💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant067.gmi captured on 2024-02-05 at 10:25:46. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

⬅️ Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPĂŤTOL LXVII

COM FON FETA LA BATAILLA DE TIRANT AB LO SENYOR DE LES VILES-ERMES

–Si tu, Tirant, vols haver pau, amor e bona voluntat ab mi e volràs que perdone a la tua juventut, ho faré ab condició tal que·m dónes lo fermaill de aquella ínclita senyora dona Agnés de Berrí, ensemps ab la coltellina que tens en la mà e la tarja de paper, perquè u pugua mostrar a les dames de honor. Car tu saps bé que no est digne ne mereixedor de possehir cosa alguna que sia de una tan alta e tan virtuosa senyora com aquella, per quant lo teu stat, linatge e condició no és suficient per a descalçar-li lo tapí esquerre. Ni est per egualar-te ab mi, sinó que yo, per la mia benignitat, he volgut consentir de egualar-te ab mi e de voler-me combatre ab tu.

–Cavaller —dix Tirant—, no ignore la tua gentilea, qui est, què vals ni què pots fer. Emperò no som ara en temps ni loch que hajam a venir a mèrits dels linatges. Mas yo só Tirant lo Blanch; ab la spasa en la mà, rey, duch, comte ne marqués refusar no·m pot. Açò notori és a les gents. Emperò, en tu prestament poria hom trobar tots los VII peccats mortals. ¿E pensa que ab paraules vils e desonestes me penses espantar e donar càrrech a mi e a ma condició? Dich-te que de tan libert cavaller com tu est no me’n tinch per injuriat. Ni·m tendria per loat si negun bé·m deÿes, car sentència és comuna que tant val a l’hom ésser loat de mals hòmens com ésser loat de males coses. Vínguam a la batailla e façam lo per què y som, e no stiguam més en supèrflues paraules de poch valer, car sol un cabell que de mi fos caygut en terra no·l te volria aver dat ni consentiria menys que·l prenguesses.

–Puix concordar no us voleu —dix lo jutge—, ¿voleu vida o mort?

Dix lo senyor de les Viles-Ermes:

–Bé·m dol la mort de aquest jove superbo. Vinguam a la batailla e cascú torne a son loch.

Lo jutge pujĂ  alt en un cadafal que se havia fet de rames e dix cridant:

–¡Sus, cavallers! Cascú faça com a valent e bon cavaller.

Lo hu anà devers l’altre com a hòmens rabiosos. Dels primers colps que·s tiraren, lo cavaller françés portava la coltellina alt damunt lo cap e Tirant la portava damunt los pits. Com foren prop lo hu de l’altre, lo cavaller françés tirà gran colp a Tirant per mig del cap, e aquell rebaté-lo-y e contrapassà, e de revés donà-li un colp sobre la oreilla e, tant com ne pres, tant li’n féu caure sobre lo muscle, quasi lo cervell li paria. L’altre donà a Tirant enmig de la cuixa, que un gran palm badava la coltellada. E tornà-li’n tan prest a dar altra en lo braç squerre que fins a l’os li apleguà. E tantes armes feÿa cascú que era cosa d’espant. E staven-se tan prop que a cascun colp que·s tiraven se trahien sanch, que era una gran pietat qui·ls vehia les cruels nafres que lo hu e l’altre tenien, que totes les camises eren tornades vermeilles de la molta sanch que perdien. ¡Tristes de les mares que parits los havien! E Hierusalem dehia molt sovint al jutge si volia que·ls fes leixar la batailla. E lo cruel jutge responia:

–Leixau-los venir a la desijada fi de sos cruels dies.

Yo crech bé que en aquell cars cascú de ells stimara més la pau que no la guerra. Emperò, axí com aquells qui eren valentíssims cavallers e de gran ànimo, contínuament se combatien sens aver-se pietat alguna. A la fi, vehent-se Tirant prop de la mort per la molta sanch que perdia, acostà’s tant com pogué envers l’altre e tirà-li de punta e donà-li en la mamella squerra en dret del cor. E l’altre donà-li gran coltellada sobre lo cap, que la vista li féu perdre dels hulls e caygué en terra primer que l’altre. E si lo françés se fos pogut sostenir com Tirant caygué, ell lo aguera pogut bé matar si hagués volgut. Emperò ell no tingué tanta virtut que no caygués de continent mort en terra.

Com lo jutge véu star los dos cavallers tan pacífichs, devallà del cadafal e acostà’s a ells, e dix-los:

–Per la mia fe vosaltres haveu fet com a bons cavallers dignes de molta honor e no és negú qui us pugua dar càrrech.

E va’ls senyar dues veguades a cascú. E pres dos troços de bastons e féu-ne creus, e posà-les sobre los cossos e dix:

–Encara veig que Tirant té un poch los hulls uberts e, si no és mort, ell ne està molt prop. Ara, Hierusalem, yo us requir que atureu açí per guardar aquests cossos e yo hiré a la cort per manifestar-ho al rey e als jutges del camp, com per dret axí·s devia fer.

E trobà lo rey que exia de missa e en presència de tots li dix les següents paraules:

–Senyor, certa cosa és que dos cavallers valentíssims, de nom e d’armes, hui de matí eren en la cort de la magestat vostra e ara estan en tal punt que de mort no poden ésser stalvis.

–¿Qui són los cavallers? —dix lo rey.

–Senyor —dix Clarós de Clarença—, lo hu és lo senyor de les Viles-Ermes e l’altre és Tirant lo Blanch.

–Molt me desplau —dix lo rey— de semblant nova. Bo serà que ans de dinar anem allà e vejam si·ls porem ajudar en res.

–Per ma fe —dix Clarós—, lo hu és passat de esta vida. Yo pens tanbé que l’altre li volrà fer companyia, tan mal nafrats estan.

Com los parents e amichs dels cavallers saberen tal nova, prengueren armes e, a peu e a cavall, cuytam lo més que poguem. E nostre senyor Déu féu-nos gràcia que arribam primers que los altres, e trobam a Tirant tot ple de sanch —no era home qui·l conegués— e tenia un poch los hulls uberts.

Com los altres veren llur senyor mort, cuytaren a gran pressa envers lo nostre cavaller per voler-li tolre la vida, e nosaltres lo defensam molt bé. Nosaltres nos fem dos parts e posam lo cors enmig, les spatles unes envers les altres, perquè eren molt més que nosaltres. Emperò, a cascuna part que venien, trobaven gent qui·ls tenia cara. Ab tot açò tiraren una flecha, ab moltes d’altres, e donà al pobre de Tirant, qui jahia en terra.

A poch instant apleguà lo gran conestable armat tot en blanch, ab molta gent que portava, e departí’ns los uns dels altres. E aprés, molt prest, fon aquí lo rey ab los jutges del camp. Com veren los cavallers, lo hu mort, l’altre que paria que stigués en passament, manaren que no·ls levassen de ahí fins lo consell fos tengut. E stant lo rey en lo consell —e hoynt la relació feta per Clarós de Clarença y per Hierusalem, reys d’armes—, apleguà la reyna ab tots los stats, ab totes les dones e donzelles. Com veren star axí tan mal adobats los cavallers, de gran dolor e compassió lançaren dels hulls vives làgremes, dolent-se de la mort de dos tan singulars cavallers.

Com la bella Agnés véu star cascú en tan trist conport, girà’s devers la reyna e los stats e dix:

–Senyors, veu’s açí les honors e grans dolors.

E girà’s als parents de Tirant e dix-los:

–Cavallers, los qui amau a Tirant, ¿e tan poch sforç mostrau devers lo vostre bon amich e parent que axí·l deixau passar d’esta vida? Per culpa de vosaltres, axí morrà, que jau en la terra freda e tot se dessangna. Si mija hora stà, no li restarà sanch al cors.

–Senyora, ¿què voleu que façam? —dix un cavaller—. Que lo rey ha manat, sots pena de mort, no sia negú los gos tocar ni levar-los d’allí.

–¡Ay, mesquina! —dix la bella Agnés—. Nostre Senyor no vol la mort del peccador, ¿e volrà-la lo rey? Feu-li portar un lit en què stigua la sua persona e posem-lo allí fins a tant que lo rey haja tengut son consell, car lo vent li entra per les nafres e fa-li molt gran dan.

De continent los parents trameteren per lit e per una tenda. E en aquest spay que ells anaven, Tirant basquava molt per les nafres, qui·s refredaven, e la molta sanch que perdia. E com la bella Agnés véu axí fortment congoixar a Tirant, dix:

–Per ma consiència, yo no dech ésser inculpada de pare ni de mare, de germans ni de parents, ni del senyor rey hi de la senyora reyna, puix ho faç ab sancta intenció.

Despullà’s les robes que vestia, qui eren de vellutat blanch forrades de marts gebellins, e féu-les posar en terra e féu posar a Tirant sobre la roba. E preguà a moltes de les sues donzelles se despullassen les robes e les posassen sobre Tirant. Com Tirant sentí la calor de la roba, trobà gran remey e obrí los hulls més que ans no havia fet. E la bella Agnés asigué’s prop d’ell, e pres lo seu cap e posà’l sobre les sues faldes, e dix:

–¡Ay, trista de mi, Tirant! ¡Hi tan mal fermail fon aquell que yo us doní! Mal dia, mala hora e mal signe fon aquell quant yo·l fiu fer e pijor com lo us doní. E si sabés que tal cars se n’agués a seguir, no·l vos volguera aver donat per cosa en lo món. Emperò la ventura cascú la’s procura e yo, trista de mi, reste adolorida de la gran desaventura de vosaltres, car yo puch ésser dita causa de tot aquest mal. Prech-vos, cavallers, tots los qui amau gentilesa, que·m porteu açí prop de mi lo cors del senyor de les Viles-Ermes, car, puix no l’é volgut amar en vida, vull-li fer honor en la mort.

E prestament lo y portaren e féu-li posar lo cap sobre les sues faldes a la part sinestra, e dix:

–Veu’s açí amor e dolor. Aquest senyor de les Viles-Ermes que açí jau tenia de son patrimoni XXXVII castells e, en aquells, ciutats e villes forts e circuïdes de moltes torres e de bell mur. E tenia una ciutat entre les altres que·s nomena Ermes, e hun fortíssim castell que·s nomena Viles, e per ço era intitulat lo senyor de les Viles-Ermes. Home de gran riquesa e molt valentíssim cavaller que valia tant com negun altre cavaller pogués valer. E confiant del seu esforçat ànimo, podeu veure lo pobre de cavaller en què és vengut: que VII anys ha volguts perdre per amar-me e, a la fi, aquest és lo premi que n’à agut. E ha fetes de singulars cavalleries per amor mia, desijant haver-me en sa senyoria per líçit matrimoni, ço que jamés aguera aconseguit per yo ésser de major auctoritat de linatge e de béns de fortuna. Jamés volguí aderir en cosa que fos en plaer e contentació sua, e ara lo pobre de cavaller és mort per çels, per sa gran desaventura.

Lo rey ixqué del consell havent rebuda plenària informació dels reys d’armes desús nomenats e féu venir los tres arquebisbes e los bisbes, ab tot lo clero, ab solenne processó de la ciutat per fer honor al cavaller mort. E los parents de Tirant feren venir metges, lit e tenda e tot lo necessari per a curar-lo. E trobaren que tenia XI nafres en la sua persona, en les quals n’i havia IIII que eren mortals. A l’altre li’n trobaren V, totes mortals.

Com Tirant fon curat e tot lo clero fon vengut, lo rey, ab los jutges, ordenaren lo cavaller mort fos mès dins la caixa que porten los morts, molt honradament cubert ab un molt bell drap d’or que tenien per als cavallers qui morien en armes. Aprés d’ell venia Tirant posat sobre un gran pavés; e, per bé que la sua mà stigués sens útil e profit negú e no la pogués sostenir, fon determenat la y liguassen en un bastó ab la spasa nua en la mà, ab aquella que l’havia mort. E en tal forma anaren les creus ab lo clero, primer. E aprés venia lo mort cavaller ab tots los cavallers a peu. Aprés venia lo rey ab tots los grans senyors de títol. Venia aprés Tirant en la forma desús dita, ab la reyna aprés ab totes les dones e donzelles de títol e de gran stat. Aprés venia lo gran conestable ab III mília hòmens d’armes. E axí anaren fins a la sglésia de Sanct Jordi e aquí li digueren la missa de rèquiem ab gran solennitat. E com posaren lo cors en lo vas, acostaren a Tirant tan prop d’ell que quasi de la mà de la spasa senyalava que·l posassen dins —si bé s’era més mort que viu—, car axí era stat ordenat per los jutges del camp.

Partint lo rey e la reyna de la sglésia ab tots los altres, acompanyaren a Tirant fins al seu aleujament, ab honor excelsa que li fon feta. E cascun dia lo rey ab tots los stats anaven a veure a Tirant fins que agué cobrada la primera sanitat. E tal pràtica tenien a tots los qui eren nafrats. E a Tirant foren donades XXX donzelles que contínuament lo servissen.

Com agueren posat ha Tirant en lo lit era ja gran dia e lo rey no havia encara menjat. Digueren al rey si seria plasent a la magestat sua dinar-se primer ans que tornàs a la sglésia de Sanct Jordi per dar la sentència al senyor de les Viles-Ermes. E los jutges del camp eren allí presents: digueren al rey que sa magestat se podia bé anar a dinar perquè migjorn era passat, que, dites vespres, porien fer los actes que restaven per fer. E axí u feren.

E a la hora de les vespres, lo rey e la reyna, ab tots los stats, anaren a la sglésia de Sanct Jordi e feren portar allí Tirant. E dites les vespres, lo rey féu pronunciar la sentència del tenor següent.

CapĂ­tol segĂĽent

ĂŤndex

CapĂ­tol anterior