💾 Archived View for espotiesfa.ddns.net › tirant › tirant023.gmi captured on 2024-02-05 at 10:16:30. Gemini links have been rewritten to link to archived content
⬅️ Previous capture (2021-11-30)
-=-=-=-=-=-=-
Los cavallers se’n tornaren al camp ab lo fill de la comtessa e feren relació al rey de tot lo que la comtessa havia dit ne lo fill, e lo rey se alegrà molt de la bona discreció del fill.
E aquella nit lo rey fĂ©u molt bĂ© guardar lo camp, que no consentĂ que negĂş se desarmĂ s. E al matĂ, com lo sol fon exit, fĂ©u regonĂ©xer entorn del seu camp si y havia gent alguna. AprĂ©s fĂ©u tocar les trompetes e fĂ©u mudar lo camp envers los moros quasi mige legua de allĂ hon ells staven, atendĂ s en un gran pla que y havia e, parades totes les tendes, fĂ©u refrescar tota la gent. Açò era ja passat lo migdia.
Los moros, que saberen que los cristians eren exits fora de la ciutat, stigueren molt admirats quina era stada la causa, car poch temps era passat que no tenien atreviment de exir sol un pas defora la ciutat, e que ara los venien a cerquar. Digueren alguns capitans que açò havia fet la grandĂssima crueltat del lur rey ÇalĂ© ben ÇalĂ©, qui sobre fe havia fet morir a cruel mort los embaxadors cristians, e ells havien provehit de haver gent d’Espanya o de França.
–E per açò nos van cerquant, e podeu ésser certs que tants com ne pendran de nosaltres, tots seran tallats a peçes menudes.
Parlà hu de aquells embaxadors qui havia portada una letra de la concòrdia de la batalla, e dix:
–Ells nos feren molta de honor e com fom dins la ciutat vem infinida gent per les torres e per les plaçes, finestres e terrats, que era una gran admiraciĂł de veure tanta gent armada, que, per Mafomet, yo arbitrava que devien Ă©sser CC mĂlia combatents, e aquest malvat de rey ha fets fer matar los lurs embaxadors sens que no u merexien.
Hoÿdes per tots los capitans moros les paraules de aquest embaxador, reberen informació dels altres moros qui eren entrats ab ell dins la ciutat e, vista la veritat, mataren lo rey Çalé ben Çalé e alçaren altre per rey. Emperò, per tot açò ells se armaren com si aguessen a dar batalla e vengueren a vista dels cristians. Era ja quasi lo sol baix, emperò deliberaren de pujar-se’n alt en un mont que y havia prop.
Lo rey hermità , qui véu açò, dix:
–Per la mia fe, ells mostren tenir temor de nosaltres e per ço se’n sĂłn pujats tan alt. Ara digau, senyors e germans meus, Âżvoleu que vençam aquests cruels moros per força d’armes o per aptea de guerres? Car ab la ajuda de nostre senyor DĂ©u e de la sua sacratĂssima Mare, yo us darĂ© vençedors.
Tots digueren:
–Senyor, a difĂcil cosa tenim nosaltres Ă©sser vençedors si ja la misericòrdia de nostre senyor DĂ©u no·ns ajuda e la vostra virtut. Car com ells han vist lo lur rey mort, han ajustada tota la mĂ©s gent que han pogut e sĂłn en nombre molt mĂ©s que nosaltres, e per ço tots crehem que la pijor part serĂ la nostra.
–¡O, senyors! —dix lo rey—, yo us deman en grĂ tia que no sia d’esmayar. ¡E com! ÂżNo haveu vist vosaltres en les batalles los pochs vençre als molts e los flachs vençre als forts? Parau bĂ© sment en lo que us dirĂ©: en les guerres mĂ©s val abtesa que fortalesa e, per bĂ© que nosaltres siam pocha gent e ells molta, açà serĂ lo gran renom e fama que reportarem per tot lo mĂłn e tots los que aprĂ©s de nosaltres vendran, nos al·legaran en exemple de perpetual glòria. E yo, qui fas hermitana vida, tots quants en aquesta batalla ab mi pendran mort, yo·ls absolch a pena e a culpa, e cascĂş deu sforçar lo seu Ă nimo en semblants actes e no tembre los perills de la mort, car mĂ©s val morir com a cristians que no Ă©sser catius en poder de infels. Donchs, cascĂş deu fer sforç per bĂ© a fer, e donem la batalla e siam vençedors comsevulla que sia, car no serĂ prĂncep en lo mĂłn qui incriminar-nos pugua de infidelitat ne de poch Ă nimo, que no hajam fet tot lo possible en defendre’ns de aquests infels enemichs nostres, qui·ns volien levar la nostra pròpria terra e les mullers, fills e filles jutgar a perpetual captivitat.
Acabant lo rey hermità paraules de tant à nimo, lo qui solia ésser rey, ab à nimo viril, féu principi a tal parlar:
–La tua real e elegant senyoria, afabilĂssim pare, me asegura que los teus virtuosos actes sĂłn tals, que clarament manifesten tu qui est. No resta sinĂł que tu alses la tua poderosa mĂ ab tallant spasa —puix Ă©s la nostra sperança e refugi— e ab la tua victoriosa mĂ anem contra los infels. E mana a nosaltres que façam actes que sien de gloriosa recordaciĂł, car tots som prests hobeyr-te e servar los manaments teus. E no Ă©s lĂcit ja a nosaltres tenir pus consell, sinĂł que ab armes cruels e venjadores de tanta inhumanitat, ab gran alegria firam contra nostres enemichs, car mĂ©s val al cavaller bona mort que mala e penosa vida.
Plagueren al rey hermità les animoses paraules de l’altre rey qui solia ésser, e dix en tal forma.