirà certament lo que yo desije.

Com Phelip agué rebuts los diners que son pare li havia tramés, ell se abillà molt bé de robes de brocat roçegant e de chaperia, e ell tenia ja molts fermaills e cadenes de or e moltes altres joyes d’estima.

E lo dia de la Nostra Senyora de Agost lo rey convidà a Phelip e a tots los embaixadors, e del regne tots aquells qui tenien títol lo rey aquell dia los féu seure en la sua taula. E Phelip aquell dia vestia una roba de brocat carmesí roçegant per terra, forrada de erminis, e Tirant se vestí altra de aquell drap e de aquella color. E com se fon vestit, pensà en si e dix:

–La festa se fa per Phelip e per los embaixadors, que representen la persona del rey de França, e yo, que m’abille en tal jornada tan riquament com Phelip, no·m serà bé pres.

E prestament se despullà aquella roba e vest-se’n una altra brodada de argenteria, e les calçes totes brodades de grosses perles.

E stant lo rey sobre taula, vengué molt gran pluja. E la infanta hi pres molt gran plaer e dix:

–Ara poria haver loch la mia demanda.

Com les taules foren levades vengueren los ministrés e, davant lo rey e la reyna, dançaren per bon spay. Aprés vengué la col·lació. Lo rey se n’entrà en la cambra per reposar e la infanta no·s volgué deixar de dançar per dupte que Phelip no se n’anàs.

Com fon quasi hora de vespres, lo cel fon clar e lo sol ixqué. Dix la infanta:

–¿No seria bo que féssem una volta per la ciutat, puix fa bell dia?

Respòs prestament Phelip:

— ¡E com, senyora! ¿En temps indispost voleu anar per la ciutat? ¿E si torna a ploure? Tota us banyareu.

E Tirant, coneixent la malícia de la infanta, tirà per la falda a Phelip, que callàs. La infanta véu quasi lo senyal que Tirant li féu. Pres molt gran enuig; e manà que li portassen les aquanees. E tots trameteren per les bèsties. Com foren vengudes, Phelip pres del braç a la infanta e portà-la fins al cavalcador. E com la infanta fon a cavall quasi voltà un poch la squena devers Phelip, mas no restà que ab la coha de l’hull lo perdés de vista. E Phelip dix a Tirant:

–¿Sí·m feýeu portar una altra roba perquè no guastàs aquesta?

–¡O —dix Tirant—, e mal profit faça la roba! E no cureu d’ella: com aqueixa serà guastada bé n’haureu una altra.

–Almenys —dix Phelip—, vejau si hi hauria dos patges que·m portassen les faldes perquè no toquen en terra.

–¡Bé podeu ésser fill de rey —dix Tirant—, que tan avar e tan mesquí siau! Cuytau prest, que la infanta vos stà sperant.

Lavors Phelip, ab gran dolor de cor, se n’anà. E la infanta stava contínuament atenta al que dehien, mas no podia compendre la sentència de les paraules. Axí passejaren per la ciutat prenent molt plaer la infanta com vehia banyar la roba de aquell miserable de Phelip, hi ell molt sovint se mirava la roba. La infanta, per pendre més plaer, dix que portassen los sparvers he exirien un poch defora e pendrien alguna guatla.

–¿No veu, senyora —dix Phelip, que no fa temps de anar a caça? ¡Tot lo món és fanchs e aygua!

–¡Hay, mesquina! —dix la infanta—. ¡E de aquest grosser que encara no·m sap contentar un poch la voluntat!

Però ella no curà de res, sinó que ixqué fora de la ciutat e trobà un laurador, e apartà’l un poch e demanà-li si prop de allí havia algun riu o alguna çéquia de aygua. E lo laurador respòs:

–Senyora, prop de açí, caminant dret trobareu una gran çéquia de aygua que dóna a una mula fins a les singles.

–Aqueixa és la aygua que yo vaig çercant.

La infanta se posà primera e tots la seguiren. Com foren a la aygua atesos, la infanta passà e Phelip restà detràs, e dix a Tirant si hi havia alguns moços que li prenguessen les faldes de la roba.

–¡Cansat stich de tal rahó —dix Tirant— e de vostra pràtica tan desonesta! La roba ja no·s pot més guastar del que és. No tingau més pensament, que yo us daré la mia. La infanta ha passat, que se’n va. Cuytau per posar-vos al seu costat.

E Tirant alçà grans rialles, mostrant que les rahons d’ell e de Phelip eren de alguna burla. Com agueren passada la aygua, la infanta demanà a Tirant de què·s rehia.

–Per ma fe, senyora —dix Tirant—, yo·m só ris de una demanda que Phelip hui tot lo dia me fa, ans que partíssem de la cambra de vostra altesa e aprés com cavalcam, e ara a l’entrant de la aygua. Me demana quina cosa és amor e d’on proçeheix. La segona cosa que m’à dit: ¿hon se pon amor? Sí, Déu me dó honor, yo no sé quina cosa és amor ne d’on proçeheix, però creuria que los hulls són misatgers del cor, lo hoir és causa que·s concorda ab la voluntat; la ànima té molts misatgers, los quals sperança aconsola: los çinch senys corporals obeheixen al cor e fan tot ço que ell los mana, los peus e les mans són súbdits a la voluntat, la lengua, muntiplicant en paraules, dóna remey en moltes coses en la ànima e en lo cors e a tot quant és. E per ço se diu aquell refrany vulgar: là i va la lengua, hon lo cor dol. Per què, senyora, la vera e leal amor que Phelip vos porta no pot tembre res.

–Tornem —dix la infanta— devers la ciutat.

E al passar de la aygua ella mirà si tornarien a parlar los dos. E Phelip véu ja la roba banyada, no curà sinó de passar la aygua. E la infanta restà molt aconsolada e donà fe en tot lo que Tirant havia dit. Però la sua ànima no stava prou reposada, ans dix a Tirant:

–Per lo estament en què só posada estig en mà de la fortuna variable. Ans elegiria renunciar a la vida e als béns que pendre marit grosser, vil e avar. E puch-vos bé dir, Tirant, ab veritat, que la fortuna me és stada tostemps adversa, que tota la sperança mia tinch perduda. No cové a mi, trista e miserable, sinó que perda la fe, la veritat e justícia. Si yo prench aquest per marit e si no me hix tal com yo volria, hauria ésser homeyera de la mia persona, que seria forçada de fer actes de gran desesperació, perquè a mi és semblant que més val star sola que ab mala companyia. ¿E no sabeu vós, Tirant, aquell vulgar exemple qui diu qui dóna a l’ase pitral e al grosser cabal —majorment que·l tingua per marit— pert la glòria de aquest món? Donchs, puix la divina clemència me dóna notícia de aquestes coses, vull-me’n apartar per no venir a inconvenient.

E donĂ  fi a son parlar. No tardĂ  Tirant en fer-li tal resposta.

CapĂ­tol segĂĽent

ĂŤndex

CapĂ­tol anterior