đŸ’Ÿ Archived View for espotiesfa.ddns.net â€ș tirant â€ș tirant053.gmi captured on 2024-02-05 at 10:22:13. Gemini links have been rewritten to link to archived content

View Raw

More Information

âŹ…ïž Previous capture (2021-11-30)

-=-=-=-=-=-=-

CAPÍTOL LIII

COM TIRANT MANIFESTÀ A L’HERMITÀ LES MAGNIFICÈNCIES DE LA ROCA

–Com tot lo desĂșs fon fet, partim de allĂ­ e anam prop de la ciutat en una gran praderia molt arborada que y ha, per hon passa un gran riu. E enmig de aquella praderia vem una cosa de gran magnificĂšncia que no crech en lo mĂłn una tal sia stada feta.

–Molt me plauria saber —dix l’ermità— quina cosa de tanta stima Ă©s stada aqueixa.

–Yo, senyor, vos ho dirĂ© —dix Tirant:

»Enmig de la praderia trobam una gran roca feta de fusta per subtil artifici tota closa, e sobre la roca se demostrĂ  un gran e alt castell ab forniment de molt bella muralla, hon havia V cents hĂČmens d’armes qui·l guardaven, tots armats en blanch. ApleguĂ  primer lo duch ab tota la gent d’armes e manĂ  que obrissen les portes de la roca, e los qui staven dins digueren que per negĂș ells no obririen, per ço com llur senyor no u volia, sinĂł que tornassen atrĂ s. Sus —dix lo duch—, tothom faça lo que yo farĂ©. DevallĂ  del cavall e mĂšs-se lo primer de tots, e los seus feren lo que ell havia fet: ab les spases en les mans e ab les lançes, combateren molt fort la dita roca. Los qui staven alt en la muralla lançaven de grans canteres e bombardes, colobrines e spingardes, barres que semblaven de ferro e pedres. E tot açĂČ era de cuyro negre, e les pedres de cuyro blanch, hon n’i havia de grans e de poques, e totes eren plenes dins de arena, emperĂČ, senyor, si dava a negun home d’armes, pleguat lo metia per terra. E certament fon un combat molt gentil, e los qui no u sabĂ­em, pensam, en lo primer combat, que anava de veres, e molts descavalcam e, ab les spases en les mans, cuytam allĂ ; emperĂČ prestament coneguem que era burla. AprĂ©s apleguaren tots los stats, de hu en hu, e preguaren-los se volguessen dar; ne tanpoch los volgueren obrir la porta, ni menys per lo rey.

»La reyna, que vĂ©u que a negĂș no volien obrir, acostĂ -s’i ab lo seu stat a la porta e demanĂ  qui era lo senyor del castell, e digueren-li que lo dĂ©u d’Amor, lo qual traguĂ© lo cap en una fenestra. La reyna, que·l vĂ©u, fĂ©u-li gran reverĂšncia de genoll; aprĂ©s fĂ©u principi a paraules de semblant stil.

CapĂ­tol segĂŒent

Índex

CapĂ­tol anterior