💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant025.gmi captured on 2024-02-05 at 10:16:54. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
–¡O, cavallers dignes de honor, dexau la vista de la ciutat e girau la cara als enemichs de la cristiana fe e nostres! ¡Firam ab gran à nimo que la jornada és nostra! ¡Donem-los cruel batalla e no prenguam nengú a mercé!
Lo rey fon lo primer feridor, aprés, tots los altres. Los moros, qui veren tant bravament ferir los cristians e tots los demés, no·s podien moure per les grans nafres que tenien, los fon forçat de morir e fon feta molt gran destructió d’ells. Los qui venien detrà s, com veren que los cristians havien feta tan gran destroça dels moros, sens fer resistència alguna fugiren devers lo castell d’allà hon eren partits e feren-se allà forts.
Lo rey perseguĂ l’encalç, matant e degollant tants com aconseguir-ne podien. Lo rey, fatiguat per les nafres que tenia, aturà ’s un poch; e prengueren un moro molt gran e de desmesurada figura, e lo rey, aprĂ©s que aguĂ© fet cavaller lo fill de la comtessa, volguĂ© que matĂ s aquell moro. E lo fadrĂ, ab gra<n>14 Ă nimo, li donĂ tants colps ab l’espasa fins que l’aguĂ© mort. Com lo rey vĂ©u mort lo moro, pres al petit infant per los cabells e lançà ’l damunt lo moro e freguà ’l fort, que los hulls e la cara, tot stava ple de sanch, e les mans li fĂ©u posar dins les nafres, e axĂ lo enconĂ en la sanch de aquell moro. AprĂ©s isquĂ© molt valent cavaller e virtuĂłs de sa persona: tant valguĂ© en son temps, que en una gran part del mĂłn no s’i trobĂ cavaller que tant valguĂ©s.
Com lo bon rey vĂ©u la batalla vençuda, anĂ seguint los moros e, tants com ne aconseguien, tots los feĂżen morir. Aquesta fon la mĂ©s gran desconfita e mortaldat de gents que en aquell temps fos feta, que en spay de X dies moriren XCVII mĂlia moros. E lo rey per les nafres que tenia no podia molt anar, aportaren-li un cavall perquè cavalcĂ s.
–Verament —dix lo rey—, no faré. Tots los altres van a peu; que yo anàs a cavall, cosa seria molt desigual.
Anaren a poch pas fins que foren al castell hon los moros se eren fets forts, e aquĂ pararen lo camp e reposaren aquella nit ab alegria inestimable. E al matĂ, en l’alba clara, lo rey fĂ©u tocar les trompetes e armà ’s tota la gent. Lo rey se vestĂ la sobrevesta real e mès-se lo primer de tots, e donaren un gran combat al castell, a hon foren ben servits de ballestes e lançes e de canteres que d’alt del castell tiraven; e tant s’esforçà lo rey que passĂ tot sol, que no era negĂş qui ajudar-li poguĂ©s.
E lo petit infant, fill de la comtessa, dix ab grans crits:
–¡Cuytau, cavallers de honor! Cuytem per ajudar al nostre rey e senyor qui s’és posat en gran perill.
E pres una pavesina petita que un patge li portava e mès-se dins lo vall per passar lla hon lo rey era. Los altres, qui veren lo petit infant que passava, tots se lexaren anar al colp per passar a l’altra part, hon foren molts cavallers morts e nafrats; emperò l’infant, ab la ajuda de nostre Senyor, no pres mal negú. Com tots foren passats, agueren foch e molta lenya e posaren foch a la porta del castell, e de allà posà ’s en la primera cuberta. L’infant se pres a cridar tan alt com pogué e dix:
–¡O, dones angleses, exiu defora e tornau en vostra primera libertat, car vengut és lo dia de la vostra redempció!
CCCVIIII dones staven dins lo castell. Com sentiren aquella veu, totes cuytaren a la porta falsa del castell, car a la altra gran foch s’i tenia. E totes les dones foren rebudes per los cristians, en les quals hi havia moltes dones d’onor.
Com los moros veren lo gran foch e que tot lo castell se cremava, volien-se dar a presĂł, e jamĂ©s lo valerĂłs rey ho volguĂ© consentir, sinĂł que tots morissen a foch e a flama. E los qui exien defora del castell prestament eren morts o ab lançes los feĂżen tornar dins. AxĂ foren morts e cremats aquell dia XXII mĂlia moros.
PartĂ lo rey hermitĂ del castell ab tota la gent e anaren per tot lo regne en aquelles parts que los moros preses havien. No trobaren moro nengĂş que a merçé ells volguessen pendre. E anaren fins al port d’Antona, hon trobaren allĂ totes les fustes e navilis ab què eren venguts, e tots los moros que trobaren en les fustes lançaren al mar e cremaren totes les fustes ab què eren venguts. AprĂ©s lo rey hordenĂ e fĂ©u ley general que qualsevolguĂ©s moro qui entrĂ s dins la illa de Anglaterra, per quins afers se volguĂ©s, que morĂs sens neguna merçé.
Com agueren recobrat tot lo regne, lo vot fon complit del rey, e ab tota la gent se n’entrà dins la ciutat de Varoych. La comtessa, com sabé que lo rey venia, ixqué a rebre’l ab totes les dones e donzelles de la ciutat, car hòmens no n’i havia restats sinó los que eren malalts o nafrats. Com la comtessa fon prop del rey, donà dels genolls en la dura terra, e totes les altres dones, cridant ab altes veus:
–¡Bé sia venguda la senyoria del rey vençedor!
E lo virtuós senyor, ab cara afable, les abraçà a totes de una en una, e pres la comtessa per la mà e anaren axà parlant fins que foren dins la ciutat, e la comtessa fent-li infinides gà cies de la molta honor que feta havia a son fill; e aprés les féu a tots los altres grans senyors.